Avui, 21 de novembre, fa vint anys que Ernest Lluch va ser assassinat al garatge de casa seva per ETA.

El 23 de novembre farà vint anys que, com tanta gent, vaig anar a manifestar-me al Passeig de Gràcia de Barcelona com a forma de protesta per l’assassinat. A la capçalera de la manifestació hi havia, entre d’altres, el president del Govern espanyol, José María Aznar, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, i el lehendakari, Juan José Ibarretxe. També Alberto Fernández Díaz. El lema de la manifestació: “Catalunya per la pau, ETA no”.

Malgrat els intents d’Aznar d’impedir que Ibarretxe assistís a la manifestació -el PP estava interessat en mantenir la tensió amb el País Basc i identificar nacionalisme amb terrorisme, per treure vots-, el lehendakari hi va assistir, fent patent el seu rebuig al terrorisme. Això, afegit a què Gemma Nierga, durant la cloenda, va tancar l’esdeveniment amb la lectura d’un manifest, desviant-se del guió pactat per deixar un “encàrrec” al govern del PP, concretament dient que “estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin”,  va provocar la indignació d’Aznar, que es va girar cap a Pujol, que el tenia al costat, per dir-li que “això no estava previst”. Un Aznar que no estava pel diàleg i sí per la repressió, obsedit pels “rojos y separatistas”, en acabar la manifestació, li va faltar temps per pujar al cotxe oficial i marxar enfurismat cap a Madrid.

La família d’Ernest Lluch va tenir l’encert de participar en una altra capçalera de la manifestació, diferent de la dels polítics.

Aquesta obsessió d’Aznar, el duria a perdre les eleccions quatre anys després -Zapatero, polític d’aparença gris aleshores, no va guanyar les eleccions, les va perdre Aznar-, per mentir a propòsit del terrible atemptat gihadista d’Atocha, l’11-M, inculpant malaltissament ETA, quan era evident -i així ho reconeixia la premsa internacional, mentre Ángel Acebes feia el ridícul sense ruboritzar-se, parlant de les “dos líneas de investigación”– que entestar-se en aquesta opció, en aquell moment, només es podia entendre des d’una peculiar i retorçada mentalitat, paradigmàtica de la dreta espanyola que, encara avui, no s’ha desempallegat del franquisme.

Aquesta mateixa setmana, Casado i el PP han volgut associar el PSOE al terrorisme pel fet que accepti el suport de Bildu als pressupostos de l’Estat. Potser és el moment de recordar a Casado que el fundador d’Aliança Popular, precursor del seu partit, Manuel Fraga -com tants altres militants del PP des que va néixer i fins avui- van formar part del règim dictatorial i sanguinari del franquisme. Aplicant la mateixa lògica, si vint anys després s’ha de continuar demonitzant Otegui i Bildu per etarres, pertocaria fer el mateix amb el PP pels crims del franquisme. Més quan aquest partit encara és hora que condemni la dictadura i no té cap escrúpol a l’hora de pactar i governar en coalició amb els feixistes de VOX.

En aquella manifestació, Alberto Fernández Díaz tampoc va estar còmode, però per raons -almenys en part- diferents de les d’Aznar.

Alberto Fernández i Ernest Lluch, a banda de ser veïns del mateix barri barceloní i apassionats com eren del futbol -culer dels de debò Ernest Lluch, i periquito a mort Alberto Fernández Díaz- “discutien” cordialment quan es trobaven pel barri des de la discrepància futbolística i política; els unia el fet desgraciat de saber-se ambdós target d’una ETA que -i això ho sabien també els dos- disposava aleshores d’un escamot actiu a Barcelona.

Fernández Díaz, en una ocasió, va manifestar referint-se a aquella època: “Recuerdo que cada día me inspeccionaban el coche y que mis hijos tardaban en subirse. Si colocaban una bomba en los bajos, explotaba inmediatamente. Si la ponían en el conducto de la gasolina, tardaba unos instantes. Por eso, les pedía a mis hijos que se ocultaran detrás de las columnas del parking cada vez que arrancaba el coche. Ellos pensaban que jugábamos al escondite”.

L’Alberto, avui, ha expressat la seva emoció recordant el dia que van matar Lluch i ha estat l’única figura del PP que ha tingut un record humà pel socialista català assassinat.  Tot i les discrepàncies que mantenien aleshores respecte al final d’ETA -l’Alberto, com Aznar, no volia sentir parlar de diàleg, mentre que Lluch no hi veia alternativa-, avui en dia Fernández Díaz es membre de la Fundació Ernest Lluch i recorda quan ambdós intentaven esmorteir la tibantor entre el PP d’Aznar i el PSOE.

L’Alberto, el dia de la manifestació ara fa vint anys, sabia que la víctima dels terroristes podia haver estat ell, fins i tot malgrat disposar -i això no va en detriment d’ell- de dos i, en ocasions, tres escortes, mentre que a Ernest Lluch, tot i estar amenaçat per ETA i que els informes dels serveis d’intel·ligència ho aconsellaven, li varen ser negats pel govern del PP.

El dia abans del terrible assassinat, el 20 de novembre del 2000, la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Julia García-Valdecasas, va citar Ernest Lluch al seu despatx. Lluch hi va anar convençut que li proposaria posar-li escorta, sabent com sabia que hi havia un escamot etarra a Barcelona i que ETA ja havia intimidat Lluch, entrant al seu pis de Donosti, simplement com a “avís”.

Però el motiu pel qual la delegada el va citar va ser per recriminar-li que en una tertúlia s’hagués referit al seu pare, exrector de la Universitat de Barcelona, com a“un repressor”.

Una vegada Lluch va aconseguir reconduir la conversa cap al risc de patir un atemptat, la delegada, de forma displicent, li va deixar anar, quan sabia perfectament que Lluch era diana d’ETA: “Qui et voldria matar, a tu?”.

L’endemà, Lluch va dinar amb la seva filla al menjador de la universitat i li va explicar com havia anat la reunió. La resta ja ho coneixem. Poc després de les 9 de la nit, Ernest Lluch va abandonar la facultat per anar cap a casa. Quan va baixar del cotxe, a l’aparcament, algú se li va acostar per darrere i li va disparar dos trets, un a l’esquena i l’altre a la nuca, sense que ell ni tan sols veiés qui el va matar, segons es desprèn de l’informe forense.

Per posar les coses al seu lloc, cal donar la raó a Ernest Lluch quan va afirmar que el professor Francisco García-Valdecasas, pare de la delegada del Govern, era un repressor. Quan era rector de la Universitat de Barcelona, concretament el 1966, va reprimir el moviment estudiantil clandestí contra la dictadura, expulsant 266 alumnes i 69 professors membres del Sindicat d’Estudiants de la UB  per donar suport a la Caputxinada, anul·lant els drets de matrícula dels vaguistes.

El professor García-Valdecasas, a més a més de franquista i repressor, era un gran farmacòleg, investigador destacat en psicofarmacologia, i entre els seus deixebles -el nostre és un país petit- hi trobem fugisserament el jove metge Jordi Pujol i Soley, i el Dr. Josep Laporte i Salas. El Dr. Laporte es va formar com a farmacòleg en la càtedra de García-Valdecasas, a qui sempre va considerar el seu mestre. García-Valdecasas va ser, per altra banda, l’encarregat de contestar el discurs d’ingrés del Dr. Laporte a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya l’any 1978. Laporte era tan distant políticament de Francisco García-Valdecasas com proper era científica i acadèmicament.

La relació d’aquests dos últims polítics, Pujol i Laporte, amb Ernest Lluch, que no va ser bona, permet entrar en el que per a mi són petites ombres de dubte respecte a alguna de les accions polítiques del socialista assassinat.

Jordi Pujol i Ernest Lluch van coincidir a Banca Catalana. Lluch treballava al servei d’estudis del banc. N’hi ha prou amb conèixer  el peculiar i característic antagonisme entre convergents i socialistes, especialment els més “pujolistes”, per visualitzar el repelouse mutu entre Pujol i Lluch. Però la tibantor més forta es va produir al voltant del rol que va jugar Ernest Lluch amb la LOAPA, primer intent del règim del 78 d’aigualir l’autonomia política de les CCAA -de fet, la de Catalunya- consensuat entre dreta i esquerra espanyoles després del soroll de sabres de l’intent de cop d’Estat de Tejero.

Ernest Lluch va dimitir l’any 1981 com a portaveu del PSC al Congrés dels Diputats -quan el PSC encara tenia veu pròpia al Congrés, a banda del PSOE- perquè es va negar a presentar les esmenes dels socialistes catalans a la LOAPA. Lluch no era nacionalista, i encara menys independentista, però sí catalanista -el PSC tenia una ànima catalanista-, federalista i veia Espanya com una nació de nacions. Què va passar, doncs?

La versió que dona Joan Esculles, autor de la seva biografia, apunta al valor que donava Lluch a l’aliança PSC-PSOE. Temia que, la per a ell mala experiència valenciana, que va impossibilitar la unió entre el socialisme valencianista i el PSOE, es repetís si amb la LOAPA, el PSC posava contra les cordes al PSOE. Li semblava que era més útil presentar unes esmenes pactades amb el PSOE i que aquest les introduís en el debat amb la UCD, que no que les presentés el PSC i les tombés tothom.

La seva posició no va ser ben entesa i ell tampoc no va voler entrar-hi massa a fons, perquè pensava que, si ho hagués fet, potser posaria en evidència altres dirigents del PSC, que coincidien amb ell, però no ho manifestaven.

Això li va merèixer l’etiqueta “d’espanyolista” i quan, un any després, va ser nomenat ministre per Felipe González, es va entendre com el premi per no haver presentat aquelles esmenes. Fins i tot, hi ha qui assegura que Joan Reventós ho va expressar així. En tot cas, el dubte mai es va esvair i Lluch no se’n va poder desempallegar mai.

Laporte va patir el ministre de Sanitat Ernest Lluch quan era conseller de Sanitat de la Generalitat. Certament, Lluch va transformar un sistema de salut finançat per contribucions a la Seguretat Social -per tant, només hi accedien els que cotitzaven, i els que no, només es podien acollir a la beneficència-, en un sistema nacional de salut, d’accés universal i pràcticament gratuït. Però pel que fa a Catalunya, que va ser la primera autonomia en rebre el traspàs de competències de l’INSALUD espanyol, mai va ser sensible a l’infrafinançament intolerable i crònic -encara avui no s’ha resolt- de la sanitat catalana. Cal dir que la política convergent del “peix al cove” hi va tenir a veure. El president Pujol volia crear un Estat de facto. I la política era: “Agafa la competència i del finançament ja n’acabarem de parlar”. Primer va ser la sanitat, i després tantes coses: presons, policia… Però el cas de la sanitat, financerament parlant, va acabar sent -i és- escandalós, i el ministre Lluch no hi va ser sensible. Però cal dir-ho tot: si Catalunya no va tenir el concert econòmic, com el País Basc, és perquè els convergents no van estar per la feina. Si haguessin jugat bé les cartes, entre altres coses, avui no diríem el que estic dient ara del ministre Lluch. No caldria. La sanitat catalana i Catalunya no haguessin passat les angúnies que han passat i passen. Passem!

Avui fa vint anys que Ernest Lluch va ser dramàticament assassinat i, com gairebé sempre passa amb els difunts, se’n parla bé i es destaquen els seus mèrits. Tot el meu reconeixement i respecte a Lluch, però com a ministre de Sanitat va fer bona la dita que perquè un català sigui poderós a Madrid ha de mostrar desafecció envers Catalunya.  La negociació de la Llei General de Sanitat amb el seu equip, tampoc va resultar gaire “amable” per a la Generalitat. Afortunadament, el Dr. Juli de Nadal, Cap del Gabinet Tècnic de Lluch, va facilitar molt les coses. En aquell moment, jo formava part de l’equip del conseller Laporte i del seu director general, Xavier Trias, i tot i que fins uns anys després no ocuparia càrrecs de responsabilitat, puc constatar que no va ser fàcil.

Lluch, des d’una perspectiva de reconèixer l’infrafinançament del sistema, amb la repercussió consegüent sobre els usuaris del mateix, va ser dels pitjors ministres de Sanitat. Quan va arribar Julián García Vargas, potser tampoc es va resoldre tot, però la relació va ser molt més fàcil. Com ho va ser amb Ana Pastor, per citar un altre exemple.

Concloc expressant la meva admiració per alguns trets de la persona i la personalitat d’Ernest Lluch. A banda de ser intel·lectualment brillant, irònic i, segons com, sarcàstic, era un home amb caràcter i criteri propi, i aquests valors clarament positius encaixen malament amb els aparells i la disciplina de partit.

Mai he suportat la rigidesa de cap ortodòxia ni rebre consignes, elements típics dels partits polítics. Ara que ens queixem -amb raó- de la manca de

Font: Elpaís.cat-El País

lideratges, preguntem-nos com haurien existit figures com Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Jordi Pujol, José María Aznar, o Merkel,

Blair, Churchill o De Gaulle, si s’haguessin caracteritzat per acatar disciplines de partit en lloc de mantenir posicions pròpies…

Gosaria dir que Ernest Lluch, en el panorama polític actual, seria un d’aquests líders que es troben a faltar. De la mateixa manera que molts trobem a faltar la seva aposta decidida pel diàleg, que ens ha dut a situacions tan esperpèntiques com deixar temes cabdals de la política i del futur de la democràcia espanyola en mans de la cúpula del poder judicial.

Tant de bo Ernest Lluch continués entre nosaltres i en tinguéssim molts com ell!

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “VINT ANYS DE LA MORT D’ERNEST LLUCH. LLUMS I ALGUNA PETITA OMBRA

  1. Helena R. ha dit:

    Jo també tinc aquesta percepció ambivalent de l’Ernest Lluch. Tot i que la seva mort ens va deixar un sentiment d’injustícia i desgràcia. Celebro que m’hagis aclarit el tema de la LOAPA perquè, encara ara, tenia la primera versió, que havia renunciat a ser portaveu del PSC per no presentar les seves esmenes, cosa que no era agradable de creure.
    Recordo una anècdota que explicaven del seu pas pel ministerio que em feia molta gràcia. Diu que els funcionaris madrilenyos li deien “el abominable hombre de las 8” perquè acostumava a arribar d’hora .

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel teu comentari Helena! Per desgràcia, no anem sobrats de persones de la vàlua d’Ernest Lluch tot i que els que estàvem al Departament de Sanitat de la Generalitat sabem que no ens ho va fer fàcil com a Ministre del ram.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *