1. No he llegit “El monje que vendió su Ferrari”, però pensant en un títol per a la idea que tenia per fer aquest post, em va venir a la memòria i vaig recordar que algú me l’havia regalat feia anys, potser una vintena. El vaig buscar amb la idea de fullejar-lo. El vaig trobar. Les pàgines estaven grogues…

Vaig llegir en diagonal el primer capítol i vaig veure que el prestigiós advocat Julian Mantle, que portava vestits italians d’US$ 3000 de l’any 1977, que feia jornades laborals de fins a 18 hores, que tenia com a clients a rics i famosos que defensava en els tribunals amb un histrionisme tan extravagant que era portada en els diaris, que anava a sopar als millors restaurants de la seva ciutat amb top models de primera divisió (suposo que amb el Ferrari), que, que, que… Doncs bé, un dia va caure rodó en un judici i va acabar a l’UCI -crec que amb un infart de miocardi-, se’n va sortir, es va vendre mansions, avió privat, una illa que era seva i fins i tot el Ferrari (no sé què en va fer dels diners), va marxar a l’Índia i, segons sembla, es va trobar a sí mateix i va esdevenir un gran iogui, tot un guru, un gran mestre.

També em va quedar una frase del pare d’un col·lega advocat del Julian, adreçada al seu fill: “Cuando estés a las puertas de la muerte seguro que no desearás haber pasado más tiempo en la oficina”.

L’Steve (veure “Allà on viu l’Steve”, del 17 de març de 2017), després de llegir el best seller del Monjo i el Ferrari, va contactar amb dos amics que, com ell, també “havien venut el Ferrari” per veure com els hi havia anat la nova vida i els hi va proposar de reunir-se per parlar-ne. En Marçal i la Silvia van afegir a la reunió dos “monjos sense Ferrari” més, en Santi i en Charles. I es van trobar un cap de setmana de principi d’estiu allà on viu l’Steve. Un veritable paradís!

L’Steve, fa anys que viu sol i lluny de tots. Excepte d’uns pocs que veu quan vol o quan algun d’aquests necessita ajut i el reclama o simplement li ve de gust compartir una estona.

En aquest cas, penso que li venia de gust compartir un cap de setmana, però sobretot tenia curiositat per veure què explicaven aquells amics, sobrevinguts inclosos, a partir del fet que tots, en un moment donat varen decidir “sortir de la roda”.

Com a mínim, tenien tots dues coses en comú. El canvi de vida havia estat conseqüència d’un fet més o menys traumàtic o d’una acumulació de “ferides més o menys lleus”, que els havien dut a preguntar-se si valia la pena seguir vivint com ho havien fet durant anys. A partir d’aquí, tots van decidir canviar de vida i alliberar espai del que abans dedicaven a treballar a altres prioritats, en general clares però no sempre fàcils de dur a terme…

L’Steve, amb el pes de la responsabilitat de ser el causant de tan peculiar trobada, va trencar el gel.

-Què, nois, algú tornaria a comprar el Ferrari?

Tots van coincidir en què no i en una altra cosa. Els problemes de salut havien estat -excepte en el cas de l’Steve- el detonant d’adonar-se que el que feien no servia per donar sentit a la seva vida…

De fet, l’Steve no sabia, quan li va dir a la Silvia que convidés de part seva a la Karen, que aquesta havia mort al cap de tres anys de “vendre’s el Ferrari”, a causa del mateix càncer agressiu que li va fer replantejar tot.

Amb 23 anys va obtenir un MBA a Harvard, -normalment els graduats són més grans perquè opten a aquests estudis després de titulacions prèvies i uns anys de treball- una universitat d’alt prestigi que selecciona estudiants amb forta personalitat, talent extraordinari amb clara capacitat de sobresortir molt per sobre de la mitjana i un fort instint per detectar oportunitats potencials i fer que esdevinguin reals, per aprofitar-les amb esperit competitiu i agressiu. Només un 6,2% dels candidats són admesos en aquesta màquina de fabricar premis Nobel, premis Pulitzer, CEOs de les més grans corporacions mundials o presidents tan emblemàtics com John F. Kennedy o Barack Obama. La Karen, de Harvard va anar a Wall Street i d’allà a la City londinenca, sempre aixecant i gestionant fons d’inversió multimilionaris amb pocs criteris de priorització de negoci que anessin gaire més enllà de maximitzar els beneficis sense cap sentit social, sense cap respecte per la humanitat. Ella mateixa va ser víctima d’aquest sistema. Un càncer de pulmó en una no fumadora que acabaria fent metàstasis cerebrals se l’enduria en tres anys, dels quals en va passar un i mig amb bona qualitat de vida i feliç: la proximitat de la mort va donar ple sentit a la seva vida i la va voler viure intensament i preparar-se per morir en pau. Malgrat morir als 52 anys, mai va tenir temps per formar una família, ni per a cap relació de parella amb ningú que no portés un ritme de vida com el seu. Els horaris inacabables i els viatges de feina no coincidents li permetien algunes trobades esporàdiques amb les seves parelles i vuit o deu dies de vacances conjuntes a l’any.

Va anar a passar els últims anys a un poblet de la Provença, on va decidir que l’enterressin. Cap representant de les elits universitàries ni empresarials la va plorar gaire i, en canvi, gent del poble i alguns amics fets en el tram final de la seva vida es van ocupar de l’enterrament.

En Charles havia dirigit a Espanya, UK i Alemanya tres de les multinacionals de sistemes més importants del món. Després va accedir a la direcció europea d’una de les grans americanes d’aquest sector.

Vivia en una casa molt maca a St. John’s Wood, a prop del Regent’s Park, no gaire lluny de la residència londinenca de Paul McCartney. El meu matrimoni amb la Patricia feia anys que s’havia transformat en un afer rutinari que ja ens anava bé a tots dos. Va acabar sent una bona amistat, el que, segons com, no estava malament. Els nois varen créixer en un ambient tranquil, varen superar els riscos propis de l’adolescència sense caure en cap pou, eren bons estudiants i se n’han sortit molt bé. Un diumenge em vaig encaparrar en reparar un parell de teules trencades del teulat. El bricolatge se’m donava bé i per a mi era com una mena de “teràpia ocupacional manual” per combatre el meu indescriptible nivell d’estrès. Alguna cosa no va anar bé, vaig rodolar pel teulat i vaig caure al jardí des d’uns set o vuit metres. Al cap d’uns quants dies em vaig despertar en una Unitat de Cures Intensives. Vaig sobreviure de miracle i m’he recuperat raonablement. Em vaig adonar que vivia com si no m’hagués de morir mai i, per tant, sempre podia posposar allò de “fer els deures”. Sabia que tenia molts deures per fer, que estava en una roda d’ambició laboral infinita i que per “Ferraris que comprés” no seria feliç de veritat. Aquells dies, a l’hospital, vaig decidir que prou, que ara hi ets i d’aquí dos minuts ja no i que no podia posposar més les coses. La Patricia i jo ens vàrem separar. Ella va entendre que l’accident havia fet surar quelcom que sabíem els dos: que la nostra relació era suficient si haguéssim continuat vivint lluny de nosaltres mateixos, però que si volíem viure de veritat, ser coherents amb el més noble que portem a dintre i abandonar la dinàmica continuada de jocs de rol per “ser” de veritat; aquella parella s’havia exhaurit com a tal. Ara visc en una casa de camp preciosa al sud de Vermont, i sí, rieu si voleu perquè sé que encaixo en el prototipus “neorural” considerat snob però em dedico a l’agricultura i a la ramaderia ecològiques. Les combino amb el coaching a directius tan grillats o més del que n’estava jo. New York no està lluny pel concepte de distàncies i bones comunicacions d’aquell país i Boston encara menys. Em desplaço a aquestes ciutats un o dos dies per setmana per intentar ajudar a aquests pobres multimilionaris a sortir del pou. Molts tenen casa a Vermont o hi venen a esquiar i cada vegada més sovint es desplacen ells a casa. És a dir, que crec que que he trobat el meu camí i que no necessito en absolut pensar en cap Ferrari…

I tu, Silvia, estàs contenta d’haver deixat de fer més hores que un rellotge en no sé quants hospitals? Va preguntar l’Steve.

Crec que jo no me n’he sortit tan bé com en Charles, o com segons sembla tu, Steve. Jo ens ho explicaràs… No enyoro aquelles jornades de dia i de nit, en laborables i festius, dins d’un quiròfan. En absolut. Els metges, per poder treballar i fer-ho bé, hem de trobar una distància emocional òptima amb els nostres pacients, especialment els més difícils, els que sabem que no estan lluny del procés de final de vida. Una equidistància gens fàcil entre la implicació emocional excessiva i la desafecció protectora de la nostra salut mental, però nociva i poc respectuosa amb el pacient. Jo vaig néixer ansiosa. L’ansietat està present en  la meva vida des dels primers records que tinc de la mateixa. Quan tractes de combatre l’ansietat treballant, caus en un cercle viciós. Quant més treballes, més ansietat i més estrès. Per combatre’ls, més treball… Si a més a més ets perfeccionista i patològicament responsable i tothom sap que “tu pots fer-ho tot i fer-ho bé”… Crec que que vaig encertar força, sempre, el trobar aquest punt que us deia d’implicació emocional amb els pacients. Això em va permetre, al contrari del que deia en Charles, tenir sempre molt present que la mort sempre pot estar a la cantonada. Molts companys meus ignoraven la mort, com fa la majoria de gent, malgrat trobar-se-la cada dia a la feina. Quan el pacient moria, o entenien que ja no tenien res a fer per salvar-lo, fugien. Penseu que a les facultats de Medicina ens han educat d’una manera que fa que la major part de metges visquin la mort com un fracàs professional i/o personal. Com si els humans fóssim immortals!!! Aquests donaven explicacions ràpides i curtes als familiars i marxaven. Allà ja no hi feien res. Els vius els esperaven. Jo no actuava així. Penso que dedicava el temps que havia de dedicar a parlar amb els moribunds i els seus familiars. Per tant, jo sí que he viscut sempre tenint present el present, que la vida pot acabar-se en qualsevol moment i que millor viure-la amb sentit. Però… això em provocava més ansietat. La segona vegada que vaig haver de ser atesa pels meus companys a urgències per atacs d’ansietat greus, vaig decidir canviar de vida, anar disminuint la càrrega de treball per acabar deixant de treballar en pocs anys. Necessitava temps per a mi, per treballar-me, per viure una vida amb sentit. Mai m’hagués imaginat no ser capaç de fer-ho. Vaig començar a disposar d’hores i a no saber com emplenar-les. Cada vegada em sentia més sola i… l’ansietat anava en augment! Va arribar un moment que no era capaç ni de concentrar-me llegint. Doncs sí, vaig acabar entrant en un procés de soledat no desitjada, d’aïllament social i anticipant una possible exclusió social. Allà on visc, no conec ningú. Mai he estat de tenir amics, ni tan sols amigues i, sí, sí… Vaig començar a obsessionar-me en idealitzar una eventual parella que no sabia ni com començar a buscar. Em vaig apuntar a Tinder i… no us ho explico perquè no acabaria. Us ho resumeixo: els tios sou uns cabrons!!! I aquí em teniu, sola, amb cada vegada més temps lliure que no com emplenar i dubtant de si he de tornar a treballar com una boja, com aquell que beu per oblidar. Però ara ja no puc!!! Així que ni endavant ni endarrere i l’imbècil del príncep blau, distret rondant ties que comparades amb mi no valen res, no apareix!!!

Doncs menys mal que no ens hem trobat a Tinder! Va dir el Marçal. I va continuar.

Per cert, Steve, ets molt sàdic amb mi!!! Com vols que parli de com m’ha anat després de vendre el Ferrari, quan saps que mai n’he tingut cap ni gairebé calers per comprar un cotxe que no sigui una perillosa “capsa de mistos”? A mi la vida m’ha anat portant i no tinc la sensació d’haver patit cap gran trauma. una suma de microtraumes que van des de fracassos professionals -que sempre he comés l’error d’atribuir als altres, pensant que no em valoraven prou- a generar, no sé com, que les meves parelles em maltractessin o que els meus fills faci anys que hagin decidit que no volen saber res de mi. En mi hi conviuen dues persones. Una amb prou pau interior i equilibri. Aquesta persona apareix mentre escric i durant el “pre” i el “post” del procés creatiu. Escriure em reconcilia amb mi mateix, em fa millor, em fa sentir connectat amb alguna cosa bona que tinc a dintre -digueu-li ànima, esperit, o com voleu- i sentir-me amb sintonia amb els altres i amb el món. Quan no puc escriure… soc un altre. No m’agrado, no em sento bé. Potser direu que escriure és per a mi una feina -en part ho és, algun petitíssim ingrés en trec- com la cirurgia per a la Silvia, un refugi, una fugida endavant. Jo no ho sento així. Quan escric no faig d’escriptor, soc escriptor, és la meva essència, no un accessori extern a qui soc jo… Quan no escric segueixo somiant que enamorar-me ha de ser possible i quedo amb noies molt més joves que jo a través de Tinder, per fer un cafè. En el fons no deixa de ser un pensament poètic, una manera d’aproximar aquella estona de no escriure a una activitat literària, poètica. Una sublimació. Rarament passo de la primera cita i habitualment no aguanto més de mitja hora amb les desconegudes que s’avenen a veure què… Ràpidament torno a casa a escriure demanant-me per què carai abandono aquell Nirvana, per perdre el temps amb jovenetes que no entenc ni m’entenen. Però clar, estic tornant-me un projecte avançat de vell maniàtic. Sol, amb ofici però amb escàs benefici!!! Ara com que estic aquí amb vosaltres i no escric, ja estic neguitós. Ja fa estona que penso què carai faig aquí! En fi… ja vegeu.

En Santi va comprendre que era el seu torn i va arrancar.

Per fortuna em van diagnosticar l’Alzheimer ben al principi. No vaig dubtar ni un moment que deixava de treballar perquè volia el temps per a mi. Vaig sentir intensament que el necessitava. I com la Silvia, tot d’una em vaig trobar amb el buit al davant. Tot el temps del món per emplenar i no sabia amb què. De fet hi havia un buit encara pitjor que era interior. Feia dècades que havia desconnectat de mi mateix i mogut per una enorme ambició professional vivia en un món ple d’objectius exclusivament materials. Professionalment ho vaig ser tot, personalment no era ningú. Aprofitant que els metges em van recomanar iniciar activitats intel·lectuals noves, ocupar el cervell coneixent temes desconeguts per retardar les pitjors manifestacions de la malaltia, vaig fer un doctorat en Sagrada Escriptura. I unes coses en van portar unes altres. Jo sí que coneixia la història del monjo que es va vendre el Ferrari. No sé si hagués anat a un monestir budista asiàtic, però l’estudi de la Bíblia, em va ressituar en el meu context cultural i vaig pensar que, al cap i la fi, era qüestió de mètode i que tant els orientals com els occidentals podien servir. El doctorat, a banda de permetre’m comprendre l’Antic Testament i la relació amb la vida de Jesús, em va permetre coses tan desitjables com comprendre el significat del silenci com a espai de retrobament amb el veritable jo que forma part del Tot. M’hagués pogut quedar en el món del silenci i la contemplació, però em temo que la manca d’interacció amb el proïsme no hagués anat bé per al meu Alzheimer ni, probablement, en el meu cas, per a la meva ànima, així que vaig intentar a través del voluntariat fer el bé, ajudar i estimar els altres i ara estic en pau i preparat pel que pugui venir, per al que que, indefectiblement, tard o d’hora vindrà…

Silvia, amics, m’ha emocionat escoltar-vos. Va dir l’Steve.

Jo us puc assegurar que no voldria per a res recuperar cap Ferrari. M’identifico amb moltes coses de les que heu explicat. Santi, ja m’agradaria haver assolit aquesta pau interior que manifestament posseeixes. Se’t nota en la veu, l’expressió, la delicadesa dels teus moviments. He triat estar sol, en general em sento bé sol, en ocasions temo l’aïllament i l’exclusió que t’angoixa, Silvia. Però… per ara no m’apuntaré a Tinder i menys sabent que hi és en Marçal (rialles). La gent del poble m’agrada. Quan em sembla hi vaig i m’encanta escoltar-los. Creieu-me que aprenc molt i m’encomano del seu ritme de vida allunyat encara del de la bogeria de ciutat. La comunitat de neorurals estrangers que viuen per aquí, em recorden molt al que has explicat, Charles. Al final ets un europeu que viu als Estats Units, a New England. Són encantadors i agraeixen el que els hi aporta aquests paratges, la natura, la gent, els productes del camp i del mar. Sense oblidar el riu. Com diuen aquí, “lo riu és vida”. No tinc grans objectius, més enllà d’estar tranquil. No sé si m’he retrobat o no, o mai m’havia acabat de perdre del tot. que el soroll, la contaminació, les cares tenses de la gent de ciutat, amb reaccions creixentment agressives a estímuls cada vegada més ínfims, la selva que era el món del treball conseqüència de l’evidència creixent que el capitalisme esdevé cada dia més un factor de risc per al planeta i la pròpia humanitat… No sé… Gaudeixo de viure amb poc, de desfer-me cada dia de més lligams materials i, com us deia, anar fent. Necessito el meu espai i estar sol, però en general si em necessiten aparec. Estic feliç que estigueu aquí. Encara tenim hores per passejar, per compartir, per gaudir…

El sol anava davallant cap a ponent, el temps havia passat ràpid. La passejada entre camps d’arròs va afegir una calma màgica i reconfortant. El sopar a la fresca va permetre acabar un dia d’aquells que es recorden. Crec que us emocionaríeu si reproduís les converses sorgides de la dimensió més humana -més divina per a qui ho prefereixi- de tots ells. Però… aquest post ja és massa llarg i si heu arribat fins aquí, ja heu fet prou…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 thoughts on “I DESPRÉS DE VENDRE EL FERRARI, COM LI VA ANAR AL MONJO?

  1. Teresa ha dit:

    El meu avi es deia Esteve, amb “E”, era un cràpula i mai va tenir un Ferrari.
    No se que hagués opinat d’aquest post. Probablement hagués pensat,”quins problemes…” coses de rics.
    M’agradat,tot i que en alguns moments traspua massa tristesa.
    Conversar amb amics, envoltat de garrofers i oliveres es un plaer.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Teresa! L’Steve potser no és català, i… un dels personatges, gaire ric no és ☺️
      La major part d’ells però, han estat pobrissims. No econòmicament parlant, però molt pobres. Potser d’aquí la tristesa que comentes

  2. Joan Colomer ha dit:

    un escrit de molta vàlua….per llegir-lo a consciència i rellegir-lo…Cipran deia que tot allò de bo que la vida li havia donat, ho devia al sofriment. Qui no ha patit, no coneix a fons què representa la humanitat que portem dins. Crec jo des de la meva humil experiència….Enhorabona.

    1. Joan Colomer ha dit:

      Cioran*

      1. josepmariavia ha dit:

        Gràcies pel comentari Joan¡

Respon a Joan Colomer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *