2015-08-27-PHOTO-00002473Jo afegiria a aquesta frase del psiquiatra Fernando Sarráis, que fomentar la pau interior també va contra els antisistema…

En qualsevol cas l’afirmació em permet començar dient que per aquesta raó, en la mesura que alguns tipus de vacances permeten també -fins a cert punt- fer “vacances del sistema”, la pau interior es retroba o se sent més pròxima durant el descans estival. La tornada, molt sovint, suposa trencar el parèntesi revitalitzador i submergir-se de nou en la bogeria creixent “del sistema”.

Explicava en el últim post, Escrit des d’un país anomenant silenci, que els Media segueixen el ritme de les vacances, afluixen i adapten -o almenys ho intenten amb més o menys èxit- els seus formats a aquesta necessitat dels clients, de pau i de retrobament.

Entre els que escriuen als Media, durant les vacances, com passa a la vida, n’hi ha que fugen del neguit que significa viure al ritme que imposa la nostra societat (i el corresponent director de diari). Em referia en l’últim post als articles d’estiu de Sílvia Soler al diari “ARA”. Cal dir, però, en aquest cas, a diferència d’altres, que els seus articles d’estiu no són tant diferents dels que publica cada dissabte. A mi, tant els de l’estiu com els que no ho són, em transmeten pau i benestar.

L’últim de la sèrie de vacances, una mena de “tancament de l’estiu” era -marca de la casa- càlid i tendre. Una certa melangia agradable al principi…:

Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’ànec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxers de colors del parxís, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un tràgic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc”…

Al final, posa en valor les petites coses de la tornada a casa, deixant intuir tot allò de bonic que té la tardor i la vida quotidiana si se sap viure des de la pau d’esperit…:

I tot d’una arriba una brisa que et fa posar la pell de gallina (…) I aquella fregadissa innocent als braços desencadena una pila de sensacions. Et vénen ganes de tornar als horaris, de tenir l’agenda atapeïda, els fills a la universitat o a l’escola, com ha de ser. Vols posar-te pantalons texans i un jersei que abrigui, i mitjons i botes. I et preguntes si és possible aquest enyorament de la rutina que t’ha fet renegar tant sovint durant el curs”.

Les bones vacances -per a mi almenys- ho són en la mesura que faciliten poder reposar i reflexionar i -per què no?- deixar anar la imaginació, i donar-se permís per sentir i per somiar, com voldríem viure sempre. A certes edats a desitjar que la -temuda o/i anhelada- jubilació sigui un període ric i joiós, com unes vacances eternes ben aprofitades.

Ignasi Aragay escrivia diumenge passat al diari “ARA” (ja com aquell qui diu -i pensant en el període de vacances- en “temps de descompte”) el següent:

El dia que sigui gran de debò, el dia que efectivament sigui vell, triaré una finestra amb vistes al mar, al cel i al Canigó. Som així: mai no deixem de somniar, fins al final.

Endormiscat, m’ajec a la sorra, beso el cel. Llavors que sento la veu interior que m’alerta: el temps de les papallones grogues s’ha acabat. Adéu a la màgia! Ai, amics, tot s’acaba”.

Somiar per fer més digerible la realitat. Fer realitat els somnis que ens permetran ser millors persones, és un esforç motivador que no hem d’abandonar mai per tal de ser capaços de gaudir quan el temps de les papallones grogues i la màgia sembli que s’acaben.

Aquests dies, acabades les vacances, amb el retrobament amb la cara més agressiva del sistema, he observat, he sentit, en les mirades de molta gent i en els seus comentaris, el predomini d’una certa melangia, bé que generalment més dolça que agre. Certament, en alguns casos la contrarietat derivada d’haver de tornar a la “normalitat”, al “sistema enemic de la pau interior”, era evident.

Deixant de banda els humans més virtuosos que viuen en pau i harmonia en una societat que no ho facilita, la majoria de mortals necessitem petites treves. És cert que hi ha qui interioritza la màquina (auto) destructiva tant, que ni tan sols en vacances arriba a aturar-la. Però afortunadament, per a molts, el temps de descans estival és un període de quietud i retrobament, de bons propòsits que -més enllà que potser no passin d’aquí- són sincers. Si aquests s’esvaeixen en tornar a casa, a la feina, els primers dies poden resultar durs, tristos i tenyits de melancolia…

És dilluns 5 de setembre. Vaig a l’hospital i em trobo coneguts i algun amic. Per a molts és el primer dia de feina després de vacances…

-Hola!!! Com estàs? Fas bona cara…

-Bé. Estic bé. Què fas per aquí? Ara ja no t’hi sé veure. Sembla mentida com passa el temps. No fa pas tant que ens vas deixar…

-Has anat a Lanzarote aquest any?

-Sí, i tant! Uns quants dies durant la primera meitat d’agost…

-Així vàrem coincidir a l’illa uns dies. No ens vàrem trobar, però… Mai t’agrairé prou que me la redescobrissis. Recordo perfectament el dia que em vàrem parlar. No sé a sant de què jo vaig comentar que m’agradava molt i que hi anava de tant en tant a l’hivern. Tu em vas fer notar que anar-hi a l’estiu era molt atractiu. Què curiós que mai se m’hagués acudit…

-La veritat és que s’hi està molt bé. Jo sempre vaig a un hotelet senzill però agradable i confortable. Ara estem mirant de llogar o comprar alguna cosa…

M’acomiado i tot seguit el meu intent d’anar a esmorzar es veu de nou agradablement interromput per la trobada amb un altre col·lega. Parlem de les vacances ja que acaba de reincorporar-se a la feina.

-Què has fet? Has marxat a l’estranger?

Em mira, i viu i simpàtic com és, somriu, mira a banda i banda com volent-se assegurar que ningú el sentirà i amb complicitat i estant segur que no el mal interpretaré comenta:

-Com diu un amic meu, viatjar és “de pobres”…

No el mal interpreto. Pobres d’esperit -alguns, no pas tots els que viatgen- que no agradant-se van lluny per mirar de fugir de sí mateixos i, és clar, difícilment aconseguir-ho.

Es tracta d’una bona persona que aprecia la pau i la tranquil·litat de lesrentrée vacances i que no li ve de gust l’enrenou i el cansament dels viatges. M’explica que les anades i vingudes a l’aeroport a acompanyar amics i familiars, veient el tràfec febril de gent amb maletes, han accentuat aquest sentiment d’estima a quedar-se en un llogaret tranquil.

Finalment arribo allà on volia anar: a la cafeteria de l’hospital. Avui tinc raons per fer una excepció i ignorant els meus estrictes hàbits alimentaris, demano un apetitós entrepà de pernil i un cafè. M’assec a una taula disposant-me a córrer el risc de fullejar un diari que hi ha per allà -i per tant atemptar contra el meu benestar-, quan veig entrar un tercer col·lega que, es gira, em mira, el saludo, al principi no em reconeix, però de seguida sí. S’atansa a la taula i dret m’explica -transmetent-me amb la cara i el posat una barreja d’absència, de disconformitat, potser de traïció a sí mateix per haver tornat- que és el primer dia de feina després de les vacances. No se’l veu assossegat. El convido a seure. S’acosta a la barra a comprar quelcom per esmorzar i s’asseu davant meu… L’inici de la conversa, estàndard per trencar el gel:

-Què fas per aquí? Estàs bé?

-Proves. Espero estar bé…

Penso que els períodes d’incertesa en els que esperes que no es confirmi un mal diagnòstic tenen una potència “antisistema de la de veritat” -no confondre amb la xarlotada de la “nova política”- extraordinària…

El col·lega, com tants metges, combina la pràctica pública amb la privada. És dels convençuts del valor social de la sanitat pública, a la que ha dedicat la seva vida. Però, també com tants col·legues està “cremat”. Un cert burnout que en el moment que el trobo -el de començar a treballar després de vacances- es deixa sentir amb intensitat…

Em diu:

-Aquestes vacances he estat pensant que tot això no val la pena… Tinc ganes de canviar. El tema no és econòmic. Fa anys que amb el que guanyo fent una sola intervenció privada al mes, depasso el meu salari a la pública. Però no és això. Si ho fos ja faria temps que hagués marxat… Aquest sistema cansa. Sento que no val la pena l’esforç…

El “sistema”, penso jo. Després d’unes vacances tranquil·les lluny del soroll, d’experimentar la pau i la tranquil·litat, tornar a “aquesta guerra”… El comprenc molt bé… Les retallades, és clar. Però pitjor que les retallades el nou paradigma del que és “públic” impulsat per populistes que guiats per l’odi i l’esperit de revenja, està expulsant -des de la ignorància- la intel·ligència i els millors professionals de l’esfera pública. El que tinc assegut davant n’és una de tantes víctimes. Algun dia, quan es constati amb tota la cruesa i sense pal·liatius el desastre que està en marxa, la desolació serà aclaparadora…

-Has viatjat? (li demano)

-No. Em passo l’any viatjant per feina i n’estic tip. Només vaig anar amb la meva dona a visitar uns familiars a les illes un parell de dies i al damunt ens varen perdre les maletes! (Vueling, és clar!!!) Tinc ganes de deixar de treballar o reduir dràsticament l’activitat…

-Així ets dels que no té por a la jubilació.

-Por? Amb les coses que tinc per fer i que tinc ganes de fer, haver d’aguantar tot això…

Si se’n va, el bé comú se’n ressentirà. Si se’n va, el “sistema” -en aquest cas un sistema governat amb els cànons dels antisistema!!!- haurà guanyat perquè hi perdi tothom. Però ell durant aquestes vacances “ha fomentat la pau interior” i, és clar…

El “sistema” està exhaurit i els “antisistema” fan palès dia sí i dia també que lluny de formar part de la solució, engrandeixen el problema…

Es comprèn que la reflexió i el retrobament amb el que és autèntic convidin a allunyar-se d’aquesta espiral de bogeria. L’exèrcit dels que des de l’anonimat procuren crear petites illes per a humans va creixent al marge del “sistema-sistema” i del “sistema-antisistema”.

Durant el dia penso repetides vegades en aquesta conversa i… en la cara i la mirada del meu interlocutor.

Al final de la jornada decideixo acabar la lectura de la penúltima obra que va escriure Saramago, “El último cuaderno”, un compendi dels textos escrits per al seu blog entre març de 2009 i juny de 2010. Va morir el 18 de juny de 2010 i l’últim post és del dia 2 de juny d’aquell any. Només té dues paraules -la força ja era escassa- “Obrigado, Mankell”, en agraïment a l’escriptor suec per participar en la petita flota de vaixells que portaven material d’ajuda a Palestina i que va ser atacada per l’exèrcit israelià…

Bé, en el post del 31 de juliol de 2009, dedicat a Álvaro Cunhal -que va ser Secretari General del Partit Comunista Portuguès, del que Saramago era militant i amb el que havia discrepat més d’una vegada-, es pot llegir:

El mundo siguió su camino y nos dejó atrás. Envejecer es no ser necesario. Todavía necesitábamos a Cunhal cuando él se retiró. Ahora es demasiado tarde. Aunque no conseguimos disimular esta especie de sentimiento de orfandad que nos invade cuando pensamos en él. Cuando pienso en él”.

Jo crec que no ser necessari, més que envellir significa morir. Envellir potser no permet produir en sentit sistèmic, però l’experiència i la saviesa de la gent gran són una gran font de riquesa. O és que aquell vell que somia ser Aragay, i que vol morir mirant al mar, al cel i al Canigó, no és molt necessari, imprescindible?

Quan -com avui el meu col·lega metge- la gent parla de retirar-se abans dels 60, el que molt freqüentment vol indicar és que la seva aportació ja no té sentit fer-la al sistema des del sistema. Ni, atenció, encara menys, des de l’antisistema. Té sentit fer-la des de la independència que proporciona la desvinculació de l’enemic de la pau interior, de l’home i del Planeta.

Acabo fent esment al comentari amable que m’heu adreçat molts lectors aquest estiu sobre la millora de la qualitat dels meus escrits (gràcies!). I creieu-me que no ho faig per vanitat. Voldria demanar-vos que analitzeu si l’heu fet moguts per la lectura dels posts escrits durant les vacances… Si és així -que sospito que sí- no m’estranyaria que aquest post no us agradi tant. Jo no el trobo del mateix nivell. Deu ser que la tornada al “core del sistema” ja ha començat a corcar la meva pau interior. Dic jo!!!

Però no patiu, som forts, som resistents, ja comencem a, com el diable, saber una mica més pel fet d’envellir i des d’on ara ens toca, intentarem fer el que cal tan bé com sapiguem… La qualitat i els resultats no sempre seran d’alt nivell. Però confiem que el balanç sigui positiu pels més immediats. Si ho és per aquests, ho serà pel conjunt…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “FOMENTAR LA PAU INTERIOR VA CONTRA EL SISTEMA

  1. Josep Maria,
    Somiar sense perdre el sentit de la realitat, estar a dins observant-ho des de fora, experimentar la voràgine quotidiana sense perdre la serenitat … Aquest és el repte!

    1. josepmariavia ha dit:

      Un grandíssim repte!!! Els tres components del teu comentari, tot i referir-se a un mateix tot, són, cadascun d’ells un gran repte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *