posterTombstone2[1]

Els companys de la Fundació Barcelona, que fa pocs dies ha assolit els 25 anys d’existència, volen reprendre el debat sobre l’Estat del Benestar. No exactament sobre la crisi de l’Estat del Benestar, sinó sobre l’Estat del Benestar. L’exercici de pensar en com centrar el debat, estimula algunes reflexions.

El moment és de crisi, de crisis en plural. Hi ha qui fins i tot parla de canvi de paradigma i de punt d’inflexió en la història moderna d’Occident.

De la mateixa manera que quan es parla de crisi, la reducció de l’ésser humà a l’Homo economicus fa que aquesta s’assimili a crisi econòmica, quan es parla de crisi de l’Estat del Benestar tot seguit apareixen en escena les dificultats econòmiques per mantenir-lo i fer-lo sostenible.

Acceptant aquesta simplificació de la realitat, cal assenyalar que des de finals del segle XVIII el creixement econòmic ha provingut de l’increment del nombre de treballadors (i dels avenços tecnològics). Ara, però, tenim una de les poblacions més envellides del món. Acabem de passar per una “bombolla demogràfica”, però ja ha explotat.  Ja no arriben nous immigrants, tenim pocs joves,  un 26% d’atur que ha vingut per quedar-se i un 50% d’atur juvenil. Qui pagarà doncs l’Estat del Benestar o quin nivell de benestar ens podrem permetre?

El Welfare State va aparèixer -pel que fa al gruix de les prestacions que el caracteritzen- a Europa al final de la II Guerra Mundial. Va coincidir amb una època de reconstrucció i d’inici de l’etapa de creixement econòmic més important de la història. Però aquest extraordinari element de cohesió social, no es pot analitzar només des de la perspectiva econòmica. La població aleshores era jove i amb el baby boom dels 60 es va rejovenir més. Però hi ha més coses. El sistema de valors de la postguerra era molt diferent del d’avui.

Pocs dies després del brutal atemptat de l’11 de setembre de 2001 a New York, vaig pronunciar una conferència a ESADE sobre l’Estat del Benestar, el contingut de la qual malauradament (hem avançat poc) és massa vigent. Aleshores em referia a que ja abans d’aquell 11 de setembre considerava que estàvem:

“… en un moment en el qual tots sentim que el món està canviant. Els paràmetres que durant anys han nodrit la nostra identitat i la nostra seguretat no semblen útils per fer front al futur. Però no hem estat capaços d’actualitzar-los o de substituir-los per altres de nous”.  I vaig afegir:

“ Després de l’horror que ha sacsejat el món fa pocs dies, la sensació d’incertesa és encara més patent. El món canvia però no està clar si ho fa en la bona direcció. No està clar si serem capaços de definir nous referents, nous sistemes de valors, que permetin el desenvolupament i el benestar de les persones. De totes les persones. Si des del món occidental no aconseguim disminuir els desequilibris enormes que separen el món ric del món que viu en la misèria, cada vegada serà més difícil mantenir la pau i el benestar (…) No comparteixo la confusió, ni la demagògia, ni totes les emocions que envolten els grups antiglobalització. Però no crec que sigui bo fomentar el pensament únic si el que volem és el benestar de les persones. El que cal és estimular, més que mai i sense por, el diàleg entre posicions allunyades, el respecte a la diversitat i, sobretot, el respecte a totes les persones...”.

Els valors que van fer possible el naixement, el creixement i el sosteniment (no només econòmic) de l’Estat del Benestar, han canviat radicalment. El pensament únic s’ha imposat, el poder financer ha arraconat el poder polític i la crisi de l’Estat del Benestar s’ha interpretat en clau exclusivament econòmica, essent les retallades (inevitables de tota manera en primera instància, però amb matisos) la resposta automàtica dels governs a la manca d’escrúpols que ha caracteritzat el món financer.

Però tornant al 2001 i a aquella conferència, a com veia les coses aleshores, imaginem com es poden arribar a veure avui després de tot el que ha passat!!

En aquell mateix moment, mentre estàvem aplegats a ESADE, la bombolla immobiliària i financera que acabarien fent-se evidents el 14 de setembre de 2008 amb l’esclat de Lehman Brothers, símbol de la Gran Depressió de 2009 i de la devastadora crisi que ens cauria al damunt; s’inflava a tota màquina. Qui podia imaginar tot el que passaria? Des dels atemptats de Madrid (demà passat farà 10 anys) i de Londres fins a les retallades i a tot tipus d’esdeveniments que han fet que la sensació sigui que estem davant de quelcom molt més important que una simple crisi econòmica.

Les crisis econòmiques formen part de l’ADN del capitalisme. Hem sentit parlar de la Gran Depressió del 29 i hem viscut crisis els anys 70, 80 i 90. Però mai, més enllà d’algunes minories -cal dir que en alguns moments i contexts no tant minoritaris-, no s’havia posat en qüestió, com ara, el capitalisme, per col·lisió greu d’aquest amb la democràcia. Col·lisió que ha adquirit unes formes només imaginables en el marc d’una crisi moral de dimensions descomunals. L’Estat del Benestar és un dels damnificats d’aquest xoc de grans proporcions.

Tornant a aquella conferència de setembre de 2001, citava aleshores al molt admirat professor Luis de Sebastián, que no gaire temps abans de morir va escriure en premsa el següent:

“… Después de la II Guerra Mundial, los países europeos se recuperaron gracias al esfuerzo colectivo. Unos más que otros, pero todo el mundo, perdió alguna cosa en la guerra. Y en un contexto en el que nadie estaba bien, todo el mundo cedió alguna cosa de lo que consideraban suyo, para reconstruir unos países arrasados y levantarlos espectacularmente…”.

D’aquestes paraules concloïa:

Sóc incapaç de preveure si l’actual crisi –canvi de paradigma potser? pot fomentar l’aparició de valors que permetin un nou model de benestar. Ja no n’hi ha prou a parlar de reforma de l’Estat del Benestar, ni de reforma de la sanitat. Cal reinventar. El que ha passat és que la combinació de l’Estat del Benestar amb la difuminació dels valors que el van fer possible ens ha convertit en éssers malcriats i insolidaris. Ningú dels que hem tingut la sort de gaudir-ne vol renunciar als avantatges que ofereix l’Estat del Benestar i voldríem que aquesta mena de “barra lliure” fos eterna i cada vegada més generosa… L’Estat del Benestar es manté per inèrcia, és una herència dels nostres esforçats avantpassats que proporciona molta comoditat, però que se sustenta en uns valors diferents dels que fem servir per viure i per relacionar-nos...”.

Sóc conscient que formo part d’una de les generacions més privilegiades de la història. L’última que haurà gaudit d’unes condicions de vida i d’un benestar superior a l’anterior. La dels nostres fills serà la primera de probablement unes quantes que viurà pitjor que la dels seus pares, és a dir, nosaltres.

I “nosaltres” en termes generacionals som els grans responsables d’haver transformat més que mai l’home moral reduint-lo a l’Homo economicus.

Aquest és el context en el que amb els amics de la Fundació Barcelona -i el mateix haurà de fer qualsevol que s’embarqui en un exercici similar- haurem de debatre sobre l’Estat del Benestar. No podrem, doncs, limitar-nos a parlar de la crisi econòmica i de les retallades. La crisi moral, la crisi política, la crisi cultural, hauran d’estar presents en el nostre debat si volem -a banda de ser honestos- contribuir amb el pensament i la capacitat d’acció, per aquest ordre, a rectificar el tret i a que el món en el que els nostres fills s’estan fent adults, reaccioni.

Estem en condicions, no de curar perquè la malaltia que hem contribuït a propagar és molt greu, però sí d’aplicar un “pla de cures pal·liatives”. Crec que tenim l’obligació. Què menys quan el gruix del desastre provocat -també del deute econòmic generat- l’hauran d’afrontar les generacions futures. Hem malmès la solidaritat intergeneracional (entre altres). Revitalitzem almenys la responsabilitat entre generacions.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “L’ESTAT DEL BENESTAR I LES CRISIS. CAP A UN NOU PARADIGMA? (I)

  1. Una reflexió molt valuosa. Gràcies per compartir-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *