FAMÍLIA RIBERA BERGÓS: DONACIÓ D’UN LLEGAT

JORDI RIBERA I BERGÓS

“Hi ha una amiga meva que està buidant el pis del seu germà, que va morir fa gairebé dos anys, i té un munt de llibres, CDs, vinils… per donar. Si us interessa, m’ho dieu”. Era un WhatsApp enviat per la Maria Àngels a un grup que conformem amb alguns companys d’escola.

En Ricard va ser el primer de nosaltres en anar-hi i va ser obsequiat amb una quarantena de CDs i quatre llibres que va triar. En Ricard, home amb una curiositat intel·lectual infinita, és un destinatari òptim, pensant en aprofitar aquestes peces que han quedat sense amo. Ens va animar a anar-hi.

La Maria Àngels em va acompanyar i quan vàrem arribar a l’entrada de l’edifici, em vaig adonar que era un lloc que ja havia visitat. Feia anys. Allà hi va viure Agustí Montal, qui va ser president del FC Barcelona, i recordava haver-hi estat convidat a sopar i haver-lo visitat en alguna ocasió més.

La Mercè ens va rebre amb una samarreta que em va agradar molt —la de la màscara de la llibertat d’expressió— i uns guants. Tot d’una, em vaig adonar que havia oblidat la recomanació de la Maria Àngels de portar una samarreta, uns guants i una mascareta per evitar els inconvenients provocats per la pols.

La primera mirada al voltant meu em va provocar una sensació estremidora. Vaig pensar: “Les restes d’un imperi”. “Quan et mors no t’emportes res”. “Quina feinada pels que queden…”, i coses d’aquest tipus. Però només va ser una primera impressió.

—Quant temps fa que estàs desmuntant? —vaig preguntar a la Mercè.

—Fa vuit mesos, però no vinc pas cada dia. Només alguns matins —em va respondre.

Està clar que hi ha posat feina de triatge, selecció i que alguna inquietud noble la mou. Tots sabem que hi ha maneres expeditives de buidar una casa, sense miraments… La dona estava ocupada amb uns avaluadors o taxadors.

—Això potser els hi pot interessar als de Mercantic —va dir un d’ells.

La Mercè, prou ocupada amb aquells homes, tot i l’ajut del seu marit, no ens podia prestar tota l’atenció que, diria, li hagués agradat poder dispensar-nos. La Maria Àngels, perfectament conscient de la situació, es va fer càrrec de dur-me on hi havia els CDs. Una taula gran, molt gran, potser de sis, vuit?, metres amb piles de CDs damunt.

—Aquí hi havia un piano de cua, que ja s’han endut, em va dir, assenyalant un espai buit, mentre ens dirigíem cap a la recopilació musical.

Vaig veure partitures i hi havia molts CDs d’òpera.

El mateix dia, al vespre, vaig fer un trajecte en cotxe d’uns vint minuts amb la meva amiga Laura Puerto, una de les intèrprets de música antiga més destacades d’Espanya. Una música renaixentista, amb una sensibilitat exquisida que arriba a tocar amb arpa peces concebudes per a piano i altres instruments. A més a més, ho fa amb arpa de dos ordres, de doble fila de cordes, instrument usat durant el segle XVII i part del XVIII. Una persona implicada, amb un reputat constructor d’arpes, en la reproducció d’una arpa renaixentista de dues files. També toca el clavicèmbal i altres teclats. En fi, no sabria dir on comença la Laura i on acaba la música barroca, antiga, renaixentista.

El que vaig veure a la casa inesperadament visitada, em va portar a voler saber qui era l’últim habitant que va tenir, en Jordi Ribera i Bergós. En vaig tenir prou amb el que vaig veure per saber que, per aquell home, la literatura, la poesia, l’assaig, la música, l’òpera en particular, la pintura, l’art, gosaria dir que el coneixement, l’afany de saber i la sensibilitat, van marcar la seva vida. No era qüestió d’atabalar en aquell moment la germana del difunt, la Mercè, a la que hagués crivellat a preguntes. De manera que, acabada l’apassionant visita, quan vaig poder, vaig buscar informació.

Llicenciat en Història de l’Art, havia revisat i adaptat el llibre Instrumentos musicales, i s’havia dedicat a la història de la música publicant una biografia sobre Bruckner, estudiant i traduint diverses operes com Anna Bolena, Macbeth, La Gioconda i fent crítiques musicals a diverses revistes, entre elles Scherzo.

Curiosament, la meva relació amb Laura Puerto es produeix al voltant de tres fets (per aquest ordre): la malaltia greu —i com aprendre a abraçar-la amb confiança—, la música barroca amb tot el que suposa i la mort —i com aprendre a acaronar-la amb esperança—. Després de moltes converses telefòniques, ens vàrem veure per primera vegada a Madrid. Poca estona després d’acomiadar-nos em va enviar un missatge en el que deia:

“(…) hablando de la muerte y de cosas inconclusas, me acabo de enterar que ha muerto mi director de tesis (…)”.

Fa pocs dies em va comunicar la mort d’un altre amic i el mateix vespre del dia que vaig estar a la casa del difunt Jordi Ribera, la Laura, durant el trajecte en cotxe, em va explicar que l’amic mort recentment era Eduardo Torrico, un referent, atenció, del periodisme esportiu i de la crítica musical. Sí, sí. No es tracta d’un error. Algú que va liderar programes esportius a Onda Cero, Antena 3 Radio, que va escriure cròniques a diaris com AS o El Independiente, el mateix que va ser la mà dreta de José María García en les èpoques de màxima tensió amb José Ramón de la Morena, va ser redactor en cap de la revista Scherzo. Una de les revistes espanyoles més prestigioses en el camp de la música clàssica, en les que Jordi Ribera havia publicat crítiques musicals. “Què petit és el món!”, vaig pensar.

De seguida vaig donar prioritat als llibres sobre els CDs. De llibres, n’hi havia per diferents llocs de la casa. Però jo em vaig concentrar en dues habitacions.

Malgrat es veia que diverses persones havien passat ja a recollir llibres, es podia observar un ordre que, estic segur, era estricte en vida de Jordi Ribera. Poesia catalana. Espriu. Molts llibres de Manuel de Pedrolo, de Maria de la Pau Jané, Valentí Puig, Josep Ma. de Segarra, Narcís Oller, Vázquez Montalbán, Llorenç Vilallonga, Muñoz Molina, Javier Marías, José Saramago, Borges, García Márquez.  No vaig veure-hi Josep Pla…

Molta obra de Delibes, de Camilo José Cela, de Valle Inclán, d’autors de la generació del 98.

Molts llibres, comprats en edició de butxaca i/o tapa tova, estaven perfectament enquadernats amb tapa dura i el títol del llibre i de l’autor, al llom i a la portada. La majoria porten el nom, Jordi Ribera, a la primera pàgina, i una data. Suposo que la d’adquisició. I en algun cas alguna informació addicional. Alguns tenen notes manuscrites dins o postals, nadales, pamflets de propaganda… Les nadales i algun altre detall m’han fet pensar en adscripció catòlica. No sé pas si d’en Jordi, però sí —diria— de la tradició familiar.

Hi ha persones a les que ens agrada viure entre llibres. Anem sovint a llibreries, algunes d’elles ens agraden molt i ens hi trobem bé —en el meu cas la llibreria Ona, per exemple—. Quan vaig de viatge, sempre busco llibreries amb encant, i m’entusiasma perdre-m’hi una bona estona. Comprem molts llibres, alguns o molts dels quals no llegirem mai. Perquè ni tan sols tindrem el temps per fer-ho. Però ens agrada tenir-los, mirar-los, tocar-los, consultar-los i fins i tot llegir-los! Ara mateix, mentre escric, veig en Miguel Delibes mirant-me. Al costat de la seva cara es pot llegir “He dicho”. Aquest és un dels llibres que va ser del, per a mi mai conegut, Jordi Ribera que, després de mort i sense saber-ho, està regalant llibres a algú que no va conèixer mai…

Miro el rostre de Delibes, en el llibre d’en Jordi i el veig escrivint al cafè Lion d’Or a la Plaza Mayor de Valladolid. M’agradava veure’l amb barret i capa castellana. Revisc tota una època i les emocions, de tot tipus, de quan vaig viure en aquella ciutat. Delibes i la seva obra, era de les poques coses que em reconciliaven amb aquella terra castellana, àrida i dura pel que fa al seu paisatge geogràfic i humà.

M’emporto llibres que ja tinc, com Demian. Però el tinc a Barcelona, no al Delta, i més d’una vegada he volgut rellegir les emocions viscudes per Emil Sinclair, gràcies a Demian i Frau Eva i com al final del llibre s’esbossa l’inici del que ha estat el més gran dels horrors humans: la II Guerra Mundial, que apareix al mig d’aquell Nirvana…

M’emporto llibres que vaig tenir, però que vaig deixar i mai van tornar, com Mecanoscrit del segon origen. I recordo aquella nit d’estiu, començant el llibre ja al llit, amb la intenció de llegir una estona abans d’adormir-me i… no adormir-me! Llegir, llegir i llegir, sense poder parar, fins a acabar-lo quan el dia clarejava, amb els ulls plens de llàgrimes. Hi ha alguna cosa comparable a provocar l’exaltació de la sensibilitat i les emocions més nobles, a través de la capacitat creativa, a través de l’art? Per què, si no, tota la vida he volgut ésser escriptor? Perquè escriure —com llegir— és viure, compartir i exaltar el valor de la vida.

M’emporto llibres que són grans clàssics en edicions originals o peculiars per una raó o altra. Trobo El Aleph de Jorge Luis Borges editat el

EL CERCLE DEL LICEU

1971 per Alianza Editorial, conjuntament amb Emecé Editores de Buenos Aires. Mare de Déu!!!

Com van marcar la meva vida d’adolescent els llibres de la col·lecció “El Libro de Bolsillo. Alianza Editorial” que per unes poques pessetes t’oferia obres mestres de grans autors!!! Em ve al cap El árbol de la ciencia. El pobre Andrés, un metge incòmode amb la medicina des de que era estudiant i més preocupat pels problemes socials i polítics de final del segle XIX, per la literatura i la filosofia que pels virus i els bacteris. Com jo mateix! I com el “tio” Iturrioz, també metge mal adaptat a l’art de curar, que a propòsit de la mort d’un nebot, diserta sobre la vida i la ciència, des d’una perspectiva existencialista!

Recordo les meves excursions a la llibreria Paideia del meu poble, Sant Cugat, a comprar llibres. Era joveníssim. La Neus, la llibretera, em va calar, i cada vegada en feia millors recomanacions. Jo me la mirava amb veneració. No fa gaire vaig anar a la Paideia —ara ubicada en un altre lloc igualment emblemàtic del poble— i la Neus encara hi era!!! I la vaig veure d’edat similar a la meva. Més gran que jo, però no gaire. Com canvia la perspectiva de la diferència d’edat amb els anys. Gran decepció quan em va dir que no em recordava!!! Jo havia somiat amb ella, manta vegades. Va ser com aquells moments en el que un dels milers “amors de la teva vida”, t’ignora amb indiferència. Terrible!!! Tots aquests records i més, circulaven a tota velocitat pel meu cervell, en aquella casa, en procés de liquidació, d’aquell home mort, que mai vaig conèixer, rodejat de llibres plens de pols i art en diferents materialitzacions.

Però tornem a l’Aleph, tot un tribut a la intel·lectualitat i una glosa a una de les dèries del gran porteño: l’infinit. El llibre em porta records de Buenos Aires, una ciutat amb la que hi tinc una connexió especial. Molt especial (veure “Tardor-hivern austral”, del 30 juny de 2016). I em recorda una frase de Borges que tinc gravada a la memòria: “Quizás haya enemigos de mis opiniones, pero yo mismo, si espero un rato, puedo ser también enemigo de mis opiniones”. I la recordo perquè quan la vaig llegir per primera vegada vaig pensar: “Quina raó que té. Si no és així, no s’evoluciona”. Ja sigui en sentit vital, filosòfic, o científic: l’assaig-error. Al cap i a la fi, la saviesa arriba després d’infinitat d’assajos que permeten corregir i avançar.

Aquest llibre de tapa coberta tova, està perfectament enquadernat amb tapa molt dura i en el llom es pot llegir “El Aleph Borges”. La resta tot és de color negre. L’obro i veig tamponat “Magdalena Ribera i Bergós. Ferran Agulló 18. BARCELONA”. A sota, escrit a llapis, un resum estilístic de l’obra… Imagino que és o era una germana del difunt i de la Mercè que, o bé era molt aficionada a la literatura o bé tenia una formació i/o professió literària-humanista.

Mentre mirava llibres i llibres i descobria aquests detalls, i la Maria Àngels voltava per la casa i la Mercè seguia ocupada amb els taxadors/liquidadors de tresors, jo em trobava ja a l’espai sideral. En un món meravellós. Cada vegada tenia més ganes de conèixer en Jordi Ribera, cosa impossible. En algun moment de l’estada, la Mercè em comentà que en aquell pis de molts metres quadrats hi varen arribar a viure tretze persones, no sé si de dues o tres generacions.

Saber que l’avi d’en Jordi, de la Mercè i suposo que de la Magdalena, va ser l’arquitecte modernista Joan Bergós, amic d’Antoni Gaudí que el va influir molt en la seva obra, només va fer que augmentar la meva curiositat. Vaig recórrer un moment a “Mr. Google” a la pantalla del telèfon per aprendre que, sí, que va ser un arquitecte modernista amb influències, però del noucentisme. Dedicat a més a més a les belles arts, assagista, amb múltiples publicacions sobre materials i tècniques constructives i, el més impactant per a mi, coses personals, el 1929 va dirigir les obres del Pavelló d’Alemanya a l’Exposició Internacional de Barcelona, projectat per Ludwig Mies van der Rohe. Aquesta és la part que, per raons llargues d’explicar, em “vincula amb un fil invisible”, amb aquest arquitecte que, evidentment no vaig conèixer, avi del també per a mi desconegut Jordi Ribera, que m’ha regalat llibres després de mort.

Veient que existia una autobiografia o unes notes autobiogràfiques, els hi vaig demanar a la Mercè. Em va enviar el document autobiogràfic del seu germà complementat amb aportacions d’ella mateixa.

Així he sabut que Jordi Ribera i Bergós va néixer tres anys més tard que jo i va morir amb seixanta anys. Més enllà de l’arquitecte Bergós, la mare d’en Jordi era ceramista i la família aficionada a l’art i, especialment, a la música. Als 12 anys s’aficionà a l’òpera i el seu pare, als 13 anys, l’abonà al Liceu, on hi va seguir anant fins que la malaltia li va permetre, així com també al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona. També li agradava el cinema, però molt especialment el teatre. Evidentment, tot el que vaig veure en aquella casa — mobles, pintures, ceràmiques, escultures, elements decoratius diversos, vaixelles, jocs de cafè…—  tot i l’aire fantasmagòric del moment de desmuntatge d’aquell “centre d’art i cultura”, denotava una sensibilitat, una creativitat, una inquietud pel saber, un sentit de l’estètica, una espiritualitat, gosaria dir, perfectament descriptibles. On aniria a parar tot allò?…

Segons relata ell en la seva autobiografia:

“(…) estudia simultàniament Art Dramàtic (Escenografia), a l’Institut del Teatre, i Geografia i Història a la Universitat de Barcelona, (…) es decanta per la Història de l´Art.

Tesi de Llicenciatura: ‘L´Escenografia a Barcelona del 1700 al 1714’, dirigida per Santiago Alcolea.

Tesi doctoral ‘L´escenògraf  Maurici Vilomara’.

L´any 1988 fa la primera aportació dedicada a uns artistes plàstics català i valencià: els capítols dedicats a Elies Rogent i Joaquim Sorolla a l´obra col·lectiva ‘La nostra gent’ (Barcelona, Plaza & Janés). Tres anys després, Francesc Fontbona li confia el catàleg raonat de pintura i escultura a l´obra també col·lectiva dirigida per ell mateix ‘El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura’ (Barcelona, Edicions Catalanes). En aquella època, ja tenia clar quina personalitat desitjaria estudiar: un  pintor escenògraf que bé podria ésser parent llunyà seu, Maurici Vilomara i Virgili, artista a cavall dels segles XIX i XX. Té clar també la persona que li podria fer de ponent: Mireia Freixa, antiga professora seva de les assignatures d’Art Català II i Art del segle XIX.

A l’inici de la dècada de 2000, Francesc Fontbona li encarrega la redacció del capítol ‘L´escenografia durant el Modernisme’ a la monumental obra col·lectiva El Modernisme (editorial L´Isard).

Paral·lelament es dedica a la tasca de recuperació de la figura del seu avi, Joan Bergós i Massó, arquitecte, historiador de l´art i deixeble de Gaudí, sobretot a partir de la realització de l´opuscle Centenari Joan Bergós, commemoració del centenari del seu naixement (1894-1994) i de la doble exposició celebrada a Lleida poc abans (Joan Bergós Massó arquitecte) comissariada juntament amb la seva germana Mercè.

Així mateix revisa —i segons el cas prologa— diverses reedicions de Gaudí, l´home i l´obra, de l´esmentat Bergós, sobretot les publicades a càrrec de Lunwerg (1999 i 2011). I, en ocasió de l´any Gaudí, l´article ‘Joan Bergós, arquitecte polifacètic’, (al catàleg de l´exposició Els arquitectes de Gaudí, Barcelona, Col·legi d´Arquitectes de Catalunya).

Va col·laborar a les revistes Serra d´Or, Assaig de teatre i sobretot a Revista de Catalunya, i en castellà a Sirga. En aquesta darrera llengua va realitzar una llarga tasca com a musicògraf en el camp de la música clàssica i de l´òpera (…)”.

També em vaig endur el llibre d’Antonio Skáreta El cartero de Neruda. Els qui heu seguit el bloc, sabeu com m’ha marcat Pablo Neruda (veure “Isla Negra” del 17 de febrer de 2022, “La Chascona” del 3 de febrer de 2018, “Conte refet” del 27 de maig de 2021, entre altres). La història en sí mateixa, no té més. Quan Neruda es va instal·lar a la inequívocament nerudiana casa d’Isla Negra, en la que esta enterrat junt a la seva esposa, Matilde Urrutia, rebia tantíssima correspondència que li varen assignar un carter només per a ell. Mario, un noi romàntic i somiador que no volia ser pescador com la resta d’homes del poblet situat al Pacífic. Més interessant que la història d’aquell noi de poble, és l’amistat que es va establir entre ell i el poeta. També em vaig endur les seves memòries Confieso que he vivido, malgrat tenir l’edició publicada per Seix Barral que vaig comprar a la Chascona, la casa de Neruda a Santiago, el 25 de gener de 2018, el dia que feia 136 anys del naixement de Virginia Wolff.

Mentre mirava aquests dos llibres, vaig tancar els ulls i vaig veure imatges de La Chascona, de La Sebastiana —cases de Neruda a Santiago i a Valparaíso, respectivament— i de la casa d’Isla Negra. He tingut la sort de visitar les tres en diferents ocasions, especialment La Chascona. No em cal saber gaire per imaginar que la família Ribera Bergós no té res a veure amb Pablo Neruda, que els temps són uns altres i que no és —suposo— imaginable pensar en una Fundació que recollís tota la màgia, l’aliment per a l’esperit contingut en aquella casa.

Burgesia catalana de la que fa sentir orgullós de pertànyer al nostre país. Persones austeres, discretes, sensibles, amants de l’art, de la cultura, de la llengua i del país que han ajudat a fer i a que puguin seguir sent. Mecenes? No ho sé, en aquest cas, però no m’estranyaria. La manera de desmuntar el pis que veig que ha seguit la Mercè, em fa pensar en un cert tipus de mecenatge. M’explicaré.

Quan veus hores i hores de tria, de selecció, perquè, d’una forma o altra, el llegat no es perdi… A cadascun dels llibres que em va donar hi va gravar la rúbrica de Jordi Ribera Bergós, amb la paraula “llegat” a sota. Aquest detall em va emocionar especialment. Li vaig enviar un missatge, garantint-li que els llibres serien custodiats, cuidats i valorats, com cuido tots els meus llibres. Que en el meu cas en faria ús i un bon ús i li vaig expressar l’agraïment profund que sentia. Ja estan dipositats a les lleixes de la biblioteca de la casa del Delta i, la iniciativa del segell posant en valor el llegat, he decidit que l’adoptaré.

En les properes setmanes buscaré algú que em faci un segell semblant i demanaré als meus fills que facin tot el que puguin per tal que quan jo ja no hi sigui, els meus llibres —entre els que hi haurà els regalats per en Jordi Ribera Bergós— vagin a parar a persones i/o institucions que els hi puguin treure el màxim partit. Que segueixin alimentant esperits i donant vida a les persones que els puguin llegir!

Gràcies, Mercè, per la teva generositat i la de la teva família!