L’home, acostumat a viure sol, en acceptar la invitació del seu amic,  s’enfrontava a quasi dos dies i una nit de llibertat condicional. De compliments, d’adaptació als usos i costums d’una altra persona, en una altra casa, en un altre país. Afortunadament, només eren trenta tres hores que, amb una mica de sort, no s’havien de fer llargues. Fins i tot hi hauria, segurament, moments de gaudi, de conversa animada i d’altres dominats per la sensació de, almenys fins aquell precís moment, no tenir res de nou a comentar.

El llatinoamericà jueu i el seu amic català es varen conèixer mitjançant un amic comú, un altre llatinoamericà jueu. Des de la primera trobada fins aquella invitació, només havien coincidit, potser sis? Set? Vuit? O nou vegades, potser?, per compartir cafès i aperitius, primer, i dinars i sopars, després. Curiosament, aquella jerarquia clàssica —almenys en la nostra societat i per a algunes generacions— que fa que, quan una dona i un home es coneixen, quedar per fer un cafè o per esmorzar, no tingui el mateix sentit que quedar per dinar i no diguem ja per sopar o prendre copes de nit, es reproduïa en aquesta amistat entre aquests dos amics heterosexuals.

L’home català havia conegut al llarg de la seva vida jueus ortodoxes, jueus practicants, jueus no practicants i jueus que sabia que eren jueus pel cognom i alguns trets físics com el nas (característic) o ulleres amb moltes diòptries. Entre aquests últims, si la relació es limitava a qüestions de feina o era superficial, el tema judaic no apareixia. Si la relació es perllongava, sempre acabava apareixent, d’una forma o altra i per raons diverses.

En aquest cas, el català, fins que no va compartir aquests quasi dos dies amb el seu amic llatinoamericà jueu, el tema no va sortir, més enllà del més bàsic. El català sabia que el llatinoamericà era fill d’un progenitor que alhora era fill d’una parella d’ucraïnesos que van emigrar a Mèxic i que l’altre progenitor era fruit de la trobada d’un jueu letó que va emigrar a Mèxic i que allà va conèixer una mexicana jueva, d’origen letó, i es van casar. El català també li va explicar el seu origen, força prototípic en el sentit de “vuit cognoms catalans”. Per tant, res més natural que això. Quan no et coneixes gaire i encara no saps quins seran els temes d’interès comú, pots parlar dels teus avantpassats i d’on vens. No té més.

Un dia, el mexicà jueu, però, va explicar al català (potser ens hauríem de preguntar per què no hi afegim el qualificatiu “catòlic”, com sí que fem en el cas del “jueu”? Potser la resposta seria molt explicativa…) que la seva filla, també jueva, es casava amb un israelià. Malgrat això, el mexicà seguia sense manifestar res que el vinculés especialment amb el poble d’Abraham, de Jacob i de Jesucrist, entre milions d’altres.

Amb el temps, i malgrat les trobades esporàdiques, la descoberta de coincidències i l’empatia mútua va anar donant pas a una amistat. Eren de la mateixa generació, la segona generació de la postguerra, la dels boomers, la que, en un cert sentit i en termes generals, ha gaudit de les millors condicions de vida de la història de la humanitat; tenien plantejaments vitals i de subsistència semblants, la mateixa estima i alhora neguit per ser un parell de solitaris —en aquest cas, separats per un oceà—, molta curiositat intel·lectual i ganes de saber, passió per la lectura, decepció extrema amb els polítics i la política i algunes idees clares com que tot el que no sigui economia productiva, tangible, traçable, transparent, reconeixible, era cada vegada més inquietant. La manera com havien estructurat els seus respectius patrimonis —segons sembla, suficients per portar una vida folgada sense grans luxes— feia que el futur d’ambdós, en el moment no gaire llunyà —potser més proper en el cas d’un d’ells que en el de l’altre— que deixessin de tenir rendes del treball, depengués de la incertesa dels mercats financers. Mercats, no precisament vinculats a la producció tradicional amb la que ambdós es trobaven més familiaritzats. Tots dos tenien problemes semblants per trobar parelles que acceptessin, amb prou satisfacció, la seva fórmula de convivència preferida, coneguda com el Living Apart Together i/o que no pretenguessin tenir fills. Tant l’un com l’altre, tenien el contingent de fills ben cobert. Descendents, fruit de l’única vegada que cadascun dels dos s’havia casat. Ambdós eren una mica —només una mica— misantrops. Tampoc entenien que els ecologistes estiguessin en contra de l’energia eòlica per raons, aparent o realment, estètiques i els molestava constatar que, tot envellint, sobtadament descobries mirant-te al mirall “alguna nova cicatriu” reveladora dels efectes del pas del temps sobre el cos. Sentien repugnància per Trump i per Putin, i coincidien amb què la mediocritat de la major part de líders polítics mundials, era preocupant. Però això, com la preocupació per les emissions de carbònic o l’escalfament global ja començava a ser un fenomen prou generalitzat com per singularitzar-lo a l’hora de repassar breument i de manera no omnicomprensiva, què era el que unia aquests dos homes. Durant els quasi dos dies que acabarien passant junts, el català descobriria un altre lligam molt fort que, potser el mexicà, no acabaria d’entendre. Però atenent la sensibilitat individual de cadascun dels dos, es tractava, sense cap mena de dubte, d’un tret comú a ambdós.

Fins aquell moment, sempre s’havien trobat a Barcelona. El català havia viatjat, anys abans, relativament sovint a Mèxic. Però ara ja no hi anava. El català va decidir convidar-lo a casa seva, prop del mar, però lluny de Barcelona. Aquell era el primer estiu en què el canvi climàtic deixava sentir, de forma especialment virulenta, unes temperatures molt elevades que feien que durant el dia el sol socarrimés i que les nits fossin tropicals. Més a Barcelona que a la zona despoblada en la que vivia el català.

L’estació de tren feia pensar en un petit poble deshabitat del far west.  De tant en tant passava un tren a alta velocitat que no parava en aquell racó de món. De forma una mica més freqüent, però no gaire, algun tren de Rodalies Renfe arribava amb retard i seguia acumulant retard en la parada, excessivament llarga. Eren trens vells que al català —que es distreia mirant-los mentre esperava que arribés el mexicà, ja que poca cosa més podia fer allà— li recordaven  ferrocarrils de l’Índia, d’aquells que la gent va apilada a dins i penjada a fora i al sostre del tren. Finalment, el mexicà va arribar, només amb trenta minuts de retard. L’endemà, a l’hora de marxar, el seu tren sortiria amb una hora de retard sobre l’horari previst. Feia calor a l’andana. I també a dins del minúscul edifici de l’estació. Molta calor. Calor al sol i a l’ombra. Les gotes de suor relliscaven damunt la pell del català, mentre esperava.

Finalment, el mexicà va arribar amb una petita bossa de mà i un capell per prevenir els efectes del sol sobre una pell que ja havia experimentat una lesió premaligna. Es protegia del sol com ho fan els japonesos i la seva pell originària de l’Europa de l’Est i del Nord, era blanca, com ho era la del català a l’hivern. A l’estiu, el catòlic no es protegia tant del sol com el jueu. Tot i que ho hauria de fer perquè ambdós compartien també el mateix tipus de pell. La que els dermatòlegs en diuen “pell tipus 1” i perquè ens puguem entendre de forma planera, en podríem dir simplement “una merda de pell” si el que ens preocupa és la salut i l’aparença de la mateixa.

—¿Cómo estás? ¿Qué tal el viaje? ¡Almenos te habrás librado por un rato de este calor indecente!

—Sí! En Barcelona las noches se hacen pesadas por el calor. Jo de poco dormir dormir, però…

Tenien poc temps per a res que no fos fer un tomb amb cotxe per tenir una idea general de la regió. Això permetia, a més a més, estalviar-se la calor, gràcies a l’aire condicionat del cotxe. L’home forani va apreciar molt sincerament la bellesa dels paratges que van veure i va agrair poder-ho fer evitant l’impacte del sol i de la calor. Una de les primeres coses que van fer va ser parar en una farmàcia per comprar una crema solar de protecció màxima. Havia oblidat la seva a Barcelona. No es va deixar ni una sola de les parts visibles del cos per untar.

Dinar bo en un entorn agradable, entre dos amics, com qualsevol dels anteriors a Barcelona, però diferent, és clar. Van arribar a casa del català a mitja tarda avançada i el propietari, el primer que va fer va ser gaudir d’un bany a la piscina. L’altre no el va acompanyar. Varen compartir una bona estona amb una visita inesperada. Una persona amiga que per feina estava per la zona i el català li va dir que s’acostés a casa seva. Va portar uns pastissets molt bons que van acompanyar amb cafè. Xerrada distesa sobre coses quotidianes. Hi ha persones que sempre tenen conversa i que saben donar conversa. Una estona agradable. Quan va marxar, la nit ja no era gaire lluny i, sense sopar, els dos amics van compartir conversa al jardí, retirant-se a una hora més que prudent a les respectives habitacions. Les persones que vivim soles no podem abusar d’hores i hores de companyia. Especialment amb amics amb els que el format habitual de relació és un dinar o un sopar, com els hi passava amb ells dos. Sense dir-s’ho, els dos van comprendre’s mútuament i van agrair disposar d’una estona per poder llegir, escriure o simplement contemplar callats els estels sense haver d’allargar més una conversa que ja havia donat molt de sí.

L’endemà varen convenir trobar-se a les 8 del matí a la cuina per preparar i després compartir l’esmorzar. El dia era calorós i humit, i a l’horitzó la calitja esborrava el blau del mar i la línia de l’horitzó.

Malgrat suar i malgrat que treure’s la samarreta (el local) i descordar-se la camisa (el visitant) no era gaire polit, i així ho sentien els dos, ho van fer. Tot i que el sol estava amagat darrere les boires i boirines fruit de la humitat, no s’estava bé. Varen acabar el cafè canviant de lloc en funció del resol o del sol intermitent que apareixia entre bancs de boires. Però això no va impedir que la conversa fos d’allò més interessant.

El català, pel que fos, sense que després fos capaç de recordar com havia anat exactament la conversa, va propiciar que el mexicà li acabés explicant que un dia va haver de parar-se a reflexionar sobre la seva identitat. Això que un catòlic, avui en dia no li passa —en general— pel fet de ser creient o simplement pel de formar part del món cultural catòlic, a un jueu li passa sempre i pràcticament arreu, pel fet de ser jueu.

El mexicà se sabia mexicà. No era un home religiós, ni de celebracions jueves, ni freqüentava comunitats jueves, ni aquest tema el distreia més que tants altres. Certament, els seus avis, entre ells parlaven yiddish i ell anava a l’escola israeliana de la ciutat de Mèxic, del DF. Més enllà de tradicions o creences, era una de les millors escoles del DF. Però malgrat això, malgrat el seu nas inequívocament jueu i malgrat el seu cognom (que no reproduiré per raons de confidencialitat, però que podria ser Abramovich o Steinschneider), les primeres vegades que uns nens pel carrer es van adreçar a ell dient-li “jueu” amb intenció d’insultar-lo, va quedar atordit, intuint que això que a ell el preocupava zero, ser o no ser jueu, no era objectivament tan neutre.

—¿Tú puedes imaginar, amigo, qué sientes cuando cada año, al lado de tu nombre, en la lista de calificaciones que colgaban en la universidad a final de curso, aparecía dibujada una cruz gamada? —li va dir al català—. I va afegir:

—Antes ya habían pasado cosas que poco a poco hacen que, lo quieras o no, tengas que preguntarte por tu propia identidad. Te comento dos que guardo en mi mente como de gran impacto. La primera sucedió cuando tenía 16 años. Nuestro colegio nos llevó de visita a Israel. En un momento determinado, yo estaba en un lugar extrañamente poco concurrido, frente al muro de las lamentaciones. La única persona cercana a mí era un hombre negro, africano, judío que, con un fervor religioso impactante, rezaba frente al muro. No veas en lo que te diré ningún prejuicio racista o religioso. Solamente la sorpresa de yo, mexicano, preguntarme a mí mismo: ¿Pero qué tengo yo que ver con este hombre?”. Esta, seguramente para ti, anécdota —no para mí— junto con el momento que tomé consciencia de lo que significó el holocausto —bastaba con ser judío, como yo, para que te quemaran e hicieran jabón con tus residuos— fueron momentos que me llevaron a pensar en mi identidad y tuve claro que yo era mexicano.

—Entiendo… Y si algún día, por el motivo que fuera, ya que tú no frecuentas esas comunidades, hubieses ido a un centro judío, te hubiese podido suceder lo que les pasó a los que murieron en 1994 en la Asociación Mutual Israelita Argentina, en Buenos Aires… Tú has decidido ser mexicano, pero lo que me cuentas demuestra consciencia de formar parte —a pesar de no haberlo elegido, y eso es terrible— de una comunidad perseguida.

—Sí, que, por cierto, creó un Estado que no puede decirse que haya estado acertado en todas sus actuaciones. Tengo suficiente libertad y capacidad de discernimiento. Pero como dice un amigo mío, “no te preocupes, aunque te hicieras la cirugía plástica para cambiar tu nariz y cambiaras tu apellido por el de Martínez”, de nada te serviría, siempre serás judío…

—Entiendo a tu amigo. Empiezo a pensar que yo, aunque no quiera, siempre seré español —va dir el català…

—Tú te crees que un día me viene un tipo extranjero y me dice: “Hoy he estado desayunando con tu embajador”. Y cuando le pregunté: “¿de qué embajador hablas?”, “del de Israel”, me contestó. Y yo repliqué: “Has visto a algún ciudadano de algún país que tenga embajador de su país si no se ha ido a vivir al extranjero?”. ¡El desconocimiento es enorme!

—¿Sabes? Yo me doy cuenta cuando me preguntas —tu interés por lo que pasa ente Cataluña y España es evidente— por el llamado “procés”, que tal vez te cuesta comprender que algunos, aquí, tengamos también consciencia de ser una comunidad perseguida. Te escuchaba y pensaba con tristeza: “Ni siquiera un judío que acaba teniendo que plantearse su identidad por el hecho de formar parte de un pueblo demasiado odiado, nos entiende”.

—Sí, confieso que me cuesta y, honestamente, creo que el proceso se hizo muy mal.

—Con más tristeza todavía, te doy la razón. Se hizo muy mal. Fíjate qué paradoja, sin embargo. Tú, que si en lugar de tener origen judío hubieses sido un descendiente de católicos españoles o de republicanos españoles —católicos o no— exiliados, nunca hubieses tenido que plantearte la pregunta de “¿cuál es mi identidad?” porque hubieses sido mexicano, punto; la realidad te obliga a menudo a tener que seguir pensando en la cuestión. En cambio, los que de entre nosotros no tenemos dudas de que somos catalanes, punto, y no sentimos para nada lo español como nuestro, más allá de tener siempre presente la cuestión, no tenemos la libertad que has tenido tú de elegir ser mexicano y poder serlo. Pero dejemos ese tema. La verdad es que me siento cansado y así como no tengo ninguna duda de que la identidad judía no desaparecerá —aunque tú no la hayas elegido— el futuro de la catalana, en este momento, me ofrece dudas…

El català feia temps que ni parlava, ni tenia ganes de parlar ni de Catalunya, ni d’Espanya, ni de la independència, ni tan sols de política i, en part, el seu allunyament mental i físic —vivia en un lloc solitari— obeïa a aquest fet, la xerrada amb l’amic mexicà jueu, el va reconnectar per un moment. Afortunadament curt. Finalment, conversar sobre la bellesa del paisatge, la vida dels fills, les dificultats compartides pel que fa a trobar parella, la incertesa creixent  del que significa viure en les nostres societats, el seu projecte de tenir una cabana lluny del DF, el que té de positiu envellir si la salut es comporta i tantes altres coses, varen fer que la trobada fos agradable.

Quan finalment va arribar el tren amb el corresponent retard a l’estació d’ultratomba, ja a peu de tren, els dos amics es van acomiadar amb una abraçada.

—¿Cuándo regresas a México?

—No te puedo decir todavía…

—Si voy por Barcelona, y aún estás, nos vemos. Si no, será la próxima vez. 

—¿En el DF?

—Dijimos que, en esta vida, nunca se sabe, ¿no?

—Sí. ¡Y alguien mucho antes que nosotros ya confesó saber que no sabía nada!

—Pues ya ves… ¡Pero yo creo que en alguna parte nos veremos!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “CRÒNICA D’UNA TROBADA DE DOS AMICS DIFERENTS, PERÒ NO TANT

  1. Teresa Salas ha dit:

    Josep Maria interessant el que planteges, la identitat…
    Sobre el tema d’explicar perquè ens sentim catalans jo ja he desistit. Ni en el millor dels casos, parlant amb gent no anticatalana, ho entenen. Algú m’ha dit: quisiera entenderlo però no puedo. Deu ser com els amors; moltes vegades els altres no entenen perquè podem perdre l’oremus per algú.
    Perquè t’agrada tant dir que on vius es com un petit poble deshabitat del far west ? Es una descripció que podria utilitzar Kent Haruf (Nosaltres en la nit).
    M’agrada el que escrius, per quan una novel·la?
    Teresa

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Teresa. No em refereixo al meu poble quan parlo del far west. Em refereixo al que hi ha l’estació de tren. Un altre que no esmento, per no ferir sensibilitats…
      Novell.la… Potser! Ja veurem. Gràcies de nou!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.