ESCRIT LLEUGER D’ESTIU

MARESME

Formo part d’una generació de barcelonins -barceloní sobrevingut en el meu cas, vaig néixer a Sant Cugat del Vallès- que vàrem viure d’esquena al mar.

Els canvis del 1992, pel que a mi respecta, els vaig anar assimilant progressivament. Imagino que hi va haver gent que de seguida va incorporar les platges barcelonines a la seva vida, com n’hi havia que freqüentaven la zona marítima de Barcelona des de sempre.

Ja fa anys que la façana litoral de la nostra ciutat forma part de la meva vida. Entre 2011 i 2015 he anat regularment a l’Hospital del Mar. Però ja abans havia gaudit de passejades agradables a peu i en bicicleta pel litoral. Mai he anat, però, a la platja a Barcelona. Conec força gent que hi va i tothom coincideix en què les aigües són netes tot i que, evidentment, en temporada alta sobretot, els caps de setmana estan plenes. Imagino que amb la dimensió creixent i -pel meu gust- descontrolada del turisme, les aglomeracions són més grans.

Pel sud, la primera zona en la que m’he remullat ha estat Castelldefels i pel nord, Montgat, El Masnou i algun lloc més, però no més de 4 o 5 vegades. Durant anys vaig anar intensivament a Calella de Palafrugell. Ara ja fa uns quants estius que no he freqüentat les platges catalanes. He estat a diferents illes, cosa que tornaré a fer aquest mes d’agost.

He de confessar que fa molt temps que tinc ganes d’experimentar el que és banyar-se a Barcelona. Potser sóc un espècimen rar pel fet de no haver-ho fet mai!!!

Aquest juliol ha fet molta calor i el cap de setmana passat vaig pensar que aniria a la platja a Barcelona. Al final, però, per motius sobrevinguts vaig acabar anant on comença el Maresme. Ja m’anava bé, però, perquè -tot i no ser el mateix- no deixava de representar trencar el mateix “tabú”, segons el qual, semblaria que si no t’allunyes molt de Barcelona el que fas no es ben bé anar a la platja o anar-hi com cal.

Vaig sortir d’hora de casa, en moto i, tot i la calor, l’aire era agradable. Els pocs kilòmetres que vaig fer van resultar estimulants i el fet d’arribar a lloc i aparcar davant d’on decideixes posar la tovallola hi afegia atractiu. Hi havia gent, però no tanta com per no trobar un bon lloc a primera línia, a la zona més fresca.

La tipologia de gent era variada. Vaig mirar al voltant i imaginava situacions. Ves a saber! Però vaig veure des de gent que potser esperava anar a l’agost a Ses Illes, a la Costa Brava o a la Polinèsia, i que potser gaudien d’una segona (o primera) residència al Maresme, fins a persones, parelles, famílies que semblaven contents de poder freqüentar aquestes platges, amb cotxe, amb moto o amb tren, durant tot l’estiu.

Mentre estava estirat prenent el sol i escoltant el trencar de les onades ben a prop dels meus peus vaig poder escoltar -impossible no fer-ho a menys que m’hagués posat taps a les orelles- fragments d’una conversa entre dues noies que estaven darrere meu…

–Oye, ¿sabes qué? Me he comprado 7 bragas por 16 euros. Y están muy bien ¿eh?…

La companya -sense semblar gaire impressionada- va canviar de tema.

–La Toni se casa con el Santi. Todo el mundo tiene claro que no duran ni un año, pero claro… ¿Qué les vas a decir? Se conocieron en el trabajo. Él le saca 16 años. Vamos, que esto no va a ninguna parte.

Al cap d’una estona aquestes noies van trucar a un restaurant per reservar taula per les 14:30h. Uns minuts abans una família situada també darrere meu, però a l’altra banda, també havien reservat taula en un restaurant…

Em vaig incorporar amb la intenció d’agafar el diari per llegir una estona i vaig veure una parella menjant uns entrepans embolicats amb paper d’alumini, sota una ombrel·la. I una mica més enllà una senyora a la que li vaig fer entre 65 i 70 anys, moreníssima, sens dubte consumidora de sol diari -o gairebé- que desprenia certa classe. No calia ser gaire espavilat per veure que havia deixat alguns diners en alguna consulta d’estètica i/o cirurgia plàstica…

AMB JOHN HEMINGWAY MONTREAL

Per l’altra banda un senyor llegia el “Marca” i la senyora que estava amb ell “Per qui toquen les campanes” d’Ernest Hemingway, l’avi de John Hemingway, a qui vaig conèixer a Montreal -ciutat on viu o vivia fa 3 o 4 anys- a través d’una amiga periodista catalana, establerta a Madrid. Per cert, us recomano molt el llibre de John Hemingway “Los Hemingway, una familia singular”. A fe de Déu que ho és -o ho va ser- de singular aquella família!!!

Em vaig estirar de nou i em venia al cap un pensament recurrent. La façana marítima actual de Barcelona, tot i que en sentit estricte no s’assembla a Miami Beach, sovint m’hi fa pensar. I a l’inrevés. Quan vaig estar a Miami per última vegada, ara fa un mes i escaig, vaig tenir el mateix pensament. En una cosa sí que s’assembla: la diversitat de públic. Diversitats diferents, però diversitats al cap i a la fi.

I com que un pensament porta a l’altre, he recordat un dia a Vero Beach (Florida), he recordat una conversa amb una persona que fa anys que no veig i a la que ja no podré tornar a veure…

-Et diria que vaig sentir quelcom diferent. Però és clar… com que sempre m’equivoco… Aquella dona em va atraure molt.

-Però això ja t’ha passat varies vegades i… Sí, ja m’imagino que em diràs que aquesta vegada és diferent, no? I a més a més segur que t’ho creus!

-Sí. N’estic convençut. Però aquesta vegada potser em quedaré en el terreny de la sublimació i l’amor platònic per evitar la decepció.

-Ja… Però escolta… Vols dir que no ho hauries de fer més fàcil?

-Més fàcil?

-Suposo que no menja carn, no?

-No.

-Ja m’ho imaginava. I peix?

-No ho sé. Em sembla que menja ous…

-Professora de ioga potser? Escolta, no en pots trobar una de normaleta? T’avorriries ràpidament, no?

-Normaleta? I què és normal per a tu? Aquesta dona té força. Tanta, que ni goso dir-li que m’interessaria… És perfecte per imaginar i escriure històries.

-Però tu què busques? Una companya o una musa etèria?

-Jo no busco res!!! Jo trobo o em sento atret inesperadament per qui m’atreu. Què vols que et digui…

-Bé, no t’enfadis. De fet tots parlem perquè tenim boca. Hi ha tantes visions de la vida, de les relacions i de l’amor, com persones hi ha en aquest món…

-Creu-me, és forta, optimista, amb capacitat de gaudir de la vida i tota la pinta de fer la vida agradable al seu voltant. Amb caràcter. Amb determinació. Amb la certesa que tenen les persones sàvies de saber molt perquè no saben res i sempre estan oberts a aprendre.

-Doncs digues-li que t’interessa. Total… No? Què passa? Tens por que no sigui el que sembla, no?

-Hi ha poca gent que és el que sembla. El joc de rol és una pràctica molt estesa. Un és com és, moltes vegades ni es coneix bé a sí mateix, i es mostra com es mostra i coincideix més o menys. És possible que m’hagi fet una imatge atractiva d’aquesta senyora que potser té poc a veure amb la realitat… Per això ja m’està bé deixar les coses com estan. Aquesta imatge m’inspira, em dóna vida i em fa somiar.

VERO BEACH

L’amic no buscava una parella per compartir la vida, volia experimentar sensacions meravelloses, contrastar sentiments, sentir la (suposada) força del personatge més que no pas la nuesa de la persona real… Ja feia temps que vivia en el seu món i que havia desconnectat del nostre. Al cap de poc temps d’aquella conversa va morir, l’11S a les Twin Towers de New York, on havia anat a recollir un paquet. No sé si mai va arribar a expressar-li a aquella noia alguna de les coses que li suscitava…

La meva ment va tornar al Maresme i vaig veure que la noia de les calces econòmiques retornava a lloc amb una cervesa, una bossa de patates fregides i una cigarreta fumejant entre els dits.

Jo vaig donar per acabada la sessió de sol i platja i em vaig dirigir cap a la moto, que estava “bullint”. No em vaig canviar i amb el mallot de bany força humit vaig asseure’m a la moto mitigant així l’efecte “torradora” del seient. En un tres i no res vaig ser a l’autopista i gaudint de la sensació de velocitat en moto vaig arribar al Port Vell de Barcelona infestat de turistes, vaig seguir per la Via Laietana -igualment repleta de turistes- fins arribar a l’Eixample.

Mai havia arribat a casa a Barcelona amb un banyador mig moll procedent de la platja. La sensació reparadora que provoca la dutxa en aquests casos, era nova en el bany de casa… Repetiré.