Com deia en el post anterior…
La vida al Perelló m’ha anat allunyant, gairebé sense voler-ho, del soroll constant, de la pressa imposada i del control disfressat de normalitat. Sovint he anomenat aquesta experiència “fugida” o “fuga”, però la veig més aviat com una manera diferent —que procuro que sigui més lúcida i serena— d’habitar el món. Des d’aquesta distància i des de l’arrelament en un poble, he pogut observar amb més claredat els mecanismes que regulen la vida col·lectiva: com el poder administra la por, la precarietat i la informació; com s’imposa un relat únic des de les grans ciutats; com es degrada el territori i es buida el sentit de les paraules.
Aquest text neix d’aquesta mirada: no només de la necessitat de denunciar, sinó sobretot de comprendre i resistir. Escriure des del meu interior és, per a mi, una forma de viure amb consciència i preservar la llibertat de pensar des d’un lloc que el sistema encara no ha colonitzat del tot. Recordo que tot va començar a partir de l’entrevista a Tsai Ming-liang: “La frustració es dona per la incapacitat de seguir el ritme imposat pel capitalisme”.
_________________________________________________________________________
L’estrès com a mètode de govern 
L’estrès ja no és només un problema individual o una resposta puntual; s’ha convertit en una eina de govern i control que manté la població en alerta permanent, fragmentant la capacitat de pensar i resistir. L’estrès crònic, aquesta sensació constant d’ansietat i pressa, desgasta i dispersa l’atenció, allunyant-nos de l’interior.
Empreses, institucions i governs saben que una persona saturada d’estrès és menys propensa a qüestionar l’ordre establert i més fàcil de manejar. Aquest estrès perpetu s’alimenta de la cultura de la immediatesa: respondre ràpid, fer més en menys temps, estar sempre connectat i disponible. Així es redueix l’espai per a la reflexió, la creativitat i la resistència. No és casual que molts discursos oficials promoguin la hiperactivitat disfressant l’estrès com un signe d’èxit o compromís.
En realitat, aquesta dinàmica beneficia el sistema que explota la nostra energia vital. L’estrès esdevé una violència invisible que limita la llibertat interior i impedeix viure el temps amb plenitud. Reconèixer aquest mecanisme és el primer pas per recuperar el control, frenar, respirar i buscar moments d’autonomia i calma. És en aquests espais, allunyats de l’estrès imposat, on pot començar a créixer una vida amb més consciència i dignitat.
_________________________________________________________________________
El pes de les paraules i els silencis
Les paraules tenen un pes sovint oblidat. En l’era de la immediatesa i la sobreinformació, el valor de la paraula s’ha diluït entre titulars superficials, opinions precipitades i banalització constant. Tot s’ha de dir i de pressa, sense temps per a la reflexió ni per a escoltar. Aquest ritme fa que moltes paraules esdevinguin soroll, que el missatge es perdi i que la veritat es torni fugissera.
Els Media, que haurien de fomentar el diàleg i la pluralitat, sovint es converteixen en instruments de domini, repetint el relat oficial i alimentant la confusió. No són aliats de la lucidesa, sinó còmplices d’un sistema que vol fragmentar-nos i desorientar-nos.
Intento recuperar el valor senzill i antic de les paraules que no criden, sinó que conviden a parar-se, escoltar i sentir. Quan vivia immers en discursos accelerats, sentia que m’allunyava del que realment importa. Ara, cada paraula que escric, intento que neixi d’un silenci profund, d’una pausa que procuro mantenir per observar amb atenció i tractar d’aproximar-me a una veritat sincera, tot i que no sempre ho aconsegueixo..
No escric per informar o convèncer, sinó per ser i existir en aquest moment. La idea és mirar de trobar la paraula justa en el moment adequat, que no sempre resulta ser suau ni confortable: pot incomodar, sacsejar o desagradar. Però és en aquesta veritat crua on comença el diàleg autèntic. Escric des d’una actitud que rebutja la correcció política, perquè sovint és només una forma de cinisme disfressat d’educació. Recuperar la cura en el llenguatge no vol dir endolcir-lo, sinó emprar-lo amb consciència i precisió, encara que punxi. És resistir la superficialitat i honrar la complexitat humana. Perquè el silenci que precedeix la paraula és el terreny on neix la seva força més gran.
_________________________________________________________________________
Els falsos profetes: intel·lectuals al servei del poder 
M’incomoden profundament aquells intel·lectuals -molts, catedràtics d’universitat “experts” en tot i en res que els Media entrevisten per reforçar el sistema- que, sota una aparença neutral o radical, reforcen l’ordre establert. Amb un llenguatge docte i prestigi social, esdevenen ponts entre el poder i el relat oficial.
No qüestionen; tradueixen i fan digerible allò indigerible, perpetuant un sistema injust. Aquests “experts” aparentment rigorosos i imparcials sovint defensen ideologies tancades i són filtres que asseguren que el relat oficial no es qüestioni.
En el nostre entorn una de les seves prioritats és protegir el règim del 78, un sistema defectuós que es presenta com democràcia però que limita la llibertat plena. Aquests personatges als que m’agrada desenmascarar sense miraments, col·laboren amb mitjans controlats pel mateix establishment, impregnant la societat amb una visió aparentment objectiva però plena d’interessos de poder. Aquesta colonització mental fomenta la fragmentació i la polarització en lloc de la reflexió i el diàleg. La bogeria social no és només consum i acceleració, sinó també manipulació intel·lectual i control ideològic.
_________________________________________________________________________
El Delta com a exili interior
Vaig venir al Delta sense manual d’instruccions, sense esperar trobar-hi la calma que ara reivindico. La fugida va ser una sacsejada, no un descans automàtic. En aquest paisatge, aprenc cada dia que allò que buscava no és un lloc ni un estat, sinó la llibertat de posar en dubte les normes que m’han encotillat. La distància no em fa invisible, sinó més visible a mi mateix, desproveït de les disfresses que el soroll m’havia imposat. Resistir aquí no és resistir al món, sinó resistir-me a mi mateix quan vull caure en la comoditat de l’oblit. Potser la veritable fugida és una confrontació silenciosa amb allò que realment val la pena, una rebel·lia que no crida però que sosté. Aquí, al Delta, aprenc que viure amb consciència és triar, cada dia, no conformar-me.
_________________________________________________________________________
La devastació arriba als pobles 
Als pobles del Delta també s’imposa, a poc a poc, la devastació. Potser amb menys soroll i disfressada de progrés, però hi és. La bogeria col·lectiva, abans associada a les metròpolis, s’escampa per aquest paisatge fràgil. Presses, ansietat, connectivitat forçada i rendiment també es fan sentir en aquests pobles de les Terres de l’Ebre.
Viure apartat del nucli urbà, en una casa des d’on observar la vida de lluny, ajuda a mantenir la lucidesa. La distància és resistència i observació. Des d’aquesta talaia serena escric.
_________________________________________________________________________
Escriure com a forma de viure
Després de tot això, em ve una pregunta recurrent: per què escric? Per què insistir sobre temes que ja he tractat moltes vegades?
No és només per testimoniar. Escriure és resistir: al soroll, a la dispersió, al relat únic. Escriure i llegir no són només pràctiques artístiques o intel·lectuals, sinó maneres d’habitar el món i el temps, de donar forma a l’experiència i dialogar amb allò que no sabíem que pensàvem fins que ho vam escriure.
Potser el que escric no té valor literari, però sí vital. Escriure sovint és simplement viure amb més consciència. I això ja és molt.
Josep Maria Espinàs, en una reflexió sobre la creació, deia que sovint s’exigeix als creadors que només produeixin obres de primera classe, com si només haguessin de fer-ho quan tenen una idea magnífica al cap. Amb el missatge implícit que la creació abundant és enemiga de la qualitat. En realitat, per escriure alguna cosa que valgui la pena, abans cal escriure molts papers que acabaràn estripats a la paperera. Cal escriure i m’ho recordo sovint, perquè escric menys del que voldria.
Complementariament la frase atribuïda a Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant.” I, sobretot, el consell humil i persistent d’una amiga: “Encara que et sembli que no tens res a dir, que no et surt res, asseu-te i escriu. Escriu cada dia”. Sí, definitivament, hauria d’escriure més!
Acabo. Escriure, per a mi, és la manera més honesta que tinc de resistir. No pas per imposar una veritat, sinó per no perdre la capacitat de mirar, de pensar i de sentir amb una mica més de profunditat. Escriure des de la distància no és fugir, és posar-se fora del soroll per escoltar millor; és cultivar un silenci actiu que permet destriar les paraules que realment valen la pena. No crec en la correcció política, ni en la impostura intel·lectual que vesteix el poder amb paraules buides. Escric per no rendir-me a aquest món accelerat que ens vol distrets, fragmentats i obedients. Escric des del Delta, però podria ser des de qualsevol lloc on la vida recuperi ritme, sentit i intenció. Escriure, com viure, no és altra cosa que intentar ser fidel al que un sent quan calla. I això, tot i les contradiccions, potser és l’única forma digna de viure amb consciència.
Segueix escrivint i compartint, Josep Maria. Tot i q no soc massa de comentar, els teus escrits s’agraeixen des de la distància. Una abraçada!
Moltes gràcies, Albert. Em satisfà saber que el que escric aporta algun valor a algunes persones. Una abraçada gran!