ESTUPIDESA

ESTUPIDESA

Des del mes de setembre no disposo del temps necessari per escriure com m’agrada fer-ho. Preveig que serà així -segurament- fins a final d’any. El blog continua i no s’atura, però amb un ritme de producció més lent.

Fa dues setmanes que intento treure temps de qualitat per escriure aquest post i, malgrat ja he reduït la meva dosi d’informació mediàtica a uns 10 minuts de ràdio al dia -opino que això que anomenem “actualitat” és perjudicial per a la salut física, mental i espiritual o com diria la meva àvia “no és bo per a la persona“– confesso que les coses que passen em distreuen del que tinc escrit i la temptació d’opinar sobre aquesta maleïda “actualitat” fa que reiniciï el post i no l’acabi mai. Envejo la capacitat de Quim Monzó a l’hora d’ironitzar sense pietat sobre episodis tan grotescos com el de l’estàtua de Franco plantificada desvergonyidament i de forma provocadora en un espai tan emblemàtic com és el del Born.

Fa temps que de forma voluntària evito al màxim manifestar-me en públic sobre temes polítics, en especial sobre els que afecten a la sanitat catalana. Confesso que el recent episodi relatiu a la possibilitat de comprar amb diner públic l’Hospital General de Catalunya, m’ha fet variar el contingut del meu post i escriure un parell de pàgines al respecte. Bé, les acabo d’arxivar, no les publicaré. Això sí, frustrat pel fet comentat de què disposant de poc temps per escriure, no aprofitar el material pel blog…

Aquest episodi m’ha fet reviure la notícia sobre el contingut de les converses entre el Ministre Fernández Diaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya -recordem que es vantaven d‘haver destruït el model sanitari català-. I és que la màquina infernal de l’actualitat fa que per greu que sigui una notícia, de seguida n’aparegui una altra que faci oblidar la primera. Però a mi em passa que de vegades noves notícies em fan reviure’n d’antigues (concepte, el d’antic, cada vegada més efímer!).

Mentre escric, m’assabento que el Comitè Federal del PSOE ha pres una decisió que permetrà fer president Rajoy!!! D’entrada penso: “Mira, un bell exemple d’aquella dita que explicita que la política fa ‘estranys companys de llit’”. Però de seguida dubto si en aquest cas els que “comparteixen llit“ són realment tan diferents els uns dels altres o… no!

Aquesta notícia, lluny de fer-me oblidar “les antigues“ informacions relatives als judicis dels casos Gürtel i targetes ‘black’, me les ha fet més presents. Com m’ha fet més present Rita Barberá, Bárcenas i tants casos més que, malgrat ser reals, no impediran que el PSOE -el dels ERE d’Andalusia, això sí- faci president un personatge de les característiques de Rajoy!

I és que a Espanya -i també a Catalunya- tan aviat fets gravíssims s’ignoren i fins i tot s’opta per presentar-los com si fossin propis d’un còmic de “Mortadelo y Filemón” per treure’ls-hi ferro, com el que hauria de formar part de l’estricta normalitat democràtica rep tractament criminal per part de la Justícia. Entretant el Tribunal Constitucional, no tenint-ne prou amb tractar d’influir tant com sigui possible en l’objectiu d’engarjolar polítics independentistes, es dedica a imposar les “curses de braus” a Catalunya, com si tots plegats no tinguéssim res millor a fer que debatre sobre un tema d’aquest calibre. Quan no és això, són propostes pròpies de repúbliques bolivariano-bananeres formulades pels “podemitas” o -i perdoneu que hi torni, però és que ho trobo molt gruixut- la Colau muntant el numeret del Franco i el seu cavall, astracanada que no es toleraria ni al país amb la taxa de consanguinitat més alta del món!!!

Malgrat el país oficial em té esgotat, intento no renunciar a contribuir -en la mesura que en sigui capaç-  a que no perdem del tot el sentit comú i m’esforço per confiar en què el país real encara val la pena. Penso que escriure pot ser una forma d’intentar-ho.

I dit això, entro en el tema sobre el que volia tractar i arribat a aquest punt té sentit que ho faci de forma relacionada amb el que he deixat anar fins ara.  Em demano fins a quin punt tot això i moltes coses més que podria haver enumerat, tenen a veure, representen, a la majoria de ciutadans comuns i corrents…

Bé, sempre m’ha agradat dir que no existeix una empresa de headhunters dedicada a seleccionar els més corruptes i ineptes perquè ens governin i que aquests, en origen almenys, són una mostra representativa de la societat que els elegeix. Dit d’una altra manera, estic convençut que la immensa majoria de la població no té aquests comportaments, però no tinc tan clar si els acabaria tenint o no en cas d’arribar a determinades posicions de poder regides per les regles del joc que les caracteritzen…

Fixar-se en els governants, en els polítics en general i els relacionats amb ells per posar en evidència les seves misèries, pot portar a pensar que determinats problemes només es donen en aquest estament. Jo no entenc, per exemple, com pot ser que mai -que jo sàpiga- s’hagi destapat la brutícia que empastifa el sistema de Seguretat Social, és a dir Estat sí -de nou la política- però també patronals i sindicats.

Em direu que aquests estaments -com altres posicions de poder en el món privat- no deixen de ser equiparables a les pròpies de la política. Segurament. Però tampoc entenc que no s’analitzi el que passa en la vida quotidiana per entendre millor que tenim els governants que tenim, o si es vol, fem honor a allò de què “cada país té els governants que es mereix“.

Crec que en un post vaig explicar que una vegada vaig veure com, al metro de Montreal, un noi jove es saltava la tanca d’accés sense validar el passi i la gent del voltant el va, literalment, “placar” i el va retenir fins que va venir la policia i se’l va endur emmanillat. A Barcelona estic cansat de veure aquesta escena i no he vist mai que ningú -jo tampoc, la veritat- reaccioni de cap forma que s’aproximi a la que vaig viure a Montreal, fa anys quan vivia en aquella ciutat. Tema educacional i de valors.

Esmento també un veí d’un edifici en el que vaig viure que, tot sovint, quan me’l trobava manifestava estar escandalitzat per la corrupció dels polítics. Al cap de poc temps va ser elegit president de la comunitat de veïns i el primer que va fer -aprofitant que havíem aprovat rehabilitar la façana i delegat en ell la selecció final de l’industrial entre una terna que vam avaluar tots i dins d’un pressupost tancat- va ser triat aquell proveïdor que va acceptar -dins del pressupost aprovat- pintar-li el seu pis gratuïtament.

Uns dies després el vaig trobar a l’ascensor de l’edifici i li vaig preguntar, de la millor manera possible, si no hi veia cap relació entre el seu comportament i aquells altres dels polítics corruptes que tant criticava. Li vaig dir: “T’imagines què podries arribar a fer si haguessis estat president d’una entitat financera o del Govern?”. No era capaç -aparentment- de veure-hi cap relació! L’home tenia clar que el seu comportament, malgrat no ser del tot correcte, no tenia absolutament cap element en comú amb la corrupció política.  El fet que l’obra no hagués costat més diners al veïnat per a ell justificava la seva actuació i no la feia comparable.

Repeteixo, resulta evident que a tot arreu hi ha de tot i pretendre concloure que la corrupció a Espanya és generalitzada ni és just, ni es correspon amb la realitat. Comentant-ho un dia amb excompanys de l’escola, alguns no estaven d’acord en què els valors, la moral col·lectiva, fos més feble, de pitjor qualitat, a Espanya que, per exemple -deien ells- als països escandinaus. Per entendre’ns, que el “Lazarillo de Tormes” o la “novel·la picaresca” fossin genuïnament espanyols, no volia dir res… Al·ludien a comportaments obscurs i inconfessables freqüents en societats teòricament més luteranes i menys llatines.

En qualsevol cas, si mirem l’Índex de la Percepció de la Corrupció de 2015, Espanya ocupava -en una escala creixent de països menys corruptes a més- la posició 36 de 168, mentre que Dinamarca ocupava el primer lloc, Finlàndia el segon, Suècia el tercer i Noruega el cinquè.

Personalment opino que el fet que Canadà ocupés la posició número 10, no és del tot aliè a l’episodi narrat del metro, tan anecdòtic com es vulgui considerar. De la mateixa manera que considero menys probable que un president de comunitat de veïns, a Escandinàvia o al Canadà, tingués comportaments com el descrit.

Si continuo dient que sempre m’ha sorprès que s’ignori massa a nivell públic, que es difongui poc, el que passa en àmbits que mouen molts diners com ara la Seguretat Social, més d’un em remetrà a mesures com la Llei de Transparència aprovada pel Parlament de Catalunya i… trobo sospitós que un país que està lluny d’Escandinàvia en la matèria que tractem, pretengui de cop adoptar estàndards propis d’aquells països. Crec que el mateix ADN que ens porta a tenir tolerància “llatina“ davant fets que allà simplement serien difícils d’imaginar, és el que hi ha darrere d’aquesta manera de legislar en un país més preocupat en fer lleis que en complir-les. L’estètica està damunt de l’ètica. I l’enveja i l’odi també. Que el primer ús que se li doni a la Llei de Transparència estigui destinat a fer “safareig” en premsa a propòsit dels salaris dels directius públics, em fa malpensar…

Tanco capítol esmentant que també en l’esfera privada hi ha riscos que acaben en situacions reprovables que, com que -habitualment- no estan sota el focus d’atenció mediàtica, passen desapercebuts. En l’àmbit de les organitzacions privades sense ànim de lucre, el Reial Madrid i el Barça, per exemple, són dues entitats que tenen en comú la desproporció entre el pressupost que maneguen -directa i indirectament- i la insuficiència dels mecanismes de control per part dels propietaris, els socis. El que passa en l’esfera privada lucrativa, no és potencialment tan diferent del que passa en política i si ho és, és perquè l’interès de la propietat impedeix determinades pràctiques i/o perquè els mecanismes de control són més estrictes i rigorosos. Però els estàndards de corrupció i males pràctiques d’una societat van lligats al sistema de valors predominant en la mateixa, malgrat s’expressin -o siguin més visibles per la pressió dels Media- en l’esfera pública. L’educació i la transmissió de valors positius són fonamentals. Obvi, no? Sí. Però sembla que cal insistir…

Fa pocs dies vaig veure’m involucrat en la compra d’un edifici a Sant Cugat i va resultar que un dels propietaris deia que era advocat i segurament ho era. La meva primera impressió va ser que aquell home poc tenia a veure amb la justícia. Abans hagués cregut que era membre de la màfia. Al cap i a la fi, entre els mafiosos hi ha advocats, no?

L’advocat (admeten que ho fos) idiota no era. Corrupte… no sé per què em temo que sí. Suposo que prou hàbil com per vorejar els límits de la legalitat, traspassant-los potser en alguna ocasió, però amb molt de compte, minimitzant les possibilitats de fer-se condemnar. Em recordava a aquells periodistes experts en provocar que el lector dedueixi de les seves cròniques que tal o qual és un criminal o un lladre o un pocavergonya, sense afirmar-ho literalment. Resultat: gairebé sempre són innocents. Fan molt mal, no tenen escrúpols ni vergonya, però formalment són innocents.

L’advocat hagués pogut passar, fins i tot, no per aristòcrata, però sí per algú de la burgesia benestant. El seu pare -que viu en un paradís fiscal- em temo que es va fer ric de forma poc ortodoxa. Suposo que ell no té res a veure amb què el seu oncle vagi pel món amb una pistola intimidatòria. Ell, en principi no en porta. Ell de moment pot continuar estafant a la gent, sense necessitat d’haver de marxar del país ni de dur pistola.

L’advocat actua fonamentalment en el sector immobiliari, i diria que les fa de tots colors, amb elegància i educació aparents, però en el fons sense gaires escrúpols. Parla de les seves víctimes com si les estimés, amb un to paternalista i jo crec que està convençut que l’abús que en fa d’elles en forma de bri d’aire quan ja no poden respirar és una obra de caritat. I pot arribar a semblar-ho ja que oxigen, als que estan a punt de morir ofegats, sí que els hi proporciona. El problema és el preu que els hi fa pagar que, simplement, és l’espoli. Consentit si us plau per força, clar!!! Quan estàs a punt d’ofegar-te et deixes espoliar, entregues la teva casa per quatre xavos a canvi que assumeixin els teus deutes. A partir d’aquí es tracta de vendre la casa a un preu atractiu que, en el pitjor dels casos, quadruplica el que t’ha costat. Aquesta és una de les formes de treballar de l’advocat.

L’última vegada que el vaig veure es va acomiadar de mi amb una encaixada de mans que, segons ell, tenia valor de compromís. Mai més l’he vist, el compromís l’ha incomplert i me n’alegro, ja que quan li vaig donar la mà desconeixia la baixesa moral de l’individu. Ho he sabut després…

El següent venedor que em vaig trobar, demanava una part “en B” i li semblava absolutament normal.

Vull dir amb això que… així és el país que tenim? Que la major part de gent actua d’aquesta forma? No. Però el país que tenim el consentim entre tots. I mentre el debat públic es centra en aspectes com limitar els salaris dels gestors a nivells ridículs que l’únic que garanteixen és que només els menys preparats es quedaran al sector públic; o es centra en tranquil·litzar consciències fent lleis com l’esmentada Llei de la Transparència -que molts alts càrrecs i gestors públics ja estudien com poden complir l’expedient sense passar per l’adreçador d’una llei que a banda de dificultar la gestió del dia a dia, poca corrupció evitarà-; els “pícaros”, com l’advocat de Sant Cugat, segueixen devastant el país.

Acabo dient que aquests dies he conegut també a un pagès que amb anys de treball i d’esforç

ESPAIS PER A LA PAU

ESPAIS PER A LA PAU

encomiable ha aconseguit complir el seu somni de disposar d’hectàrees de terreny per conrear. Un home que estima la terra, agraït, que treballa quan cal, de dia o de nit, entre setmana o el cap de setmana. Una persona que contempla amb llàstima l’espectacle que veu quan mira les notícies o llegeix el diari. Però que torna a la seva terra i segueix fent el que ha de fer, aliè a totes aquestes “guerres” que sap que l’afecten però que les suporta estoicament recompensat per la satisfacció que li proporciona la missió que li ha donat la vida. Una missió anònima que li permet viure bé i feliç, de forma austera, discreta i sense fer escarafalls de cap mena. També sap gaudir dels moments d’oci sense necessitat de grans coses.

De la mateixa manera que no sé calibrar el pes relatiu dels personatges que com aquell advocat de Sant Cugat, dibuixen un model de societat lamentable, tampoc sé mesurar la influència dels que com el pagès que he conegut, són un bé de Déu per a la terra, la societat i els que els envolten. No sé quin és el pes de l’ètica en aquesta societat que sembla preocupada per l’estètica i dominada pel fariseisme.

En qualsevol cas em quedo amb el pagès i vull pensar que forma part d’una majoria silenciosa que sí, és silenciosa, però és majoria. No se sent però es fa notar. Aporta valor afegit, capital social i felicitat al món.

Bé, malgrat el soroll ambient m’ha distret molt, al final he aconseguit parlar del que volia. Descriure un menú de fets reals -tots els fets descrits són reals- per si us ajuda a treure alguna conclusió o com a mínim a reflexionar de forma útil sobre com són les coses de la vida al nostre país.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ÈTICA, ESTÈTICA I FARISEISME

  1. Present ha dit:

    No ens pots deixar així, no saps com friso per saber que has escrit en aquest “…parell de pàgines…” sobre la possibilitat de comprar l’Hospital General de Catalunya !!!!!!

    Vinga va una pista !!!!

    Bona nit
    Present

    1. josepmariavia ha dit:

      Quan no pots ni pagar els contractes amb els proveïdors del SISCAT, no és just ni eficient estar disposat a gastar 50 o 55 milions d’Euros (dubto que venguessin per menys de 80, si s’ho plantegessin) per seguir tenint el mateix servei que ja tens sense necessitat de gastar-los.

  2. Gràcies Josep Maria, un cop més, pel teu escrit.
    Pots estar convençut: són personatges com el teu pagès els que “salven” el món.
    Esperaré amb impaciència el teu proper post.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *