NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

8 comentaris sobre “UN DIA VAIG FOTRE EL CAMP

  1. Jordi ha dit:

    Molt identificat en tú, Josep Ma….. El llibre de l’Om m’ha agradat, però és queda a mig camí…. Tú vares anar i has anat més lluny. El meu objectiu per marxar es Montevideo a Uruguay però les meves motxilles estan tant plenes que no m’hi cap res més i no hi puc anar. Forta abraçada i felicitats per l’escrit.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel teu comentari Jordi. Una part del camí la vàrem fer junts en aquelles golfes infectes del Departament de (aleshores) Sanitat i Seguretat Social, fa més de 30 anys¡ Avui ningú entendria que un departament de salut permetés treballar en aquelles condicions¡. Han passat més de 30 anys d’allò.
      Uruguai és un gran país que conec bé. Vaig arribar a estar-hi dos mesos seguits, a banda d’una vintena de vegades per feina. També va ser un dels llocs que vaig considerar per “esborrar-me del nostre món”. Ho vaig descartar pel fet de tenir quatre estacions i vaig pensar en un altre país que també conec bé, de clima més homogeni: Costa Rica. El 2016 hi vaig anar bastant decidit a comprar una casa. Pensava en Guanacaste, al nord, a la frontera amb Nicaragua. Hi vaig anar i se’m va caure l’ànima als peus. Aquell Guanacaste salvatge que jo vaig conèixer el 1991, havia desaparegut i tot eren hotels i apartaments i americans amants de l’ecoturisme o aspirants a ser-ho… Per altra banda, San José (ciutat horrible, però a la que sempre hi hauries d’anar per mil coses) ja no era aquella ciutat que vaig conèixer amb nivells de seguretat impropis d’Amèrica llatina.
      En paral·lel cercava casa a Lanzarote, a la zona de San Bartolomé, una mica deixant que la ruleta decidís per a mi: el que sortís primer. Hi vaig passar vacances i temporades el 2015 i 2016. Em passava el dia a la Fundació Saramago i a la casa del Premi Nobel portuguès que, ell sí, vivia des de feia anys a l’illa volcànica amb la seva musa. El 2013 vaig tenir l’oportunitat de tornar al Canadà a treballar. Un contracte de 4 anys més 4, que acabaria ara. Però hagués estat tornar al món infernal de la gestió salvatge i ja no estava per això.
      En efecte Jordi, tots tenim motxilles. Algunes tan agradables com una mare, un fill i un altre fill i el seu fill que, per ara viuen a Xile, però en pocs mesos tornaran a Barcelona. Així que “l’exili”, al menys per ara, s’ha produït molt més a prop, al Delta. Però mai se sap. De moment tinc un projecte semblant al de l’Om, a Escòcia, per fer quan la pandèmia i alguna de les responsabilitats que tinc, ho permetin.
      Per cert, al bloc hi ha un cercador. si poses Uruguai, Costa Rica o Lanzarote, trobaràs escrits amb les meves vivències…
      No renunciïs als teus somnis!

  2. Jordi ha dit:

    Gràcies Josep Ma per la resposta…. Vivències compartides i sensacions i inquietuds també compartides…..
    Personalment tinc ganes de marxar de Catalunya però no puc….
    Ets una de les persones, poques, que en el camí de la vida admiro.
    Una abraçada!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Jordi! I sort.
      Catalunya fa pena. Pitjor que tenir un “fill tonto”, és que s’hi torni, quan no ho era!!!
      Dels espanyols no en podem esperar res de bo. Cap novetat fins aquí. Semblem mesells als qui agrada ser sodomitzats!!! No tinc inconvenient en reconèixer que entenc qui vol marxar! Que ningú vingui amb lliçons de patriotisme barat. Molts d’aquests porten els pantalons als turmells. Entre ells molts “honorables” membres i ex-membres de la “Gestoria Generalitat”. Estic tant fart dels llepaculs!!!

  3. Marta Eugènia ha dit:

    A la festa del futur, caminant conscients, sense extridències, demagògies i poques filosofies proselitistes barates, caldria que hi fossim convidats tots. O bé autoconvidats.

    Agents del canvi ho som tots. Els directius sanitaris, els socials, elsl comunitaris, fins i tot, els que ostenten el complex i perillós camí de fer polítiques de la cosa pública. Tots els poders traçats en vertical, horitzontal ( per allò de la governança democràtica) i diagonal caldria que hi fossim convidats. Diuen que tot suma, de vegades resta. No sempre multiplica i en tendència general tendeix a dividir. Però ens hi caldríem trobar tots en això que li diem futur.

    Personalment, a mig camí fet del trajecte professional, miro enrera i començo a pensar en les forces invertides en i per el canvi, en els troços de pell perduts i regalats ja en lo personal i professional . I sí, ja m’ha tocat sentir, com expliques Josep Maria, les ganes boges de fotre-el-camp, sense llibre de venda a la tornada. Per seguir, més anònima que el periodista glorificant el retir, obrint més parèntesis, altres parèntesis pel canvi.

    Com a docent a la facultat, setmanalment convisc de forma privilegiada entre noves i renovades promeses del talent pel canvi. I és en aquest espai, on sento cada vegada més la necessitat d’explicar-los la importància dels parèntesis, dels motius i les ganes que tindran tantes vegades de fotre el camp, i de la visió necessària ” prou esquinada” que cal tenir per tirant endavant de les causes pel bé comú.

    Possiblement el compromís amb el futur, i la festa a la que ens convida, sigui també poder explicar als que ens venen amb ganes al darrera, sense gaires floritures, què vol dir tenir vocació pels altres: vocació sanitària, vocació social… Sense generar espectives de futurs redemptors o salvadors; sinó generant ganes i valor pel caure i aixecar-se tantes vegades com sigui possible, en xarxa, en companyia, sumant coneixement, perquè potser, només potser així, moltes persones en xarxa, en molts petits espais de parèntesis, puguin mirar de no enviar tot això a fer punyetes.

    Gràcies Josep Maria, pel camí narrat, i pel que et queda per narrar i compartir.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Marta Eugènia. Tots els qui arribem a aquest món, hi estem convidats i tenim la possibilitat de fer les coses bé. La llavor està en cadascun de nosaltres. A partir d’aquí…
      Parles de valors, de capacitats potencials que hi ha qui desenvolupa més i qui no tant. O de forma desigual al llarg de la vida professional i de la vida en general.
      Del que comentes m’enganxo a la teva vocació docent. Els joves -o no tant joves- que formes, com deia, porten tots la llavor “de fàbrica” per poder ser persones com cal. No tots tindran però les aptituds per a assumir determinades responsabilitats professionals. Penso -i el programa de formació que vaig seguir al Canadà es basava en aquest principi- que sense aptituds personals la formació, la lectura, l’estudi, la discussió, els programes docents, les tesis, tesines i treballs de màster…, donen títols, però no necessàriament persones capacitades per afrontar determinades situacions complexes i reptes. Es poden sumar crèdits i els bons professors poden transmetre molt, més enllà de la matèria docent. Però no fer miracles. En lideratge -entès en un sentit omnicomprensiu, no necessàriament re ferit a allò que és “rutilant”-, el líder no es fabrica. Si hi ha les condicions es pot millorar moltíssim la capacitat innata. Per tant formació, sí, a a condició que hi hagi aptituds prèvies contrastades i basada en valors en el carrusel del relativisme creixent i del “tot s’hi val” que caracteritza la nostra societat.
      Pel demés, ja ho hem dit i estem d’acord, perquè així ho menciones: compromís, fer xarxa, el que jo anomeno practicar el “radicalisme selectiu”, fortalesa, vocació i sentit del bé comú i que la vida -i les organitzacions i els caps, i els que tenen poder en elles i en la societat i…-, et tractin una mica bé.
      Reitero el meu oferiment modest des de la rereguarda i des d’una distància prudencial. De la trinxera “vaig fotre el camp”.
      Segueix sent com ets Marta, i sàpigues tenir cura de tu. Gràcies per la feina que fas en benefici dels qui més la necessiten.

  4. Helena+R. ha dit:

    m’ha agradat molt això de “habitar el mundo de una forma esquinada”. De fet, penso que m’he fet aquest propòsit des que m’he jubilat. Comparteixo tots els teus sentiments respecte al nostre intent de reformar la administració i la teva metàfora de canviar el curs d’un riu. És demolidor si ho penses molt. Prefereixo creure que molts no varen prendre les decisions que calien quan calia. Clar que llavors em poso a pensar que si aquells polítics no ho varen fer, imaginat els d’ara… En fi, com es pot veure és millor deixar d’opinar en públic ( si fa no fa sempre diem el mateix) donar pas als joves (per què no se’n han de sortir?) i “esquinarse” en un lloc agradable, llegir molt i veure els amics el més sovint possible.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel teu comentari Helena. Va ser un plaer llavors compartir aquell projecte amb tu i ho és ara, després de tants anys, compartir la mateixa compliciat i estima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *