ACABANT EL 2025, ALBIRANT EL 2026

El 2025 es va acabant. Massa morts properes. El tanatori del meu poble, Sant Cugat del Vallès, ha vist passar per les seves sales de vetlla, durant aquest mes de desembre, l’amic estimat Lluís Segú, el company d’escola Jordi Martinell i l’esposa d’en Jando Magrans, un altre company d’escola. Un any de pèrdues doloroses, sí. Per defuncions, però també per malalties que, tot i no ser mortals, alteren profundament els ritmes de vida…

Com sempre la vida continua, aliena a les miséries humanes. L’hivern tot just acaba de començar, tot i que fa setmanes que la pluja i els dies grisos m’han recordat que aquesta ha estat una tardor —almenys pel que fa a les sensacions— més semblant a les d’abans que es fes patent el canvi climàtic. Van arribant les felicitacions de Nadal i els millors desitjos per a l’any 2026.

No cal dir que desitjo el millor per a tothom el 2026, i sempre, i que vull pensar que, descartades les felicitacions “mecàniques”, d’ofici, totes elles s’envien amb el desig real que el nostre món millori. Confesso, però, que quan penso en una bona part dels autors, algunes felicitacions em desconcerten un xic. Tinc la sensació que alguns dels propis emissors no  relacionen el que diuen amb com van les coses realment. Certament, en alguns casos sento curiositat.

Rebo felicitacions de persones, diguem-ne, molt confortablement acomodades en l’establishment. “Prohoms de la cosa nostra” que domina la societat, o simplement vividors amorrats a la mamella, als quals se’ls en refot ajudar a consumar la desfeta, perquè fa temps que han perdut els escrúpols (si és que n’han tingut mai). Penso en personatges del món professional, econòmic i polític, als quals conec prou bé —sovint personalment, per haver format part de la meva vida temps enrere—, dedicats, conscientment o inconscientment, a garantir que la deriva que domina la forma de viure actual, a la meva manera de veure nefasta per a la salut mental de l’home i per al futur mediambiental del planeta, no tingui aturador…

No puc evitar la sorpresa quan em desitgen el millor per al 2026! Com pot ser —penso— que els autors materials del desastre i els col·laboradors necessaris em desitgin un feliç 2026? No són conscients dels seus actes i actituds? Han esdevingut cínics sense entranyes? Feliç 2026? Però si fan tot el que poden, i més, perquè sigui desastrós per a la majoria!!!

Mentre escric, l’amic —també company d’escola i colega metge— Ricard Bargués, envia una felicitació molt més realista. En ella es pot veure una vaca sobre una canoa o un tauló de fusta clavat a la sorra d’una platja de Guinea Bissau, i desitja que “el 2026 no ens deixi encallats”. Afortunadament, també tinc amics realistes, que ni tenen interessos personals per negar l’evidència, ni s’enganyen, ni enganyen. És d’agrair!!!

_____________________________________________________________________________________

La curiositat que dona sentit a la vida                                                                                                                                         

La curiositat porta a fer i a fer-se preguntes. En certa manera, cada vegada sento més curiositat. Quan més anys passen, menys certeses tinc i més necessitat de preguntar amb curiositat creixent. El que m’envolta em sorprèn cada dia més.

Es veu que un avantpassat dels meus fills es preguntava —amb to crític i desconfiat cap a l’estudi—, de forma retòrica: “qui estudia?”. I acte seguit, es responia ell mateix: “qui no sap”. Donant a entendre que si ja saps, no cal que estudiïs. Considerava que els anys dedicats a l’estudi eren anys perduts en termes de producció i enriquiment i, en aquest marc, sovint manifestava també una inquietud: “a veure si ens farem més savis que rics!”

He tingut la sort de poder estudiar bastant al llarg de la meva vida, i el que he après ha estat útil perquè, juntament amb l’experiència acumulada pel fet de viure uns quants anys, ha estimulat la meva curiositat. I també diria que ha estimulat la meva creativitat, la meva imaginació i la meva capacitat d’abstracció.

He gaudit molt llegint L’art de ser humans, de David Bueno, un llibre meravellós que, a banda d’explicar molt bé el caràcter determinant de l’art a l’hora de fer-nos més humans, classifica la filosofia i la ciència com a arts, bàsicament perquè comparteixen la capacitat creativa i d’abstracció del cervell —i de l’ànima— humà. La curiositat porta a fer preguntes, també filosòfiques, i a plantejar hipòtesis científiques, fruit de l’exercici d’observar amb curiositat. En ambdós casos, com passa amb la pintura, l’escultura, la música o la poesia…, la creativitat i la capacitat d’abstracció són determinants. Potser costa més de veure la relació entre la capacitat d’abstracció i la ciència que no pas la que es dona amb la filosofia i altres arts. N’hi prou en pensar en conceptes com la força, l’energia, la probabilitat…, per veure la ciència com un sistema d’abstraccions que opera amb realitats que no veiem.

Sigui com sigui, la ignorància porta a la curiositat, al desig de saber, a la necessitat de fer-se preguntes i, les respostes que s’obtenen, quan n’hi ha, normalment porten a més preguntes. Així evoluciona el coneixement, la ciència, la filosofia i totes les arts.

Si poguéssim aturar el temps just en l’instant en què es produeix un descobriment científic, es confirma un fet estadístic o es formula una resposta —sempre provisional— a una pregunta filosòfica, podríem dir, sense enganyar-nos, que “això és així”. El problema comença quan confonem aquest instant amb una veritat definitiva. És aleshores quan el pensament es fossilitza i el dogmatisme neix de la il·lusió que el temps pot deixar de passar.

Crec que soc prou humil per reconèixer que estic a prop de constatar per mi mateix que “només sé que no sé res”, cosa que no m’impedeix tenir posicionaments personals —ideològics, si es vol— que no els considero dogmàtics, en la mesura que el pensament també evoluciona, però que poden semblar rígids a qui no pensa com jo, com em semblen a vegades a mi, pensaments que tenen altres, no coincidents amb els meus. Segurament direu que això és obvi. Que la ciència s’organitza entorn de veritats provisionals, i
la ideologia ho fa entorn de conviccions necessàries. No descansa principalment en dades canviants, sinó en valors jerarquitzats. I els valors ni són verificables empíricament ni evolucionen com una teoria científica.

Opino, per altra banda, que els valors —sense negar que puguin matisar-se a través de la creativitat i la capacitat d’abstracció— no evolucionen ni es transformen amb la mateixa lògica que ho fan el coneixement o l’art, perquè no responen a criteris de veritat o innovació, sinó a orientacions morals més estables.

Disculpeu la meva digressió, però necessitava compartir el raonament al voltant del fet que, malgrat la curiositat em domina, malgrat tenir més preguntes que respostes, malgrat estar obert a tot tipus de raonament i controvèrsia, mantinc posicions fermes —no dogmàtiques, no granítiques— susceptibles d’evolucionar, però fermes. Són el resultat de la meva lectura del que passa al meu voltant d’acord amb el meu sistema de valors. Discutir sobre si la Terra és rodona o plana, no és una qüestió de valors. Però tenir posicionaments propis respecte a si la humanitat progressa o va cap a l’autòlisi o bé sobre si els efectes del capitalisme són globalment positius o no, per citar el primer que se’m passa pel cap, sí que es sustenta sobre un determinat sistema de valors. Com s’hi sustenta considerar cínics als pocavergonyes que malgrat contribuir amb el seu quefer diari a la degradació humana, tenen la barra de desitjar que el 2026 sigui un gran any!

_____________________________________________________________________________________

Hostes vingueren que….

UN MILIÓ I MIG D’IMMIGRANTS MÉS???

A Catalunya hi ha massa gent que vol arreglar el món, tot el món, mentre contemplen passivament com el nostre país es deteriora. Perquè es deteriora i molt. I aquesta no és només una afirmació derivada de les meves sensacions personals —que també—, sinó que es sustenta en estudis objectius més propers a l’acadèmia i a les ciències, que no pas a cap ideologia. En els propers mesos en disposarem d’un que ens confrontarà amb  la crua realitat de la Catalunya actual que, està a anys llum, d’aquell país capdavanter a Espanya i molt competitiu a nivell internacional.

No podem continuar centrats en la “importació de persones humanes”. Una part no menyspreable de l’empresariat català atrau migrants amb la única finalitat d’engreixar el negoci a base de pagar sous de misèria i rebentar el mercat. Els nostres joves (i molts no tant joves), en son els damnificats. Em rebel·la veure amb quin desvergonyiment Foment del Treball afirma que ens calen 1’5 milions d’immigrants més. El que fa les delícies d’aquesta esquerra desitjosa de rebre quants més migrats millor per realitzar-se a base de discursos —que no de polítiques, ni d’acció— que diuen que són d’esquerres. Curiosa pinça entre empresariat de dretes i els “progres esquerranosos”, indiferents, els uns i els altres, al futur dels nostres joves i a la sostenibilitat de l’Estat del Benestar, per altra banda prou malferit. El tipus d’immigració que fomenten, a la pràctica, no deixa de ser una mena “d’esclavisme 2.0”. La immigració que rebem, en el segle XXI, és a l’esclavisme, el mateix que la cúpula judicial és als exercits colpistes. El llop ha de dissimular i presentar-se amb pell de corder. Però és el mateix llop.

Els pobres immigrats no en tenen cap culpa. Són les víctimes instrumentals, la mercaderia humana, que necessiten fatxes i progres per mantenir les seves respectives parades. Això sí…: feliç 2026, eh?!!!

Normalment es diu que els catalans no volen fer les feines que els immigrants accepten fer. Això no és cert. El que no volen els catalans és treballar a sous de misèria que els immigrants es veuen obligats a haver d’acceptar. No és veritat que els joves catalans no vulguin treballar de, per exemple, cambrers o taxistes. El que no volen és treballar per salaris —els dels immigrants— que de mitjana són gairebé un 30% inferiors al salari mig dels treballadors nacionals.

Els japonesos no tenen tants problemes per fer la major part de feines que suposadament no volen fer els catalans. Allà la taxa d’immigració és del  2’2% de la població. A Corea és del 3’33% de la població, a la UE, en promig, del 9,6%, a la zona euro del 11,3% i a Espanya del 13,4%. A Catalunya del 18%.

L’amic Xavier Roig (veure Com Catalunya ha pervertit el model d’immigració https://www.viaempresa.cat/economia/com-catalunya-ha-pervertit-model-immigracio_2227012_102.html) explica com, en el que portem de segle XXI, entre 2000 i 2025, Catalunya ha passat de 6,1 milions d’habitants a quasi 8,2 milions. Un increment del 34%, totalment irracional, inèdit en el mateix període a cap regió europea! Bàsicament a causa de la importació de mà d’obra immigrada a preu escombraria. Més enllà de les tensions socials previsibles amb xifres d’immigració del 18%, el resultat d’aquesta “no-política”, és devastador en termes econòmics i de desnacionalització.

Pel que fa al resultat econòmic, reprodueixo un fragment de l’esmentat article de Xavier Roig:

“(…) El creixement del PIB entre l’any 2000 i el 2025 ha estat, aproximadament, de l’1,9% anual i la població ho ha fet a l’1,3% anual, el creixement del PIB per càpita ha estat, doncs, molt pobre. Inferior al de les regions i països europeus que ens envolten. Per això cal destacar, vergonyosament, que si el PIB per càpita de Catalunya estava l’any 2000 un 5% per sobre la mitjana europea, avui està un 12% per sota. Hem davallat 17 punts percentuals. L’explicació sembla immediata: ha crescut massa la població. I és cert.”

En termes de pèrdua d’identitat nacional, el problema és major. A la dreta espanyola, com a l’esquerra socialista, ja els hi va bé inundar Catalunya d’immigrants que desconeixen la llengua, i per suposat els trets culturals bàsics i les tradicions catalanes. Com els hi va bé als empresaris importadors d’immigrants, als Comuns, a la CUP i a formacions de caire hippie-happy-flower, en general. Els Comuns, encara dissimulen. Se’ls hi veu el llautó, però intenten dissimular. Els seus socis podemites de Madrid, es van descarar bloquejant el traspàs de competències d’immigració a la Generalitat. Pel que fa al PSC, convindrem que no es caracteritza per ser el paladí de la política lingüística, ni de la promoció de la cultura catalana. Formalment no en són contraris. Però és que la situació de la llengua i de la cultura catalana i en català, no es pot permetre res que no sigui “l’activisme militant” si vol sobreviure. Em deixava els sindicats: els cooperadors necessaris!

Si als immigrants hi afegim els ex-pats —molts dels quals viuen, sobretot a Barcelona, en anglès, sense cap problema— i els ramats de turistes d’espardenya que inunden el país, sense que disposem dels instruments propis d’un Estat per acollir-los com caldria i, sobretot, sense una població local que reaccioni a l’atropellament indigne i vergonyant que patim, el nostre futur identitari està en risc.

Pel que fa al turisme, la cosa encara és més perversa. La majoria diu estar d’acord en que “això així no pot seguir, que cal restringir i apostar per un turisme de qualitat”. Bé, això no passa de ser un discurs. L’aposta continua sent per un turisme “d’espardenya bruta i foradada”. El sector està perversament estructurat per guanyar-se bé la vida amb aquest model. Torno a Xavier Roig, parlant de sectors econòmics com el turístic:

“Es tracta de sectors sencers enginyats de tal manera que, sense l’ús d’aquesta mà d’obra extremadament barata i poc conflictiva, no serien viables. Són negocis que només reporten beneficis, i grans, als seus accionistes, deixant per a la societat el cost social -metges, mestres, transport, externalitats, contaminació tolerada, etc.-. Negocis que, dit de manera planera, no cobririen costos si no fos perquè tots els altres ciutadans els ho paguem. No només en forma d’impostos, sinó també en forma de retrocés i empobriment”.

Al final, serà difícil evitar que un cert percentatge de la població acabi identificant-se —amb tots els riscos socials, polítics i de tota mena que això comporta— amb aquella dita tan antiga que diu: “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. I és que quan les institucions fallen, quan la política renuncia a governar i quan els problemes reals s’acumulen sense resposta, el malestar busca sortides simples, que en ocasions acaben sent injustes i perilloses.

És aquí on rau la responsabilitat immensa dels qui han dissenyat, tolerat o promogut aquesta deriva. Quan s’abandona la planificació, quan es confon humanisme amb demagògia barata i bonisme carrincló, i quan es substitueixen polítiques públiques serioses per discursos benpensants, s’obre la porta a reaccions que poden tenir conseqüències no totes desitjables. No es pot exigir “lucidesa” a la ciutadania si abans no se li ofereixen eines, límits clars i un horitzó de futur creïble.

És hora, doncs —esperem que no sigui massa tard—, de reflexionar a fons sobre quines han de ser les nostres actituds col·lectives, en el sentit més ampli del terme, davant els fets exposats. No només en relació amb la immigració, sinó amb el model econòmic, el paper de l’Estat del Benestar, la cohesió social, la preservació de la llengua i la cultura pròpies, i la responsabilitat política de qui governa i de qui diu representar-nos. I, sobretot, és hora de meditar amb rigor i sense autoengany a qui votem i per què ho fem, assumint que cada vot valida un model de país i una manera concreta d’entendre el

PODREMOS CONTRA DELEGACIÓ COMPETENCIES IMMIGRACIÓ GENERALITAT

futur.

Som, efectivament, al cap del carrer. Continuar fent veure que no passa res, o que tot es resoldrà sol, no és només una forma de covardia política, sinó un insult a la intel·ligència col·lectiva. L’escaquer està mal disposat, les peces juguen contra l’interès comú i el temps juga en contra nostra. Cal una sacsejada profunda, conscient i democràtica, perquè si no som capaços de sacsejar l’escaquer amb intel·ligència, coratge i sentit de país, serà la història —implacable— qui el farà saltar pels aires.