MARIA GUITART

La memòria de tesi doctoral, com a tasca científica, és l’expressió d’un treball i d’uns coneixements adquirits durant anys (…).

Del període de formació escolar al meu poble, Sant Cugat del Vallès, el meu agraïment més sincer a la senyoreta Maria i al senyor Jordi. La primera em va ensenyar a llegir i a escriure i em va obrir les portes al món exterior a la família, ajudant-me en el primer procés de socialització que recordo. El segon em va ensenyar moltes coses en el terreny conceptual, en el camp de les matemàtiques sobretot, però més important que això, em va fer veure que de vegades la vida no és fàcil i que malgrat tot cal acceptar-la i procurar ser feliç. D’aquest període, mereix una menció especial la senyora Guitart (q.e.p.d.), professora de literatura francesa. Les lectures que em va recomanar m’han marcat profundament. Ella va estimular com ningú el meu desig de saber, de conèixer, de llegir, de pensar, d’analitzar, va estimular el meu sentit crític. Admetent que probablement no té rigor científic, afirmaré que sense aquest estímul el meu currículum personal i la meva vida haurien estat molt més pobres (…)”.

(Fragment inicial del capítol d’Agraïments de la meva tesi doctoral. Principi-meitat dels 90).

Ni tan sols recordo qui em va informar a principi dels anys 90 que la nostra professora de francès i de literatura francesa, “la Guitart”, havia mort. Ara sé que era jove. Va morir el juny de l’any 1992 amb 57 anys, d’un càncer de mama amb metàstasis hepàtiques. Jo la vaig veure per última vegada l’any 1974 i, com sempre passa quan tens 15 o 16 anys, als professors i als adults en general, els veus grans. Per tant ella tenia 38-39 anys, quan em donava classe, però per a mi era una senyora gran.

Són records de la meva segona escola, Santa Isabel, de Sarrià, que el 1995 va passar a mans dels “Legionarios de Cristo Rey”, res a veure amb el nostre estimat col·legi fundat per Mossèn Francesc Ros i Vendrell l’any 1946.

Efectivament res a veure, malgrat cal no oblidar que aquella escola, durant els anys 60 i 70, quan nosaltres hi anàvem, lògicament no s’escapolia de tot el que comportava la dictadura franquista. I ho dic per contextualitzar el que per a mi va significar en aquell ambient, tot el que em va aportar la professora Guitart.

El gener de 2015 els companys de curs de Santa Isabel, vàrem fer la tercera o quarta trobada en els 41 anys transcorreguts des de que vam deixar l’escola. Referint-me a aquesta última vaig escriure (veure post Corrupció, desigualtats, felicitat i records escolars del 31 de gener de 2015):

(…) La visualització d’un magnífic audiovisual, amb fotos nostres dels anys 60 i 70 en blanc i negre, d’exposició alguna d’elles, va provocar fonamentalment dues reaccions: (1) sentiment de felicitat, (2) sorpresa en alguns de què allò passés en un ‘context de NODO’. Vivíem en un país dictatorial, pobre i endarrerit, i aquelles entranyables i emotives fotos nostres en blanc i negre, estaven plenes de detalls que em fan pensar que quan algú avui diu, amb raó, coses del tipus (ho acabo de llegir): ‘Estem tips de viure els abusos d’un poder delegat democràticament que no mira pel bé comú’; potser hem oblidat (o qui ho diu és jove i no ho va viure),  la nostra història recent. Definitivament ‘aquella Espanya negra’, va donar lloc a ‘aquesta democràcia’ (…).

Més enllà de la pobre qualitat democràtica de l’Espanya actual (“de aquellos polvos vienen estos lodos”) que algú -la senyora Guitart- en aquell període tardofranquista, tenint jo 14 anys, em fes descobrir André Gide, Rousseau, Emile Zola, Camus, Malraux, Sartre… I també Hermann Hesse (la setmana passada vaig saber que la Maria Guitart s’havia format al Col·legi Alemany de Barcelona), no ha d’estranyar que tot plegat barrejat amb certa dosi de sensibilitat, provoqués un efecte positiu inoblidable.

Que Max Demian i la seva mare, Frau Eva, alliberessin el jove Emil Sinclair, -rere el que s’amagava Hermann Hesse, autor de l’obra “Demian”– dels turments, dolor i patiments de la seva adolescència, em va permetre respirar alleugerit en aquell món gris i estricte, marcat per la dictadura i el nacionalcatolicisme. Aprendre que existia un Déu -Abraxas- que duia incorporats el bé i el mal ajudava a escapolir-se del terror provocat per l’amenaça d’anar a l’infern per qualsevol cosa!

Que una professora em recomanés un llibre, en aquell moment, en concret “Demian”, en el que el seu protagonista -és a dir, el seu autor-, Emil Sinclair -és a dir, Hermann Hesse- víctima d’una educació cristiana repressiva, que treia pors i alleugeria la càrrega d’amenaça present en l’ambient, era un bàlsam! I qui ho diu és creient i catòlic practicant, després d’escollir-ho lliurement en acabar una “volta al món” que va començar per escapar dels efectes nocius de determinats sectors de l’Església militants del franquisme -encara existents avui- i de passar per mil moments personals, existencials, socials, polítics i espirituals per tornar a connectar amb un cristianisme diferent del que tantes víctimes va crear, com Hermann-Emile Hesse-Sinclair. I després de madurar i aprendre que no hi ha ni una sola institució humana, formada per homes -l’Església Catòlica una de tantes- que no sigui imperfecta i “pecadora”.

La senyora Guitart també em va “presentar” Mersault, l’estrany (“L’Étranger”), descrivint el seu periple vital des de la mort de la seva mare fins la seva pròpia mort. Un tipus “estrany” per a sí mateix, que se sentia diferent de tothom, buit, indiferent, passiu, negat per a les relacions socials. Un home incapaç d’expressar cap emoció, ni la tristesa per la mort de la seva mare ni l’amor per la seva noia. Un zombi disparat irremissiblement cap a l’autodestrucció.

M’imaginava el propi Camus, un pied-noir algerià, fumant i bevent sense parar torturat en una habitació calorosa i mal ventilada d’una fonda de mala mort a la seva Algèria natal, amb un ventilador penjat del sostre que en lloc de ventilar només feia soroll, preguntant-se pel sentit de tot aquell absurd… Un existencialista amb el valor i la capacitat d’oposar-se a l’hora al cristianisme -i a totes les religions- al marxisme i… al propi existencialisme!

Crec que el Dr. Rieux lluitant contra la terrible epidèmia de pesta a Orà, no va tenir res a veure amb què jo mateix decidís ser metge. Però de cop i volta que l’estrany Camus-Mersault, ens mostrés la meravella que és la solidaritat humana i l’enorme valor de l’esser humà, confesso que em va tranquil·litzar.

La condició humana, la profundíssima soledat que acompanya l’home al llarg de tota la seva vida. Valors com fer front a l’adversitat en qualsevol circumstància, la solidaritat, la voluntat d’anar més enllà malgrat tot, representats fonamentalment per comunistes xinesos a Shangai lluitant a mort contra l’exèrcit de Kuomintang i negant-se a lliurar les armes als soldats de Tchang Kaï-Chek… Sí, André Malraux. I Sartre, Simone de Beauvoir…

Sense adonar-me’n, una professora d’una escola catòlica durant la dictadura franquista m’obria les portes a l’existencialisme, al comunisme, al naturalisme i l’anàlisi crítica de qualsevol “isme”, que -i ho dic pels que em coneixen- m’ha ajudat a militar al llarg de la meva vida en, com a mínim, un parell o tres d’aquests “ismes”.

Tornant de Sarrià, de l’escola, a Sant Cugat anava a la llibreria Paideia i la Neus, l’encarregada de la llibreria, complementava les recomanacions de la professora Guitart posant al meu abast llibres meravellosos, molts dels quals de la col·lecció de “Libros de bolsillo” d’Alianza Editorial. Prou assequibles, el que no era un detall menor en aquell temps!

No fa més de dos o tres anys vaig anar a la Paideia -ubicada en un lloc diferent del que estava quan jo era adolescent- i em va sorprendre veure la Neus i adonar-me que era més gran que jo, però no tant!!! No vaig gosar atabalar-la amb les meves dèries i deixar-li anar el “rotllo” que estic escrivint en aquest post.

A l’inoblidable -i potser mitificada, malgrat em pesi pensar-ho- senyora Guitart, Maria Guitart, la vaig veure per última vegada a l’escola l’any 1974 i mai més vaig tornar a coincidir-hi ni, pel que ja he comentat, hi coincidiré, possibilitats celestials (o infernals) o eventuals reencarnacions a banda…

————-

Tot d’una en Tòfol m’envia un missatge inesperat per Telegram:

-Hola, Josep Ma (…). És que he trobat una cosa que et farà gràcia… una curiositat que no t’esperes. A veure si saps de qui es tracta.

I tot seguit m’envia una foto i jo responc:

-Doncs…

-Pensa… (fa ell).

-La Guitart no, no?

-Només fa 45 anys que no la veies!!! Sí!!!

-Ostres!!!

-Però la foto és de quan era gran.

-Però de quina època? Sé que va morir, però no sé quan.

-Jo tampoc. Ho sabré tot aviat. Una amiga d’una amiga meva m’ho explicarà tot. La seva tia era íntima de la Guitart.

-Doncs m’interessa!

-T’ho passo a tu i al Ricard…

Al cap d’uns dies en Tòfol va reenviar unes fotos magnífiques de la senyora Guitart, en les que ja vaig identificar fàcilment la meva professora!!!

El comentari que va acompanyar la foto que adjunto a aquest post -fet per en Ricard- va ser molt bonic: “Sembla una foto de Marguerite Duras a Saigon”.

El meu comentari va ser: “Molt atractiva!”. I la replica del company: “Completament d’acord, Josep Maria. Elegant i interessant”.

En Tòfol coneix a la Ma Antònia, amiga de la Carme, ambdues ex-alumnes del Santa Isabel a les que vaig conèixer dimecres passat quan el record de la professora Guitart ens va reunir a elles dues, al Tòfol, al Ricard i a mi. Jo a elles no les coneixia. Tenen cinc anys menys que nosaltres, el que vol dir que quan vàrem deixar l’escola amb 16 o 17 anys, elles en tenien 11 o 12 i sense obviar la possibilitat d’haver-nos creuat un munt de vegades pels patis o passadissos de l’escola, evidentment, 45 anys després -si és que va ser així- no ho recordàvem.

Cal dir que la professora Guitart no deixava indiferent pràcticament ningú. Una minoria l’apreciàvem molt i una majoria gens. El tema ha estat motiu de debat en dues o tres ocasions al xat de l’escola i cal dir que entre les noies l’animadversió era encara més gran que entre els nois. Fins el punt de qualificar-la de “misògina”. I és que és ben veritat que tothom explica les coses segons com li van, les viu i les sent! No cal dir que entre en Tòfol, en Ricard i jo, la unanimitat al voltant de l’alta consideració i estima cap a la nostra professora era unànime.

La Carme ens va explicar un munt de records i vivències personals amb la Maria (se’m va fer estrany sentir anomenar Maria a la senyora Guitart, amb la lògica familiaritat amb què ho feia la Carme!). Viatges, vetllades, trobades familiars amb ella… Va ser especial. Peculiar. La Carme ens va dir que la Maria va anar a viure a Washington DC, ciutat important en la meva vida i en la que li van diagnosticar el càncer que acabaria posant fi a la seva vida…

Evidentment els records de la Maria es van barrejar amb records de l’escola. Una escola de sagues familiars, de famílies entre nombroses i nombrosíssimes que en ple baby-boom portaven tots els seus fills a l’escola de manera que molts germans d’uns anaven a classe amb germans d’altres.  Això, a base de pensar en germans propis i aliens, ens va portar a descobrir lligams amb aquelles dues companyes desconegudes. No van faltar referències a alguns dels que han estat o són personatges coneguts que van passar per l’escola. Crec que van comentar que un germà de la Judith Mascó, que com ella mateixa anava a l’escola, era del seu curs. I no sé si un germà d’un altre ex, conegut, l’Alfons Arús, també… En fi.

Quan vàrem acabar la reunió, confesso que vaig sentir com si quelcom s’esvaís…

Trobo emocionant, també estrany, ho reconec, que tres companys de classe de l’escola, ens reuníssim 45 anys després amb dues companyes desconegudes de cinc cursos anteriors, per honorar d’alguna manera a una professora morta fa anys. Una veritable missa laica que va reunir dos agnòstics o ateus, un creient i dues noies de les que no conec aquest detall, perquè les desconeixia completament fins dimecres passat… La vida té coses sorprenents i boniques!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “UNA MISSA LAICA

  1. Leon ha dit:

    Josep
    Que la maestra Guitart te provoque estas reflexiones es un placer para valora y que bueno que las compartes.
    Entiendo lo que dices de la influencia de la maestra. Me hiciste recordar a la maestra Ofelia de Ita que me enseño a leer y escribir y a la maestra Teresa Armida que provistatan solo de una vela, una naranja y un limón nos enseño a los 8 años los movimiento de rotación y traslación de la Tierra y su satélite la luna. Seguí recordando…
    Tu experiencia como estudiante joven en la dictadura me hizo pensar en las diferencias de lo que yo viví en un México que, aun teniendo un régimen autoritario, permitía vivir a las anchas cuando fui niño en una familia de padres profesionistas los dos y de familias judías de inmigrantes del este europeo. Experiencias distintas sin duda la tuya y la mía y, sin embargo, con tantos puntos de contacto, por ejemplo en las lecturas que has citado, Cimiento que sin duda es parte de la amistad que hemos fraguado. Te abrazo desde la CDMX.

    1. josepmariavia ha dit:

      Muchas gracias León¡ Cómo dicen los casrtellanohablantes habituales: “es de bien nacido ser agradecido”. Y desde luego mi agradecimiento a la maestra Guitart, es enorme.
      Por cierto, ya ves que también cito a la maestra Maria -que me enseñó a leer y a escribir-, en el capítulo de agradecimientos de mi tesis doctoral. Estoy satisfecho de la formación que tuve en dos escuelas de características muy distintas¡ En cuanto a la Universidad, haber podido cursar estudios de postgrado en Canadá, compensó mi insatisfacción con la universidad postfranquista que me tocó vivir en una Catalunya que resurgía del largo y negro túnel de la dictadura.
      Es una suerte tener amigos diversos, entre los cuales unos cuantos judíos de origen centroeuropeo y entre ellos, por supuesto tu, con -como bien dices- comparto, compartimos, inquietudes intelectuales y humanas y muchos puntos de vista. Y sobretodo afecto que, quizás es de lo que anda más necesitado nuestro mundo…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *