L’avet de Nadal de Can Jorba, al Portal de l’Àngel, 1970
Nadal és especial. Molta gent diu estar-ne tip ja que amb els anys, morts, divorcis, malalties, trencaments familiars i situacions difícils li confereixen un caràcter trist.
Bé, el meu pare va morir el passat 28 d’agost i és el primer Nadal que passarem sense ell. És especial i trist, però per damunt de tot em domina un sentiment positiu. En el fons el mateix de cada dia. El d’intentar ser millor i des de la dimensió espiritual i la definició que he fet de mi mateix com a “creient descregut que s’esforça per creure més“, el mateix: intentar avançar.
L’allau de sentiments que envolten aquests dies -sincers, o expressats amb voluntat sincera de ser-ho o fingits, en proporcions variables- fa que avui, dia de Nadal, la reflexió vital no es pugui deslligar dels mateixos. La faig perquè en tinc necessitat, no perquè toqui…
La història ens diu que fa 2.014 anys va néixer Jesucrist a Betlem. I a partir d’aquí, fins a arribar a les llums de Nadal i el consum desenfrenat, passant per la Missa del Gall com a producte de consum reconfortant, la raó ens pot portar a qualsevol lloc. La raó: el meu gran actiu i el més gran enemic de tots per a segons què. També per viure l’amor i els sentiments. Vull deixar la raó de banda una estona i centrar-me en els sentiments. Nadal, tradicionalment, és dia de treva quan hi ha guerra…
Ahir a la nit vaig anar a veure a la Catedral de Barcelona el Cant de la Sibil·la, amb un amic de l’escola ateu o agnòstic (no ho sé del cert) pel qual, segons diu, el Nadal significa poc més que no gaire rés, la qual cosa no va impedir que visquéssim l’emoció d’unes veus humanes cantant meravellosament a Déu en la magnífica caixa acústica gòtica que és la Catedral de Barcelona.
La modernitat ha comportat que els sentiments, les emocions i el sentit de la transcendència hagin de passar a gran velocitat pel filtre de la raó. Ho ha portat de forma especial. No és nou. Però s’ha intensificat. Sense anar més lluny, l’estat d’enamorament, per exemple, irracional com és, acaba passant per la raó tard o d’hora, Això no és nou. La qüestió és: Què en queda després? El que ha fet la modernitat ha estat escurçar els diversos “estats irracionals” per filtrar-los cada vegada més i més ràpidament.
Quan dic que avui fa 2.014 anys que Jesús va néixer a Betlem i que va ser concebut per obre i gràcia de Déu, a la majoria se li posarà en marxa el motor de la raó i les reaccions poden ser infinites. Quan la raó xoca amb una roca dura, no s’atura. S’intensifica i es potencia i es multiplica.
Per tant, deixo de banda la raó i deliberadament no entro en la veracitat de l’allau d’expressions que es prodiguen aquests dies (mentre escric no paren d’entrar Whatsapps desitjant el millor!!) i em quedo amb els sentiments.
Em quedo amb el record alegre del pare i el feliç que va ser amb els seus nets. Em quedo amb el sentiment de tenir uns fills i una família sans i bons.
Em quedo amb dos xats d’amics que darrere les bromes i els comentaris irònics, estan plens d’emocions. Em quedo amb la màgia de com 30 i escaig companys d’escola que vam deixar-la fa 40 anys i que hem seguit vides diverses i dispars, ens emocionem amb els nostres intercanvis, apreciem el valor de l’amistat i detectem que allà, més enllà de la raó, hi ha quelcom profund.
Em quedo amb l’altre xat d’amics i sobretot amb la convivència amb ells que dura des de fa 30 anys i que més enllà de l’activisme polític que va ser la causa que va fer que ens trobéssim -avui la majoria d’ells fa anys que estan allunyats del públic-, mantenim la nostra amistat com un tresor i amb els anys la valorem cada dia més.
Si algú mira l’històric del blog veurà que no tot són flors i violes en el món en el que vivim i ho sé. I qui tingui ganes de dir que avui vull fer semblant com si ho fossin perquè és Nadal, ho pot fer, és clar. Però com he dit, congelo una mica el filtre de la raó i expresso sentiments tan certs com altres que avui no em surt de dintre expressar.
No pretenc comparar-me amb Sant Agustí, que durant anys i anys va cercar la fe a través de la raó (i cal dir que la raó no va ser aliena al fet que trobés la fe, però avui això ho deixarem estar). Em refereixo a la seva capacitat de pensar. Però sí que m’agradaria arribar a la fe. Sempre ho he dit. Veure la fe del meu pare tan de prop sempre em va provocar sana enveja.
Per què? (la raó de nou!) Per por? Per l’angoixa que pot provocar l’incertesa del més enllà? Una concessió “sentimentaloide” a l’emoció? Falta de llums (“neurones”)? Ara m’és igual.
Jesús m’atreu per la seva filosofia i pel seu missatge d’amor. És tolerant amb pecadors i fariseus. Estima i para l’altra galta. Un gran home!! Com Siddharta Gautama, Confuci, Mahoma, etc… És Déu Jesús?… I jo que sé!! Sóc un creient descregut que s’esforça per creure més.
En el fons, crec en l’amor i la seva força reparadora. Malgrat tot el que vivim tinc esperança i confiança en l’home. I m’emociona emocionar-me.
Avui és Nadal. Jesús és nat. La gent està contenta, trista o melancòlica. Però molts viuen, vivim, emocions de forma especial. Des d’on escric veig llums de Nadal. Les que he posat jo mateix i altres. Els amics, coneguts i saludats, no paren d’enviar missatges de pau i amor. Estaré amb la gent que més estimo, físicament amb familiars i virtualment amb amics. És un dia especial que no tinc ganes de passar pel filtre de la raó.
Josep Maria, m’agrada la teva reflexió al voltant del Nadal i el que representa per nosaltres. Comparteixo.