IMG_9428A la Tina li han tornat a fer el salt. Renoi, sembla que se’ls triï!! I cada vegada que li passa es queda sorpresa, trista i fotuda. Ho comprenc. Però ara quan m’ho diu ja no em resulta estrany. Ja m’hi he acostumat. Ella no. Aquesta noia fa creïble el principi de l’atracció segons el qual, en virtut de no recordo ben bé què, tots atraiem un determinat tipus de situacions de forma reiterada.

Em disposava a felicitar als Jordis quan el missatge de Whatsapp d’un amic interromp la meva acció. Em pregunta si diumenge ens veurem al Liceu. Com ho sap que tinc previst anar al Liceu? I per què ens hi hauríem de trobar?

-Si ens veiem i la Maria et pregunta per la reunió del Cercle Musical, fes veure que hi vam coincidir. Ja saps…

-Encara segueixes veient-te amb aquella amiga?

-Si

-I per què no canvies de parella d’una vegada? Et veig molt enamorat. La teva dona no nota res?

Surto a comprar llibres i veig una parada de roses d’uns estudiants de Medicina. N’hi ha dos que estan tan pendents l’un de l’altre que ni s’adonen que hi ha gent intentant comprar, però no gosen trencar l’idil·li primaveral que fan evident: “T’estimo tant que no tinc paraules per expressar-ho!”, sembla dir-li ella mentre ell la mira embadalit.

Mentrestant segueixo rebent missatges i la cosa va agafant un ritme que més que el 23 d’abril sembla el 24 o el 31 de desembre!! “Feliç diada”, versos patriòtics, fotografies de roses i llibres…

Un avi de vuitanta i molts anys o noranta i bastants camina dificultosament amb un bastó a la mà dreta i una rosa a la mà esquerra del canell de la qual penja una bossa amb llibres. El sol és ben visible en un cel lleugerament enteranyinat. Definitivament és primavera!! El paisatge urbà i humà és bonic. Turistes gratament sorpresos, una parella de jubilats en els que l’amor seré i madur sembla haver donat pas a una gran amistat i força tendresa. El franciscà alt i prim que tot sovint veig caminar lleuger pel barri sembla aliè a tot el que està passant. El seu idil·li amb Déu sembla ser permanent, seré i inalterable.

Entro en un bar al que hi vaig de vegades i avui no hi ha lloc per seure. Em costa una mica més del que és habitual que em serveixin un tallat. Tenia intenció de llegir una estona el diari, però l’ambient no ho afavoreix. Li dono una ullada ràpida i veig que avui el format és diferent. Que els columnistes no els trobo als llocs habituals. Les seccions estan capgirades i el diari és ple d’històries d’amor i de ficció. De fet, les dels dies normals, massa sovint superen la ficció i fan que senti que el món en el que visc em sembli estrany!! Em faig gran? Bé, de gran me n’hi faig cada dia més. Ja m’enteneu… Vull dir que les coses avancen potser a una velocitat que la meva ànima ja no pot pair com abans…

Un amic expatriat m’envia un missatge de veu en el que expressa la nostàlgia que li provoca viure el Sant Jordi lluny de casa i es consola amb poder-lo celebrar al Casal Català. Em recorda els 23 d’abril que vaig viure quan era estudiant al Canadà i algun més a Montevideo i a Rio de Janeiro. Vaig entrar a Maracaná per primera vegada un dia de Sant Jordi. Em venen al cap els amics uruguaians que no obliden la gesta històrica d’haver guanyat el mundial de futbol a Maracaná contra el Brasil. I malalts de futbol com són, traspassen aquesta informació de generació en generació i se’n senten legítimament orgullosos. El dia és propici per recordar que malgrat ser menys de 4 milions d’habitants l’Uruguai és un país, un estat independent i no sembla que per aquest motiu els hi passi res estrany…

M’atanso a la meva llibreria de capçalera. És un lloc màgic en el que m’hi passo hores. La propietària és una dona culta i encantadora. Amable, sempre disposada a recomanar-me alguna obra que encaixa amb els gustos que sap que tinc. Avui està atabalada. Em fa un gest indicatiu de què no em pot atendre com ho fa habitualment. Una senyora gran es desplaça com pot en una cadira de rodes al mig d’una gentada inhabitual.

