El bloc de Javier naya

El bloc de Javier Naya

Un empresari amic meu li demanava a un altre amic, mestre d’institut, ambdós en la cinquantena avançada, per l’edat dels seus alumnes i per com portava el tema de la disciplina a classe.

El mestre va contestar: “En tinc de tot, a l’ESO i a primer de Batxillerat (d’11 a 17 anys). La disciplina és el més difícil de la meva feina. Tinc sort, però, ja que he estat capaç de trobar un equilibri entre fermesa i cordialitat. Amb molta paciència i una bona dosi de proximitat amb els alumnes, encara no estic ‘cremat’ i em sento estimat (que en el meu ambient és un privilegi). De tota manera els anys em pesen, em sento amb menys energia… Si em jubilessin, no em passaria res!”.

L’empresari va respondre: “Els mestres que conec (…) només fan que queixar-se dels alumnes i dels pares (dels mateixos). Ets el primer que diu coses positives. Celebro que et sentis estimat. És nou per a mi. Felicitats per la bona actitud i segur que també per la bona feina. Treball vol dir esforç i dificultats, i no parem de queixar-nos tots plegats”.

Queixar-se és, a més a més, autodestructiu”, va dir el mestre, i l’empresari va reblar: “És autodestructiu i malmet tot el que es fa i el que està al voltant… som egoistes i només ens mirem el melic”.

La conversa dels amics m’ha fet pensar en moltes coses i no puc evitar preguntar-me (retòricament, és clar) en quin món vivim que el que hauria de representar la normalitat, és a dir, que els mestres estimin la seva professió i als seus alumnes i rebin a canvi la gratitud i el reconeixement social per la tasca crucial d’ensenyar els nostres nois i noies, sembli l’excepció!!

Però la conversa per damunt de tot em posa al davant un món mancat d’humilitat, en el que costa reconèixer les pròpies limitacions i assumir-les raonablement, i es tendeix a buscar els responsables dels nostres mals fora de nosaltres mateixos.

La humilitat, més que una virtut, representa la consciència màxima dels límits de qualsevol virtut i d’un mateix. Comporta discreció. Desconfio de qualsevol persona que aspira a tenir una presència constant davant el públic. Sovint ensenyen poc, alliçonen molt i no sempre són exemplars. Fa temps que tinc ganes de parlar d’aquests personatges tant en boga que són els “tertulians”. Homes i dones obligats a opinar de qualsevol cosa. La que toqui aquell dia. De l’àmbit que sigui, de la disciplina que sigui.

Ja m’he referit en algun post al rol dels polítics i la humilitat. Fins i tot vaig matisar que si bé els hi és exigible que en determinats moments mostrin convicció i transmetin calma, pau i serenitat (imaginem qualsevol gran desgràcia: un tsunami, un atemptat terrorista, el que sigui); sentir-se obligats a contestar qualsevol cosa amb el to propi del que posseeix la veritat absoluta, genera gran desconfiança i contribueix al seu descrèdit. Certament hi ha lideratges públics basats en valors. Ja ens entenem i tampoc cal arribar a Gandhi o Mandela per evidenciar-ho.

Però la humilitat no predomina. Fins i tot certs intel·lectuals i filòsofs, malden per ser mediàtics i populars. Com els polítics i els tertulians, probablement sovint sobreavaluen les seves competències, de manera que esperar massa d’aquests que s’autoproclamen intel·lectuals pot ser un error.

En qualsevol cas, ja siguin polítics, tertulians i personatges mediàtics (inclosos els nous polítics producte dels Media i les noves tecnologies), intel·lectuals o filòsofs,  més que la humilitat o capacitat de reconèixer el que no s’és, es caracteritzen per la supèrbia i la vanitat i fins i tot l’orgull, que per a mi és sinònim d’ignorància. Paradoxalment, fins i tot un intel·lectual  orgullós pot ser de fet un ignorant. Com va dir Montaigne, “tan savi com vulgui però al cap i a la fi és un home: existeix quelcom més caduc, més miserable i amb menys valor?”.

Ser humil no implica deixar de tenir consciència del propi talent. Quan aquesta virtut s’associa a altres, com per exemple la sensibilitat vers el patiment alié, en especial si es disposa de capacitat d’articular i compartir, potser aleshores et pots permetre alçar la veu. Si aquestes virtuts no estan presents, més val callar.

La filosofia planteja el sentit de la vida, el com hem de viure. Per això trobo que hauria d’estar més a prop de la política. Aquests dies ha estat reconfortant veure Ángel Gabilondo en una de les primeres intervencions en la cursa cap a la presidència de la Comunitat de Madrid, citar Kant (és cert que és doctor en Filosofia). Però si la resposta a com hem de viure per aproximar-nos a la felicitat, a nivell individual no és senzilla, la col·lectiva és encara més complexa. D’aquí que tot el que suposa gestió del que és comunitari comporti gran responsabilitat i idealment, exigeixi prèviament auto coneixement i auto acceptació .

Sembla que la consciència de la importància de la interdependència amb els altres, no caldria ni esmentar-la. Però sento que cal fer-ho i que precisament, perquè s’ignora massa, resulta difícil copsar les pròpies obligacions i dimensionar adequadament la responsabilitat que comporta manegar el que és de tots. Sense escoltar i atendre el patiment dels altres no hi ha ètica. Però abans cal tenir consciència humil d’un mateix.

Quan en lloc de partir d’aquest punt, s’aborden els afers col·lectius des de la supèrbia, la prepotència o el menysteniment dels altres, interpretant que determinats rols públics impliquen “fer com” si ho sabessis tot, s’acaba traslladant la pròpia responsabilitat a tercers o a la comunitat.

En aquest escenari, la crisi de valors, la corrupció, l’abús, la desigualtat… han fet molt fàcil trobar culpables eludint qualsevol responsabilitat individual. Així, han aparegut formes d’activisme reactiu que exclouen la reflexió profunda sobre les pròpies responsabilitats alhora que exclouen els que no pensen igual. Curiosament, malgrat l’aparença democràtica, es tracta de formes d’activisme força totalitàries, caracteritzades per no respectar opinions discrepants i poc consistents, en la mesura que no dubten en manipular fins i tot el patiment que diuen volen eradicar, emprant diferents formats d’escarni públic, insults emparats en un concepte pervers de la llibertat d’expressió, foment de l’enveja, l’agressivitat i la violència… No conec cap revolució humana que hagi portat la felicitat al món

Els agents de l’economia financera globalitzada -agents actius en el foment de la desigualtat, corruptes i corruptors mancats d’escrúpols- contribueixen a què la felicitat en el món sigui difícil d’assolir. Això no legitima les víctimes per derivar tota responsabilitat cap a tercers.

El “sistema” està fent aigües i no serveix. Les noves formes de fer política, l’activisme reactiu mediàtico-tecnològic, és la reacció però no l’alternativa: fins i tot en casos d’abús molt clar per part de tercers poderosos a víctimes en inferioritat de condicions, cal mantenir l’actitud humil de preguntar-se per la pròpia dosi de responsabilitat en allò que ha passat. En la signatura de qualsevol hipoteca, la responsabilitat, en dosis tan desiguals com es vulgui, és dels dos que signen.

Acabo com he començat, amb l’exemple dels meus amics, que humilment intenten amb els seus alumnes i col·laboradors,  trobar un equilibri entre fermesa i cordialitat, amb molta paciència i una bona dosi de proximitat. Procuren posar èmfasi en l’esforç propi i no queixar-se dels defectes dels altres. Crec en aquesta actitud anònima, silenciosa i poc lluïda de procurar fer bé i humilment les coses en el petit o gran espai de relacions personals, socials, familiars i laborals de cadascú, a partir de començar sent honest amb un mateix.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “HUMILITAT

  1. Un plaer llegir-te, Josep Maria, com de costum.

    Estic evidentment d’acord amb el que diuen els teus amics i m’alegro particularment de l’ampliació que en fas a un domini social molt més ample.

    Amb els “tertulians” passa actualment a Espanya el que ve succeint de manera general des de fa temps amb els “famosos” en general. El fill sap cantar perquè el pare era cantant i, com canta pot fer cinema i presentar programes de televisió. Es tracta d’una mena d’omnisciència quasi divina que atorga massa fàcilment el consumidor acrític de mitjans de comunicació.

    Si a tot això s’afegeix l’endogamia de les “celebritys” (abans les folclòriques es casaven amb els toreros, ara els futbolistes amb les models, etc) tenim una veritable “casta” semidivina que el poble ha canonitzat indignament.

    Humilitat, certament, que no significa ni negació de l’esperit crític ni de la valoració personal o col·lectiva.

    Davant els nous sofistes, tornem a l’humilitat de Sócrates, a la màxima de l’oracle d’Apolo a Delfos: “coneix-te a tu mateix”, al dubte antidogmàtic dels grans filòsofs i a l’apofatisme de les intuicions religioses més profundes.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies amic. Quina sort tenen els teus alumnes de tenir-te com a mestre¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *