at12[1]

Els humans som una espècie curiosa. Ens passem la vida intentant aprendre i preparant-nos, patint i preocupant-nos per coses que sovint no passen ni passaran. Estudiem, ens formem, invertim temps i diners en l’obtenció de títols i diplomes que, més enllà del valor afegit al nostre bagatge, ens proporcionen uns coneixements, unes tècniques, uns instruments, que potser mai utilitzarem. Pensem en quasi tot i ens preparem per un munt d’eventualitats que poden succeir o no. En canvi, no estem preparats per l’únic fet cert que es produirà en la vida de tots i cadascun de nosaltres: la mort.

La mort en la nostra societat, és un gran tabú. Ni se’n parla. Com deia Epicur: “Mentre vivim la mort no hi és present i quan es fa present ja no existim. Per tant, la mort no afecta als morts sinó als vius”. Però no volem parlar-ne, ni pensar-hi. Si algú ens parles de “preparar-nos” per quan el moment arribi, resultaria estrany, quan no molest.

Em declaro creient descregut que lluita, o creu que lluita per creure cada dia més i ho faig amb molta dificultat. No només pensant en la mort. També, i sobretot, pensant en la vida. Sento enveja sana dels qui professen la fe i per més que la majoria, quan hi parlo, em diuen el què, d’altra banda és evident, que això no els eximeix de tenir tota mena de dubtes; no deixo de pensar que disposen d’una bona “caixa d’eines” per afrontar la vida respectant i estimant els altres el que, sens dubte, també ajuda a morir tranquil. Dit així, pot semblar una banalització excessiva d’un fet molt transcendent, com si la fe fos “una mena d’aspirina” que apaivaga el dolor i permet ser funcional. Per a mi, no és això. És molt més que això. Entre la idea -a la meva manera de veure- negra, que la mort és el final i la visió -diguem “blanca” per seguir l’analogia – de què és un camí cap a una altra vida, hi ha molts grisos depenent de les persones i del moment vital. La fe dóna esperança, ajuda a viure i també, segons sembla, a morir.

Malgrat escric aquestes ratlles en el dia de Tots Sants, no és aquesta la causa d’aquest escrit. És una altra. Un amic està morint i em neguiteja pensar si, per com és ell, s’acomiadarà de tothom que s’hagi d’acomiadar i marxarà en pau. Evidentment, aquest neguit és meu. Potser també seu. No ho sé. Però pel que el conec temo que per no incomodar ningú, visqui massa sol la part més difícil del procés. En l’entorn té molt bona companyia. Bona i respectuosa, com no pot ser d’altra manera. I amb algú d’aquest entorn ho hem parlat i hem compartit aquest neguit. Repeteixo, és el meu neguit i el d’alguna altra persona que l’estima. No sabem quins són els seus…

Les persones determinem el que volem, podem o estem disposats a compartir. La meva experiència amb amics que han mort després de malalties que han proporcionat prou temps perquè hi hagués  la possibilitat d’acomiadar-se, ha estat reconfortant i positiva. Parlo des de la meva perspectiva és clar, però recordo algun cas en el que els que ens deixaven també m’han expressat que acomiadar-se els ajudava a marxar en pau.

El juliol de 1997, va morir una persona que havia treballat molt de temps amb mi i amb qui havíem compartit molts moments de gaudir, de diàleg, de comunicació i moltes confidències. A banda de la seva capacitat intel·lectual, el seu pragmatisme, sentit de l’humor i fina ironia completen resumidament el record que m’ha quedat d’ell. Jo havia de marxar de viatge durant 15 dies i sabia que molt probablement quan tornés ell ja no hi seria.

El vaig anar a veure, la seva dona ens va deixar a soles i el vaig trobar relaxat i en pau. Havia passat uns dies difícils a causa del dolor provocat per una obstrucció de les vies biliars i la incomoditat també dolorosa que provoca la distensió abdominal per acumulació de líquid escític. Una intervenció pal·liativa pertinent, destinada evidentment a alleujar i no a curar (per més homenatges que fem als nostres equips de cures pal·liatives, sempre farem curt), el va permetre morir sense molèsties i en pau. I es va acomiadar de mi fent ús de la seva ironia. Els seus ulls de “pícaro” van mirar els meus i em va dir “¡¡mala hierba… al final también se muere!!”. Ens vam abraçar i vaig sortir amb els ulls vidriosos, però tremendament reconfortat i sobretot amb la sensació que ell havia pogut verbalitzar i compartir l’assumpció serena del seu final.

Bé, si Déu no disposa el contrari, d’aquí a pocs dies he de marxar de viatge. Estic en contacte amb la companya del meu amic, que ahir em va manifestar que ell semblava interessat en què ens veiéssim. No sé si la combinació del seu estat físic amb l’anímic permetrà que aquesta última trobada es produeixi o no.

Però més enllà del meu cas, i de com em pugui sentir jo, que això és el de menys, la qüestió és la idea de morir en pau, compartint neguits amb els que estimes, acomiadar-te, donar les gràcies o aclarir coses que hagin pogut quedar pendents  o reconciliar-te si és el cas. De vegades també sembla que els que han de marxar “demanin permís”. El seu organisme treu forces d’on ja no en queden per resistir uns dies més, esperant que algú molt concret et digui “tot està bé, ves tranquil”, o simplement somrigui i et digui “Adéu, marxa en pau”.

Això d’exposar-se en públic a través d’un blog, deu tenir els seus avantatges i sens dubte té inconvenients diversos. I també has de saber establir els límits entre el que pertany a l’esfera pública i el que pertany a la privada. Determinades exhibicions públiques no són pertinents, ni de bon gust. Per tant, si m’equivoco demano disculpes, però més enllà de què finalment pugui acomiadar-me o no del meu amic, aquestes ratlles em proporcionen la sensació, probablement absurda, de contribuir (pur voluntarisme estèril probablement, impotència potser) a que se’n vagi en pau. Gràcies, amic, per la teva generositat i bona sort!!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 comentaris sobre “TOTS SANTS, PURA COINCIDÈNCIA…

  1. Nom d'usuari*AB ha dit:

    Estic d’acord en el que ningún no ens prepara per anar-nos-en. Jo diria, que mes que un tema tabú es un tema desconegut i incòmode per la seva incertesa. Ningú vol marxar i quan un veu que ho ha de fer hi ha molts paràmetres que fan que la seva reacció sigui difícil de predir. Tinc la sensació que te a veure en com ha estat la teva vida i la dificultat de deixar “enllestit” tot allò que deixes i un gran coratge per enfrontar-te a aquells que es queden i certament et recordaran. La gent fa el que pot, mes que el que sap, pero jo penso honestament que no hi ha res mes reconfortant que mirar als ulls de la gent que estimes i fer-los una ultima i sentida abraçada. Totalment d’acord Via.

  2. Gemma ha dit:

    La mort; quín gran misteri! Tant és el sexe, raça, condició social… Tots passarem pel mateix. Per tant, per què negar la realitat? Hi ha que prefereix ignorar-la, rebutjar-la com enemiga de la vida; d’altres és un moment únic, alliberador, que es viu sense temor i sense angoixa.
    Sí, cal parlar-ne! Tot i que és una barreja de sensacions emocionals, hem d’acompanyar a l’èsser estimat que passa per aquest moment únic, especial, íntim; té conciència que no queda temps i són tantes les coses que queden per dir…busca la complicitat dels familiars i amics amb un somriure, una abraçada, mirar-se als ulls, agafar-se les mans, recordar aquell moment viscut tan especial… per marxar en pau!
    Tots voldriem tenir una mort dolça, però no sabem el destí que ens espera. Crec que qualsevol moment és bó per parlar de la mort.

  3. macu ha dit:

    Posiblemente todos los que nos dejan en algún momento tienen la conciencia de que se van pero defiendo que saber o no es una decisión personal. No quiero que se despida de mi nadie a quien quiero, si se va, la despedida no me consuela, ni su mirada ni nada, si debo aferrarme a algo, si puedo, seria a la fe, al recuerdo de su cara, del tacto de su piel, de su voz….aún asi, no estoy preparada para esto, me duele el alma y los ojos. No, nunca me han gustado las despedidas, no, definitivamente no estoy preparada ni creo que nadie lo esté

  4. Fa un parell d’anys un amic meu es va suicidar. La seva germana em va preguntar com explicar-ho als seus fills, nebots del meu amic. No vaig saber què respondre, però els hi vaig escriure un conte que els hi va ser molt útil. Posteriorment s’ha convertit en un album il.lustrat que està servint de consol a molta gent, petits i adults, En Max i la seva ombra.

    Aquí el vídeo:http://www.youtube.com/watch?v=CfJhQf1yhlM
    Aquí més informació: http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2013/01/en-max-i-la-seva-ombra.html

    En Max i la seva ombra és una història entranyable entre un noi i la seva ombra, un diàleg on els silencis són més importants que les paraules. Un diàleg que aconsegueix donar respostes senzilles a preguntes que ens hem fet des que el món és món i que només els nens i nenes s’atreveixen a preguntar amb una innocent cruesa.

    Si algun lector del seu bloc o vosté mateix vol tenir una còpia del llibre no tinc cap inconvenient en enviar-li el pdf del text amb les il.lustracions.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies José Luis i felicitats per la iniciativa. És magnífica!!
      Si que m’agradaria rebre el pdf amb les imatges. Et faré arribar el meu mail

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *