508e8d2e4eee6992edad6954d8a67fc1

És dissabte i tot i que a la tarda he de treballar, al matí no. A Washington fa sol, el dia és radiant i la temperatura, anormalment elevada per l’època, conviden a passejar

Fa més de vint anys que de tant en tant la feina em porta a Washington DC. Sempre vaig al mateix aparthotel. Té una petita cuina en la que m’he preparat un cafè dels que a Barcelona anomenem americans i aquí en diuen simplement un “regular coffee“. Vaig de la cuina cap a la sala d’estar per llegir el The Washington Post que trobo a terra, davant la porta de l‘apartament. El diari em fa pensar en el complex Watergate, que el tinc a tocar, a 5 minuts a peu -als baixos de l’edifici hi ha un supermercat en el que he comprat forces vegades-. Tot seguit el meu cap s’endinsa en el túnel del temps i començo a establir lligams entre records del passat i coses que han succeït molts o forces anys després. Res de gaire particular però que em ve de gust compartir  la sensació de curioses coincidències.

El novembre de 1963, quan John F Kennedy va ser assassinat a Dallas, jo tenia 5 anys. Però recordo perfectament la notícia. Estava a la cuina de casa amb la meva àvia, assegut a terra, i ho vam escoltar per la ràdio. Em va impressionar. O això em sembla, ja que més d’una vegada quan ho he explicat m’han dit que deu ser una elaboració feta posteriorment, a l’edat adulta. Potser. Però jo recordo que un calfred em va recórrer l’espinada i que vaig sentir tristesa. Poc m’imaginava que l’estiu de 1987 tindria l’oportunitat de passar una tarda a la casa d’estiueig de la família Kennedy a Cape Code (Massachussets), i veure fotografies, objectes personals i tota mena de records del President assassinat.

A principis dels 90 vaig viatjar per primera vegada a Dallas (Texas) i evidentment, vaig anar al Texas School Book Depository situant-me a la finestra des de la que, suposadament, Lee Harvey Oswald va disparar contra el President. Em va impressionar veure el carrer i el lloc on Kennedy va ser abatut tan a prop. El primer que penses és en la hipòtesi del complot. Resulta difícil creure que el President anés en un cotxe descapotable sense que els serveis de seguretat haguessin escorcollat perfectament tots els edificis del trajecte, en especial aquell dipòsit de llibres tan proper!!!

Aquest fet em fa pensar en un altre que he comentat sovint a molts col·legues d’aquí i a d’altres. Sempre m’havia cridat l’atenció que l’aeroport Ronald Reagan de Washington estigués situat tan a prop de la Casa Blanca, del Pentàgon i de tants edificis governamentals. Donava per suposat que les mesures de seguretat devien ser inimaginables pel comú dels mortals. Quan el 11 de setembre del 2001 un dels avions pilotats per terroristes suïcides va impactar contra el Pentàgon, tot i no procedir d’aquest aeroport, vaig quedar tant sobtat com quan dret davant la finestra de la sisena planta del Texas School Book Depository veient tant a prop el punt on va ser assassinat el President Kennedy, em va semblar que qualsevol amb un rifle amb mira telescòpica no erraria el tret! Potser amb aquests comentaris només faig que evidenciar el meu desconeixement total sobre armes i seguretat. No ho sé…

Abans, l’any 1987, un projecte de recerca em va permetre visitar per primera vegada Los Angeles i els de la universitat que em convidava em van allotjar a The Ambassador Hotel, a la cuina del qual va ser mortalment tirotejat Robert F. Kennedy el juny de 1968.

L’agost de 2009 estava a Washington, al mateix edifici des del que escric ara, quan van enterrar al cementiri d’Arlington a Edward Kennedy. Cementiri que he visitat en nombroses ocasions sense deixar mai d’aturar-me davant la tomba dels Kennedy i reviure tots aquests records que ara comento.

IM_2288B

Abans m’he referit als apartaments Watergate. L’agost de 1974 Nixon va haver de dimitir –fet sense precedents en la història dels Estats Units-  per les escoltes il·legals que es van produir a la Seu General del Partit Demòcrata a l’edifici Watergate, desvetllades per dos periodistes de The Wasington Post. Recordo perfectament que vaig escoltar la notícia per la ràdio,  una tarda d’agost de 1974 anant en cotxe cap a Vinaròs. El que vaig sentir tenia quelcom en comú amb el que vaig experimentar al conèixer la mort del President Kennedy que, casualitats de la vida, havia protagonitzat el primer “cara a cara“ electoral per TV de la història, amb Richard Nixon. El primer, bronzejat i elegant, va batre al segon, que vestit de gris i pàlid per no voler-se maquillar va perdre la partida de la imatge. Era el setembre de 1960, durant la campanya electoral que duria Kennedy a la presidència, càrrec que al seu torn el va dur a la mort.

IMG_2295

Des de la finestra de la sala d’estar en la que em trobo cafè en mà i amb el The Washington Post sota el braç, a l’altra banda del carrer, davant per davant, tinc el Departament d’Estat dels Estats Units. Imagino Kissinger, Secretari d’Estat amb Nixon, participant, si més no passivament, l’any 1973 en el cop d’estat d’Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d’estat a l’Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l’esquerra uruguaiana. Durant els anys 90 vaig dirigir un projecte de reforma de la sanitat de les forces armades de l’Uruguai. El responsable era un militar que va participar en el cop d’Estat de 1973 i en la tortura del dirigent tupamaro José Mujica. En la mateixa dècada vaig estar per primera vegada a Xile i vaig visitar el Palacio de la Moneda on el 11 de setembre de 1973, després de rebre un brutal atac, el President Allende es va suïcidar.

Vint-i-dos anys després d’aquell 1993, em trobo de nou en aquest aparthotel davant del Departament d’Estat. En una visita anterior a Washington, vaig veure dinant en un restaurant ja desaparegut, Kinkead’s,  Henry Kissinger i Madeleine Albright. Dos ex-Secretaris d’Estat, arribats als Estats Units, directa o indirectament, pel seu origen jueu. Kissinger, jueu alemany, fugint amb la seva família del nazisme. Albright, nascuda a Praga en una família jueva que per escapar de l’holocaust es va convertir al catolicisme. En aquest cas la presa del poder pels comunistes a Txecoslovaquia els va portar als Estats Units. Albright va ser la primera dona que va ocupar el càrrec de Secretària d’Estat dels Estats Units, amb el President Clinton, la dona del qual –potser la primera presidenta del país?- va ser la tercera en ocupar el càrrec. Entre les dues, Condoleezza Rice.

La casualitat també va fer que estigués a Washington el 11 de juny de 2004, el dia que es va celebrar el funeral d’Estat per la mort de Ronald Reagan a la Catedral d’aquesta ciutat. M’hi vaig acostar, fins on la seguretat em va permetre, per curiositat.

L’actual Secretari d’Estat, John Kerry, està fora del país. Mentre miro per la finestra, penso en tot el que es deu estar movent al Washington oficial des d‘ahir a la tarda.

Ahir divendres 13 de novembre vaig fer escala a París al migdia per venir aquí a Washington. Poc em podia imaginar que al cap d’unes hores la capital francesa viuria un atemptat yihadista horrorós. Tot va ser arribar a l’aeroport de Dulles i començar a escoltar notícies confoses i rebre missatges de familiars i amics consternats i preocupats.

Mentre prenc el cafè, llegeixo que John Kerry ha acabat avui una gira pel Pròxim Orient a Egipte i ha anat directament a Paris per participar en una conferència internacional per parlar de la lluita contra l’Estat Islàmic.

Acabo el dia sopant amb un amic jueu-americà, votant demòcrata, que actualment dirigeix un Think Tank que disposa de 600 M de $ per realitzar estudis geoestratègics i polítics. Es tracta d’un professional altament qualificat que coneix molt bé la dinàmica política de molts països del món.

Opina que les possibilitats de Hilary Clinton de ser la primera dona que presideixi els Estats Units són elevades si els republicans elegeixen com a candidat un no professional de la política com Ben Carson o Donald Trump. Aquest últim, parlant de l’atemptat de Paris, sembla que va aprofitar l’ocasió per esmentar que anar armat pot ser útil en ocasions com aquesta (¡)

A continuació em pregunta pel que passa a Catalunya i em fa un comentari contundent al respecte. Em fa notar que no hi ha ni un sol país occidental governat amb el suport d’un moviment anticapitalista d’extrema esquerra, antisistema i per tant antieuropeista i antieuro. Ni tan sols el cas de Syriza a Grècia el trobava comparable. En la seva opinió, no hi havia pitjor estratègia per plantejar al món un procés d’independència ja que a més a més de fer-ho contra la voluntat d’Espanya -i la complicitat més o menys passiva de la UE amb aquesta- amb aliats antisistema resultaria inacceptable per la major part dels països que haurien d’acabar reconeixent la independència de Catalunya.

La reacció occidental a l’atemptat de París i els comentaris del meu amic jueu, reforcen la idea que la presa de consciència de les profundes transformacions que estan canviant el món costen d’acceptar. El mur de Berlin fa 26 anys que va ser enderrocat, però IMG_2303seguim vivint com si –o quan de menys intentant ignorar que- el món de Kennedy, Nixon, Kissinger, Reagan, Albright, Rize i probablement Kerry i Hillary (no diguem ja el de Donald Trump!), ha canviat radicalment. La idea d’un món dividit en dos blocs espiant-se mútuament que disposava d’un telèfon vermell que connectava el Kremlin amb la Casa Blanca per si algú decidia prémer el botó nuclear i passar de la dissuasió mútua a la destrucció massiva, va donar lloc a la creença de que amb la caiguda del mur, tot havia quedat unificat sota un únic model econòmic i fins i tot polític

El que sí que està clar és que el model que vam conèixer s’ha acabat i les reaccions són les derivades de la por al que és desconegut, la por a reconèixer que tot el que coneixíem s’ha acabat per més que molts fan veure que no és així.

Fa 22 anys recordo haver circulat en cotxe per Pensylvania Avenue sense interrupcions en el trajecte. Des dels atemptats del 11 de setembre de 2001, aquesta avinguda està tallada al trànsit entre els carrers 15 i 17, l’espai que ocupa la Casa Blanca. No així als vianants.

Aquest matí quan he passat per davant de la Casa Blanca –amb la bandera a mitja asta- he comprovat que les restriccions al pas de vianants eren superiors i creixents. Alguna cosa deu estar canviant al món. Però sembla que la inexistència d’alternatives conegudes ens fa por i ens resistim a acceptar-ho.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “SEMBLA QUE EL MÓN QUE CONEIXÍEM S’HA ACABAT

  1. Josep Maria,
    No estic segur d’haver-te entès correctament. És cert que el món que coneixíem sembla difuminar-se, però els record d’algun episodi històric dels que parles sembla encara tan viu i proper! Quan ja tenim certa edat, 20 o 30 anys no semblen  tant, per un adolescent, en canvi,  és realment un altra etapa temporal…
    El mur de Berlín ha caigut, però hem construït altres … L’enfrontament ja no és contra la URSS i els seu satèl·lits, però sí hi ha una lluita pel poder , els recursos i la influència geoestratègica entre els USA i Rússia, la incomprensió entre occident i part del món islàmic és preocupant i un enorme mur de disharmonia sembla aixecar-se entre el progrés i la preservació de la natura… A més, la por de la que parles és capaç per ella mateixa, d’aixecar tanques molt més infranquejables que les de Melilla.
    Sí, el món canvia, però , mutatis mutandis, els problemes de la humanitat semblen els mateixos al llarg de la història. Hem de transformar l’home per renovar la humanitat i millorar les estructures.

    1. josepmariavia ha dit:

      Segurament no m’he explicat prou bé. He intentat combinar algunes experiències molt personals i coincidències que em criden l’atenció i que vistes en perspectiva m’impressionen, per subratllar que l’actual format en el que s’expressen els problemes de la humanitat (segurament semblants als de sempre com molt bé dius), em sembla més complexa. El món del segle XX, dividit en dos blocs -i no diguem ja el miratge de breu durada que va ser el d’un model únic de capitalisme com a solució global després d’acabar amb el comunisme-, en un cert sentit era més simple que l’actual. I s’ha acabat. Jo crec que la presa de consciència dels canvis socials, polítics i econòmics dels últims 25 anys és lenta i d’aquí a que s’acabi la digestió falta estona. Entretant apareixen nous fenòmens, nous players, una nova complexitat, un billar a moltes més bandes que les dues que hi havia a cada banda del teló d’acer, que ens resulta desconcertant. És en aquest sentit que dic que tot el que vam conèixer s’està acabant. És probable que els problemes de fons de la humanitat siguin molt semblants o els mateixos. Però les formes d’expressar-se i de fer-hi front, personalment sovint em depassen. A les d’abans, potser ja hi estava acostumat, les coneixia. No vol dir que m’agradessin pas totes.
      És clar que els que ens hem de transformar som els humans. Però tot aquest soroll distreu molt de la feina de transformació interior individual que, estic convençut, és la única possibilitat de fer que el món millori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *