Imatge del ministre Montoro

Comento una notícia. Com li passa a tanta gent, configuro la meva opinió a partir de la informació que em proporcionen els Mèdia.

Llegeixo:  “El Ejecutivo (español) aprueba la Reforma de la Administración Local que prevé vaciar de competencias a los ayuntamientos que no cumplan el déficit, limita y unifica los sueldos de alcaldes y empleados públicos y hará que sólo cobren 12.188 concejales de los más de 68.000. La norma prevé ahorrar 7.600 millones hasta 2015”.

No he llegit per tant el text de la Reforma de l’Administració Local aprovat divendres passat pel Consell de Ministres. Si algú té la temptació de pensar: “Doncs que la llegeixi abans d’opinar”, el comprenc. Però insisteixo,  el que m’interessa fer és el que tants i tants ciutadans fan cada dia: formar-se una opinió del que passa a partir del que veuen, llegeixen i escolten als Mèdia.

Anant doncs a la noticia, sembla que es tracta d’estalviar. I el primer que penso és: “Bé, els Ajuntaments també poden i han d’estalviar. Però i l’Administració central de l’Estat, ja estalvia prou? I la descentralització? I el principi de subsidiarietat de la Unió Europea? I la proximitat dels serveis als ciutadans?…”.

El mes d’agost passat, Francisco Longo, professor d’ESADE, expert en Gestió Pública, assenyalava que a l’hora de recentralitzar (idea que s’intueix amb la nova norma), cal tenir en compte que algunes de les decisions menys exemplars de despesa pública, no s’han adoptat des de la perifèria, sinó des de l’Administració central: vies radials, alguns aeroports i trams d’AVE que ni tenen, ni tindran passatgers.

Encara avui la part més gran del “pastís” públic es gestiona central i centralitzadament des de Madrid. No es tracta de què Ajuntaments i CCAA no hagin de racionalitzar la despesa pública (ja ho fan per altra banda). Però potser que abans de “donar lliçons” als altres, el Govern espanyol i l’Administració de l’Estat siguin més exemplars. Especialment, si tenim en compte que, excepte en el cas de les pensions i poca cosa més, el gruix de la despesa social el tenen les CCAA.

 Recuperant la idea de començar per donar exemple abans de donar lliçons als altres, si cal buidar de competències els Ajuntaments que no compleixin el nivell de dèficit establert (que insisteixo, no dic que no), potser cal buidar també de competències al Govern espanyol -doncs tampoc compleix amb l’objectiu de dèficit- i transferir-les a la Unió Europea (rescat). D’aquesta manera, algunes decisions tan clientelars com dubtoses des del punt de vista de l’interès públic, no s’executarien. Felipe González va portar l’AVE a Sevilla, i Aznar a Valladolid. No cal que Rajoy el porti a Galícia. Els temps ja no estan per continuar protagonitzant disbarats com aquests. Se suposa que les decisions dels anomenats “senyors de negre” de Brussel·les, en la mesura que no els hi cal comprar vots, ni finançar partits polítics, serien més racionals.

Segona consideració. La (pseudo) democràcia espanyola, inconsistent i de molt baixa qualitat, avui en dia està amenaçada per tots els escàndols que, dia sí i dia també, arriben al conjunt de la població. Sovint de forma poc matisada, fent el mateix tractament de casos que semblen de clara corrupció, que de situacions irregulars però no qualificables amb aquest adjectiu. Penso que els ingredients pel caldo de cultiu del populisme, hi són tots (no oblidem com i després de quins fets, va arribar Berlusconi al poder a Itàlia). Pel que llegeixo en premsa, aquesta reforma té elements populistes.

Una cosa és malversar, apropiar-se de fons públics o espiar il·legalment. L’altra és cobrar quan es treballa. Aprofitar el clima actual, en el que l’opinió generalitzada és que “tots els polítics són uns pocavergonyes”, per promoure que els que es dediquen a una feina pública deixin de cobrar, em sembla a més d’aprofitar-se de la indignació popular; inadequat, injust i poc intel·ligent. Poc intel·ligent, perquè si fos cert que fins ara no hi ha hagut pagaments en sobres de diner negre, amb decisions d’aquest tipus s’estan posant les bases per afavorir-los. El remei pot ser pitjor que la malaltia.

Dit això, em sembla bé que es redueixi el nombre de regidors i d’assessors. Confesso que desconec  el que realment suposa ser regidor de petites poblacions, en termes de càrrega de treball i hores dedicades. Opino que es pot discutir tant com es vulgui la quantia de la retribució, que a més –i després m’hi estendré- no ha de ser homogènia. Però un cop ajustat, tan a la baixa com calgui, el nombre de regidors, i consensuat que tots els municipis que existeixen han d’existir (que segurament no), els regidors que quedin, han de cobrar per la dedicació als seus conciutadans.

Més enllà doncs d’aquest cas dels municipis de menys de 1.000 habitants, cal ser clars en un punt. Si del que es tracta és que els millors vulguin dedicar-se al servei públic, s’han de pagar i s’han de pagar adequadament. Aquesta mena de competició perversa de “a veure quin càrrec públic cobra menys”, a més d’incentivar la corrupció, pot acabar atraient els menys qualificats al món de la política. Em sembla motiu d’intranquil·litat.

Això és el que ha passat en el cas dels funcionaris. Com diu Francisco Longo, les organitzacions públiques espanyoles, tendeixen a internalitzar el tràmit i a externalitzar la intel·ligència, el que fa que el pes de funcionaris de qualificació mitja-baixa, sigui predominant. L’ indicador combinat d’efectivitat del Banc Mundial, situa l’Administració espanyola al furgó de cua de la UE.

L’Administració espanyola no atreu (ni reté) professionals altament qualificats. No hi ha espai per a la gestió professional. La burocràcia d’una banda i la influencia dels partits polítics, són letals.

Els sistemes dits de control, com per exemple els que practiquen els diferents Interventors de les Administracions Públiques, no mesuren resultats. Per què? Perquè les Administracions Públiques espanyoles confonen resultats amb procediments. Per tant, s’avaluen procediments, encara que l’aplicació impecable dels mateixos porti a mals resultats i a dèficits. Es mesuren procediments i compliment de normes, algunes necessàries i ben plantejades, però la majoria inútils, dictades de cara a la galeria (com sembla el cas de la que avui ens ocupa pel que en diu la premsa) i que només serveixen perquè els escassos professionals d’alt nivell dedicats a la cosa pública, acabin anul·lats pel principi del procediment pel procediment.

 Un dels paràgrafs de la noticia és paradigmàtic d’aquesta estructura mental, que sembla forma part de l’ADN del funcionari espanyol (no oblidem que Montoro ho és!):

Además, el Ejecutivo toma medidas para asegurar el control económico-financiero de las Administraciones Públicas. Entre ellas, se fortalece a los interventores locales para “dotarlos de más imparcialidad y garantizar un control financiero más riguroso”. Así, “la rendición de cuentas será importante”.

Els entre cometes, se suposa que són declaracions literals del Ministre Montoro. Té raó en què si “fortalece la Intervención” (contractarà més Interventors?, més funcionaris?) garantirà “un control financiero más riguroso”, perquè per a ell això es materialitza mitjançant el control dels procediments i de l’execució de la comptabilitat pressupostària. El que ja és greu, si s’ho creu, és que confongui això amb una millor “rendición de cuentas”, terme que tradueix una paraula anglesa accountability, que no és per casualitat que no n’hi hagi una d’equivalent ni en llengua espanyola, ni en les llengües llatines que jo conec. Quan no hi ha tradició d’una pràctica no cal paraula per definir-la.

L’índex d’obertura dels sistemes d’ocupació pública de l’OCDE -que avalua la flexibilitat de la gestió dels recursos humans-, també situa Espanya a la cua d’Europa. Les polítiques d’avaluació del rendiment són inadequades. Més que flexibilitat el que hi ha és rigidesa, baixa qualificació. I un curiós concepte d’equitat que porta, en lloc d’incentivar els millors, a considerar a tots iguals, prenent com a referència la baixa qualitat i el baix rendiment. Això sí, estabilitat laboral per damunt de tot. No hi ha millor concepte que el de “plaça en propietat” –per cert, inexistent en el sector privat- per expressar que abans que perdre-la, s’accepten les igualacions a la baixa que calgui. Incloses les salarials. La “plaça en propietat” preval sobre qualsevol interès públic.

Resultat: amb les dignes excepcions que confirmen la regla, l’administració no és atractiva pels millors per les raons exposades. Si afegim  els nivells retributius, trobarem un element més (no sempre el més important) per comprendre la baixa qualitat de la funció pública de les “Espanyes”.

Sembla que no havent-hi prou amb els funcionaris, ara aquesta tradició, es vol traslladar al cas dels polítics. O no es propugna això quan es volen equiparar els sous dels alcaldes de les grans ciutats a les retribucions que perceben els Secretaris d’Estat?

En primer lloc cal preguntar-se si té sentit que tots els Secretaris d’Estat cobrin pràcticament el mateix. Tots tenen el mateix grau de responsabilitat? La complexitat de les tasques que duen a terme és idèntica? El currículum de tots ells i la seva experiència, són iguals?

Segonament, que té a veure la funció i la responsabilitat d’un alcalde de gran ciutat (i la seva preparació, currículum, experiència, dedicació….) amb la d’un Secretari d’Estat?

Finalment, perquè l’alcalde de Madrid ha de cobrar el mateix que l’alcalde de Barcelona i aquest el mateix que el de València, Saragossa o Bilbao? Per què?

Això no obstant, Soraya Sáenz de Santamaria considera que  la iniciativa permetrà dotar a les Administracions locals de “mayor profesionalización”.

Major professionalització significa que tots cobrin igual i si pot ser, que siguin iguals? Sobretot, que ningú destaqui, no fos cas que, a banda de posar amb evidència als altres, encara li haguéssim de pagar més!!!

Tot això passa en un entorn, que aprofitant la tensió social, no s’escatima el recurs a la demagògia per fer una peculiar defensa del sector públic, basada en assimilar la col·laboració amb el sector privat, a corrupció. És el que passa per exemple en el sector salut a Catalunya. Determinats polítics, sindicalistes i periodistes arriben a l’extrem de qüestionar bones pràctiques de gestió del sistema concertat, induint la idea que l’ideal és el model tradicional d’Administració Pública. L’espanyola, és clar – les característiques de la qual no repetirem -, mimetitzada en excés per la catalana i qüestionada internacionalment com hem dit, per l’OCDE, pel Banc Mundial i altres institucions internacionals. Institucions que, al contrari que els defensors d’aquest peculiar concepte de “lo públic”, basen les seves afirmacions en dades i anàlisis rigoroses.

Per si aquest esperit no estava prou present en l’àmbit polític, aquí tenim un magnífic reforç del mateix. El pitjor és que, molt probablement, en vindran més.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “TOT S’HI VAL? (I)

  1. Si.cal llegir-lo i fer-lo llegir.
    Clar i català.

  2. Altament recomanable.
    Desintoxica.
    Aataca el rovell mental.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *