Barcelona-20130622-00040

L’Estat del Benestar ha estat un element de cohesió essencial per a les societats europees que està amenaçat i caldria salvar. En un moment de crisi profunda en el que la viabilitat futura de les prestacions del benestar s’està qüestionant, es poden observar determinades posicions maximalistes, suposadament defensores de l’actual sistema de prestacions públiques, que en realitat poden contribuir a enfonsar-lo. Si es vol salvar l’Estat del Benestar cal estar disposat a reformar-lo en profunditat.

A Catalunya el que en algun moment va ser el debat sanitat pública, sanitat privada -practicat amb més honestedat intel·lectual i dignitat  que avui en dia-  ha derivat cap a una ofensiva basada en manipular el concepte de sistema sanitari públic -i d’allò públic en general- que portada a l’extrem pot convertir-se en la principal amenaça contra el mateix. Sembla que els temps actuals estiguin dominats pel principi de “quan pitjor, millor”.

Tot i que l’entorn no ho propicia, ben al contrari, cal aclarir conceptes. El caràcter públic o privat d’un sistema sanitari no ve determinat per la naturalesa jurídica dels proveïdors de serveis. Un sistema sanitari finançat amb fons públics, planificat, regulat i avaluat per un Govern i amb accés universal i gratuït dels ciutadans en el moment de l’ús, és un sistema públic i el fet que alguns dels seus proveïdors siguin privats, no permet parlar de privatització. Continua sent públic a tots els efectes.

Que el personal del sistema sanitari sigui funcionari, estatutari o laboral, tampoc permet definir un sistema com a públic. Ni, per suposat, una eventual laboralització de funcionaris permetria parlar de privatització.

Però més enllà de conceptes o de la promoció interessada de la confusió de conceptes, al cap i a la fi, el que compta són els resultats. Resultats en termes d’accessibilitat al sistema, qualitat de l’atenció, equitat -entesa no com tot per tothom, arreu i gratis total, sinó com igual intensitat de resposta davant la mateixa intensitat de problema- i ús eficient dels recursos. Tenint en compte aquesta realitat, en el cas del sistema sanitari català està clar per comparació de resultats que on són possibles les formes de gestió amb major autonomia i amb possibilitat d’utilitzar mecanismes de gestió normals en qualsevol empresa, els resultats són millors. Efectivament, els hospitals gestionats empresarialment poden satisfer a una major població, amb menys recursos i amb millors resultats en qualitat assistencial. Alhora s’adapten millor a situacions canviants, augmenten la seva sostenibilitat i de retruc la del sistema sanitari.

Cal remarcar en primer lloc que gestió empresarial no és sinònim de privatització alhora que recordar que aquestes afirmacions (veure post del 18 de desembre de 2012 “L’evidència sobre el model de gestió empresarial”), es basen en l’informe de la Central de Resultats del Departament de Salut i en l’estudi de IASIST que compara l’estructura i resultats dels hospitals segons el seu model de gestió. No hi ha dubte possible: quan més ens allunyem del model administratiu-funcionarial i més ens acostem al de gestió empresarial, millors són els resultats. Així el model funcionarial per excel·lència, l’ICS, globalment considerat, obté pitjors resultats que les Empreses Públiques i Consorcis Sanitaris i aquests, al seu torn, presenten pitjors resultats que les institucions privades sense ànim de lucre, com per exemple, la Mútua de Terrassa o Sant Joan de Déu, que presten un servei tan públic com pugui fer-ho Bellvitge o l’Hospital del Mar. Tots aquests centres, els de l’ICS inclosos, tinguin personalitat jurídica pública o privada, configuren el dispositiu sanitari d’utilització pública.

Malauradament, però, vivim en una societat que no té cultura d’avaluació i en la que els resultats interessen a ben pocs. De fet, sovint veiem com els resultats s’ignoren com va passar el juliol de 2012 quan el Departament de Salut de la Generalitat va fer públics  per primera vegada la totalitat de resultats de la seva Central de Resultats. Aquesta presentació -sense gaires precedents arreu- no va merèixer l’atenció ni de la premsa, ni dels partits polítics, ni dels sindicats, ni del Parlament. I això, bàsicament per dues raons. En primer lloc per la complexitat tècnica que no va fer més que potenciar als que interessats en poder acusar sigui com sigui el sistema de manca de transparència, han preferit -segona raó- seguir especulant a base d’ignorar l’existència de dades quantitatives i objectives disponibles, per poder assimilar tendenciosament gestió empresarial amb privatització, i privatització amb corrupció. Això ha permès seguir parlant de manca de transparència. En les properes setmanes, es presentaran de nou aquests resultats. Tornaran a ser ignorats? Seria bo en qualsevol cas que el Departament de Salut fes un esforç per afegir un resum més fàcilment comprensible per a no experts.

La situació actual es pot descriure, doncs, com dominada per la pressió exercida per determinats mitjans de comunicació, alguns partits polítics i sindicats i elements que vinculats a moviments ciutadans s’atorguen una representativitat que no tenen, per divulgar el “nou eix del mal” gestió empresarial/privatització/corrupció. Es tracta d’una coalició d’interessos comuns que a banda de condicionar en excés el Govern, fins i tot acaba determinant l’agenda del Parlament de Catalunya. L’estratègia de promoció de la confusió que segueixen es basa en promoure un fals concepte d’allò públic que, de forma simplista, assimila de facto allò públic a allò que està conformat per funcionaris. Més enllà del component ideològic, prevalen un cúmul d’interessos corporatius que més que promoure la flexibilització del mercat laboral per crear ocupació i disminuir l’atur, persegueix per damunt de tot garantir la feina dels que ja en tenen defensant l’estabilitat laboral màxima dels funcionaris.

Així s’ha arribat a una situació esperpèntica en la que simplement esmentar aspectes clau que van fer del sistema sanitari català un dels millors del món com la idea d’aprofitar tots els recursos existents, fossin públics o privats; activa un resort que fa aparèixer en escena 10 o 12 suposats casos de corrupció, aconseguint -com si d’un gas paralitzant es tractés- que el Govern guardi al calaix el seu programa electoral i que fins i tot acabi anant en contra de principis que suposadament conformen l’ideari de la major part dels partits que li donen suport. Recentment hem vist com, davant “l’Informe de la Comissió d’Experts per a la Reforma de l’Administració Pública i el seu Sector Públic”, al Govern de la Generalitat, que va ser qui el va encarregar, li va faltar temps per davant de quatre notícies de premsa percebudes com “amenaçadores”, d’ afanyar-se a deixar clar que no aplicaria aspectes essencials d’aquest informe com per exemple considerar la possible laboralització de certs col·lectius de funcionaris.

El clima creat, doncs, és d’amenaça contra qui discrepa, sigui qui sigui el discrepant. Davant aquesta ofensiva, el Govern està atemorit i afeblit fins el punt que ni tan sols gossa aplicar lleis aprovades pel Parlament simplement perquè, per exemple, la Intervenció General de la Generalitat s’hi oposa. Plou sobre mullat: si cada dia veiem més clar que la democràcia nascuda de la transició és de baixíssima qualitat, aquestes iniciatives tot i ser presentades com a garantia de joc net, transparència i democràcia, el que fan és afeblir-la més, generant pànic, tapant boques i condemnant mediàticament els quatre bucs expiatoris triats per promoure una imatge de disbauxa general.

Segurament deu ser ingenu qualsevol esforç de promoció del debat basat en arguments objectius, enriquidor i que fomenti la discrepància com element positiu. Però no es bo cedir al xantatge d’aquests llops dictatorials disfressats d’ovelles democràtiques.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “LA RELACIÓ PÚBLIC PRIVAT (I)

  1. Bon dia.
    Comentar que estic d’acord amb l’escrit. De fet , sempre he entés que la gestió dels recusos públics ha de ser molt mes corosa, la qual cosa no vol dir que puguin ser gestionats des d’una optica privada. Ambdues visions publica-privada poden ser , hauríen de ser complementaries. Si no fos pels recels que despertan d’una manera bidireccional. En el fons jo entenc que s’ahuria de gestionar com cada un de nosaltres gestionem els nostres recursos propis de casa. En el ben entés de no tenir la butxaca foradada.
    El típic tòpic: sentit comú.
    La meva experiéncia dins les Mútues d’Accidents de Treball ,y molt probablement sesgada, em diu que no es un mal sistema. al cap i a la fí gestionem recursos públics, tot i que vinguin d’unes quotes patronals, peró entenc que es dona un bon servei, tot i tenin les nostres mancances.

  2. Pere Vallribera ha dit:

    Excel·lent article, Josep Maria, com sempre: clar, intel·ligent i culte, descriptiu i argumentat, contundent però respectuòs… però malauradament també crec que serà: ignorat per qui no ho l’hauría d’ignorar però te por, despreciat per qui “ja sap la veritat i, si els fets demostren el contrari, els fets menteixen” i, utilitzat en la teva/nostra contra pels llops… em sumo a la teva “ingenuitat”, però em nego a callar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *