No hi ha res més estúpid que aprendre allò que després cal oblidar

Erasme de Rotterdam, 1466-1536

tertulia17Em crida l’atenció la figura del tertulià tan en voga en els mitjans de comunicació audiovisuals. Persones que en un moment donat han d’opinar sobre qualsevol fet.

Amb sort es tracta d’especialistes en una disciplina que acaben parlant de qualsevol cosa. Afortunadament en molts casos el bagatge, l’experiència i la capacitat intel·lectual d’alguns d’ells fan que el resultat no sigui estrident. Sovint, però, no puc evitar la sensació d’aguantar el bla, bla, bla d’un xerraire.

Opinar, el que es diu opinar, gairebé ho pot fer tothom sobre qualsevol cosa amb més o menys coneixement de causa. De fet el que realment em resulta sorprenent és el format i, de forma més general, les noves formes de donar notícies, de comunicar l’actualitat.

El que em va decidir a escriure aquest post va ser una situació produïda fa uns dies mentre sopava i creia que escoltava les notícies a la ràdio. Dic creia perquè de fet quan parlo d’escoltar notícies el subconscient em traeix, ja que en realitat fa anys que l’espai de notícies ha quedat reduït en el temps i el gruix del programa l’ocupen uns tertulians que comenten l’actualitat d’acord amb el format esmentat.

La situació em va semblar cridanera ja que el conductor del programa volia poder explicar, sí o sí, alguna cosa de com anaven les converses entre Junts pel Sí i la CUP. I no era possible ja que l’eficàcia de l’hermetisme autoimposat pels protagonistes de la negociació feia que no hi hagués notícia. Penso que aquesta decisió de protegir-se dels Media els hi hem d’agrair més enllà del benefici per a la negociació, per a la pau mental col·lectiva.

A partir d’aquell moment, sense notícia, alguna cosa s’havia de dir. I tothom va començar a dir-hi la seva produint-se una situació que em va resultar grotesca. Imaginava uns personatges (economistes, professors d’universitat, caps de política de mitjans…) que deuen cobrar per posar cullerada, obligats a guanyar-se les garrofes sense disposar del material necessari per treballar. Em va resultar no sé si com una operació sense anestèsia o simplement com un ball sense música.

He de dir que fa temps que confio escoltar algun d’aquests comentaristes dir: “Miri, sobre aquest fet no tinc cap opinió formada”. O bé: “El que em demana requereix d’un coneixement del que no disposo per no formar part de la meva disciplina ni dels temes que conformen el meu camp d’expertesa”. Probablement algun tertulià ho ha dit alguna vegada, però jo no ho he escoltat mai i m’agradaria molt experimentar-ho.

Tot plegat força coherent amb el “groguisme que a la meva manera de veure impregna cada vegada més els Media, amb la manca de professionalitat creixent que permet publicar sense contrastar, sense documentar-se suficientment, explicant veritats a mitges, informant només sobre una part de “la pel·lícula” o simplement mentint tendenciosament sense escrúpols. La velocitat que envolta la difusió de notícies -i de fet la vida en general- contribueixen a aquesta manera de fer.

Vivim en un món hiperaccelerat, com si algú l’hagués concebut per no tenir temps de pensar en un mateix ni en els altres, en el qual l’acumulació de notícies esdevé un allau que ens atropella. No em tingut temps ni d’iniciar la digestió d’una novetat que ja n’han arribat tres-centes més en formats diversos i graus de fiabilitat i rigor dubtosos.

Mentre tot això passa els WhatsApp no paren i el nombre de trucades desateses i de mails per contestar (sense oblidar la gestió dels comptes de Twitter i Facebook), esdevenen indicadors d’una manera de viure concebuda per no pensar, per acabar desconnectat de tot i abans que res d’un mateix. La sola possibilitat de disposar de les condicions per fer “examen de consciència” resulta aterradora. Com no hi ha d’haver ansietat individual i col·lectiva? Com no han d’augmentar els casos de depressió en una societat que, si mai ha estat capaç de donar una definició clara del que és la salut mental, ara ho és menys que mai?

Suposo que molts direu: “Molt bé, evident. I què vols que hi faci jo?”.

A risc de ser acusat d’egocèntric, egoista, mancat d’empatia i altres qualificatius similars us diria: verifiqueu que la connexió amb vosaltres mateixos no tingui massa interferències. I el primer que cal és aconseguir alentir la vida quotidiana.

Si em desperto amb les notícies del matí a la ràdio, em dutxo amb elles, esmorzo amb la TV i llegint el diari alhora que intento contestar algún WhatsApp i/o correu abans d’arribar a la sessió clínica de l’hospital que és a les 8 del matí…. Si mentre em dirigeixo a la feina amb el cotxe uns tertulians suplanten la meva capacitat de reflexionar i alhora mantinc alguna conversa telefònica gràcies al “mans lliures”… Si, en definitiva, no prenc distància d’aquesta realitat i no trobo el temps per retrobar-me i tenir una idea de qui sóc jo en realitat, que puc aportar de bo als altres? Quina pot ser la meva contribució positiva al món? Sí, ja sé que si sóc metge no és impossible que malgrat tot el que acabo d’explicar aconsegueixi diagnosticar i tractar de forma acceptable i fins i tot satisfactòria els meus pacients. Però… ja ens entenem, no?

M’agradaria molt un dia escoltar dir a un tertulià: “Miri, sobre això que em planteja, ara no li puc contestar res. Però es tracta sens dubte d’una qüestió rellevant que mereix reflexionar-hi”. Estaria bé que aquesta persona tingués la possibilitat de revisar Plató, o Kierkegaard o la Bíblia o si li calgués, poder restablir la connexió amb sí mateix per poder contestar en consciència. I si la pregunta fos: “Vostè que opina sobre els forats negres de l’univers?”, seria fantàstic que tingués temps de telefonar a Stephen Hawking i en el cas que això fos difícil -o fins i tot arribant a aconseguir-ho no entengués un borrall del que el savi li expliqués-, acabés contestant: “Miri, ja em perdonarà, però no sé res dels forats negres de l’univers”. Estaria molt bé.

No se m’escapa que aquesta postura de tertulià heterodox, només tindria èxit si per una raó o altra ajudés a incrementar l’audiència.

Parlant de desaccelerar l’esbojarrat ritme vital, de disposar de temps per dotar de sentit a la vida, per retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per ser persones humanes, recomano visitar l’exposició “+HUMANS”, al Centro de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Permet especular sobre el futur dels humans en un món de robots, manipulacions genètiques i relacions sexuals mantingudes a milers de km de distància entre els que hi participen. Podreu trobar-hi un casc que si us el poseu, viureu la vida a càmera lenta!!! Hi vaig anar ahir. Fa pensar.

Sortint de l’exposició vaig anar a la Rambla del Raval. Vaig dinar en una terrassa, trasbalsat pel que acabava de veure sobre el futur de l’espècie i fascinat per la diversitat del paisatge humà que m’oferia la meva ciutat.

La persona que em va acompanyar a l’exposició, mentre dinava amb mi em va fer notar que “estava a la lluna”, que vivia tan a dintre meu que resultava poc empàtic amb ella, amb els seus neguits i amb el més quotidià que ens envolta. De fet feia pocs dies, i com a conseqüència que la mateixa persona va considerar que jo estava “ensimismat” vam discutir si aquest terme existia en català. Veig que és un barbarisme acceptat per referir-se a abstret, consirós o entotsolat.

Potser sí que estic “ensimismat”… De tota manera i sense proposar-m´ho sabia que Ada Colau encendrà els llums de Nadal abans del que havia previst i que sembla que tot estar a punt per suspendre l’autonomia (quina?) de Catalunya i/o inhabilitar Artur Mas. Com ho sabia? El cas és que sense mirar la TV, ni escoltar notícies a la ràdio, ni gairebé llegir diaris i estant -segons sembla- endinsat en el més profund de mi mateix, vaig assabentar-me que els llums de Nadal a Barcelona s’encendran abans del previst. No serà que “el soroll deu seu tan ensordidor” que fins i tot els que estem reconcentrats en nosaltres mateixos ens acabem assabentant de coses que no ens interessen o de coses que preferiríem no saber? En principi la meva vida canviarà poc si la il·luminació nadalenca s’estrena tal o qual setmana de no sé quin mes. Ja sé que per als comerciants sembla que és important. Doncs endavant: empatia amb els comerciants. Però… ens costarà més diners a tots? Tampoc tants, no? No ho sé. Hauré se continuar meditant sobre com reparteixo la meva empatia. Potser algun tertulià ho pot reflexionar per mi…

ERASME DE ROTTERDAM

ERASME DE ROTTERDAM

Ahir al matí vaig fer més coses. Donat que un amic ens havia recordat als membres d’un xat -sí, he dit xat, confesso que sóc pecador i formo part d’alguns xats- l’obra “L’elogi de la follia” d’Erasme de Rotterdam, vaig pensar que em venia de gust rellegir-lo (el vaig llegir fa molts anys). No el vaig trobar per casa i el vaig anar a comprar aprofitant l’ocasió per comprar un altre llibre del mateix autor: “Eduquem als infants ben aviat en les lletres”.

No sé si Erasme avui en dia seria periodista o tertulià. El que sí que us puc dir és que, ara per ara, fins i tot a risc de no assabentar-me del dia que els llums de Nadal il·luminaran Barcelona, Madrid o New York, sento més interès pel que va escriure Erasme de Rotterdam fa més de 500 anys i per la seva tasca de recuperació dels clàssics per a l’humanisme, que per llegir diaris o escoltar tertúlies mediàtiques. Crec que aquest acte tan personal i egocèntric, si m’ajuda a millorar com a persona, també beneficiarà els qui m’envolten.

Em direu que no són activitats mútuament excloents. Segurament no. Ho deixo en “segurament” per tal de no entrar en un debat que seria llarg. Però com que no m’he comprat el casc que desaccelera el ritme de la vida i malgrat els meus esforços no sempre disposo de tot el temps que em caldria, prefereixo reduir la dosi de productes mediàtic-tòxics. I  sabeu una cosa? El meu mal no vol soroll!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “ERASME DE ROTTERDAM, ELS MEDIA I ELS TERTULIANS

  1. Veig que compartim alguns neguits Josep Maria. El mes de març també vaig penjar un post en el meu blog (http://mont-serratga.blogspot.com.es/) reflexionant sobre les tertúlies i els tertulians.
    Crec sincerament que ens falta molta cultura i formació per gestionar (moderar) els debats i per participar-hi com a ponents i més ara quan els media els han convertit en una mena d’espectacle, a veure qui la diu més grossa.
    Francament com dius tu sovint són molt tòxics i més que informar, tergiversen i distorsionen la realitat, en funció del propietari del media (8TV, Antena 3, Sexta, Cuatro, etc…)

    1. josepmariavia ha dit:

      Estem completament d’acord Montse.

  2. Ferran Escalada ha dit:

    Completament d’acord. De fet, és curiós, he tingut de fa uns mesos aquest mateix desig de “desconnectar” dels Media i refugiar-me en el meu cas, perdoneu la pedanteria, en Montaigne. I també curiosament no cabo de “deixar de saber” més del que voldria de tot el complicat i quasi absurd entorn polític actual.
    Brillant com sempre Josep Mª.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Ferran. La cultura reforça la capacitat de reflexió i l’esperit crític. Parlo de crítica positiva, de debat que aporta. L’anomenada “informació” amb les excepcions que confirmen la regla, s’està transformant en una sobredosi de producte tòxic i adulterat. Millor Montaigne que alguns que es fan dir “periodistes”

  3. Molt de soroll a l’exterior, però també en els nostres pensaments i sentiments automatitzats que, de vegades, ofeguen la nostra veu més interior.

    1. josepmariavia ha dit:

      És cert. De tota manera jo crec que el primer determinant del soroll interior és el que ve de fora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *