L’11 de febrer de 2018, vaig escriure el post “Uruguai no es pot explicar sense el futbol”. Abans que res, m’apresso a dir que l’Argentina tampoc.

Aquella entrada acabava dient: “Si creieu que aquest post és una crònica esportiva, o bé us equivoqueu, o bé ho he fet molt malament. Pretén ser un intent empàtic de retratar l’ànima d’una col·lectivitat humana que em genera bons sentiments”.

Aquesta idea és recurrent al bloc. En el post dedicat a Joan Cruyff en el moment de la seva mort (veure “Gràcies, Johan” del 28 de març de 2016) hi apareixia de forma semblant. Parlava, òbviament, de futbol, però també de sentiments i essència humans.

En el post sobre l’Uruguai explicava com aquest país es va independitzar de l’Imperi de Brasil i, en lloc d’unir-se a l’Argentina, es va constituir en Estat propi. Situat entre aquests dos gegants, Brasil i Argentina, l’Uruguai sempre ha hagut de reafirmar la seva forta personalitat nacional i el futbol ha estat un vehicle essencial, si no el principal, per fer-ho.

Guanyar, a la final del Mundial de Futbol, a Argentina (1930) i a Brasil (1950), a domicili, a Río de Janeiro, a l’estadi de Maracaná (encara avui el terme “maracanazo” forma part del llenguatge de les noves generacions d’uruguaians), depassa el que és estrictament esportiu.

El mateix podríem dir del que va significar la victòria d’Argentina sobre Anglaterra, al Mundial de Mèxic 86, quatre anys després de la Guerra de les Malvines. El partit es va celebrar a l’estadi Azteca, el 22 de juny, el resultat va ser 2-1, i els gols els varen marcar dos exblaugranes, Maradona i Gary Lineker, Pilota d’Or -millor jugador del campionat- i Bota d’Or -màxim golejador del torneig-, respectivament.

La dosi afegida d’humiliació als anglesos, que va suposar que el primer gol, Diego el fes amb la mà -la famosa “mano de Dios”, que tant han recordat aquests dies els Media- i que el segon, també de “El Pelusa”, fos considerat el millor gol de la història dels Mundials; restituïa, poc o molt, l’orgull dels argentins fet miques per la Guerra de les Malvines.

En aquell context, Maradona esdevenia per a molts argentins -si no ho era ja- un Déu, un heroi nacional. I mai ho ha deixat de ser, malgrat tot. I tot és tot, i tot és molt!

Després d’eliminar Anglaterra, Argentina, en el seu camí cap a la final que va disputar i guanyar contra Alemanya (3-2), en semifinals va guanyar a la millor selecció belga de tots els temps. Maradona va tornar a ser el gran protagonista, marcant els dos gols d’Argentina, per cap els belgues. Com veurem, allò també va ser una “petita venjança”. Res comparable a la victòria sobre els que de les Malvines en diuen Falklands, però també una -petitíssima- dosi  addicional d’orgull col·lectiu recuperat.

Per entendre el que hi havia darrere d’aquestes victòries i comprovar que el futbol no només és futbol, cal retrocedir en el temps fins el Mundial

ALFREDO DI STEFANO

d’Espanya 82, en el que vaig tenir la sort de poder presenciar en directe tots els partits celebrats a Barcelona, al Camp Nou i al camp de l’Espanyol, encara a la carretera de Sarrià.

Durant bastants dies, vàrem tenir la “torcida” brasilera, els “tifosi” italians i els “hinchas de la albiceleste” argentins, alegrant festivament els carrers de Barcelona. Les nits a les Rambles eren una festa en la que tots es trobaven i la samba unia les aficions rivals amb els barcelonins que ens hi acostàvem.

Tan clar teníem que el futbol va més enllà de l’esport, que uns quants de la Joventut Nacionalista de Catalunya, aprofitant la presència de les televisions i, en general, els Media de tot el món, el 13 de juny, en el partit inaugural del Mundial al Camp Nou, vàrem aconseguir sortejar el control de la policia espanyola, entrar i exhibir una pancarta gran amb la inscripció “Catalonia is an oppressed nation”.

Poca estona vaig poder veure d’aquell partit entre el campió vigent aleshores, Argentina, i Bèlgica. Els companys Enric Llorach -que va entrar la pancarta enrotllada al cos- i Jordi Oliveras, varen ser detinguts i traslladats a la comissaria de Via Laietana. Érem diferents grups, repartits pel Nou Camp. Els companys Toni Rovira, que anys després formaria part de la Junta Directiva de Jan Laporta i un dels actuals presos polítics, Quim Forn, varen ser apallissats a les grades de l’estadi per la policia espanyola i detinguts i portats a la comissaria de Sants, al carrer Creu Coberta. Vàrem abandonar l’estadi a la cerca del diputat Jaume Camps, l’advocat encarregat de resoldre aquests tipus de detencions, al que vàrem acompanyar a la comissaria de Via Laietana. Fruit de les gestions de Jaume Camps, els detinguts a Via Laietana varen ser traslladats, en primer lloc, a la comissaria de les Corts, i la mateixa nit varen ser alliberats. Els advocats Magda Oronich i qui aleshores era el seu marit, Marc Palmés, van aconseguir que alliberessin Toni Rovira i Quim Forn, a altes hores de la nit. Per més que no agradi a tothom, el futbol va molt més enllà de l’esport i, en molts països, és indestriable de la seva història.

Aquell dia, una selecció argentina que conservava encara deu dels jugadors guanyadors de la final celebrada al Monumental de Buenos Aires el 1978 contra Holanda -Ardiles, Baley, Bertoni, Fillol, Luis Galván, Kempes, Olguín, Passarella, Tarantini i Valencia-, i havia incorporat les joves promeses Ramón Díaz i Diego Armando Maradona, que nou dies abans havia fitxat pel Barça, va perdre sorprenentment contra Bèlgica (1-0), en el que seria el preludi d’un Mundial per oblidar per als argentins. Maradona estava en un moment de joc espectacular, però l’equip no estava al seu nivell.

A la ronda següent, disputada a Sarrià, Argentina va perdre per 2-1 contra Itàlia i per 1-3 contra Brasil, l’últim partit que va disputar en aquell Mundial i en el que Maradona va ser expulsat per una vermella directa. Trist acomiadament de Diego, a la ciutat en la que viuria i jugaria les dues temporades següents.

El periodista argentí Juan Carlos Morales recordava les declaracions d’Ardiles, comparant l’equip del 78 amb el del 82: “Corríem (el 78) fins les pilotes que semblaven perdudes, mentre que a Espanya, les que anaven fora, les deixàvem passar quasi amb desgana”. Morales afegia: “L’equip del 82 era millor que el campió del 78, però ens va mancar aquell esperit de sacrifici”. I reblava dient: “Y a eso le tenés que sumar el asunto de haber

PELÉ
Font: Mundo Deportivo

competido en un momento inadecuado por lo que pasaba en Malvinas”.

L’endemà del partit inaugural d’Espanya 82, el 14 de juny, els joves soldats enviats pel dictador Videla a les Illes Malvines, es rendien front les tropes de l’Anglaterra de Margaret Thatcher.

Com va afectar això als jugadors i a tota la delegació argentina desplaçada a Espanya? Què passaria si Argentina acabava enfrontant-se a l’Anglaterra de Trevor Francis i Kevin Keegan en aquell Mundial?

El mateix Juan Carlos Morales va haver de retransmetre a finals d’aquell mes de juny, el partit Alemanya-Anglaterra, per Radio Rivadavia, sense poder pronunciar la paraula Anglaterra, per instruccions de la gerència de l’emissora que, probablement, cal emmarcar en el context polític de la dictadura. Morales explicava anys després:

Yo me las rebuscaba y decía que ‘atacan los de rojo’ o ‘los rivales de Alemania’, y a lo mejor hasta se me escapó un ‘los piratas’. Una cosa totalmente desnaturalizada, ilógica. Fue una barbaridad transmitir un partido sin nombrar a un equipo. Una tontería. Una comedia. Se podría haber obviado aquella transmisión“.

Molts opinaven que en la situació que vivia el país, Argentina no hauria d’haver competit. Poc abans del Mundial, la notícia de la mort en combat d’un cosí d’Ardiles va impactar tots els components de la selecció. Calderón, un altre jugador, recordava que pel seu any de naixement, 1960, li podia haver tocat participar en aquella guerra absurda. Com al propi Maradona, nascut també el 1960! Aquest era el context.

Més enllà de la influencia que, sens dubte, va tenir la guerra i la situació del país en l’ànim dels jugadors, el resultat, malgrat el joc espectacular de Maradona, va ser decebedor.

Itàlia va acabar guanyant aquell Mundial. El dia del meu 24è aniversari, vaig assistir amb l’esperança de veure un gran partit a l’Itàlia-Brasil (3-2). L’equip de l’increïble porter Dino Zoff -que tenia 40 anys!- Paolo Rossi, Bruno Conti, Gentile, Tardelli, Altobelli… va començar el Mundial generant algun dubte, però va anar a més a mesura que avançava el campionat fins imposar-se a la final a Alemanya (3-1) i emportar-se el seu tercer Mundial.

Cap dels meus favorits va guanyar. Ni Holanda -que ni tan sols s’havia classificat per a la fase final-, ni Brasil, ni Argentina! Per què aquests eren els meus favorits? Pocs equips m’havien fet gaudir tant com la “naranja mecánica” dels 70, com el Brasil de Pelé i pocs jugadors tant com Maradona.

JOHAN CRUYFF
Font: MARCA

La selecció holandesa, que va perdre les finals d’Alemanya 74 contra Alemanya i la d’Argentina 78 contra Argentina, ens va ensenyar la meravella del futbol total, basada en l’Ajax de Cruyff, Neeskens, Krol, Johnny Rep, Keizer… guanyador de les Copes d’Europa de 1971, 1972 i 1973. Bé que Cruyff ja no va participar en la final del 78 a Buenos Aires.

La selecció brasilera que va guanyar el Mundial de Mèxic 70, em va fer adonar, als meus dotze anys, que el futbol que veia els diumenges al camp del Barça, era un joc “diferent”, per dir-ho suau, en comparació a l’espectacle regalat per Brasil, que va fer que l’estiu de 1970 no parés de jugar a futbol amb els amics. Somiava amb la màgia de “O Rei” Pelé, per suposat, però també pel joc de Gerson, de Tostao -el meu pare em va fer veure amb ell el que és jugar amb perill sense tenir la pilota-, Rivelino, Jairzinho i els laterals ultraofensius Marco Antonio i Carlos Alberto. Els Sócrates -que malgrat fer 1,92 metres, calçava un 38- Junior, Falcao, Zico i companyia, que vaig poder veure en directe a Barcelona en el Mundial 82 , estaven lluny de la qualitat dels seus antecessors.

I pel que fa a l’Argentina de Maradona… què voleu que us digui del per a molts, més gran dels grans?

El meu fill Pau, més “malalt” de futbol que jo i molt millor analista tècnic del joc, te raó quan diu que els cracks dels que jo he pogut gaudir durant els meus 62 anys de vida, no es poden comparar per com ha evolucionat la manera de jugar a futbol, les tècniques d’entrenament… Cert, però jo, subjectivament, tinc clar que des de que vaig néixer, sis noms marquen la diferència: Kubala, Di Stefano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. I des de la subjectivitat, per a mi, el millor és Messi.

A la major part d’argentins els hi passa el contrari que a mi i, gosaria dir,  que a molts culers. Per al Barça, Messi ha estat quelcom semblant al que Maradona va ser per a Argentina, i per als argentins, Messi és el que Maradona va ser per al Barça: un grandíssim jugador, un supercrack però que les

DIEGO ARMANDO MARADONA
Font: FCB

circumstàncies van fer que no quallés com haguéssim desitjat.

Penso que molts argentins no tenen en compte que els companys que ha tingut Messi al Barça, han estat futbolísticament molt superiors als que ha tingut a “l’albiceleste”. De la mateixa manera, molts de nosaltres -especialment si pensem en la selecció argentina de Mèxic 86- no parem atenció al fet que Maradona al Barça, no va tenir companys del nivell dels d’aquell equip. I això malgrat Urruti, Migueli, Alexanco o Schuster…

La mort de Diego Armando Maradona ha desencadenat un allau de sentiments, opinions, valoracions futbolístiques, no futbolístiques i de tot tipus, que, personalment, no puc obviar.

Certament, el sentit del post que vaig dedicar a Cruyff quan va morir, és diferent d’aquest, i també del proper, que es centrarà exclusivament en Maradona. Però la mort de Diego m’ha commogut i m’ha remogut molts records, molts d’ells expressats en aquest post, que d’altra manera no hagués escrit.

De tots els meus ídols futbolístics, afortunadament, Pelé i Messi viuen, i a Kubala i Di Stefano no els recordo nítidament. Tinc un vague record d’haver-los vist jugar amb la samarreta del RCD Espanyol al final de les seves carreres. Però a Maradona -com a Cruyff, clar, el pare del millor Barça de tots els temps- no l’oblido. Impossible oblidar-lo si t’agrada el futbol. I a mi, a més d’agradar-me el futbol, m’interessa el món que hi ha darrere i al voltant del futbol i els futbolistes, i les repercussions de tot tipus que té en la societat i els països.

Desgraciadament, “El Pelusa” no va encaixar com tots haguéssim volgut a Barcelona. Abans i després va brillar molt més. La hipotètica o real hepatitis que va patir, la destrossa del turmell que li va provocar -com a Schuster- Goikoetxea i la sanció de tres mesos sense jugar com a conseqüència de la batalla campal que es va organitzar en la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao, al Bernabeu, el 1984 -sanció que ja no va complir perquè va anar al Nàpols- no van contribuir a què arrelés en el cor blaugrana. A Barcelona va iniciar la seva addicció a la cocaïna, fet que no va ajudar en res i que sembla marcar l’inici d’una manera de fer que ha estat molt criticada i que ha acabat prematurament amb la seva vida.

Sigui com sigui, m’interessa molt el fenomen Maradona. Un bon amic argentí, Christian Sturla, i els periodistes Pilar Calvo i Josep Martí, m’han ajudat a muntar les peces del complex trencaclosques Maradona, del controvertit personatge, Déu per a alguns, diable per a altres.

LEO MESSI
Font: MARCA

Deixo l’entrada al terreny minat que és la vida de Maradona, per al proper post fent-ne, però, una petita bestreta. El meu amic argentí Christan Sturla, alt directiu d’una multinacional britànica al seu país, seguidor del Boca Juniors i de “l’albiceleste” diu, pensant en Maradona:

“Los que son capaces de altos picos tienen profundos valles” (continuarà).

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “RECORDS ASSOCIATS AL FUTBOL EN LA MORT DE MARADONA (1)

  1. Enta ha dit:

    Ni pel davant, ni pel darrera, no acabo d’entendre aquesta histèria colectiva a la mort de Maradona, aquesta falta de cap fred en mig d’una pandemia, aquest exhibicionisme barruer…

    Me la repamplinfla la mort d’un cocainomano, maltractador, que sempre vivia al marge de la llei.

    Vergonyòs 3 dies de dol….

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Enta,
      En realitat, aquest post parla de futbol, de records evocats per la
      mort de Maradona, però no d’ell. No sé si has llegit el post amb cert deteniment…
      El tema del que parles, el tractaré en el proper post. Si t’interessa, sortirà en una setmana/10 dies. Allà escriuré dels aspectes que abordes tu, aliens al contingut d’aquest post

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *