JUAN CARLOS ALFONSO VÍCTOR MARÍA DE BORBÓN Y BORBÓN-DOS SICILIAS
Font: Diario Las Repúblicas

Victor Küppers deia, fa poc, en una entrevista:

“No te recordarán ni por tu currículum ni por los idiomas que hablas ni por la escuela de negocios en donde te has formado, sino por tu manera de ser. Nos gustan las personas que son amables y que sobresalen por su calidad humana”.

El Dr. Ciril Rozman, en un mateix sentit, deia: “Només una bona persona pot ser un bon metge”. I jo, en un llibre que vaig escriure, en el que citava aquesta frase, afegia (no cito literalment): “I un bon fuster i un bon mecànic i un bon arquitecte…”. I suposo que també un bon periodista i, fins i tot, un bon… polític, no? O potser no? Potser és difícil que una bona persona pugui ser un bon polític?

La valoració social dels polítics és, en general, tan negativa que, potser explícita o subliminarment, es creu que els polítics, a banda de no fer-ho bé, no són gaire bones persones.

Penso que cada dia és més difícil trobar bons polítics, per tres raons:

-Les regles de joc dels partits, de la pròpia política, fan que, massa sovint, les bones persones que hi arriben, hagin d’aparcar les seves bondats, valors, i aquelles característiques més humanes mentre s’hi dediquen o, simplement, ja evitin enfangar-se en aquest món tan desacreditat. La sensibilitat, expressar emocions, l’humanisme… sembla que s’interpretin com a trets negatius per fer de polític, com a símptoma de debilitat inacceptable en un líder.

-En general, si analitzem l’evolució de les persones que s’han dedicat i es dediquen a la política, veiem que la mediocritat en termes de valors personals, de capacitació i tècnics, ha anat incrementant amb el pas dels anys, és creixent. Com sempre, amb les excepcions que confirmen la regla. El nombre de polítics que no han exercit mai una professió al marge de la política, augmenta. Tot això genera desprestigi, i qui té alta capacitat professional i possibilitat de guanyar-se bé la vida, normalment no se sent atret per aquesta “professió” desprestigiada. I mal retribuïda -malgrat molta gent pensi el contrari- si parlem de persones altament capacitades i ho comparem amb el que poden ingressar en el sector privat. És clar que, quan la manca de qualificació arriba a extrems inacceptables, qualsevol retribució pot ser desmesurada i no estar justificada.

-Tornant a Victor Küppers, en la mateixa entrevista parlava d’un llibre seu recent titulat “Vivir y trabajar con entusiasmo: Vivir con alegría en una sociedad de tarados”. I, és clar, si a més a més de no ser -com a mínim percebut com a- bona persona, ets mediocre i t’has de desempallegar en un món de sonats…

Coincidint amb la caiguda del comunisme, la degradació del capitalisme -el mateix que va permetre crear l’Estat del benestar i reconstruir uns països devastats per la Segona Guerra Mundial- va començar a fer-se evident. El germen del seu declivi, feia anys que havia estat inoculat i, finalment, ens ha dut a aquesta societat de tarats, que ha decidit suïcidar-se.

Es tracta de produir, al cost social, individual, mediambiental… que sigui, amb l’objectiu que una minoria cada vegada més minoritària controli una majoria molt majoritària dels recursos que no es redistribueixen gaire -i va a menys-, ni entre els més vells ni entre els més joves ni, en general, amb els que menys tenen.

El resultat és que una majoria d’humans o passen gana en societats “subdesenvolupades” o viuen més o menys bé o malviuen en països dits “desenvolupats i moderns”, caracteritzats per l’individualisme, la competitivitat depredadora, l’hedonisme, per estar afectats per una pandèmia -definida així per l’OMS- de soledat, que agreuja els problemes de salut mental que, ja fa temps, són molt prevalents. Un de cada tres o quatre ciutadans presenta o ha presentat trastorns de salut mental (psicopaties a banda, ansietat, depressió, insomni, anorèxia, bulímia, idees suïcides…). En definitiva, una societat que difícilment podria passar un test de bona salut mental col·lectiva.

A partir d’aquí, la “normalitat” s’entén com a allò que la majoria defineix com a “normal”. Seguint la idea de Küppers, una majoria de tarats defineixen el que és “normal”. I els polítics -no hi ha massa raons per pensar que no siguin una mostra bastant representativa d’aquesta societat malalta, esbiaixada, això sí, per mecanismes de selecció perversos- actuen en conseqüència, fent cert que “tenim allò que ens mereixem”.

Estan tan ficats dins del bosc, que els arbres no els hi permeten veure que treballen per accelerar la capacitat destructiva del capitalisme degradat i la decadència humana, i la bogeria que suposa l’estil de vida propi de “les societats avançades”. El mateix al que aspiren els  milers de ciutadans que moren en pasteres fugint de la misèria i, en general, el “món subdesenvolupat”. Això serveix d’argument als qui controlen l’economia mundial –“veus, tots els desgraciats volen venir a viure als nostres països”– i els estimula a posar tota mena d’esquers als que moren de gana per divinitzar el somni d’assolir el “benestar dels rics”, en defensa d’un model únic resistent a tots els intents de posar-lo en qüestió. Tan únic que ni el “comunisme” xinès, a efectes pràctics, es diferencia gaire. El de menys és que milers de pobres morin en pasteres, amuntegats com a porcs en camions clandestins o treballant com a esclaus en la construcció d’infraestructures esportives a Qatar, o on sigui.

Queda, però, una minoria d’humans que no encaixen en el món dels tarats, que considera que els primers viuen en un món irreal, una mena de “Matrix”, quan el problema és que el món “normal”, el que avança cap a la destrucció de l’espècie, és el que caldria tancar i aïllar en un “Matrix”, no

THE DONALD
Font: Televisa

precisament controlat per màquines d’intel·ligència artificial. La clau de l’èxit seria invertir els termes i que “Matrix” esdevingués un manicomi que permetés aïllar “els normals”.

A quina banda situaríem, per exemple, Donald Trump, Viktor Orbán, Vladimir Putin, Tayyip Erdogan, Xi Jinping, Kim Jon-Un, Jair Bolsonaro, Nicolás Maduro, Rodrigo Duterte, Teodoro Obiang, Jean-Claude Juncker o Boris Johnson? I a Santiago Abascal, José María Aznar, Felipe González o Josep Borrell? Variaria gaire en el cas de Juan Luis Cebrián, Luis María Ansón o Pedro J. Ramírez? I en el de Florentino Pérez i els seus col·legues de l’IBEX? Tenen grans currículums? Són poliglotes? Alguns sí. Els que els tenen, són amables? Són bones persones? Estan compromesos amb el benestar de la humanitat i la salvació del planeta? Preferiríeu que s’exiliessin a “Matrix”?

Deixant estar si són bones o males persones, i bons o mals professionals, teniu clar que vivim en un món malalt?

Juan Fueyo, investigador a l’Anderson Cancer Center de Houston, afirma: “Crec que ningú dubta, a hores d’ara, que vindrà una altra pandèmia”, i el factor més determinant és “el canvi climàtic: la desforestació, la descongelació del permagel i la conseqüent aparició de virus antics; l’augment d’un grau o dos de les temperatures, de manera que s’ampliï la franja on viuen molts mosquits que transmeten virus… L’historial és molt llarg i això pot desembocar en epidèmies de febre groga o de dengue a Barcelona (…). El 70% de les últimes pandèmies van estretament vinculades a la desforestació”.

Segurament, aquests resultats científics, als personatges del tipus esmentat més amunt, no els hi fan ni fred ni calor. Recordem que M. Rajoy no creu en el canvi climàtic perquè un cosí seu, catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla, li va dir fa anys que no era possible “predir el temps que farà demà a Sevilla”. Què hem de fer amb aquesta gent? Els tanquem al manicomi de “Matrix” o els deixem campant fins aconseguir la sisena extinció de la vida en el planeta? Les cinc anteriors, anomenades Big Five, van començar fa 440 milions d’anys -la primera- i totes varen acabar amb l’extinció del 75% de les espècies vives. Si la sisena es consuma, potser acabarà amb l’eliminació de l’espècie causant: la humana.

Acabo amb un giravolt que em porta del que és global al que ens és pròxim, i us recomano dos llibres: “Les hores greus. Dietari de Canonges” de Quim Torra, i “L’armadura del rei” d’Ana Pardo de Vera, Albert Calatrava i Eider Hurtado, sobre el Borbó Emèrit i, en el fons, la baixa qualitat democràtica d’Espanya i la decadència del règim del 78.

En Quim Torra parla idiomes, és culte i, en opinió meva, és una persona bona, amable i un mal polític -d’acord amb el que el món “normal” considera mal polític- i el Borbó Emèrit parla anglès, francès, italià i portuguès, és tan amable que se’l coneix també com “el campechano”, els que el coneguin bé ja ens diran si és bona persona i, comptat i debatut, no ha estat un cap d’Estat exemplar.

En relació al primer llibre, fa pocs dies, una periodista coneguda i que aprecio em deia, de forma purament descriptiva i sense intenció de fer cap valoració: “Barreja sensacions personals i emocionals amb la política!!!”.

Certament, en el nostre món, si un polític reconeix que plora, que pateix per la gent, que ha viscut intensament l’impacte de la mort de milers de persones per la COVID-19, que es va desesperar quan va veure el que passava a les residències de gent gran durant la primera onada, que ha necessitat consultar un psicòleg, que… té sentiments i és humà, doncs… Clar, no deu servir per fer de polític, no? Massa normal per a un món de tarats.

Pel que fa a “L’armadura del Rei”, a banda del llibre, us recomano l’entrevista feta als autors al programa FAQs de TV3, del dia 20 de març passat (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/preguntes-frequents/els-periodistes-ana-pardo-de-vera-albert-calatrava-i-eider-hurtado-analitzen-la-figura-de-joan-carles-i/video/6090648/).

Expliquen el que molta gent sospitava, però ho fan amb proves, de com tots els poders de l’Estat, sense excepció, es varen conxorxar per construir una “armadura” destinada a protegir Juan Carlos, i com ara se n’està fabricant una altra per a protegir Felip VI. Poders que, a Juan Carlos, el protegien en primer lloc d’ell mateix, “perquè els seus actes serien inexplicables si es fessin públics. Participen tots: tribunals fets a mida, Media amb pacte de silenci tàcit, polítics, empresaris (…). Tot era conegut i encobert per tots: negocis, comissions, amants, comptes offshore, targetes black, xantatges (…). En el llibre anem entrecreuant com les misèries humanes condicionen les polítiques d’Estat. En lloc d’apartar el Rei en benefici dels ciutadans, tot l’Estat es dedica a blindar Joan Carles perquè no perjudiqui la imatge de l’Estat. Avantposen la imatge del Rei als interessos generals dels ciutadans”.

En aquesta “democràcia exemplar”, en la que ha estat impossible esbrinar qui carai deu ser un tal M. Rajoy dels papers de Bárcenas, o el Sr. X de la cúpula dels GAL, aquests tres periodistes conclouen que Felipe González va demanar i obtenir el vistiplau de Juan Carlos per organitzar els GAL, per articular una operació de terrorisme d’Estat. A partir d’informacions de Rafael Vera.

Sembla que no es pot acabar de cap més manera que demanant-nos per enèsima vegada què podem fer? Ni deixar de repetir que receptes no n’hi ha. Però treballar en l’entorn immediat, en el nostre radi d’acció per intentar preservar la salut mental i intentar que ens recordin més per ser amables i bones persones que pel currículum, per parlar idiomes o per si hem estudiat a Harvard o a Oxford, pot ser una bona -i modesta- idea. Penso que, fins i

VLADIMIR VLADIMIROVITCH
POUTINE
Font: Esquire

tot, pels que es dediquen a la política i, posats a ser utòpics, en general pels que controlen el poder econòmic al món.

Bé, amics lectors, no sé si aquest parèntesi en la meva activitat narrativa dels últims posts per endinsar-me en la bogeria del nostre món, la decadència de la nostra societat i la legitimació i normalització d’aberracions incommensurables en el món polític, econòmic i social, us haurà agradat o us haurà decebut. Per ara, només ha estat un parèntesi

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “DISGRESSIONS DISPERSES EN UN MÓN DE BOJOS

  1. Rosana ha dit:

    Genial Josep Maria. Una decripció lúcida i clara del que és la base dels problemes al mon. Tant de bo ens possessim d’acord per crear un matrix on tancar a tots/totes els ineptes amb poca consciència

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Rosana! La decadència dels bípedes amb les neurones cada vegada més perversament connectades, pot portar-nos a l’extinció. Només l’esforç dels concienciats en els respectius radis d’acció pot ajudar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *