OCTUBRE 2025 S’ESMUNY ENTRE EL VENT I LA PLUJA

I si parlem clar?

Escolto que, un any més, per Nadal, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en lloc del pessebre hi posaran alguna cosa que un portaveu de l’ajuntament ha qualificat “d’original i creativa” o d’alguna expressió semblant. No tinc res contra la creativitat ni contra ser original. Ara bé, quan l’originalitat es converteix en una finalitat en si mateixa i no aporta cap valor afegit, quan cau en el cofoisme buit i absurd del “que original que soc!”, molts dels qui ens ho mirem sentim un cansament creixent i una vergonya aliena cada cop més fonda. La mateixa que provoca bona part del soroll que ens arriba de l’estament polític. Des d’aquest àmbit, que inclou també els mitjans, és a dir, el món politico-mediàtic, cada dia resulta més difícil debatre sobre res.

Una part de la societat ja ha desconnectat d’aquesta olla de grills. Els qui encara, per la raó que sigui, continuen enganxats a la disbauxa que ens arriba a través dels mitjans, també en formen part. D’una societat malalta, amb aparença de final d’època. D’era, diuen alguns. D’extinció no gaire llunyana de l’espècie humana, segons pronostica, ni més ni menys, Eudald Carbonell.

Tant els polititzats com els que no ho estan vivim molt pressionats per una manera de viure dominada per l’estrès. Anem de pressa, no tenim temps —sovint ni per als amics ni per a les persones estimades—, i quan dediquem una estona a algú, acostumem més a parlar que a escoltar. El que flota en l’ambient empeny cap a posicions tancades, cap a la poca receptivitat, cap a l’ancoratge en les pròpies conviccions. Fins i tot es fa difícil conviure amb la discrepància, com si fos un atac personal que enerva. En aquest ambient, el debat públic sobre qualsevol tema és cada cop més complicat. Fins i tot en àmbits petits i privats.

Aquest bloc, amb entrades en format dietari o no, em permet abordar allò que, per una raó o altra, em ronda pel cap. Una de les qüestions que fa dies que m’ocupa és la dels vasos comunicants entre desnacionalització, deteriorament i insuficiència creixent de les prestacions de l’Estat del benestar, i immigració. Ja us podeu imaginar la bomba que representaria aquest debat en un entorn polític o mediàtic.

La idea de “papers per a tothom” no pot ser. Ni per als més desgraciats que fugen de la pobresa, ni per als més privilegiats, els anomenats ex-pats. Tampoc podem mantenir permanentment oberta l’aixeta a tants turistes com vulguin venir, especialment els del col·lectiu d’espardenya tronada, que compliquen la vida quotidiana a Barcelona i, cada cop més, a d’altres ciutats. No només Girona. No pot ser. Ja n’hi ha prou. Barcelona fa temps que va començar a expulsar la seva gent, i aquesta centrifugadora de barcelonins gira cada dia més de pressa.

Certament, no hi ha corruptes sense corruptors, però el resultat és que hi ha corrupció. De la mateixa manera, no hi ha estrangers que apostin per la precarietat laboral, les condicions inhumanes i els salaris de misèria sense una oferta que generi aquesta demanda creixent. En detriment de tothom. També dels joves —i no tan joves— del nostre país, ben formats, més enllà del tòpic que “els nostres no volen fer segons quines feines”, o accepten treballar per aquests sous perversament rebentats, o…

Els ex-pats, molts amb ingressos molt superiors als del promig del país, gaudeixen de tenir la seva base operativa a Barcelona, teletreballant i viatjant quan cal allà on sigui. Certament, la situació vergonyosa que, amb nocturnitat, traïdoria i mala intenció política, impedeix que Barcelona disposi d’un aeroport intercontinental de primera divisió és un inconvenient. Però els avantatges que hi troben compensen de sobres aquest inconvenient. N’hi ha que fa cinc, sis o set anys que viuen aquí i no parlen ni una paraula de català ni de castellà. No els cal. Hem decidit ser esclaus d’aquesta nova elit, encara que sigui al preu de posar en risc extrem la nostra llengua i acabar sent estrangers a casa nostra. Quan recorro al refrany “de fora vingueren que de casa ens tragueren”, no tinc la sensació d’exagerar gens. Els hi posem la catifa vermella, permetent que contribueixin a l’encariment de la vida. En el cas de l’habitatge, la influència és més que perversa. El problema és multifactorial i més complex que reduir-lo només a aquest factor, però l’impacte és innegable. Els estrangers rics disparen els preus pels núvols; els pobres fan les feines més dures i desagraïdes per quatre cèntims i contribueixen a rebaixar els salaris. El còctel és explosiu.

Els serveis socials, infrafinançats des de molt abans que fóssim vuit milions, no donen a l’abast. La situació a les escoles comença a percebre’s com a insostenible i genera tensions objectives. I la gent, a poc a poc, s’adona que l’augment de les llistes d’espera per ser atès al sistema sanitari coincideix amb l’allau creixent d’immigrants que, abans de saber dir “bon dia”, ja disposen de targeta sanitària. Mentrestant, hem d’escoltar insensats —per no dir descerebrats— que fan apologia dels “10 milions”. Més enllà d’opinions, ideologies o valors, hi ha dades i estudis objectius. Quan en una societat el percentatge de població estrangera s’aproxima al 15 o 17%, les tensions es fan palpables. Si arriba al 30%, el racisme esdevé una realitat.

És això el que volem? Papers per a tothom, sense més? De debò? Adoneu-vos que, més enllà de la voluntat —que no sé mesurar, però tampoc no tinc clara— del Govern de la Generalitat de garantir que a Catalunya es pugui viure en català, Salvador Illa ha estat el primer president de la Generalitat a assistir a la celebració del desastre vergonyós anomenat fiesta de la hispanidad. Mentrestant, qualsevol jutge de barri dicta sense rubor sentències destinades a anorrear el català. De veritat hem de pagar amb diners públics companyies de teatre argentines que actuen amb més duresa que el dictador Franco contra la nostra llengua?

Algú creu sincerament que la calma chicha aparent després de la decepció del resultat de l’1 d’octubre —i, sobretot, la frivolitat dels polítics que ho van fer tan malament— quedarà reprimida per sempre? Que la gent continuarà callant i, amb la cua entre cames, s’empassarà tots els atacs socials, econòmics, culturals i lingüístics que patim? Tan mesells som? No ho crec.

Més aviat penso que les condicions per a una explosió social ja són totes damunt la taula. Som molts els qui estem tips de consignes utòpiques, de caratollades políticament correctes i de discursos que prediquen la pau al món mentre fan mans i mànigues perquè aquí acabem a mastegots. Som molts els qui ja no suportem més la presa de pèl que és avui la política, els partits i els polítics. A mi no em representen. Cap d’ells. Cap ni un. Personalment, ja he passat pàgina del règim del 78, que, si mai va arribar a ser democràtic, avui fa una pudor de podrit insuportable.

_________________________________________________________________________

Parlem de llibertat                                                                                                                                                   

—Ets de motos?
—Tota la vida. Des dels setze anys. He fet viatges llargs, sense presses, amb el vent com a company.
—Sensació de llibertat, suposo.
—Molt gran (…) Aquí al Delta em sento també lliure. Sí, de fet em sento lliure.

“La llibertat és una il·lusió. No existeix”, diu el meu interlocutor, i em quedo en silenci, deixant que la frase caigui sense necessitat de rebutjar-la, però sí de meditar-la. Escriure després és recuperar l’aire que no sabia que m’havia faltat, i en aquest gest sento que la llibertat més profunda és la que es construeix amb cada decisió pròpia.

Hi ha paraules que el món ha gastat de tant pronunciar-les. Llibertat n’és una. S’ha convertit en consigna i en reclam, però la llibertat de debò habita en el silenci i en la intimitat on tot es despulla, on un pot reconèixer-se com a agent de la pròpia vida. M’agrada molt la idea de Charles Taylor quan assimila llibertat a la capacitat de ser autor de la pròpia existència, de mantenir un centre moral propi enmig del soroll del món. Aquesta autonomia no depèn de tenir moltes opcions obertes ni de gaudir d’un gran ventall de possibilitats. Estar davant un aparador ple d’ofertes o assegut veient anuncis i més anuncis per la TV pot donar la falsa il·lusió de llibertat. La llibertat de triar que te l’esclau del mercat! Però  la llibertat autèntica va molt més enllà d’un ventall d’opcions. Passa per l’autoria, per la capacitat de ser autor de la pròpia vida amb  certa coherència i responsabilitat sobre la pròpia trajectòria.

En el meu cas, això no és un concepte abstracte. La decisió de venir a viure al Delta, la manera de viure que he triat —lenta, discreta, contra corrent, molt allunyada de la que duia abans de venir, amb hores i ritmes molt determinats —òbviament no del tot— per mi mateix, la sento obra meva i em retorna, dia rere dia, una sensació de llibertat que cap opinió ni llei altera gaire. No és grandiloqüent ni heroica. És només la constatació de viure segons les pròpies conviccions, sense cedir a la pressió del que és considerat normal o correcte. Aquesta vida, amb tots els seus ritmes, silencis i escenes quotidianes, és la manifestació concreta de l’autonomia que Taylor descriu.

Hi ha moments, però, en què la llibertat s’obre de manera tangible, gairebé física. La carretera solitària s’estira sota la moto i el vent es converteix en aire que escampa les pors i les pressions. L’alè curt en arribar al cim després d’una ascensió llarga, el silenci que l’acompanya, la vela que s’infla i el mar que empeny l’embarcació. En aquests instants, cos i ment s’expandeixen a la vegada, tot encaixa i un se sent completament viu, lliure de manera immediata, sense necessitat de raó ni justificació. És una llibertat que no depèn del centre racional ni de la coherència moral, sinó del contacte amb el món i amb un mateix.

Al costat d’aquesta llibertat corporal hi ha una llibertat més subtil i silenciosa, que ni la por ni els constructes poden robar. Neix de la lucidesa i del coneixement del que és essencial, de la confiança en les pròpies decisions, de sostenir allò que val la pena i deixar anar el que pesa. Aquesta llibertat permet caminar pels dies sense dependre de l’acceptació dels altres, sense que el judici extern determini els passos ni el ritme. És la llibertat que es construeix a poc a poc, en la quotidianitat, i que es manté perquè l’ànima ha triat el seu centre i l’ha defensat silenciosament.

Escriure condensa totes aquestes llibertats. Cada paraula és una línia traçada a la pròpia vida, cada frase un acte de responsabilitat i de presència. Escriure és reconèixer-se com a autor, assentar-se en el propi centre, respirar i deixar que tot flueixi: el Delta, el vent, la muntanya, la carretera, la vela, i jo que observo i decideixo fins on puc. Escriure és un acte de llibertat en la seva forma més pura, que permet fer tangible el que només la consciència sabia.

En aquest fil que travessa el dia a dia, en el contacte amb el cos, amb la natura i amb el propi relat, resideix una veritat senzilla però profunda: la llibertat no es proclama ni es demostra, es viu. És la vida que un ha escrit amb atenció i convicció, que es desplega en cada respiració, en cada decisió i en cada silenci, i que només es pot reconèixer sent-ne testimoni íntim, amb el cor i amb la ment presents. Amb consciència.

_________________________________________________________________________

Final d’octubre

Sento que la tardor no acaba d’arribar del tot. El calendari la promet, però l’aire dubta, el cel juga a enganyar-nos, i ni tan sols els meteoròlegs gosen assegurar quin temps farà demà. És com si la natura reflectís la mateixa incertesa que arrossega la gent. Massa gent te massa poques idees clares. Vivim en un temps confús, canviant, on la previsió del temps i de la vida s’ha tornat un exercici de fe.

Camino. M’allunyo del poble i segueixo el traç irregular de la costa. Els petits penya-segats s’alcen com ferides antigues a la pell del litoral. La mar batega amb calma, però darrere d’aquesta quietud hi ha alguna cosa inquietant, com si el silenci del món estigués a punt de dir-nos una veritat que no volem escoltar. Faig fotografies a l’escuma del mar, a la llum que es filtra entre núvols, a la textura de la pedra. Les envio a amics llunyans. Em responen sorpresos per la bellesa del lloc. Jo també me’n sorprenc, cada cop que camino per aquí. Cada dia és diferent. Jo mateix no soc el mateix avui que l’últim dia que vaig passejar per aquí. Aquest aquí, ara, ja no és aquell allà, llavors.

Camino, respiro, sento més que penso. Veig en el mar i en el cel rostres i siluetes de persones que estimo, de parelles que semblen felices. Penso, ara sí, en amics que cerquen pau i no l’acaben de trobar. Em ve al cap una persona concreta de les moltes que diuen sentir-se soles. Té totes les hores plenes, la vida ocupada fins a l’últim minut. Treballa sense descans, com si el treball fos l’única manera de no mirar-se per dins. Diu que ho fa per diners, però de diners no n’hi falten. El que li falta és aire, companyia, tendresa, deixar-se anar, estimar. I tanmateix, no sap com obrir espai per tot això.

Penso en com sovint fem discursos bonics, plens de paraules apreses, de valors heretats, però buits d’experiència viscuda. Repetim que el més important és estimar, compartir, cuidar-nos, i alhora vivim atrapats en una roda que ens impedeix fer-ho. El món gira massa de pressa perquè l’accelerem sense pietat. Cada cop més gent confon la velocitat amb la vida. Ens estressa la lentitud, ens incomoda el silenci, ens espanta aturar-nos i veure què hi ha a dins.

Hi ha un soroll de fons constant, visible i invisible alhora. Soroll de pantalles, de notícies, d’opinions, de presses. Un soroll que impedeix escoltar, ni els altres ni nosaltres mateixos. Ens hem tornat experts a parlar sense dir res, a omplir els buits amb més buidor. Potser per això la gent està sola. Sola en parella, sola en família, sola envoltada de companyia, també sola sense ningú més.

No és que faltin persones, és que falta presència. Falta temps compartit sense objectius, falta la mirada que no jutja, la conversa sense urgència, el silenci en companyia que és una altra manera de parlar. Ens hem oblidat de la lentitud de l’afecte.

Penso que potser el gran problema del nostre temps no és la solitud, sinó la por d’estimar. Estimar implica desarmar-se, renunciar al control, donar espai a l’altre. I vivim en un món que ens ensenya a defensar-nos, a protegir-nos de tot, fins i tot de l’amor. Ens hem tornat reservats fins i tot amb la nostra pròpia ànima.

Quan el sol baixa darrere els penya-segats i la llum s’apaga lentament, sento que la tardor, en realitat, no és una estació, sinó un estat de consciència. És aquest moment en què t’adones que res no és segur, que el temps passa i que cal aprendre a viure amb incertesa. Que no cal esperar el clima perfecte per caminar, ni la persona ideal per estimar. Que la vida, com la mar, només demana atenció i presència.

M’aturo uns minuts. Miro l’horitzó i penso que potser estimar és això, saber mirar, saber estar, saber escoltar. No ocupar-se, sinó acompanyar. Potser el sentit de viure no és fer molt, sinó ser-hi, amb un mateix, amb els altres, amb el món.

Quan torno cap a casa, la llum ja és suau i els ocells callen. L’aire té aquella olor indefinida de final d’octubre, quan l’estiu ja no hi és i la tardor encara s’està fent. I penso que, malgrat tot, és un bon temps per viure. Un temps per recordar que, fins i tot en la confusió, la bellesa persisteix. I que potser, només potser, l’única manera de no estar sol és aprendre a estimar de veritat.