Magistrats del Tribunal Constitucional a la Maestranza de Sevilla. Font: Canal 324

Magistrats del Tribunal Constitucional a la Maestranza de Sevilla. Font: Canal 3 24

Espanya, com qualsevol realitat humana, té coses bones i altres que no ho són tant. Si es tracta, però, de parlar de les elits espanyoles es fa difícil trobar-hi res de gaire exemplar. Sense anar més lluny, l’anomenada “Marca España” i la parafernàlia que l’envolta, és un símbol d’aquesta tara: voler mostrar al món una bona imatge des d’un paradigma conceptual i unes formes dels seus responsables que té les seves arrels en el pitjor d’Espanya.

Les elits espanyoles i l’entramat institucional que s’articula al voltant d’elles, lluny de ser exemplars, constitueixen un veritable càncer social que des de fa segles s’ha apropiat del poder polític i l’econòmic, en el sentit més ampli (Exèrcit, Església, patronals, sindicats…).

Conformen el que s’ha anomenat una “casta extractiva” que resideix a Madrid, però que instal·lada a tota Espanya,  està acostumada a viure de la perifèria, té el seu origen en l’antic Regne de Castella i que, com he comentat en moltes ocasions, queda simbòlica i estadísticament  representada a la perfecció a la llotja del Real Madrid. Per aquesta raó la democràcia espanyola és de tan baixa qualitat, que de fet és més formal que real. És una farsa cosmètica.

S’ha volgut donar la imatge de què, com a mínim fins la crisi, la classe mitjana havia anat guanyant espai a la societat espanyola. Això és fals, excepte en el cas de Catalunya, València, Balears i alguna zona més del Mediterrani.

Aquesta suposada classe mitjana que per dissimular va substituir la bandera amb l’aguilot per la Constitució, amb la finalitat d’assolir una estètica democràtica, no és més que una aristocràcia classista i sectària. Controla des del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, fins els Media de dretes i d’esquerres, passant pel sector financer, el nucli dur de l’Església catòlica i els antics monopolis industrials estatals que directament se’ls ha apropiat. Han refinat el llenguatge i les formes, utilitzant termes com “solidaritat interterritorial” o “reequilibri fiscal”, però continuen practicant l’espoli mantenint la tradició dels seus avantpassats. Els cossos funcionarials d’elit i l’Exèrcit són els complements imprescindibles per consumar i mantenir l’apropiació del país. Tenen també una funció d’ascensor social per premiar els “plebeus” fidels que constituiran el viver de la política i de l’administració. També en part de la de Justícia i de l’Exèrcit.

Daron Acemoglu i James A. Robinson, expliquen a “Por qué fracasan los países” un munt de causes de l’endèmica desgràcia espanyola, com ara que, mentre Anglaterra permetia l’ampliació a tots els ciutadans en el comerç atlàntic i naixien els EEUU, Espanya optava pel nepotisme i l’arbitrarietat jurídica. Només un sol gremi de comerciants de Sevilla controlava tot el comerç amb Amèrica, a canvi de lliurar una part dels beneficis a la monarquia, monopoli que va durar fins el 1717.  Mentre el lliure comerç s’expandia per tot Europa, a Espanya es reservava als membres de les classes extractives, aleshores l’aristocràcia cortesana i afins, el que va condemnar al país al retard històric que l’ha caracteritzat.

L’ànsia pel control despòtic de tots els fluxos comercials de les colònies va provocar la mort de la “gallina dels ous d’or”. Acabada l’època colonial, l’objecte de l’espoli va deixar de ser les colònies per passar a ser les classes mitjanes perifèriques i en major o menor grau en funció de les èpoques, tots els espanyols, castellans i madrilenys inclosos, que no formen part d’aquesta horrible oligarquia educada pel que fa a les formes, però que encara està per civilitzar pel que fa al fons més íntim.

El que descric és la meva visió d’Espanya i de les seves elits i no voldria que s’interpretés que pot ser compartida si cito persones que, com Juan José López Burniol, estimen Espanya, la volen unida i lluiten per la seva regeneració i modernització.

López Burniol, que es refereix a Espanya cito de memòria- com “una nación de tomo y lomo con una mala salud de hierro”-, fa referència entre altres a Manuel Azaña i a Jaume Vicens Vives per descriure l’establishment extractiu madrileny. Azaña parlava d’ells dient que “llevan siglos acampados sobre el Estado”. López Burniol, referint-se al control del poder a Espanya, explica: “El poder ha sido detentado desde siempre, en España, por un núcleo (hoy político-financiero-funcionarial-mediático), que tiene por objetivo prioritario el control del Estado, al que instrumentaliza al servicio de sus negocios privados, envolviéndose en la bandera del nacionalismo español más hirsuto. A este núcleo, tradicionalmente conocido como ‘Madrid’, se le llama ahora minoría extractiva. Es un auténtico tumor cancérigeno”.

Cal dir que López Burniol, adverteix d’un risc (realitat ja?) que comparteixo: que el model es reprodueixi, en forma de caciquisme local, a les diferents capitals autonòmiques i afegeixo jo, en algun lloc significatiu de les mateixes, com ara la llotja del Barça.  El desenvolupament de les administracions autonòmiques  i la descentralització de part del poder, en la meva opinió, en el cas català, ha modificat el rol social i de mecenatge de la burgesia catalana, ha generat noves elits com la funcionarial autòctona, pèssima còpia de l’espanyola, n’ha deteriorat d’altres preexistents i ha coincidit amb una major assimilació de les mateixes amb les poc desitjables elits espanyoles. Avui en dia, som més similars en el pitjor.

A Espanya, hi ha poc espai per a la regeneració i la reforma, i cap si l’intent de regeneració ve de Catalunya. Des de Francesc Cambó a Miquel Roca i avui Duran i Lleida, en el terreny polític, a Joan Maragall en el de la poesia, i tants altres en àmbits diversos; cap intent de regeneracionisme benintencionat d’Espanya provinent de Catalunya ha reeixit.

Aquests intents fets amb convicció i entusiasme (jo mateix durant anys vaig apostar clarament per aquesta fórmula) obliguen a buscar socis a la “Villa y Corte”. Entre els partners de Roca en la seva “Operació Reformista” -amb la que modestament vaig col·laborar, com deia esforçant-me per creure-hi-  hi havia, per exemple, Florentino Pérez.

El mateix els hi passa a les elits catalanes “del pont aeri” -que ara empenyen Duran i Lleida i clamen desesperadament per una “tercera via” quan fa poc no parlaven ni de concert econòmic-, necessiten encara per a la prosperitat dels seus negocis al propi Florentino i altres membres de l’oligarquia “mesetaria”.  A diferència de molts joves -i no tan joves- emprenedors, el que descrivia “La escopeta nacional”, ha passat a formar part de la història,  ja que han orientat el negoci cap a l’exportació. En el cas de les elits, el mercat espanyol i/o la dependència política de Madrid, pesa massa encara pel creixement dels seus negocis i han de “pregar de genolls” als cortesans madrilenys perquè vulguin considerar terceres vies, de les que aquests ni en volen sentir parlar. De fet és una versió actualitzada de la citada “La escopeta nacional”. Cap d’aquells penques interessats en “cacerías y monterías”, comprava intèrfons. Cap d’aquests compra “terceres vies”.

Aquests partners de Madrid són “descendents directes” dels cortesans que explotaven les colònies a canvi de lliurar els corresponents “sobres tipus Bárcenas” de l’època, al rei castellà de torn. Els mateixos que van expulsar els jesuïtes i els jueus -generadors de riquesa per definició- d’Espanya, uns personatges que no entendran mai que hagin d’acceptar cap tercera via ni res que se li sembli. Per a ells el mite de la regeneració d’Espanya, és això… un mite o si volen, en termes reials, “una quimera”.

Seria bonic acabar proposant una solució. Paraula gruixuda i pretensiosa aquesta. Però cal seguir “picant pedra”, per dur que sigui. Reprodueixo un paràgraf del meu últim post: “La democràcia, per ser de qualitat acceptable, implica treballar perquè els líders d’aquestes elits i els que en formen part, siguin íntegres, actuïn en base a un sistema de valors sòlid i es caracteritzin per la virtut, el sentit comunitari i la consciència de què el que tenen li deuen a la societat i que li han de retornar amb recursos i/o amb aportacions creatives, però sempre amb integritat i honestedat”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 comentaris sobre “LA MEVA VISIÓ D’ESPANYA I DE LES ELITS ESPANYOLES

  1. QUanta raó que tens Josep Maria!!!! Buf!!!

    MªÀngels

  2. Xavi Villanova ha dit:

    Impecable, se puede decir mas alto pero no mas claro.
    El camino creo que es el que se ha empezado aunque sea muy incierto todavía, democracia i votando “el pueblo”.
    Si mal no recuerdo en una reunión del president Mas amb élites financieras, alguién le advirtió imagino que de una manera sutil y elegante del poder que ellos representaban, a lo que contestó que el tenia detrás un millón de votos.
    Creo que este es el camino, Democaracia y del pueblo para el pueblo y por el pueblo, pero en serio.

  3. Teresa Salas ha dit:

    M’agradaria dir-te que no tens raó….,
    Però desgraciadament, no puc.

    1. josepmariavia ha dit:

      En què en concret voldries dir-me que no tinc raó, encara que no puguis?
      Gràcies pel comentari!

    2. josepmariavia ha dit:

      T’entenc…
      Gràcies pel comentari!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *