Façanes perfectes, vides en descomposició
CECILE. LOS SECRETOS QUE OCULTAMOS
No miro gairebé mai la televisió. Sí que veig, de forma aleatòria, sense cap mena de regularitat, sèries. Vull dir que em puc passar mesos sense mirar-ne i tot d’una, sense saber perquè, em trobo un seguit de vespres enganxat a la pantalla de l’aparell de televisió, que, com he dit, no faig servir per veure cadenes de televisió. Sèries de tant en tant i partits de futbol més sovint. Fonamentalment del Barça (es pot dir que tots els que juga) i altres de bons equips de futbol del món. Per tant, si són bons, europeus o sud-americans.
Pel que fa a les sèries, no sempre tinc clar què me les fa atractives. Jo diria que porto incorporat el costum d’observar la condició humana, allò que determina el comportament dels de la meva espècie. En moltes sèries hi ha una certa exageració de trets en els personatges, sovint vinculats als rols que interpreten (president de govern, espia, metge “heroic”, assassí en sèrie…). Penso que això explica que algunes sèries sense contingut aparent, em puguin acabar interessant. És el cas, per exemple, de la danesa: Los secretos que ocultamos.
Més enllà de les valoracions tècniques, la crítica coincideix en que el missatge social te força. Penso que sí que és un missatge social contundent. Masclisme més o menys subtil, racisme emmidonat, perfumat i passat pel sedàs de l’estètica civilitzada de les “grans democràcies” escandinaves, descripció per la via dels fets de com és el rol de dona objecte en la burgesia danesa (prou sofisticat!), educació dels fills una mica abandonada a la seva sort, classisme de tall socialdemòcrata… És interessant. I tot plegat es desenvolupa en un entorn dominat per la bellesa dels llocs, de les cases i dels personatges. És com un sobreeixidor de bellesa i poder. Me l’he mirat atentament, comprovant en multitud de detalls la denúncia de la decrepitud, diria que agònica, del capitalisme. Òbviament, els protagonistes, com la humanitat en general en la vida real, acaben ignorant la realitat del que passa per poder continuar vivint desconnectats de si mateixos i de la Veritat. L’aposta per l’autodestrucció de l’espècie és incompatible amb mantenir-se connectat a la Veritat. La sèrie mostra magistralment com la degeneració contrasta amb els cossos bells i eròtics i es consuma en un ambient dominat pel luxe i les comoditats materials que proporciona la riquesa. Entenc que se li pugui trobar un punt de perversió.
Aquest inici d’any doncs, entre d’altres, ha vingut marcat per com aquesta sèrie ha complementat la meva visió del món, sota una òptica diferent de la que m’és pròpia en l’entorn que visc. El que va discorrent a mesura que passen els capítols no és, ni molt menys, exclusiu ni característic de Dinamarca (es tracta d’un bon exponent del corrosiu món globalitzat), però permet observar la peculiaritat nòrdica. I aquest ha estat el valor afegit. No el que denuncia, sinó com ho fa. Vull deixar-ne constància en les primeres anotacions d’aquest 2026.
Més enllà del concepte estereotipat segons el qual la modernitat, la qualitat democràtica, els nivells de benestar assolits, el civisme, el baix nivell de corrupció i de criminalitat, els bons resultats obtinguts en rànquings internacionals de felicitat i tot allò que s’utilitza habitualment per assenyalar les societats escandinaves com envejables, mai em puc estar de quedar-me pensant no en allò que mostren, sinó en allò que intenten amagar darrere de tanta perfecció, ordre i civilitat. Alcoholisme, suïcidis, prevalença elevada i creixent de problemes de salut mental, violacions, persones mortes en solitud que ningú troba a faltar…, són consubstancials a totes les societats dites desenvolupades. A Dinamarca, però, em crida l’atenció una mena de crit sòrdid que hom procura ofegar i que la majoria no vol escoltar, fins a immunitzar-se davant la depravació i acabar no sentint-lo a base de fer veure que no s’escolta…
L’actor que tria el director de la sèrie per interpretar Rasmus Hoffman, empresari multimilionari d’èxit, és ostensiblement més baix i amb aspecte d’haver viscut moltes primaveres més que la seva esposa, Katarina. Una dona objecte, d’una bellesa sublim, que sembla estar encantada amb el seu marit. Entre les poques responsabilitats que té, la d’educar el seu fill Òscar no sembla haver-la exercit amb gran dedicació, segons es desprèn de la trama. No cal dir que les altes responsabilitats empresarials de Rasmus són del tot incompatibles amb haver-se d’ocupar de l’educació del seu fill. L’escola, els amics, la xarxa social presencial privilegiada, així com les xarxes socials virtuals i les au pair, acabaran determinant la personalitat, la manera de ser i el sistema de valors del noi.
Òscar, un arbre que creix tort, un noi manifestament trastornat, viola i deixa embarassada Rudie, l’au pair filipina que han contractat els seus pares. Més que au pair, dona de fer feines camuflada d’au pair. Igual que Angel, també au pair filipina, que treballa a casa dels veïns. Allà, Mike, un advocat d’èxit, atractiu, visiblement musculat i imponent, domina l’espai amb una presència que imposa respecte. Cada gest és força. La seva dona, Cecilie, rossa, esvelta i magnètica, sosté l’ordre jeràrquic amb la bellesa. No és merament ornamental, fa algun tipus de feina que no sembla gaire rellevant i, clarament, és còmplice passiva d’una decadència que observa sense intervenir. Com la seva veïna, absent en la cura dels fills, actua com a decorat vivent d’un sistema tan glamurós com fals. Em va encantar una conversa que manté amb l’au pair Angel, en la qual, a base de tractar-la “com a igual”, acaba confonent-la i posant-la en una situació incòmoda. Una manera d’intentar tranquil·litzar la pròpia consciència per allò que ella mateixa jutja que no fa bé. Jerarquia social tenyida d’igualitarisme hipòcrita.
La veïna, Katarina, sabedora que el nen ha violat i embarassat la filipina, simplement l’assassina i santes pasqües. Katarina és jove, elegant, d’una bellesa incontestable, i camina amb determinació, alternant, segons a qui s’adreça, la fredor amb la dolçor i, quan cal, la sensualitat. El marit, que si bé apareix poc és omnipresent comprant silencis, tapant escàndols i protegint el negoci, agraeix aquest tracte servil de la jove assassina, a qui tàcitament reconeix els serveis prestats i convida a passar pàgina.
LA BASSA DE LES OLLES. DELTA DE L’EBRE
Va ser remarcable també la forma com la policia completa el cercle: l’inspector intenta forçar l’agent de color a mirar cap a una altra banda. De ben segur, arreu s’amaguen certs crims per protegir els poderosos. Però, una vegada més, alguna dimensió de les formes em va sorprendre.
De forma general, m’ha impressionat la predominança de certa subtilesa a l’hora de formular la denúncia social. No hi ha sermons ni excessos. Darrere les formes exquisides, o no tant però —forçadament— suaus, tapades pel somriure civilitzat, la descomposició de la natura humana que s’hi amaga contrasta de forma esfereïdora.
_____________________________________________________________________________________
Sobre el soroll, la lentitud i la preservació de l’ànima
He començat l’any amb la lectura de l’obra del filòsof Byung-Chul Han, Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil, que es troba a les antípodes del que es veu a Los secretos que ocultamos.
Mentre llegeixo, la música de fons de la ràdio es veu immediatament substituïda per informació, i el pes tòxic de l’actualitat ens cau al damunt sense pietat. Maleïda informació, maleïda actualitat!
Hi ha dies —cada vegada més— en què el món sembla reduir-se a un titular. Avui Donald Trump segresta Maduro, demà amenaça Groenlàndia, l’endemà apareix una altra excentricitat grotesca. Tot reclama atenció immediata i opinió. I, tanmateix, res no deixa rastre: el que avui ocupa les tertúlies serà atropellat demà per una altra notícia igualment estrident, i aquesta, al seu torn, es dissoldrà sense convertir-se en experiència, coneixement o saviesa. Soroll inútil i tòxic.
Aquesta realitat ja no sorprèn ningú. Ens hi hem acostumat. Potser aquesta normalització del soroll és el símptoma més greu de la malaltia que pateix la humanitat. Byung-Chul Han fa anys que descriu aquest procés amb lucidesa. Més enllà de la tecnologia, de conspiracions o de la manipulació mediàtica clàssica, posa damunt de la taula el mal que fa la informació a l’ésser humà, a la seva ànima, a la seva capacitat de viure amb plenitud. El problema no és que no sapiguem què passa, sinó que tot succeeix massa de pressa perquè alguna cosa es consolidi dins nostre. Vivim en una actualitat permanent que no té durada. I sense durada no hi ha experiència. Sense experiència no hi ha memòria. Sense memòria no hi ha veritat.
La vida no és Vida. És acceleració, és rapidesa, és anar desbordat i no tenir temps per a res. Es tracta de no tenir temps per pensar, de privar-se de la distància necessària per reflexionar sobre com i per què vivim. Treballem per produir i consumir en la societat del cansament. Rendiment, productivitat, fatiga, notícies, actualitat… i la roda no para. Si ho fes, tota la gran enganyifa quedaria al descobert.
El sistema necessita que no tinguem temps per reflexionar. Així, mercantilitza fins i tot el temps d’oci, transforma conceptes filosòfics eterns, com la felicitat, en productes consumibles. Fa pocs dies vaig voler escoltar un podcast del bon amic i home savi Francesc Torralba sobre la importància del temps. L’entrevista es veia constantment interrompuda per anuncis de fórmules miraculoses per fer-se ric sense esforç, inversions en criptomònedes o cants a l’excel·lència destinats a presentar la IA com el gran oracle. La combinació resultava grotesca, anant des de tècniques de mindfulness enllaunat per experimentar silenci, a programes de detox digital que acabaven fomentant l’addicció a les xarxes, passant per catàlegs de productes i serveis per aconseguir una slow life. Tot perfectament empaquetat, comercialitzat, banalitzat i corromput, lluny de l’essència originària.
En aquest context, tot el que no augmenta el rendiment, la productivitat o la utilitat és vist com a perillós pel sistema. Els que, modestament, intentem viure fora d’aquests valors tòxics, som considerats antisistema, inquietants i fins i tot perillosos. Per això, les propostes de Byung-Chul Han, per la seva contundència alternativa, resulten incòmodes. No ofereixen receptes ni manual, la seva filosofia és diagnòstica, no normativa. Pretén fer visible el mal, posar-li nom i mostrar-ne la lògica interna. I això ja és una forma d’intervenció, ja que qui entreveu la realitat enmig de la boira espessa ja no està completament capturat per l’absurd de la quotidianitat. No és ascetisme, no es tracta de moralina. És recuperar sobirania interior, reduir dependències, ampliar el marge existencial i dir “ja n’hi ha prou”. No per virtut, sinó per llibertat. Posar en valor l’atenció genuïna com a antídot contra la tirania del soroll, de l’exigència d’eficàcia i de la hiperactivitat constant és revolucionari. També ho és apel·lar a la descreació d’un mateix, a “desmuntar l’ego” per situar-se en el buit, únic (no) espai on trobar la pau i gaudir de la bellesa, o defensar el dolor com a experiència imprescindible per establir el vincle íntim entre el cos i la realitat. La inactivitat, insisteix el filòsof, és la condició de possibilitat d’una vida no capturada per l’exageració de l’activitat.
En el nostre “manicomi” col·lectiu, aquestes idees generen incomoditat i rebuig perquè qüestionen l’estil de vida predominant, acceptat i fins i tot admirat malgrat destruir l’ànima humana. No és estrany que propostes orientades a la
PLATJA DE L’ARENAL. DELTA DE L’EBRE
lentitud, al silenci, a la inactivitat o a la presència siguin titllades d’excentricitats o directament de bogeries. El que incomoda no és la seva raresa, sinó la seva capacitat de revelar la gravetat del que s’ha considerat habitual.
La paradoxa és radical: en un món capgirat, el que empobreix la vida s’ha imposat com a norma, mentre que allò que podria humanitzar i preservar l’ànima és rebutjat com a desviació. Resistir, en aquest context, no és un gest heroic, sinó simplement la manera de no acceptar com inevitable allò que és destructiu.
Bon escrit, i en continguts, Josep M. . Haig de dir que sempre m’ha encuriosit quin és el criteri per a establir un rànquing de felicitat per països. De fet, ja em sembla molt complex poder fixar comparatives entre percepcions culturals diferents sobre el concepte de felicitat. I també haig de confessar que les societats que menys felices m’han semblat sempre, son precisament les nòrdiques. Soc refotudament mediterrani. Però tan li fa el que em sembli, en aquest sentit, perquè de fet, el constructe universal que hem bastit és un generador colossal d’infelicitats, o de felicitats artificioses. Sense cap mena de dubte, coincideixo en l’anàlisi sintètica que fas sobre la necessitat contemplativa, “l’atenció”, la “religiositat” no entesa com a expressió de dogma d’una confessió concreta, si no entesa com a acte de coneixement del que hom pot atènyer com a veritat. Em sembla que ja t’ho vaig dir, Josep M., també vaig començar l’any amb el mateix llibre. Ja fa temps que anem llegint textos filosòfics sobre aquestes qüestions, com cercant un refugi de corroborament d’allò que vivencialment anem constatant. No sé si tot plegat ens situa en la perifèria. En tot cas, sempre m’he sentit atret per aquest espai col·lateral que sense perdre contacte amb la normalitat acceptada, et situa en un mirador estrany, com en una pel·lícula filmada en un pla seqüència únic. Hi ha un dret, fins i tot una necessitat irrenunciable de poder optar per una conventualitat voluntària cada vegada que et vingui de gust. I la pràctica d’aquest salt a una altra esfera, és un plaer esplèndid, reconfortant, i asserenador.
Així que endavant amb les rareses….
Moltes gràcies, Joan, pel ric, brillant i ben escrit comentari.
A banda de l’agraïment, només puc expressar el meu acord.
No som antisistema: som autoexclosos. Almenys autoexclosos del nucli dur, del core, de la “normalitat” del món estereotípicament globalitzat. Ubicats en aquest espai col·lateral, veí de la màquina infernal que dius.
Els veritables antisistema del “manicomi” no saben que ho són, o sí, però prefereixen normalitzar la bogeria col·lectiva i fer creure, i fer-se creure, que els excèntrics són, som, els “contemplatius” d’aquesta zona tangencial veïna del psiquiàtric. Els que voldríem un “sistema” amb ànima, pensat per a éssers humans.
Text molt ben detallat i expresat. De com es avui la societat, no tant sols la nòrdica si no tota aquella que te la privilegis de viure entre carrers i oficines, que les cases son només per anar a dormir poques hores, i els caps de setmana cal fer tot l’exercici físic que no has fet en els últims deu anys. Per tant vas de marató en marató, o partit de pàdel a partit ja que en cas contrari si no ho fas, no ets ningú.
I el nivell de dopamina que generes i l’addicció que tot això et dona es sensacional. Fins que un dia, el cos es passa de voltes, cau pel forat de l’escala com si fos un tragecte sense fi.
I fins que no comences a estar una mica lúcid de la mort súbita que has patit, no ets capaç de valorar el sentit ampli de la vida.
Més humana i amb més esperança.
Així que es una llàstima que generacions madures que estem inmersos en la productivitat i “he de fer” perquè “sinó”, ens perdem el present dels nostres dies i no siguem conscients de la volatilitat de la nostra salut física i mental.
Moltes gràcies pel comentari. Cal no perdre de vista el que és realment important a la vida. I gairebé res del que conforma la vida quotidiana de la nostra societat, no només no és important, sinó que és destructiu per a la ment, el cos i l’ànima dels éssers humans. Cal saber escoltar la Veritat en el silenci. Això requereix fugir del soroll exterior i apaivagar la remor interior. No és fàcil. La majoria no està per això. Cal ser valent. Ser coherent implica anar contracorrent. No ser comprés per la majoria i caminar molts trams del camí sol. Millor sol que mal acompanyat. Millor ben acompanyat que sol.