“Estás escribiendo menos”, em va dir un amic jueu la penúltima vegada que el vaig veure. Com que jo li vaig contestar que “si no escribo, mala señal”, l’última vegada que ens vàrem veure es va acomiadar de mi amb un “¡escribe, por favor!”.

En realitat no escric menys. Publico menys. Algun dia els textos que escric  i per ara no faig públics, potser veuran la llum. Admeto que darrerament he practicat l’autocensura, convençut que a l’Estat espanyol no hi ha prou seguretat jurídica per expressar-se lliurement. No és per atzar que fa temps que, sobre determinats temes, no escric… Però aquesta no és l’única raó, ni la principal.

Per exemple, vaig deixar de ser secretari del Govern de la Generalitat de Catalunya el dia 31 de desembre de 1999. Durant aquells anys vaig escriure molt. Escrits amb inevitable contingut polític involuntari com a valor residual, però sense que aquest fos en absolut el propòsit. Es centraven en afers, situacions, persones i personatges que per una raó o altra em resultaven curiosos, singulars o simplement ridículs. Penso sobretot en situacions generadores de profunda vergonya aliena -segons com còmiques o tràgiques o tragicòmiques, jo que sé!- lligades al “vassallatge” que envolta el poder. Els “numerets” que havia vist fer a alguns consellers de diferents governs -i també a ministres amb els que teníem tracte, com per exemple un tal Mariano Rajoy Brey, registrador de la propietat que exercia aleshores de ministro de Administraciones Públicas- per no ser expulsats del poder i passar a aquella terrible situació que es descrivia com que tot d’una, el telèfon deixa de trucar. Ningú vol ja parlar amb tu! No ets ningú!!! Mare de Déu Senyor, quin drama!!! Ho guardo en llibretes. Són manuscrits.

Però després vaig continuar escrivint a mà i abans també. Actualment segueixo escrivint molt en paper. Sí, potser sí que algun dia, algun d’aquests escrits el publicaré al blog o on sigui… Per ara, millor que no…

En efecte, com deia, si no escric, mal senyal. Però per les raons exposades l’activitat del blog no serveix ben bé com a “termòmetre”…

Durant el mes de juliol passat varen passar coses per a mi prou importants. De ben segur molt menys interessants per a molts que les al·ludides anteriorment que tenen a veure més amb la misèria de les ànimes que no pas amb la part més bonica de l’ésser humà.

Per començar vaig fer 60 anys i va coincidir amb un període de morts prematures i inesperades, i de problemes de salut en gent jove, propera per persones interposades. No hi ha dubte que tal coincidència m’ha fet valorar més el fet de fer anys i de fer-los amb prou qualitat de vida. Ja ho sabem, oi?: “Afegir anys a la vida i afegir vida als anys”. Formo part d’una majoria -diria que majoritària- a la que determinades notícies ens porten a revisar si de veritat estem vivint com voldríem, com de veritat entenem que té sentit viure o… massa sovint la “voràgine” del dia a dia ens situa fora d’on voldríem estar.

He de confessar que durant les setmanes prèvies al meu 60è aniversari vaig sentir un cert vertigen. Però un cop fets… la vida continua. Per ara el millor record que tinc des de que vaig fer 60 anys és la celebració dels mateixos. En 60 anys, més enllà de possibles celebracions infantils que no recordo, totes han estat restringides a la família més immediata, excepte les corresponents als anys 49 i 50. Tenia raons molt personals per fer les celebracions que vaig fer, originals -en especial la dels 49- i ben diferents l’una de l’altra.

La dels 60 ha estat realment en la línia esmentada de mirar de viure com un vol viure. El més important són les persones que hi varen assistir, però cal comentar dos detalls menors comparats amb les persones, però no negligibles i als quals em referiré abans d’entrar al que és més substancial. El lloc triat i el cuiner. Cal dir que la celebració va consistir en un dinar amb una llarga i agradable sobretaula.

Si us voleu fer una idea del lloc, haureu de buscar al blog el post “Allà on viu l’Steve” del 17 de març de 2017. Els meus 60 anys els vaig celebrar, precisament, allà on viu l’Steve. Em van acompanyar els meus familiars directes i un reduïdíssim grup d’amics. Reduïdíssim perquè amics, allò que es diu amics, amics, els de veritat, en ocasions més importants que la família, n’hi ha pocs. A banda, allà on viu l’Steve no hi cabrien tots els pocs bons amics que tinc. Els poquíssims que hi havia representaven un -de tota manera reduït- grup d’amics als que no podia convidar perquè l’espai allà on viu l’Steve, dona pel que dona. Me’n mancaven almenys quatre amb les seves respectives parelles. He de dir, però, que he arribat als 60 trist pel distanciament que s’ha produït amb amics d’aquells que en diem de tota la vida. Estem instal·lats en realitats massa allunyades. Confio que en el futur ens retrobarem…

Anem al cuiner que, de forma indirecta em permetrà entrar en la màgia que va emplenar la celebració dels 60, molt lligada als meus fills. No crec que sigui capaç als 60 de referir-me a res ni a ningú més íntimament important per a mi que els meus fills. Sobretot si tenim en compte que, per ara, dels dos que en tinc, un viu a Xile i l’altre a Alemanya.

El cuiner era l’Edu. Ell, el meu fill petit i la parella d’aquest anaven junts a l’escola des de que eren criatures. Un apassionat de la cuina que des dels 16 anys s’ha passat hores i hores en cuines de diferents tipus de restaurants, algunes d’elles amb alguna “estrella Michelin”, sense que ara calgui debatre el significat que pugui tenir o deixar de tenir això. No era fàcil combinar l’exquisidesa culinària que és capaç d’aconseguir aquest noi amb les condicions que ofereix una petita cuina d’una casa amb estris i instal·lacions més que rudimentaris. I aconseguir un bon resultat tenint en compte que el material (algun d’ell mig precuinat, ves quin remei!) va venir des de Barcelona en un dia que la temperatura va sobrepassar els 40 graus i la humitat era la pròpia de quan amb aquestes calorades estàs no gaire lluny del mar. A mi, però, que m’agraden els contrasts, veure servir aquell menjar amb una vaixella escassa i tovallons de paper, em connectava amb la idea esmentada de l’essencial i l’accessori!!! I que el cuiner fos un amic del meu fill, persona que atorga gran valor a l’amistat i conserva els amics durant anys… Què voleu que us digui: tot quedava entre família!!!

Si us parlo de regals em temo que serà difícil que em feu confiança sobre allò que deia del que compta i el que és secundari. Potser si m’hi refereixo com a símbols, símbols de sentiments i de lligams estrets, m’aproximaré més a les persones: als meus fills i a les seves parelles, a la meva mare, que ha pogut celebrar els 60 anys del seu fill, a la meva germana i al meu cunyat, als amics i a una persona molt important en una etapa de la meva vida que també hi era present: millor composició impossible. Com ho varen ser les corresponents als aniversaris 49 i 50. Només diré que ningú dels presents ha estat a les tres i que l’únic que hi hagués pogut estar, estava també convidat en aquesta ocasió però era de vacances molt lluny d’allà on viu l’Steve…

No em reunia amb els meus dos fills alhora des de Nadal de 2016. Per separat sí, en diverses ocasions. Però junts no. La felicitat que em va provocar aquest fet, que es produís aquell dia i en aquell lloc… em manquen paraules per descriure-la. El regal que em van fer té la particularitat que el pots portar posat les 24 hores del dia els 365 dies de l’any i porta gravat els noms dels dos. Es tracta d’un símbol perfecte de la realitat, que no és altra que els porto dintre del meu cor des del dia que van néixer i per tant, va ser com una manera de dir: “Ja ho sabem, ens omple de joia i nosaltres també t’estimem molt”. Aquests sentiments associats i no l’objecte, són el que realment compta.

Els amics volen que escrigui. Els amics de veritat acostumen a llegir-me perquè saben que, comptant amb l’avantatge amb la que juguen pel fet de conèixer-me, llegir-me és una de les millors maneres, si no la millor, de connectar de veritat amb mi. El regal que em van fer, els volums que em mancaven per completar -valgui la redundància- l’obra completa de Josep Pla varen ser una indirecta molt directa. Però si el contingut era ple de la humanitat de Pla, el continent, una capsa curosament decorada, manual i artesanament, amb icones representatives d’etapes o realitats que han marcat la meva vida, simbolitzava amb molt amor l’amistat que ens uneix i el valor de la mateixa.

En moments diferents de la meva vida vaig assumir que -i diria que ho vaig assumir per aquest ordre- naixem sols, morim sols i… vivim sols! Normalment unes quantes persones ens acompanyen en aquests trànsits. Tot i que no sempre. Cada vegada és més esfereïdora la xifra de persones grans que moren soles i al cap de dies algú descobreix que han deixat d’existir. Sigui com sigui, ningú pot néixer, morir ni viure en lloc nostre! Aquesta idea amb els anys ha anat guanyant pes per a mi i m’ha portat a anar fugint de la ciutat, del soroll, de determinats cercles socials i ambients, i de la bogeria que ha esdevingut -a la meva manera de veure- la “vida moderna”.  Un dels regals que em van fer simbolitza les persones que t’han acompanyat durant alguns trams de la teva vida i després han desaparegut. La meva impressió -de ben segur inexacte- és que durant anys el nombre d’acompanyants va ser força estable i nombrós. Uns marxaven, altres venien. Molts s’hi passaven temporades llargues… Des de fa uns pocs anys el cercle s’ha anat estrenyent i ha estat positiu que sigui així.

El meu amic Francesc Torralba diferencia la soledat desitjada de la no volguda, que sovint esdevé terrible i pot comportar l’aïllament social. Trobar-se una mica amb un mateix, requereix certa pau i soledat benefactora. Una persona molt estimada amb la que vaig compartir un tram important de la vida, em va fer el regal que simbolitza aquesta situació, com la simbolitza el meu amic Steve: una platja solitària, sense ningú, amb un mar immens i un cel blau infinit. Es tracta d’un quadre que quedarà penjat per sempre més allà on viu l’Steve i que sempre que visiti aquell lloc, m’ajudarà a connectar amb el més íntim i poc accessible de mi mateix per als altres, però segons com també per a mi.

La vida et regala moments màgics i el dinar de celebració dels meus 60 anys en serà un d’inoblidable. Almenys aquell moment va ser un d’aquests en els que vius la vida com la vols viure. Gràcies a tots el que el vàreu fer possible de la manera que va ser i gràcies al Cel!!!

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “CELEBRAR ELS 60 A CASA DE L’STEVE

  1. León ha dit:

    Querido amigo, has escrito y publicado. la coincidencia es pues apreciada por los que participamos contigo en este espacio. Que hayas cumplido los sesenta años de edad en un entorno como el que nos describes es, ciertamente, muy afortunado. La intimidad es una condición que ha de valorarse y no está disociada de esa soledad de la que escribes y que lejos de ser temida puede ser una ventaja, sobre todo cuando se combina con la felicidad de estar con tus hijos y la gente que te quiere. No es lo mismo ser solitario que estar en soledad.
    Pienso que hay una edad que constituye una marca en la vida, es la de los 50 y que tiende asociarse con la mitad de la vida, aunque eso sea no solo optimista sino casi irreal. Pero la marca de los 60 es decisiva pues entraña cambios físicos que llegan para instalarse y con los que se tiene que aprender a convivir. Tu eres médico y conoces esto desde otra perspectiva, pero me temo que es de poco servicio. Todo esto no es más que natural y se contrarresta con la actividad física y el ejercicio constante de las neuronas. Así que a disfrutarla y a querer y dejarse querer.
    Espero que El orden del día te haya interesado. No debe olvidarse cómo se gestó la historia del del siglo XX: las dos grandes guerras y el periodo intermedio. Son apenas 73 años del fin de la segunda guerra mundial y el mundo vuelve al péndulo del nacionalismo, el racismo, el populismo de cualquier signo, la desigualdad, el autoritarismo y la violencia. No es alentador. Así que pensar, escribir, publicar, reflexionar y urdir la intimidad es una exigencia personal. Y los amigos, pocos pero entrañables. Espero que me cuentes entre ellos.
    Un abrazo y felicidades.
    ¡Ten salud!
    León
    Condesa, Cd de México

  2. “Non, je ne vis jamais seul avec ma solitude…” (G. Moustaki).
    La importància de saber-se fer “companyia” a un mateix, d’ajudar-se, escoltar-se i discernir el que realment ens convé…. Els altres i les circumstàncies poden ajudar o no, però cada un és l’únic protagonista de la seva vida, capaç d’aprofitar-la o menystenir-la. Segueix viu, Josep Maria, segueix compartint la teva vida. Gràcies.

    1. josepmariavia ha dit:

      Almenys intentar-ho! Gracies

      1. josepmariavia ha dit:

        Muchas gracias por tus palabras y reflexiones León.
        Te reproduzco cuando dices: “No es lo mismo ser solitario que estar en soledad.” Das en el clavo de una de las ideas centrales que quería expresar.
        Pensar, escribir, disfrutar de espacios de soledad deseada y de buenos amigos como tu, permite sobrevivir a la visión del mundo que sintetizas y que compartimos. Un abrazo

  3. Alejandro ha dit:

    No dejes nunca de escribir!!!! siempre me emocionan tus escritos. Un abrazo!

    1. josepmariavia ha dit:

      Muchas gracias Alex! Abrazo fuerte

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *