CRÒNIQUES JAPONESES. DOS VIATGES EN UNA DÈCADA (II)

El Perelló, 2 de maig de 2025

En el post anterior em referia al WhatsApp que em va enviar un amic dient-me: “Josep Maria, fa temps que no sé res de tu, ni escrius res al teu bloc!”.
Bé, ahir va llegir el primer capítol de les Cròniques japoneses i em va fer un comentari que em va agradar: “Tot el que expliques sobre el Japó m’encurioseix perquè té un punt d’irracional, o sigui, de no europeu. Amén.”

Això va motivar una resposta, la primera part de la qual és de collita pròpia, i la segona és la reproducció d’una informació bàsica que vaig buscar. El que no vaig fer per anar de viatge —documentar-me—, ho he fet (certament, en format microdosi divulgativa) arran del seu missatge.
Vaig dir-li:

“El Japó és una societat que, en un moment donat —i amb data concreta— va decidir, de manera deliberada, occidentalitzar-se. A partir d’aquí, per a mi almenys, entendre la seva representació gairebé teatral de la vida com a occidentals esdevé una empresa gairebé impossible. La combinació d’una tradició cultural asiàtica mil·lenària —accentuadament tancada pel fet de ser un arxipèlag— amb unes formes urbanes, hàbits de vestir i consum clarament occidentals és, com a mínim, colpidora.

Hi ha trets de sobreactuació gairebé caricaturesca: mai no havia vist tants Starbucks junts, ni tan sols als Estats Units. A dins, s’hi pot trobar tot el que s’espera d’un Starbucks, però també un assortiment ampli de varietats de te matcha i productes gurmet d’origen local. Espais plens de jovent amb ordinadors, com si fossin còpies idèntiques dels locals d’arreu del món.

Tot i això, em fa l’efecte que, en l’esfera privada, potser hi perdura una rigidesa més conservadora: em puc

imaginar un recel cap, per exemple, al feminisme o a les dissidències de gènere, del nivell que imagino tindria un besavi nostre.

Sota una capa amable i moderna, sembla persistir un sectarisme —per no dir racisme— discret però tenaç. Costa no percebre una certa resistència de fons a l’alteritat. El fet que gairebé no hi hagi immigrants no és casual, i potser diu més del país que molts discursos oficials.”

El comentari “documentat” ha estat:

“A causa de la llunyania geogràfica i els períodes d’aïllament autoimposat, la immigració, l’assimilació cultural i la integració de ciutadans estrangers a la societat japonesa tradicional ha estat comparativament limitada. L’historiador Yukiko Koshiro ha identificat tres onades d’immigració històricament significatives abans del 1945: l’assentament d’artistes i intel·lectuals coreans al segle VIII; l’asil ofert a un petit nombre de famílies xineses al segle XVII; i la immigració forçada de fins a 670.000 treballadors coreans i xinesos

durant la Segona Guerra Mundial.

Després de 1945, a diferència de la immigració Gastarbeiter (terme alemany que vol dir literalment ‘treballador convidat’) encoratjada a les economies industrials avançades com Alemanya, el Japó va ser, en la seva major part, capaç de dependre de grups interns de mà d’obra rural per satisfer les necessitats de la indústria. No obstant això, les demandes dels propietaris de petites empreses, a més dels canvis demogràfics a finals de la dècada de 1980, van donar lloc —durant un període limitat— a una onada d’immigració il·legal tàcitament acceptada de països tan diversos com les Filipines i l’Iran.

La deslocalització de la producció, l’offshoring, a la dècada de 1980 també va permetre a les empreses japoneses d’algunes indústries de gran densitat de mà d’obra, com ara la fabricació d’articles electrònics i l’assemblatge d’automòbils, reduir la seva dependència de la mà d’obra importada. El 1990, una nova legislació del govern va atorgar als sud-americans d’ascendència japonesa, com els brasilers japonesos i els peruans japonesos, un estatus migratori preferencial per a visats de treball. El 1998, hi havia 222.217 brasilers registrats com a residents al Japó, amb grups addicionals més petits del

Perú. El 2009, amb les condicions econòmiques menys favorables, aquesta tendència es va revertir quan el govern japonès va introduir un nou programa que incentivava els immigrants brasilers i peruans a tornar a casa amb un estipendi de 3.000 dòlars per passatge aeri i 2.000 per cada dependent.

A partir del segon semestre del 2015, amb una població japonesa cada cop més envellida i la manca de mà d’obra en sectors clau com la construcció, els serveis de tecnologia de la informació i l’atenció mèdica, els polítics japonesos estan debatent novament la necessitat d’ampliar les reserves de mà d’obra estrangera temporal mitjançant l’ús de programes de pràctiques a llarg termini.”

Com pots veure: “SOCIETAT OBERTA I D’ACOLLIDA”!!!

______________________________________________________________

Miyakojima: postals d’un paradís perifèric, 21 d’abril de 2025

Una vegada vaig anar a treballar a Cap Verd i la feina em va portar a visitar unes instal·lacions de la cadena hotelera Riu. Un ressort enorme, monstruós —no recordo a quina de les illes d’aquell arxipèlag africà. Hi havia vàries centenes d’alemanys d’aspecte poc refinat, vermells com a llagostins de Vinaròs, que havien pujat a un avió al seu país i es disposaven a estar tancats allà 7, 10, 15 dies, interessats només en menjar, beure, prendre el sol i estar en remull. La major part d’ells no sabien on eren. Havien comprat un forfait sonnen-und strandziel (sol i platja) i els hi era igual. Sabien que estaven en unes illes, però no tots tenien clar que fossin a l’Àfrica. Els hi era ben igual.

He tingut la sort d’estar en ressorts vacacionals a Martinica, Saint Marteen, Mauritius, Tahití, Morea, Bora-Bora, Fiji, Song Saa Island (Cambodja)… i d’altres no insulars: Costa Rica, Nicaragua, Dominicana, Brasil, Veneçuela, Turquia, Zimbabwe… Hi he anat per meetings internacionals i hi he allargat l’estada uns dies, o bé —com ara al Japó— com a tancament de viatges de turisme urbà. Després de caminar 30.000 passes diàries per Tòquio, Kyoto o Osaka, “apalancar-se” 3 o 4 dies en una illa, a 30 metres de l’oceà Pacífic, es fa atractiu. Però… què hi ha a fora d’aquest paradís? Aquesta és la qüestió. Aquesta és la gran qüestió.

Avui, no sense haver de lluitar força —perquè no he portat el permís de conduir internacional—, he

aconseguit llogar un cotxe i voltar tot Miyakojima, una illa de la Prefectura d’Okinawa que no sembla tenir gaire més que plantacions de canya de sucre, una mica d’indústria al voltant d’aquest cultiu, inversions turístiques encara en procés i bases militars americanes no gaire lluny. Està més a prop de Manila (1.200 km) que de Tòquio (més de 1.800), i a uns 400 km en línia recta de Taipei.

He vist platges de sorra blanca i mar blau turquesa. I si hagués obviat les faccions nipones, els rètols en japonès i alguns detalls inconfusiblement japonesos, no hauria dit que era al “primer món”. Les construccions podrien ser les de Tahití, Fort-de-France (Martinica), Port Louis (Mauritius), Praia (Cap Verd) o Puerto Limón (Costa Rica). I tanmateix, és el Japó. Tenen un bon sistema nacional de salut pública, bon ensenyament públic —serveis generalment deficitaris als països emergents—, però el PIB per càpita és un 31% inferior a la mitjana nacional. Al segle XIX, no eren Japó. Tenen una llengua pròpia en perill d’extinció que només parlen els més grans. I tot plegat se sent lluny del Japó de postal.

Les carreteres són prou bones, però no exactament “de nivell Japó”. He vist moltes cases tronades i cap senyal de luxe, més enllà del ressort on m’allotjo: una propietat de la cadena Rosewood, nascuda a Dallas però ara amb seu a Hong Kong. Un ressort pensat per ser capçalera de gamma.

És com si, per damunt d’identitats nacionals, l’aigua blau turquesa, les platges de sorra blanca, les barreres de corall, el vent, la humitat, la calor, els núvols i el sol punyent d’aquestes illes tropicals i subtropicals conformessin una realitat única, repartida pel planeta. Una experiència que es repeteix i, tot i així, és sempre interessant.

Aquest estereotip —certament superficial— però forjat per l’experiència, encaixa amb Miyakojima.

Circulant-hi (per l’esquerra, amb el volant a la dreta), he tingut una sensació de misèria que sospito que no és real… perquè és el Japó. Però ningú ho diria. Si m’haguessin dit que era a Zanzíbar, hauria estat versemblant. Associo més el que veig i sento a aquestes altres destinacions que no pas al Japó.

Vull creure que els executius de Rosewood van haver de trencar-se el cap per trobar personal que posés en marxa el ressort. I això lliga amb l’escassa tradició japonesa d’atreure immigració. L’establiment es va inaugurar l’1 de març passat, i van portar una centena de professionals d’un altre equipament que estan desplegant a Doha. Professionals brasilers, argentins, francesos, alemanys, americans… gent amb ofici. Ara bé, el gruix de la plantilla futura són nepalesos contractats en origen, amb molt poca —o nul·la— formació en hostaleria, que no parlen anglès o ho fan amb un accent molt complicat d’entendre. I, naturalment, no poden llegir cartes escrites en japonès.

Desconec si la idea és que els pagesos locals que treballen a les plantacions de canya deixin el camp per fer de cambrers. Però aquest és el fenomen que ja fa anys va despoblar les zones rurals del Japó “central” per alimentar la indústria i la tecnologia del Japó “potent”. Miyakojima i Okinawa, en general, no juguen a aquesta divisió. Si el futur de l’illa ha de ser el turisme —amb un Hilton horrible en construcció i creuers

que hi paren unes hores per no se sap ben bé què—, hi ha un problema greu de mà d’obra especialitzada: els locals no s’hi dediquen, i la immigració… no entusiasma.

En qualsevol cas, un bon final per a aquest viatge pel Japó. Després del cosmopolitisme de Tòquio, la tradició muntanyenca de Takayama i la dualitat del Kyoto mil·lenari amb el Kyoto metropolità que, amb Osaka i Kobe, forma part d’un conglomerat urbà de 17 milions d’habitants, aquí hi ha una altra cara del país.

Alternança d’estones amb la mirada perduda en l’horitzó del Pacífic, amb postes de sol memorables, i repàs de fotos: gratacels, temples, jardins zen, personatges de tribus urbanes més o menys esperpèntics… Això és, per a mi, el Japó. No és doctrina. És la meva visió, fruit d’haver-lo viscut intensament en dues ocasions, separades per més de deu anys.

_____________________________________________

Kyoto, entre dues dates: 28 d’agost de 2014 i 14 d’abril de 2025

El dia 28 d’agost de 2014 vaig caminar pel barri d’Higashiyama. A la tarda, vaig recórrer el camí de la Filosofia, de sud a nord, des del temple Eikan-dō fins al temple Ginkaku-ji. Aquest últim, amb uns jardins esplendorosos. Potser el millor record que tinc de Kyoto és la pau, el silenci, la tranquil·litat d’aquest passeig que discorre al costat d’un petit canal. Persones caminant, algunes assegudes en petits locals prenent te, potser un parell de músics de carrer. Acabada la passejada i la visita a Ginkaku-ji, aniria cap a l’hotel Hoshinoya.

Mentre caminava, la meva germana em va trucar des de la Mútua de Terrassa per explicar-me que la malaltia del pare es complicava. No puc precisar si ja aleshores vaig preveure el desenllaç final, o si va ser ja a l’hotel que vaig tornar a parlar amb ella. En qualsevol cas, sí

que recordo perfectament que, mentre em dutxava al costat d’una bonica i impecable banyera de fusta clara —formada per un terra i dues parets rectangulars, i dues més quadrades—, pensant en l’última trucada de l’Anna, vaig tenir clar que allò acabava.

En algun moment, la meva germana em va passar el pare per telèfon. Va balbucejar uns sons incomprensibles: intentava acomiadar-se de mi, en estat agitat i confús.

La nit va ser llarga. Visualitzava bé el pare en aquella UCI —ben coneguda per mi, per haver-hi fet pràctiques quan era estudiant— amb en Conrado Duran, en Manolo Valdés, en Ramon Gefaell (QEPD), en Toni Griera, el Manolo Álvarez… També l’Empar, la Glòria, la Neus, la Pilar Julià —desapareguda sobtada i tristament, deu fer un any—, que s’acabaria casant amb el Manolito (Manolo Álvarez, per diferenciar-lo del Valdés). Va costar convèncer el metge de guàrdia que sedés el pare d’una vegada!

Abans d’iniciar aquella dura partida d’escacs que va ser el procés de convèncer-lo, vaig voler contrastar la situació clínica amb en Pep Capdevila, per estar segur que no decidia més com a familiar que vol evitar patiment o un “estat vegetal” de durada incerta, que no pas com a metge que fa el que correspon. El col·lega de guàrdia em va explicar que acabava de passar per un judici, com a conseqüència d’una demanda presentada per la família d’un malalt de característiques similars a les del pare, justament “per no haver fet tot el possible fins al final”. El vaig tranquil·litzar.

Mentre feia això, anava emplenant la maleta i gestionant la repatriació: trucades amb l’asseguradora que cobria el viatge, per aconseguir avançar la tornada. Sabia que

no el trobaria viu. Però allà, en aquell moment, ja no hi feia res.

Vaig deixar l’habitació 102 del Ryokan idíl·lic de l’Hoshinoya quan encara era de nit. Normalment, una barqueta et baixa pel riu Katsura fins al pont Togetsukyō d’Arashiyama… però no de matinada. A aquella hora, una minivan minúscula em va portar a tocar del pont, on m’esperava un taxi per conduir-me fins a l’estació de Kyoto, per agafar el tren bala fins a Kansai, l’aeroport internacional que dona servei a Kyoto, Osaka i Kobe. D’allà, vol cap a Amsterdam, escala i destí final: Barcelona.

Mentre pujava al taxi i veia les puntes superiors de les enormes canyes de bambú del bosc de Sagano, va sonar el telèfon. L’Anna em va comunicar que el pare acabava de morir. Ja s’havia fet de dia. El pare va morir el 28 d’agost de 2014 a Terrassa. A Kyoto ja era 29 d’agost.

Aquell matí havia de visitar el bosc de bambú. Va quedar posposat.

El Dilluns 14 d’abril de 2025, la setmana passada, vaig tornar a Kyoto. Vaig allotjar-me al mateix hotel. Aquesta vegada, a l’habitació 104 en lloc de la 102. Quan vaig haver creuat el famós pont, la mateixa barca (o una d’idèntica) que porta fins a l’hotel ens esperava allà mateix. Em vaig aturar exactament al punt on, onze anys abans, vaig saber de la mort del pare. Vaig tenir un record per a ell. Vaig deixar la maleta a l’habitació i vaig tornar a sortir amb la barca, per tornar al pont, creuar-lo en sentit contrari i anar a visitar, amb una dècada llarga de retard, el bosc de bambú.

---

Kyoto, 14-17 d’abril de 2025

Massa gent! Una exageració. Piles i piles d’humans visitant temples, el castell, el bosc de bambú, els carrers

estrets i màgics on es va rodar Memòries d’una geisha, el mercat de Nishiki…

No crec que torni mai més a Kyoto. Segurament, encara que el volum de visitants fos el de 2014 —res a veure amb les riuades actuals—, tampoc no hi tornaria. No vas tres vegades a una ciutat situada a 14.000 km de casa, només per visitar-la. I si aquesta hagués estat la meva intenció, l’hauria descartat del tot. Si hi heu d’anar, aneu-hi ràpid, abans no sembli Venècia o la Sagrada Família!

Em quedo amb el record, de nou, meravellós, del passeig pel camí de la Filosofia; amb la pujada fins a dalt de tot del temple Fushimi Inari Taisha; amb el sopar al barri de Gion i, per descomptat, amb la visita al bosc de bambú, que va servir per tancar alguna cosa que havia quedat oberta… i que us deixo imaginar com vulgueu. Perquè jo tampoc sabria explicar-ho.

_______________________________________________________________

Takayama. Agost 2014 / Abril 2025

Si la memòria no em falla, res m’ha semblat gaire diferent a Takayama, deu anys després. Probablement —com a Kyoto— hi ha més turistes. Em quedo, però, amb l’estructura antiga de les cases de poble dels Alps japonesos, malgrat que, als baixos de la majoria, hi hagin obert botigues força turístiques i restaurants, un a tocar de l’altre. Temples i cases antigues de famílies nobles, també, però…

El que realment tenia ganes de reviure a Takayama era l’estada al ryokan Hidatei Hanaougi.

M’encanten els terres de tatami i la sensació agradable de caminar-hi descalç. Si hi afegeixo els menjadors privats i els onsen (banys termals), em manquen paraules per intentar traslladar-vos la placidesa i l’autenticitat que em provoca aquest lloc. M’hi passaria hores i dies ben a gust: escrivint, llegint, badant, meditant. Ara dins de l’onsen, ara fora… Ara dormint damunt del matalàs sobre el tatami, embolcallat amb la funda nòrdica. Sense pressa. En pau.

No sé si mai tornaré a Takayama. El que sé és que sempre estaré disposat a gaudir d’una estada al Hidatei Hanaougi.

___________________________________________________

Epíleg a Osaka. 22 i 23 d’abril de 2025

Unes hores lliures abans d’agafar el vol de tornada ens van permetre intuir que Osaka és una ciutat plena de comerços i restaurants. I la sensació és la d’una desinhibició —relativa, però perceptible— que no havíem trobat a les altres ciutats japoneses visitades, amb l’excepció de l’illa de Miyakojima.

Com a bons turistes, visita al castell (impressionant!), passejada per les galeries Ebisubashi fins al riu, i recorregut pels ponts sobre Dotombori. Cartells lluminosos impactants (semblants i alhora diferents dels de Shibuya), amb el famós Glicoman presidint la façana. La seva fama es justifica per la història que l’acompanya i els anys que fa que hi és. Si no fos per això, podria passar per un més entre els molts que omplen la zona.

Va ser bonic descobrir una floristeria anomenada Saint Jordi Flowers. The Decorator, prop del castell, no gaire lluny de l’estació Ōsakajōkōen, de la línia circular vermella O. Hi

vam entrar. Ningú no parlava un borrall d’anglès. Amb una app de traducció al japonès, vam preguntar per què es deia Sant Jordi. Rient a la seva manera -una mica “alelada”, pocasolta, en el nostre codi- ens van dir que no en tenien ni idea. Es van mostrar encuriosits en saber que era el dia de Sant Jordi, i en explicar-los la tradició, ens van preparar una rosa preciosa, presentada amb una delicadesa exquisida. Quina meravella, fer un tastet de Sant Jordi al Japó.

El viatge s’acaba, i dono gràcies per la sort que he tingut al llarg de la meva vida de poder viatjar tant. Viatjar és una activitat fascinant, enriquidora, plaent. Aporta experiència, coneixement… Però tot d’una em trobo pensant que tot això només és cert si abans s’ha fet el viatge que tots hauríem de fer cap a l’interior d’un mateix. En aquest cas, viatjar pel món continua sent interessant, però esdevé prescindible. No és font de felicitat autèntica. La pot complementar, sí —però no substituir.

Si no s’han fet els deures, donar voltes pel planeta pot acabar sent només una pràctica consumista més en aquest món embogit, com ja deia a Cròniques japoneses (I). Alguns parlen de marxar per “desconnectar”. Però desconnectar de què, exactament? D’alguna cosa tan poc agradable que ens empeny a fugir? I per fer què? Desconnectar uns dies per tornar a connectar amb la malaltia mental col·lectiva i viure-hi enfonsats al tornar a casa?

Quan es viu des del centre personal, no cal viatjar. Tampoc importa on vius. El benestar de veritat no depèn de l’entorn. Coneix-te a tu mateix i viatja on vulguis, o no viatgis i viu on sigui. Estaràs bé. En sentit contrari, si no estàs bé, el malestar t’acompanyarà arreu, sigui on sigui que vagis.

A què ve tot això…?

“No ploris més. Desterra la tristesa, aquesta opressió que sents al pit. Tanca els ulls. Mira la posta de sol al fons del Pacífic. Escolta el silenci celestial d’aquell jardí zen a Tokyo. Recorda la grandesa del temple Higashi Hongan-ji, a Kyoto, amb aquelles persones recollides en meditació: ‘Gracias a la vida, que me ha dado tanto…’ I quan els mals averanys et traïcionin, passeja de nou

pel màgic Camí de la Filosofia. Recordes aquell noi que tocava delicadament el tank drum? El so melòdic i meditatiu de les llengüetes de metall superposades? Pots imaginar una plenitud més gran? Cal alguna cosa més per encendre la flama del viatge interior?”

El viatge al Japó del 2014 va acabar amb una mort: la del meu pare. Però ell creia fermament en la Vida Eterna.
Aquest viatge, en canvi, sembla voler recordar-nos que, per molt lluny que marxis, si tens pendent el viatge interior, les llàgrimes entelen la mirada, i la bellesa hi és, però la veus borrosa.

La bona notícia, però, és que malgrat tot, hi és. I mai és tard per connectar amb un mateix…