Al fons de tot hi ha quatre autors que signen llibres. De sobte m’adono que n’hi ha un que… creia que havia mort!!! A finals de l’any passat un dia estava a l’aeroport de Barcelona esperant la maleta que, com jo, venia de Washington. Una mica absent i obnubilat pel jet lag, vaig rebre una trucada d’una periodista coneguda informant-me que aquest home estava greument malalt, tot demanant-me alguna gestió d’aquestes que de tant en tant ens demanen als que tenim relació amb el xamanisme. No em va quedar clar si, pel que m’explicava, estava en fase terminal. Doncs no ho devia estar. Avui l’he vist signant llibres, amb molt bon aspecte, elegantment vestit i exhibint un punt de coqueteria. M’hi he aproximat i m’he presentat. Hem parlat de la seva malaltia, m’ha dit que es troba bé i m’ha explicat el regim alimentari que segueix i el bé que li va seguir les recomanacions de la Dra. X (que conec molt bé), en especial la de caminar molt i cada dia. He gaudit veient com ha passat ben bé cinc minuts dedicant un llibre a uns nens (qui el portava era una senyora, potser l’àvia). La facilitat amb la que dibuixava, la gracilitat amb la que feia anar el llapis, retoladors i estris d’escriure i dibuixar diversos, m’ha fascinat. Menys mal que no es va morir i pot seguir regalant aquesta creativitat al món!! Parlem d’amics comuns i m’acomiado deixant-li el meu telèfon per si li cal alguna cosa.

Acte seguit he comprat alguns llibres per als meus fills i algú altre. Un d’ells l’he estat fullejant estona, llegint-ne fragments i m’ha resultat poderós. La propietària que al mig del tràfec i d’haver d’estar pendent de què tot girés rodó, ha tingut uns segons per adonar-se que aquell llibre m’interessava, m’ha indicat que l’autora estava al fons de la sala signant. Me l’ha presentat. Una noia atractiva. Amb molt atractiu personal per ser més exacte. Amable i riallera s’ha aixecat, m’ha fet dos petons i en el seu alè he sentit una flaira de cava que sens dubte venia de la copa que tenia davant seu a la taula on signava. M’ha explicat la història del llibre amb passió. Els personatges, les seves motivacions i neguits. M’ha pintat els humans que havia inventat o reconvertit subratllant com un d’ells va veient, per contrast amb un astre de Hollywood, s’adona, que l’autenticitat estar en el ser i no en la fama i en l’aparença. Un bon llibre per regalar als fills o a la parella (deia ella). M’ha explicat coses del seu fill adolescent posant-les en relació amb el llibre i quan li he dit que a mi també m’agradaria ser escriptor però que no en sé prou, m’ha recomanat que em posés en contacte amb la seva editorial i… quina gràcia!! No ho faré pas, no. Amb aquest blog de moment ja em dono per satisfet.

Si acabo dient que he anat a dinar tot sol al restaurant d’un uruguaià, acabareu pensant que tinc alguna cosa amb aquest país. I no. No res més que un bon record per haver-hi treballat bastants anys enrere.

Potser acabaré el dia donant una altra volta per veure quina cara fan els del torn del capvespre.

No hi ha dubte que el dia és especial, favorable a l’enaltiment de sentiments diversos. Sentiments d’amor, de país i d’humanitat. És un dia de roses, amor i llibres. Al cap i a la fi què millor que estimar? Què millor que escriure?

Entre la línia anterior i aquesta un missatge d’una persona estimada fa referència a un dinar familiar i valora el dia de Sant Jordi com a molt bonic i ple de sentiments. Coincidim plenament!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “EL DIA DE SANT JORDI. BELLESA I SENTIMENTS

  1. Fantàstic Josep Maria, potser sí que podries dedicar-te a escriure!
    Se’t dona bé tractar també temes aparentment més prosaics, probablement perquè no ho són tant!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies. Una bona amiga periodista i escriptora em va dir que això d’escriure és com fer gimnàstica: si vols estar en forma n’has de fer sovint i regularment. I em deia: “Escriu, escriu cada dia. Encara que et sembli que no tens rés a dir, que no et surt, agafa paper o posat a l’ordinador i escriu. El que sigui. El que has fet aquella tarda, el que et passi pel cap.” I així ho faig. No cada dia però si molt sovint. Després o faig públic o no. La veritat és que escriure ho trobo una feina meravellosa¡¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *