TARDOR A PARÍS, CAP DE SETMANA A NORMANDIA. NOVEMBRE DE 2025 (I)

Dijous, 13 de novembre de 2025. Una impressió d’entrada

He viatjat a París amb el TGV. Si aquest tren anés directe, sense parar, trigaria la meitat de temps. Tot i així ho trobo prou adequat.

He caminat des de la Gare de Lyon fins a Bercy i allà he agafat el metro fins a Montparnasse.

Per més vegades que visiti París i malgrat conèixer-lo força bé, hi ha quelcom de màgic, un glamur genuïnament parisenc que sempre m’impacta com si fos la primera vegada. París és París. París és diferent. París és únic. Per alguns la millor ciutat del món, per a molts la més bonica. No hi ha veritats absolutes. Però de ben segur, en les primeres posicions del ranking.

A París tothom t’entén si parles francès. Com a Barcelona, hi ha molts expats i molts emigrants. Com n’hi ha, dels uns i dels altres, a Barcelona. A París parlen, han de parlar francès. A Barcelona no només no els hi cal parlar català, sinó que es permeten obligar els catalanoparlants que s’hi presten, a canviar al castellà. Aquest fet s’ha agreujat molt en els últims temps. La densitat de rètols anunciant  Brunch, All day breakfast, Lunch, Delivery, Healthy food, Pastry, Bakery, Detox juices, Kids menu, Smoothies…, és incommensurablement inferior als que empastifen Barcelona. A París això és veritat al centre monumental i burgés i  encara més a les banlieu, de llengua francesa i on els nens son escolaritzats en francès des de petits.

Sí, és clar, ells tenen un Estat i molt fort i nosaltres no. Però ni el Govern de la Generalitat, ni el de la ciutat de Barcelona, ni els de la majoria de ciutats principals, fan el que haurien de fer per aconseguir el mínim: que qualsevol que no estigui de pas per Barcelona, entengui el català i la majoria el parlin. Però com a mínim que l’entenguin i acabem amb les situacions denigrants que hem de viure. No penso votar a cap partit polític que no porti aquest punt en el seu programa i en faci bandera i adopti les mesures que calgui, tan dures com siguin, perquè és compleixi. Està molt bé defensar tots els drets de qualsevol minoria, i defensar causes justes a qualsevol lloc. Tenim una esquerra especialitzada en defensar qualsevol cosa, menys la normalització del català i el nostre dret a poder viure parlant la nostra llengua en el nostre país.

És la meva primera reacció espontània d’aquest viatge a París

Arribat a la Rue Montparnasse, m’assec al restaurant cafeteria La Pampa a esperar el meu fill. M’atenen en un francès força impecable. Comme il faut! No fotem, que ja està bé la broma del no le entiendo, hábleme en castellano. Doncs marxi a casa seva i no torni, si no vol fer cap esforç per entendre’m

_________________________________________________________________________

Una tarda de divendres a París. John Singer Sargent al Musée d’Orsay. Divendres, 14 de novembre de 2025

París em rep amb aquella indiferència altiva que només les ciutats que se saben eternes poden permetre’s. Tinc hores per endavant abans que Oriol i l’Adriana acabin de treballar i marxem de cap de setmana a Normandia i, com que fa molts anys que la conec, la ciutat ja no em crida amb les urgències del turista. Camino per caminar, per absorbir i impregnar-me de París, per entendre’m una mica més a través dels seus carrers.

Després de dinar amb l’Oriol al restaurant La Coupole, al Boulevard Montparnasse camino amb el pas tranquil i ben atent a tot el que la ciutat m’ofereix. Mitja hora llarga fins al Musée d’Orsay. Un trajecte sense presses per gaudir de les façanes haussmannianes amb els balcons de ferro forjat, per sentir el ritme de les terrasses característiques on els parisencs prenen un petit café fins i tot quan el cel és gris, i veure com els arbres, al novembre, encara aguanten fulles rovellades que semblen confeti tardoral. París és això. Una bellesa que sense buscar agradar-te, et captiva. Que simplement hi és, i prou. I que, quan la deixes fer, et regala un glamur que més que amb el luxe, té que veure amb una elegància natural.

Arribo al Musée d’Orsay una mica abans de l’hora marcada. Em sobra temps i el museu —aquella antiga estació de tren que ara és una catedral de llum i pintura— m’acull des de la distància amb la seva gran rosassa i la façana de pedra clara que mira el Sena. M’acosto fins a tocar de l’aigua. El riu baixa gris, ample, amb la majestat d’un ésser mil·lenari. Em regiro i veig ponts, cúpules, siluetes. Em venen al cap altres visites a l’Orsay, un dels grans centres del món dedicats a l’art del segle XIX i principi del XX. El regne dels impressionistes, del realisme, de la modernitat que naixia. Manet, Degas, Monet, Renoir, Caillebotte, Van Gogh, Gauguin… He sentit dir als que hi entenen que l’Orsay és el pont entre el món antic i el món modern de la pintura.

Jo no hi entenc prou. M’he resignat a la ignorància i m’hi he reconciliat. I per això confio en els meus amics. En Joan Oliveras, president del MNAC, amb aquell criteri sòlid que no pesa, en Xavier Ranera, col·leccionista que mira quadres com qui descobreix secrets, i el meu consogre, en Joan Colomer, pintor garrotxí, home discret i erudit. Són ells qui em fan mirar el que jo sol no sabria veure.

—Deixa’t portar, em repeteix en Joan Oliveras. No ho pensis tant. Si t’emociona, ja està. L’art és això.

I amb aquesta premissa entro a l’exposició “John Singer Sargent. Éblouir Paris”, que també he vist denominada com “Sargent. The Paris Years (1874-1884)”. Una antològica construïda a partir de la Col·lecció Epstein, que reuneix gairebé 100 obres entre olis, aquarel·les i dibuixos i que mostra, el seu domini de la pintura. John Singer Sargent, un americà que, segons el que vaig poder llegir als panells del museu, va néixer a Florència el 1856 i va morir a Londres el 1925 i que va viatjar per mig món. Conegudíssim als Estats Units i força desconegut a Europa. Sembla que aquesta és la primera exposició antològica al nostre continent i en la presentació a Le Monde, es podia llegir: “Adulé par les grands musées aux Etats-Unis, le peintre reste méconnu en France. Cette première exposition, axée sur ses années parisiennes, vient rectifier cet oubli ”. Éblouir París, vol dir enlluernar París. Sembla que ho ha aconseguit pel ressò mediàtic i la gentada —diria que majoritàriament francesos— que hi havia a l’exposició

Amb el que llegeixo, m’expliquen i veig, em sorprèn molt aquesta tardança en ser conegut i reconegut a Europa, més quan va passar 10 anys a Paris i molts més a Londres, on va morir! ¡Em sembla increïble, estant considerat com un dels millors pintors americans del Segle XX! És clar que no hi havia Internet, ni possibilitat de creuar l’Atlàntic en 7 o 8 hores!!! La distancia entre Amèrica i Europa era molt més gran que la que hi ha avui.

Vaig tenir la impressió que ho va tocar tot: dibuix, aquarel.la, oli, realisme, retrats quasi fotogràfics, impressionisme, copies de Velázquez… La sensació que era capaç de fer de tot, el que toqués, el que demanés la burgesia de l’època. En paraules dels entesos, una versatilitat gairebé miraculosa, que inclou el domini de la llum, la precisió del traç, el realisme que frega la fotografia, el talent per retratar la societat cosmopolita del seu temps i una habilitat tècnica en aquarel·la tan extraordinària que molts crítics la consideren insuperable.

L’exposició presenta paisatges italians i alpins, retrats íntims d’amics, escenes informals i, en paraules dels meus amics saberuts,  estudis de llum i textura que Sargent pintava com si experimentés sense límits. Destaquen la llibertat del pintor quan no treballava per encàrrec i la seva capacitat de canviar de registre amb una naturalitat desarmant. De l’aquarel·la més vaporosa al retrat més solemne; del detallisme quasi fotogràfic a les pinzellades impressionistes que deixen espai al misteri. I hi ha també la dimensió del Sargent observador dels seus contemporanis, que captava la psicologia dels models, sovint membres de l’alta societat, amb una exactitud que podia ser tant aduladora com implacable.

A tot això s’afegeix la seva fascinació pels mestres. L’exposició mostra com estudiava Velázquez i d’altres, com reinterpretava, com aprenia i desafiava alhora.

Reprodueixo el comentari d’en Xavier Ranera com a resposta al missatge que vaig enviar als amics experts després de gaudir de l’exposició. Dona gust poder comptar amb aquests advisors, que fan que aprengui una mica d’un art que no conec. Deia en Xavier:

“Es l’època de l’impressionisme i post impressionisme francès. Casas va començar com deixeble de Manet i Degàs però es va rendir a la elegància, glamur i rendibilitat econòmica d’en Sargent i Whistler.

M’alegra hagis visitat aquesta expo! Els moviments  o tendències artístiques sempre conviuen i no tenen perquè ser contraries o adverses. La qualitat artística està per sobre i mes enllà de les modes. Aquestes tendències s’influeixen mútuament i faciliten nous camins per explorar. Es mes tard quan, substituint la vella acadèmia, els intel·lectuals mes agosarats ( alguns provinents de la literatura) definiran la nova historia de l’art.”

I llavors arriba ella, Madame X, segons el propi autor, la seva obra mestra. Una de les històries més saboroses de la pintura. Sargent la va presentar al Saló de París el 1884. El retrat mostrava Virginie Gautreau, aristòcrata nord-americana resident a París, famosa per la seva bellesa i per l’aurèola escandalosa que l’envoltava. El vestit negre amb l’espatlla caiguda —que després Sargent va retocar per evitar més polèmica— va provocar una tempesta moral i crítica. Un escàndol monumental. Tant que Sargent va decidir marxar de París per establir-se a Londres.

Mirant el quadre pensava en la paradoxa que és que la pintura que gairebé li destrossa la carrera, és avui un emblema del seu geni. Un retrat icònic, sensual, que sembla moderníssim. Una prova de valentia no sé si artística, però està clar que social sí.

Surto de l’exposició, encara impregnat d’aquesta estranya emoció que produeix la sensació que Sargent podia fer-ho tot. Que dominava cada tècnica, cada gènere, i com diuen els meus amics, cada caprici de la llum. Un virtuós, segur, però l’imagino també murri i bon observador i coneixedor que la pintura era més que pintura…

Torno al Sena. El travesso pel Pont de la Concorde. El riu s’obre com un mirall metàl·lic i la ciutat es reflecteix en onades lentes. Entro als Jardins de les Tuileries, amb la tardor convertint els arbres en pinzellades grogues i marrons. L’aire fa olor d’humitat, de fulla caiguda i de memòria. Caminants dispersos, nens amb globus, parelles… Em crida l’atenció una jove parella —ella amb faccions asiàtiques, ell té l’aspecte típic d’un home blanc europeu— asseguts en dues cadires metàl·liques del parc, disposades en angle de quaranta cinc graus, tots dos en una posició molt formal, erguits. Vaig percebre un galanteig i una seducció molt dolços. Les estàtues, immòbils, observen to això i més, des de la seva eternitat blanca.

Arribo al final, i davant meu tinc l’obelisc de la Place de la Concorde, i les fonts que dansen fins i tot amb el cel pesant. La gran avinguda dels Champs-Élysées sembla més llarga del que és. I, al fons, la Torre Eiffel, esvelta, silenciosa, emergint entre la boira com un record que no s’esborra mai.                                                                                                                                                 

París respira una majestat natural que no necessita anuncis ni etiquetes. Només s’ha de caminar amb calma, deixar que entri pel cos i confiar —igual que amb Sargent— que allò que t’arriba és suficient. Sense fer-ne teoria. Sense buscar-hi una lliçó. Només sentir-ho.

I avui, per uns instants, tinc la impressió que la ciutat em diu el mateix que em va dir en Joan Oliveras sobre la pintura: “Deixa’t portar. Si t’emociona, ja està”.