IPTC

Durant el pitjor de la pandèmia de la COVID-19, va sortir el millor de la condició humana en molts àmbits. No pas en tots, però sí en molts.

El que està passant em recorda els finals d’hivern viscuts al Canadà. Quan la neu acumulada durant sis mesos es desfeia, a terra apareixia un munt de porqueria. En aquell país civilitzat, la netejaven ràpid i sense cap tipus de tensió ni problema.

Aquí, abans que la neu de la COVID-19 s’hagi desfet i quan tot just “la porqueria” comença a entreveure’s, apareixen algunes reaccions lògiques però allunyades de la solidaritat, l’empatia i el “bonrotllisme” dels pitjors moments. Reaccions que, en qualsevol cas, contribueixen a deixar dubtes sobre si alguns dels canvis que alguns predeien que es produirien, tindran lloc.

De ben segur la pandèmia consolidarà novetats positives. Sembla que el teletreball ha vingut per quedar-se i de retruc, en la mesura que disminueixin els desplaçaments -probablement també per via aèria i marítima, encara que en aquest cas no es vinculi només al teletreball- disminuirà la contaminació ambiental al planeta.

Però més enllà d’aquestes i d’altres de positives, començo a observar reaccions, encara moderades però que penso pujaran de to, legítimes moltes d’elles, de col·lectius professionals, com per exemple els sanitaris. No sé si acabaran sent tòxiques com les que ja s’observen en moltes persones que, elles o els seus familiars, han patit la malaltia i en alguns casos han mort. Des de dols patològics a indignació, ràbia, ira i situacions reactives diverses. No cal dir les lògiques reaccions desesperades dels més desafavorits, per a molts dels quals el problema és poder menjar. No sé si el pillatge o els assalts als supermercats ja han començat, però hi ha qui els dona per descomptats.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Fa uns dies vaig estar a l’Hospital del Mar i em va impactar veure com un col·lega apreciat havia perdut uns quants quilos durant les setmanes dures de la pandèmia. “He estat, durant cinc setmanes, treballant els set dies de la setmana a l’hospital, un munt d’hores”. Només calia veure’l. No calia que afegís gaire cosa més… El que més el preocupava era que es pogués repetir un brot de les característiques del que estem -segons sembla- acabant de passar. No m’ho va dir, però vaig intuir que pensava que no ho aguantarien…

A continuació em va parlar del que és obvi: “Si no entenen que han de posar més recursos a la sanitat, no sé com ens ho farem”. I m’ho va preguntar com dient: “Tu que has estat a l’Administració, què en penses?”.

Li vaig dir que no en tenia ni idea. Que m’agradaria pensar que el sector públic, l’Estat, entendrà que ha d’aconseguir convèncer l’UE per endeutar-se fins a poder injectar els recursos necessaris per reactivar l’economia i garantir que serveis essencials com els sanitaris estan ben finançats. Poc desprès sabríem que la Comissió Europea suspenia els límits de dèficit i deute a Espanya i expressava la conveniència de què l’Estat espanyol invertís més en sanitat. La meva opinió sobre la Comissió Europea fa temps que és deplorable i no deixa d’empitjorar. Aquesta vegada, però, una mica tard, han estat encertats, demanant que Espanya gastés més diners en sanitat (!!!). Ho farà, però, Espanya? Està per veure… Si no ho fa, podem patir i molt.

Tinguem clar, d’altra banda, que la mateixa Comissió Europea, el dia que acabi la COVID-19, recordarà que cal tornar a pensar en el deute. I això succeirà en un país en el que molts autònoms, treballadors ara coberts per ERTOs i d’altres -aquests dies hem escoltat que el tancament de NISSAN, a banda d’acabar amb 3.300 llocs de treball directes, indirectament n’afectarà 20.000 més- estaran a l’atur. Es continuarà aleshores apostant per mantenir com cal el sistema sanitari o ja haurà caigut de nou en l’oblit?

Tornant al company de l’Hospital del Mar, em va parlar de totes aquestes coses, però no de les condicions laborals, socials i salarials de metges i personal sanitari. No calia. Sé el que pensa. I per això jo recomanaria a tothom que tingui dret a vot, que no voti ningú que no es comprometi a incrementar substancialment el pressupost sanitari i que si incompleix, no el voti mai més. En especial els que han sortit a aplaudir cada dia a les 20:00 hores. Més val -malgrat la dificultat- intentar “votar bé” que aplaudir avui “uns màrtirs” per oblidar-los demà. El sistema sanitari és un pilar fonamental de l’Estat del Benestar que ja està prou esquerdat. Cal actuar, cal posar-hi diners.

Les reaccions inicials de tristesa i impotència front el patiment i la mort, comencen a transformar-se en indignació i ràbia, en molts casos de tipus tòxic. Ja m’he referit en els posts anteriors sobre el confinament (veure “La vida en confinament (2)” del 20 d’abril de 2020, “La vida en confinament (3). Fer front a la vida, fer front a la mort”, del 4 de maig de 2020, i “La vida en confinament (4). ‘La nova normalitat’ el nou confinament” del 12 de maig de 2020) a la duresa que ha acompanyat als moribunds i els seus familiars a les morts durant la pandèmia. Hi ha i hi haurà molts dols patològics amb impacte negatiu sobre la salut -la salut mental sobretot- i el benestar dels familiars dels difunts.

Una de les derives d’aquesta trista situació és l’inici -i la multiplicació- de les demandes judicials contra institucions sanitàries -residències, centres sociosanitaris, hospitals- i professionals sanitaris.

És el moment de dir- sense justificar el que realment hagi estat injustificable- que l’esforç del sistema sanitari i dels seus professionals per fer front a la pandèmia ha estat titànic i el resultat global, positiu i admirable. Els hospitals catalans varen triplicar el nombre de llits d’UCI i de respiradors, i només l’esforç ingent d’uns professionals, que ho són i molt, va evitar que el sistema -per poc- no col·lapsés. Després d’això, de les retallades anteriors, de treballar en condicions laborals i salarials poc dignes, d’haver doblegat -per ara- la fera desconeguda de la pandèmia -que cada dia sorprenia amb cares lletges noves i agressives- ningú tenia experiència per tractar aquest virus i gairebé ningú havia hagut de fer front a cap pandèmia d’aquestes característiques -i ningú a cap de tant generalitzada-, després de tot això, no val la pena reflexionar sobre si realment cal actuar judicialment contra un sistema que hauríem de cuidar i mimar? Sí, ja sé, els delictes són delictes, fins i tot en un país com aquest que sistemàticament menysté la presumpció d’innocència i en el que, en lloc de què qui acusa hagi de demostrar la culpabilitat de l’acusat, és aquest qui ha de demostrar la seva innocència!!!

Evidentment, no es tracta de fer apologia de la impunitat, ni de negar el dret a acudir al sistema judicial quan sigui necessari. Sí que convé però, de mirar d’estar segurs que quan s’hi va, és realment perquè té tot el sentit.

El que ha passat a les residències de gent gran no es pot justificar de cap manera. Però no pas per negligència del personal que hi treballa, al contrari. La COVID-19 simplement ha fet evident el que els que coneixem el sector de temps, fa anys que sabíem: l’atenció sanitària a les residències no està resolta, o no està ben resolta. Algunes, poques, tenen solucions adequades. L’opinió pública, ajudada pel profund desconeixement dels Media i les ganes de molts d’aquests de “sang i fetge”, ha cregut que les residències són centres sanitaris, una mena d’hospitals, quan en realitat són centres socials concebuts com a substituts de la llar. El resident s’hauria de veure com un ciutadà que viu a una residència i hauria de ser atès pel Centre d’Atenció Primària (CAP) corresponent. Què ha passat fins ara? Que ni la dotació de personal dels CAP, ni el pressupost (pensem simplement que el 75% dels residents prenen entre vuit i deu medicaments al dia) estan pensats per prestar aquesta atenció. Sembla evident que el problema està clar i que, donat que es tracta dels nostres avis, l’hauríem de solucionar. Fa 40, 50 o més anys, quan van aparèixer les primeres residències, aquestes eren realment un substitut de la llar, per a persones grans que rarament arribaven als 80 anys. Morien molt més joves que ara i sense temps de desenvolupar tantes malalties cròniques invalidants. Aquests avis de l’època seguien anant al metge o hospital que anaven quan vivien a casa. Ara això ha canviat. Gairebé el 80% dels residents tenen tres o quatre patologies cròniques actives i el servei mèdic cal prestar-lo a domicili, és a dir, a la residència. I això cal arreglar-ho i per resoldre-ho bé, cal la implicació -i el pressupost- dels Departaments de Salut de les CCAA, a més a més del que tenen ara, provinent dels Departaments de Serveis Socials. Els interessos polítics, corporatius i altres, estan retardant el consens per a la solució del problema. La rapidesa i eficàcia amb la que es trobi la solució seran un bon indicador de si amb aquesta pandèmia hem après alguna cosa. En cas contrari, és més que probable que el que prevalgui sigui la defensa d’interessos mil que tot i semblar legítims, poden perdre la suposada o real legitimitat quan el que està en joc és la sensibilitat d’una societat cap a les seves persones grans.

Una vegada més, cal defensar els professionals de les residències. Gerocultors, treballadors socials, educadors socials, terapeutes ocupacionals, psicòlegs… Tots, sense excepció, s’han bolcat en un intent de “suplir” la tasca d’uns sanitaris que van trigar massa en aparèixer. Professionals que es van contagiar i que no van dubtar de, fins i tot, quedar-se a viure a les residències amb els avis, per fer el possible i l’impossible per ells. La judicialització no ajudarà gens a aquests professionals. Contribuirà a criminalitzar als que han donat tot i més.

Cal dir també que la via judicial no ens portarà a la immortalitat. Vivim en una societat amb tanatofòbia, en la que es nega la mort. La mort és un tabú, s’oculta, s’ignora i es viu com si haguéssim de ser immortals.

Val la pena repetir -per no generar tensió innecessària- que massa gent ha patit massa amb les morts que s’han produït durant la pandèmia. Dit això, però, cal acceptar que una persona de 80, 85 o 90 anys -o de més o de menys si és que està prèviament molt deteriorada- pot perfectament no sobreviure a la COVID-19, per més que s’hi faci. En tal cas recórrer a la via judicial quan -insisteixo en aquest “quan”- l’actuació professional, donat el context, ha estat correcta, i es creu que una eventual compensació econòmica alleugerirà la pena, no deixa de ser una manifestació més de què vivim en una societat que s’havia cregut formada per éssers immortals. O bé és una reacció comparable a la aquell cònjuge que, quan es produeix el divorci, se sent agreujat i vol compensar el fracàs sentimental amb diners.

La no acceptació de la mort porta a cercar compensacions econòmiques o pitjor, al càlcul malèfic que porta a aquells que tenen un familiar gran en  una residència sense anar a visitar-lo des de fa anys, a reclamar judicialment -esperant una indemnització- perquè suposadament han observat mala praxi en el tractament del pare de 92 anys, afectat greument per la COVID-19 i derivat des d’un hospital a un centre sociosanitari per garantir que la mort inevitable sigui digna, i el dolor i el patiment, ben pal·liat.

El personal sanitari i gerontològic -excepte en els comptadíssims casos de negligència real- no mereix aquest tracte. Com tampoc que periodistes  lògicament dolguts per la mort d’un familiar, abusant de la seva posició publiquin notícies falses -això ha passat- destinades a embrutar el bon nom    d’institucions i professionals.

Veurem com serà la nova normalitat, però alerta amb la preservació del sistema sanitari i sociosanitari, pilar essencial del nostre Estat del Benestar.  Ja fa temps que patim per la suficiència financera del mateix, per evitar el burnout dels professionals i, en general, per la seva preservació. Alerta amb  la judicialització, si no està molt i molt fonamentada. La resistència del sistema de salut té un límit.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “ESCRITS DEL DESCONFINAMENT (1). QUAN EL FORT DE LA TEMPESTA HA MINVAT (DE MOMENT)

  1. Helena R. ha dit:

    Calen més diners i calen reformes estructurals per no gastar on no cal. Cal lideratge per dur a terme tot plegat. Els lideratges anteriors estan tots a les portes de la jubilació i els nous apareixen lentament. Necessitem un país nou. No sembla fàcil, però deu ser possible.
    No pot ser que l’única cosa que quedi després del confinament sigui el discurs de sous , encara que sigui justificat. També hi ha jugat, en el magnífic paper dut a terme pel sistema sanitari, l’autonomia de gestió de centres i professionals i el suport a la gestió clínica.
    Si la judicialització també entra en el camp sanitari i social hem begut oli. Aquest país ho vol resoldre tot amb jutges!

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Helena! L’emergència ho obligat a saltar-se el farragós, paralitzant i inútil procediment administratiu habitual, horrible i letal per la bona gestió!
      Pel que fa a la judicialització de la sanitat i el sociosanitari…N’hi ha prou amb veure que ha passat amb la judicialització de la política!!! Quin desastre. Especialment després de veure com funcionen els Pérez de los Cobos habituals, que són els que preparen el terreny als fiscals i als jutges!!!

  2. Dolors Domènech ha dit:

    No hi puc estar més d’acord. Ho vaig veure a venir quan vaig sentir a les notícies el to de les declaracions d’alguns familiars. No saben el que hem passat, de fet em costa molt llegir perquè he fet un problema important a la vista de l’estrès i del sobreesforç durant la Covid. Estic esperant data d’IQ. Realment el desconeixement és molt agosarat.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Dolors! S’han acabat els aplaudiments. Van durar mentre la gent ba tenir por… Millor seria que tothom complís amb les normes del desconfinament que no pas aplaudir!
      La judicialització de la sanitat és un factor de risc monumental pel sistema!
      Només cal veure el que ha passat amb la judicialització de la política!!!

  3. Teresa ha dit:

    He llegit els 5 posts que has escrit durant aquesta situació excepcional que estem vivint des del 13 de març. En general estic d’acord amb les teves reflexions; d’alguna manera han estat com la història d’aquest període, reflectint el que ha anat passant i en alguns casos, al menys en el meu cas, verbalitzant pensaments i sensacions. L’últim post, no obstant, m’ha creat una sensació de desànim, de neguit. Em venen al cap moltes consideracions, però potser no es l’espai.
    Solament, quan dius «I per això jo recomanaria a tothom que tingui dret a vot, que no voti ningú que no es comprometi a incrementar substancialment el pressupost sanitari i que si incompleix, no el voti mai més.» Jo sempre votaré, va costar molt aconseguir-ho,però com ho fem? Van passant els anys, van canviant els partits que governen, et vols creure el que prometen…I hem arribat al COVID-19.
    I desprès de tot, ens hem sortit. Perquè? Per la professionalitat, responsabilitat i l’entrega dels treballadors sanitaris i d’altres àmbits; però un sistema es pot aguantar primordialment per aquests motius?

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Teresa! Aquest és el problema. Un sector no es pot aguantar només amb la professionalitat d’uns professionals no gaire ben tractats i cremats!
      Nonés falta que a l’inacció dels polítics, s’hi sumi la judicialització de la sanitat!!! En un país en el que, a més a més, Fiscalia i jutges es basen en els informes policials, massa sovint donant-los per bons. Només cal veure com ha actuat Pérez de los Cobos i la seva gent. És una actuació policial polititzada i aquesta és la informació que arriba als jutges. No seré jo qui defensi Marlasca, que no ha actuat bé. Però pretendre imputar Fernando Simón!!!
      Policia política i inseguretat jurídica. La democràcia a Espanya és de cartró pedra!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *