Font: FORUM LIBERTAS

Són quarts de 9 del vespre, les boirines i la calitja han desaparegut, la xafogor ha donat pas a un aire fresquet, en comparació al que hem tingut durant el dia i, sembla que sí, que potser hi haurà un cert descens de la temperatura, després d’aquesta setmana en la que, malgrat ser encara primavera, les temperatures han batut rècords estivals. La visió del mar blau i el Delta verd, amb l’arròs ja crescut, reconforta, té un efecte peaceful.

Aquesta calorada m’ha fet pensar en l’estiu que ens ve. El que m’envolta, més els humans que no pas la natura i el paisatge, no els trobo, en general, massa contents, ni gaire optimistes. I la natura continua proporcionant-nos bellesa i fent sentir bones vibracions, malgrat el que l’arribem a maltractar. Ella reacciona. Gloria, Filomena, llevantades descomunals. La pròpia COVID, segons ens expliquen, no és aliena a l’escalfament global. Mentre escric aquest post, els incendis forestals van cremant el país…

Si no hi ha sorpreses, aquest serà, veritablement, el primer estiu, diguem-ne, post-COVID. O amb un virus Omicron —repeteixo, si no hi ha sorpreses— que no ha de plantejar, ni de lluny, els problemes viscuts en els dos últims anys.

Quan estàvem confinats es deia que la vida no seria igual després de la COVID. Probablement la vida no és ben bé igual, però no estic segur que això sigui fruit d’haver reflexionat, extret lliçons i aplicar-les. Diria que hem decidit oblidar i continuar la fugida endavant iniciada fa temps. Els humans, en principi per sort, tendim a intentar no pensar en els mals records. Les situacions traumàtiques, però, sempre deixen empremta. Més enllà d’altres possibles efectes, de ben segur, en el subconscient, ha quedat enregistrat que un fet totalment imprevist ens va canviar la vida radicalment en un tres i no res. No ens en vàrem adonar i estàvem tancats a casa. Hi ha qui diu que posteriorment, ara, hi ha hagut, hi ha una certa resposta tipus “viure el present”. I probablement és cert. Altra cosa és com entén cadascú això de “viure el present”…

Uns pensaments porten als altres i, més enllà de què hi hagi tants “presents” com persones hi ha al món, el diguem-ne “present comú objectiu”, posa de manifest elements que convé no ignorar. Probablement desconeixem encara l’impacte de la COVID sobre la salut mental de la població. Comença a haver-hi estudis disponibles. Jo només n’he llegit un amb deteniment, i és esfereïdor. Analitza un ampli col·lectiu de professionals sanitaris i la conclusió és que, després de la COVID, gairebé el 50% d’ells presenta problemes de salut mental que van des de l’ansietat i la depressió a les idees suïcides, que en alguns casos han comportat l’abandonament de la professió i jubilacions anticipades, entre altres. Ja abans de la COVID, la prevalença dels trastorns mentals era del 25% en la població general. Un de cada quatre ciutadans tenia problemes d’aquest tipus. Una mesura (in)directa d’això és el creixement constant del consum de psicòtrops. Després de la COVID, aquest consum s’ha multiplicat. Hi ha fets que no tenen valor científic, però… Recordareu que, especialment en les últimes onades de COVID, molts de nosaltres, abans que les autoritats sanitàries ens n’haguessin informat, ja vèiem que teníem l’onada al damunt pel nombre creixent de casos que es produïen al voltant nostre. Bé, tinc la sensació que això m’està passant amb els problemes de salut mental. El meu entorn proper i no tan proper, està ple de casos d’insomni, d’ansietat, de depressió i no he parat de referir amics, coneguts i saludats a companys psiquiatres i psicòlegs.

I en aquest context, ve l’estiu… I tothom vol oblidar el que ha passat i no pensar en el que ens amenaça i viure’l “intensament”. “Viure  un present” encaixonat entre la COVID per darrere i el que representa la guerra d’Ucraïna per davant. Més enllà del pitjor de la guerra, del drama que suposa per als ucraïnesos, les conseqüències són moltes i diverses. Sobre una inflació preexistent, la guerra amb l’encariment dels productes en general i dels productes bàsics en particular, ha contribuït a disparar la inflació. El present de les vacances d’estiu es situarà entre una inflació desbocada, amb la benzina per damunt dels dos euros el litre i la tornada al setembre marcada per l’increment dels tipus d’interès i la seva incidència, diversa, però en concret, sobre les hipoteques. Tot això en un mercat laboral molt precaritzat. Aquest context em fa pensar que, en molts casos, “viure el present” signifiqui intentar oblidar els dos últims anys i no pensar en el que ens espera a la tardor. Quan arribi ja ens ho trobarem. En massa casos, viure el present equival a evadir-se i també evadir-se d’un mateix i quedar instal·lats en el buit…

Mentre penso en tot això, la nit es va aproximant, l’aire fresc es deixa sentir més i la sensació és reconfortant. Al fons, el mar es veu tot el bé que es pot veure a aquesta hora. La calitja ja no hi és. Ara és la foscor incipient de la nit que va arribant, la que comença a mig amagar el mar a la vista. Evasió, evasió d’un mateix, buit… Penso en coses que diu el company Francesc Torralba:

L’evasió revela una ferida amagada en el cor, la buidor. L’antídot de la buidor és l’autenticitat. Però viure és tenir-se-les amb la incertesa.Som fràgils. Evadir-se és començar a morir. Viure amb sentit és viure amb autenticitat en un món incert, és bastir la pròpia casa amb esforç, dignitat i tenacitat, tot sabent que, en qualsevol moment, pot ser enderrocada”.

I afegia:

La vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i buit. L’antídot del buit no és l’evasió, ni el fàrmac, ni el bufó que entreté, sinó l’aposta per l’autenticitat. O sigui, viure d’acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d’art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit”.

Els col·lapses dels últims caps de setmana a l’AP-7 —que, com diu el bon amic de l’Ametlla de Mar, Josep Martí, ja no és una autopista— sento que són un aperitiu de com seran els mesos de juliol i agost a platges, muntanya, aeroports i arreu. Entre aquests soferts viatgers n’hi haurà que desitjaran passejar, fer esport, gaudir de la natura, llegir, pintar, compartir bones converses amb família i amics… I, per què no, veure una bona sèrie en una plataforma o anar a prendre una copa al vespre davant del mar i gaudir d’una ballaruca, que no són pas incompatibles amb una vida amb sentit i amb l’autenticitat. Al contrari. El problema és quan la vida només és això. Entre els conductors de l’AP-7, n’hi haurà molts que només es sabran “divertir” evadint-se de tot, amuntegant-se il·legalment, diguem una quinzena de cossos humans en un xalet que té llicència per a sis o set, dormint la mona fins les 12 i posant reggaeton i cridant i bramant des que es lleven fins que acabi la festa a les 7 del matí. No sabem com reaccionaran aquells que després que la companyia aèria, low cost o no, els hi hagi suspès el vol quinze dies abans de sortir cap a Costa Rica. Varen demanar un crèdit per pagar un bitllet que no serà reemborsat, ja que l’aerolínia no hi està obligada si avisa amb dues setmanes d’antelació. Com tampoc recuperaran tots els dipòsits per lloguer de cotxe o reserves hoteleres fetes. Hauran de quedar-se a casa, sense gaire més problemes o enfadats amb el món, o pagant la benzina a ja sabem quin preu, anar a fer bivac o acoblar-se als invasors d’un xalet-pastera dels abans esmentats, si el que necessiten és evadir-se. No fos cas que acabessin trobant-se en algun moment amb el “jo” que eviten i tinguessin un ensurt. Al cap i a la fi, on n’hi caben quinze, n’hi caben vint!

Em quedo adormit al porxo i somio que estic conversant amb un desconegut que resultarà ser el diable, tot caminant per la platja del Fangar…

“—De la manera que parles, vol dir que tens la sort de viure en l’autenticitat, que has aconseguit ser tu mateix, no?

—Ja m’agradaria!— dic somrient, i afegeixo que em fas pensar que segurament res és més important en la meva vida que intentar ser jo mateix. Però confesso que em costa. Sé que he de conviure amb la lletjor i passar estones en el buit, fins i tot llargues estones. Visc contradiccions. Per exemple, el consumisme i l’individualisme, els considero nocius, per a tots. Avui en dia no soc un gran consumidor, si em comparo amb fa anys, però soc encara més individualista del que voldria. Malgrat això i altres dificultats que tinc, no he renunciat a l’autenticitat, a connectar amb el meu jo, almenys de tant en tant. Ni tan sols a escriure el guió de la meva pròpia vida, malgrat el que escrigui difícilment serà una “obra d’art”. Però el camí es fa caminant. Arriba un moment que has de preguntar-te menys pel sentit de la vida i

Font: DIARIO DE NOTICIAS

simplement viure-la amb sentit. Cal coratge i valor, sí.

—Diuen que no s’ha de jutjar i tu assimiles els del reggaeton i la borratxera, als incapaços de viure una vida autèntica…

—Si parlem de jutjar, sense més, estem en el terreny de la subjectivitat i pot arribar a passar que el judici retrati més a qui el fa que al destinatari del mateix. És un judici de valors, basat en els valors que té el que jutja. I sí, tot i que els principis i els valors no són exactament el mateix, em ve al cap la cèlebre frase de Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agrada en tinc uns altres”. Ja ens entenem. El que he escrit, pretenia ser un judici de valors ètic. Totes les societats tenen uns valors comuns, que serveixen per determinar quines conductes, quines actituds són millors que altres o fins i tot quines resulten inacceptables. Si tu vas en cotxe i veus que el semàfor que està a cent metres es posa vermell, tens diferents alternatives. Si formes part de les societats que regulen el trànsit amb semàfors, els teus conciutadans —i eventualment, la policia—  coincidiran a l’hora d’avaluar si el que has fet davant un semàfor vermell, ha estat el correcte o no. Aplicant el mateix raonament, prefereixo tenir un veí que gaudeixi pescant, assegut amb posat tranquil en unes roques davant el mar i amb la mirada serena perduda en l’horitzó, que un energumen cridaner i sorollós que no respecta el descans nocturn dels altres. Això no és un judici de valor subjectiu.

—Així, de la penya dels borratxos sorollosos del reggaeton no hi ha res a aprendre? I del pescador, sí?

—Però tu qui ets? El diable? —Somric—. D’entrada, els incívics em refermen que no vull actuar com ells. No vull ser com ells? En principi, no. Que resulta que n’hi ha un parell que la cosa els ha agafat amb les “defenses baixes”, que en el seu context se’ls jutja diferentment? I que potser el pescador és un pobre deprimit, una persona marginal i solitària, tan allunyada del seu centre com els violadors de la pau nocturna? Que la mirada perduda s’explica per la seva absència i no per la connexió amb sí mateix? Tot és possible. En qualsevol cas, però, el silenci afavoreix més la introspecció i el recolliment, que no pas el soroll. Tu parles d’aprendre. Hi ha mestres de gran valor afegit pel que fa al coneixement instrumental, pràctic, i hi ha mestres de vida, persones que són referents. D’aquests últims és dels que pots aprendre. Si no tens referents, ets un vagabund. Aprens de qui va per davant teu en el camí d’intentar viure amb plenitud. I aquests referents, els identifiques per com viuen, per com actuen, no pel que expliquen. No tinc ni idea si el pescador pot ser un referent. Els dels aldarulls… Em temo que no i no és un prejudici. Et convido a experimentar el veïnatge amb ells durant una setmana i que en acabar m’expliquis què has après…

—Vols dir que no ets un privilegiat? En termes d’oportunitats ho has tingut tot, al marge del que hagis estat capaç d’aprofitar, no?

—No sé en què penses quan dius que ho he tingut tot. A bones feines, interessants i ben retribuïdes? Accés al coneixement, a viatjar i fer-ho amb comoditat? Confort, bones cases? Béns materials? Potser penses en tenir molts amics? Et diria que a mesura que m’he fet gran he anat aprenent que més és menys, i deixa’m afanyar a afegir que s’entengui amb tot el respecte pels que no tenen el que resulta indispensable per viure. Em refereixo a què massa coses, massa hores dedicades a treballar, massa viatges, massa gadgets, fins i tot massa llibres de segons quin tipus, només serveixin per fugir i no afrontar amb coratge allò que més costa… Ja t’he dit que el més important en la meva vida és intentar ser jo mateix. Ja he treballat massa, ja he viatjat prou, ja m’he “distret” més del que és desitjable amb tot tipus de rampoines. Al final, si fas les coses bé, t’adones que el millor cotxe, el millor vaixell o un jet privat, poden ser una vulgar andròmina, un destorb en la teva vida. Pel que fa als amics… No sé a què li dius amics. Però la resposta és pocs i bons. La meva àvia deia que “tots els massa, piquen”. Tenia raó.

—Tot això que dius són obvietats. Ja fa anys que es va publicar El monje que vendió su Ferrari i altres best sellers de pa sucat amb oli. Fa temps que el món està ple de xerrameques i espavilats que et venen la fórmula secreta de la felicitat…

—Definitivament, ets el diable! Puc estar d’acord amb tu que el que dic són obvietats. Però no creus que el que està passant ens indica que les lliçons òbvies, el que els anglosaxons anomenen the basics, cal repassar-les cada vegada més sovint? T’adones de l’onada de calor que estem patint? Creus que si haguéssim interioritzat aquestes obvietats, tindríem aquesta temperatura? És clar que el món està ple de farsants. I de persones que, en la pràctica, viuen totalment alienes a aquestes “obvietats”. I uns quants que, amb molt d’esforç, intentem que en el nostre dia a dia, es noti que alguna obvietat hem incorporat, millor o pitjor. I uns poquets que són referents i que, sí, són els que menys necessiten repassar la lliçó. Si fos sobrer reiterar les obvietats, aquest estiu per a la majoria dels que fan cua a les diferents AP-7 del món, seria diferent del que serà…

—Potser sí que soc el diable, perquè sé que dos bons amics teus diuen que ets un pessimista.

—Sincerament, em sento ple d’esperança, una virtut que res té a veure amb el pessimisme. Ni amb l’optimisme. No soc, ni de bon tros, l’únic que considera que el nostre món està greument malalt. Però també hi ha consciències que es desperten i penso que en aquest segle XXI més se n’hauran de despertar. Tu, diable, voldries acabar amb la meva esperança. Saps també que titllar a qui diu el que no vols escoltar de pessimista, és una forma d’evadir-se i viure en el buit. Què malparit ets, diable! Per això ets diable, no?

—És clar, la meva missió és clara. Però no creus que estic guanyant la partida? Tu parles de l’impacte de la COVID sobre la salut mental. També hi ha hagut morts i patiment i escurçament de l’esperança de vida. Heu viscut una restricció limitant de la vostra llibertat de moviments, de les relacions socials. Només us heu pogut evadir amb Netflix, fent pastissos i bevent alcohol i, com deies, no s’han esdevingut els canvis positius que alguns auguraven al principi. Què més creus que necessiteu que us passi perquè la vida sigui més humana? —diu sorneguerament—.

Mentre el diable va parlant, arribo sol a casa, però el continuo sentint com si seguíssim caminant per la platja. Els porticons de llibret, metàl·lics, que vaig deixar tancats per evitar l’entrada d’aire calent, s’estan fonent i, com si d’espelmes de cera es tractés, les llàgrimes de metall van caient fins arribar a terra. Una mena de boles de foc, impulsades pel vent calent, entren per les finestres. Estúpidament, mentre sento que em vaig rostint, intento anar a buscar la mànega del jardí, però ja de lluny veig que ha quedat socarrimada per la calor… Sento el foc de l’infern i quan començo a entendre tot, em desperto…”.

Estic suat, malgrat ja és de nit i l’aire és fresc. Em sobreposo i mentre penso en el somni i en l’última pregunta, escolto una periodista a la ràdio que, malgrat estar a l’interior de la casa, es pot sentir a través de la finestra oberta. La veu femenina en qüestió, explica els desavantatges que tenen els polítics actuals respecte als de fa vint o trenta anys, i ho fa des del punt de vista de la pressió i la immediatesa que implica viure immers —podríem dir “evadit”— en les xarxes socials i el món de la comunicació trepidant. Tant, que les pantalles —en sentit literal i metafòric— impedeixen pensar en horitzons, en polítiques a mig termini i, encara menys, a llarg termini. De nou, la concepció de veure’s avocat a viure el present de forma corrosiva, la política de treure’s del damunt “els morts” com pots, i gràcies. La política feta des del buit, la vida viscuda des de la contradicció entre el que es sent, es pensa, es diu i es fa.

Miro al voltant, com si cerqués el diable del somni pel porxo i no el veig. Però mentalment, li explico el que em ve al cap:

—Maleït diable, no cauré en la trampa de les solucions impossibles. Potser tot no es pot resoldre i el que es pugui resoldre, serà anant a poc a poc. Parant, desaccelerant. No canviant de pantalla tan ràpidament, no vivint tan ràpidament. Has llegit Elogi de la lentitud? Doncs aquest serà un dels camins perquè deixis de guanyar la partida tu. Poc a poc. Observar, escoltar, pensar i actuar, clar. Els grans haurem d’aprendre —i haurem d’ensenyar als nens— a esperar. Deixar d’agafar l’smartphone perquè el senyor Google ens doni totes les respostes al moment. Aquestes respostes no contesten les preguntes essencials, que ni tan sols tenim temps de fer-nos. Quan la periodista acaba, expliquen una mort tràgica. Un ciutadà que havia de ser desnonat l’endemà, s’ha llençat pel balcó. Un enviat especial al lloc dels fets comença a donar tot tipus de detalls. Suposo que a la TV deuen donar les imatges. La transmissió en directe es veu interrompuda per la notícia d’un  atemptat

Font: DIARI DE GIRONA

gihadista i aquesta, per la d‘un tsunami al Pacífic. Un mort, desenes de morts, centenars de morts. Per demà anuncien que els termòmetres fregaran els 40 graus i… Tot això passa en deu minuts!

Apago la ràdio i em refermo en la confiança que el segle XXI serà el segle de la reacció dels humans en favor de la humanitat!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “PRIMAVERA, ESTIU I TARDOR TÒRRIDS

  1. En serio, Josep maria? Creus de debò això que dius? Deu ser perquè vas apagar la ràdio i vas tornar a somniar… Salut i bons instants!

    1. josepmariavia ha dit:

      Hola Isabel! Tinc esperança i confio de veritat en la generació dels meus fills. I dic aquesta, perquè és la que més conec, la dels que ara en tenen 30 amunt o avall. Conec menys als més joves i els una mica més grans, però “no les tocará otra”. No els hi hem deixat fàcil i el repte que tenen és gran. Però hi confio de veritat! Tinc esperança. I també en alguns que envellint mostren maneres en el camp de la “saviesa”. Hem de confiar, sí o sí. Com deia, no es tracta d’optimisme, ni de pesimisme, per a mí qualitats instrumentals. És tracta d’esperança, de tenir la virtut de l’esperança!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.