FAMÍLIA VIA: ELS AVANTPASSATS
En algun post m’he referit al gènere literari anomenat “papers privats”. És un tipus de literatura que proporciona molts graus de llibertat a l’hora de parlar d’un mateix ―també es parla de “literatura del jo”― i dels altres. Serveixi quest apunt inicial per explicar-me, no pas per cap pretensió respecte aquest escrit i per afegir que, probablement, per als lectors aliens a la família, bona part del text no tindrà gaire interès. Però hi ha algun aspecte, especialment un, que transcendeix la nostra família, la meva família, la família Via. Em refereixo als efectes devastadors de la Guerra Civil espanyola. No crec que descobrim cap novetat, però sí que pretenc donar testimoni “privat”, de com aquella maleïda guerra va desballestar la nostra família. Com va marcar la generació dels meus avis, dels meus pares i, goso dir, que part de la nostra. Personalment, estic profundament marcat per una idea. L’anomenada transició democràtica a Espanya, no s’ha completat mai. Formalment, Espanya és una democràcia homologada internacionalment. Realment, presenta moltes llacunes i per als catalans, més. Una d’elles és haver pretès construir-la sobre l’oblit de les víctimes de la Guerra Civil. El nostre avi Cristòfol Via Canals, enterrat en una fosa comuna a Ogern (Alt Urgell), n’és una d’elles. Massa dels actuals protagonistes institucionals de la democràcia espanyola, encara ara no han demanat perdó, ni han reconegut aquestes víctimes.
___________________________________________________________________________________________________________
Ahir ens vàrem reunir els descendents del meu avi, Cristòfol Via Canals, i de la seva primera esposa, Maria Marrugat Vila, i els de la segona, la nostra àvia, Maria Bertran Queraltó. Els seus fills, els nostres pares, Cèlia Via Marrugat, Josep Ma Via Bertran, Carles Via Bertran i el meu pare, Enric Via Bertran, fa temps que van morir. L’últim, el pare, el 28 d’agost de 2014, enguany farà 10 anys.
El 7 de gener, la meva cosina Montserrat Via Martí, va crear el xat per organitzar la trobada i poc a poc s’hi van anar afegint familiars, molts dels quals no vaig identificar en primera instància. A les meves vuit cosines vives (l’Anna Maria Via Martí va morir el 1 d’agost de 2020. Veure “Agost 2020. Un mes estrany, un any estrany”, de l’11 d’agost de 2020), i al meu cosí viu (en Josep Via Boada ens va deixar el 28 d’agost de 1998), els tinc ben presents. Però a alguns dels seus fills no els coneixia ―o potser n’havia vist algun quan eren petits o en algun enterrament― a algunes parelles de cosines i filles de cosines, tampoc i, encara menys els nets de les meves cosines. La meva mare, Pilar Redons Ripoll, l’única supervivent de la generació dels nostres pares, ens va acompanyar, permetent així ajuntar quatre generacions Via. Penso que després de 69 anys d’haver-se incorporat a la família, ningú li pot discutir la representativitat. De fet, tothom va estar molt content de tenir-la amb nosaltres. En total, ens vàrem aplegar 40 Via(s), sobrevinguts inclosos.
El xat creat per tal d’organitzar l’esdeveniment, aviat va començar a incorporar fotografies, records, articles de premsa relacionats amb la família, escrits… I poc a poc es va anar generant un clima de vincle fort, difícil d’explicar. En especial al voltant de la mort, de l’assassinat, de l’avi Cristòfol. El van deixar morir de fam i de set al camp de treball d’Ogern (Alt Urgell), el 12 de juliol de 1938. El cost humà de la Guerra Civil espanyola ―no només amb morts, que, òbviament, també― va ser molt elevat.
Ahir al matí vaig compartir l’emoció que sentíem tots i que destil·lava el xat familiar, amb un bon amic. Em va respondre el següent:
“Gran trobada, aquesta! És quan es retroba el sentit de nissaga, i es descobreix que és un sentiment que uneix. Conèixer la pròpia història, a través de la figura recuperada de l’avi, un misteri familiar aclarit que resulta indubtablement emotiu, amb un dramatisme especial. Tenir un motiu i l’ocasió de fer noves coneixences, emocionant!! Serà una gran trobada! Una gran abraçada, amic!”.
Va ser exactament així. Sentit de nissaga, sentiment compartit amb molta alegria d’unió, repàs de la història de la família, calfred a l’espatlla pensant en el que va haver de viure l’avi, que la guerra va robar als nostres pares i que mai hem pogut conèixer. I coneixences emotives i boniques. Els fills del meu cosí Josep Ma Via Martí, Oriol Via Nieto i Marc Via Nieto, la filla de la meva cosina Cèlia Via Martí, Georgina Bergé Via, el seu marit, David Mateu Alfonso, les seves filles, Arlet Mateu Bergé i Lia Mateu Bergé, la filla de la meva cosina Nuria Via Boada, Duna Vilalta Via (al seu germà, Aram Vilalta Via, el tenia ben present d’una trobada anterior més restringida, al igual que el cosí d’ambdós, Jordi Gual Via) i malgrat no poder acompanyar-nos, fruit de la reunió he pogut entrar en contacte amb Diana Via Via, filla de la meva cosina Anna Maria Via Martí. També vaig conèixer l’Anna Domènech Freixedes (filla de l’Elena Freixedas Tubella, besneta, com jo, de Miquel Via Torres i Remei Canals Vallès), el seu marit, Jordi Miquel Olivella, i la filla d’ambdós, Ona Miquel Domènech.
Em va fer molta il·lusió que el meu fill Pau Via Espinal, la seva dona, Carla Sas Reynés, amb els meus nets, Claudi Via Sas i Enric Via Sas, entressin en contacte, per primera vegada, amb la pràctica totalitat dels presents. L’altre fill, Oriol Via Espinal, i la seva companya, Adriana Colomer Domènech, viuen fora del país i no van poder ser-hi.
__________________________________________________________________________________________________________
Ens vàrem trobar a la Bòvila, restaurant que antigament havia estat local de ball de La Granada i suposo ―per l’escenari que hi havia― teatret del poble, lloc de celebracions en el que s’hi deixaven veure cada any, entre altres, els Reis Mags d’Orient . Precisament al centre de l’escenari, ben visible, hi havia la foto dels avis i dels nostres pares. Foto que recordo haver vist de petit, penjada a la casa que va ser dels meus avis i que aleshores ja era del tiet Josep Ma i que ha servit també com a icona del grup de WhatsApp familiar. Vàrem descobrir que era una fotocomposició de l’època. Entre altres, perquè darrere del meu avi, es pot veure el meu pare amb 12 anys d’edat, i la tràgica mort de l’avi es va produir quan faltaven 18 dies perquè el meu pare fes 10 anys.
Més enllà de felicitar la Montserrat Via Martí per organitzar-ho de manera que tots vàrem poder parlar força entre nosaltres ―sempre et queden persones i converses pendents―, no em puc posar en la pell dels 39 familiars presents, ni dins dels seus caps i dels seus cors. La meva percepció va ser de molta emoció, alegria, empatia, estimació i, com deia el meu amic, orgull de nissaga, perquè estem orgullosos dels nostres pares, avis i de les generacions que ens han precedit. Per a la majoria, per no dir per a tots, va ser una jornada molt emotiva en la que els sentiments ens van mostrar la força que poden arribar a tenir.
FAMÍLIA VIA: EL PRESENT
__________________________________________________________________________________________________________
Molts dels comentaris previs en el xat i d’altres compartits el dia de la trobada, posaven de manifest la necessitat de retre homenatge als nostres avantpassats. Penso que no soc l’únic al que el record familiar ha portat, de retruc, sí, evidentment, a sentir l’impacte de la guerra en la pròpia pell. Un sentiment intens que vull compartir.
Mossèn Jaume Via Torres, germà del meu besavi Miquel Via Torres (ambdós nebots de Jaume Torres Vendrell, “l’onclu americanu” fundador de les Bodegues Torres), va ser vicari de la Parròquia de Gelida i amb part del patrimoni familiar, a part de contribuir a la construcció del funicular de Gelida, ho va fer també amb el convent de Religioses.
Salvador Nonell i Bru explica en el llibre Màrtirs del Penedès (Edicions Gea. Barcelona 1984) que “a la nit del 21 d’agost de 1936, va arribar a aquell poble (Gelida) un fort escamot de ‘milicians’ forasters assessorats, però per elements locals; i Mn. Via va ser detingut junt amb 15 feligresos. Portats tots davant del ‘comitè’, tots foren condemnats a mort seguint les consignes superiors. Al cap de poca estona tots foren assassinats a la carretera de Gelida a Sant Sadurní d’Anoia, després d’haver rebut l’absolució i el consol espiritual de Mn. Via. Eren les tres de la matinada!”.
Quan vaig comentar aquest fet amb l’amic Àlex Susanna, veí de Gelida i personatge destacat en el panorama cultural de casa nostra ―a banda de descobrir que la Núria Viladot Vendrell, la seva dona, està emparentada amb la meva rebesàvia Francesca Torres Vendrell, mare de Mn. Via―, es va quedar sorprès de no conèixer aquest fet i va comentar amb esglai que aberracions de la magnitud de la citada, moltes d’elles ocorregudes en petits pobles i viles (Gelida l’any 1936 comptava amb 2.311 habitants), siguin encara desconegudes, ocultades o contemplades des d’una amnèsia vergonyosa. La que va servir de base per a la transició del feixisme franquista a l’anomenada “democràcia” espanyola. Sota el títol del llibre de Salvador Nonell, es pot llegir: “No se’ns ha fet ni tan solament l’honor de considerar-nos víctimes”. Així és Espanya i la seva “democràcia”¡
L’avi, Cristòfol Via Canals, fill de Miquel Via Torres i Remei Canals Vallès i nebot de Mn. Jaume Via Torres, sembla que va ser, com tants altres, víctima de l’odi d’algun conciutadà de la Granada del Penedès que el va assenyalar amb el dit. Empresonat al Castell de Montjuïc, segons dades del Banc de la Memòria Democràtica de la Generalitat (aparentment compatible amb la informació familiar segons la qual la seva filla gran, la meva tia Cèlia, l’anava a visitar a un vaixell-presó al Port de Barcelona), va ser traslladat al camp de treball d’Ogern, on va ser assassinat, als 46 anys.
La meva àvia va afrontar la situació com va poder. La tia Cèlia, més gran i filla de la primera dona del meu avi, o ja no hi era o va marxar al Prat del Llobregat. El meu pare, que tenia quasi 8 anys quan va esclatar la Guerra Civil i gairebé 10 quan van matar al seu pare, va ser enviat primer a casa els meus besavis (Josep Bertran Jané i Rosa Bertran Queraltó) a Sant Martí Sarroca i posteriorment a l’internat dels Salesians de Sarrià. Mai més va tornar a viure a casa seva. Els seus germans, els tiets Josep Ma i Carles, amb 13 i 12 anys, respectivament, aviat van haver de deixar els estudis per ajudar a la meva àvia a tirar endavant les vinyes i sortir-se’n com van poder.
El fet de viure a les Terres de l’Ebre i el meu interès per conèixer la cara oculta de la Guerra Civil ―la batalla de l’Ebre va ser sagnant, però moltes vivències de massa gent, més enllà del que va succeir al front, varen ser terribles―, m’ha portat moltes vegades al record de com la guerra ens va afectar familiarment. Des d’on escric veig en una lleixa el títol del llibre de Víctor Lamela: Ens van robar la Joventut. Memòria viva de la lleva del Biberó. Avui mateix, l’Elena Freixedes recordava al xat familiar com el seu sogre i un tiet varen formar part de la lleva del biberó i que després van haver de fer una “mili” franquista durant 5 anys i deia (sic): “Els hi van destrossar la joventut!”. La Guerra Civil va ser una salvatjada fratricida, mai tancada del tot: cap democràcia verdadera es pot construir ignorant aquesta brutalitat i les seves víctimes.
____________________________________________________________________________________________________________
Aquest post el vaig escrivint a estones, i al xat els familiars segueixen expressant emotivitat i sentiment de goig en relació a la trobada, orgull de pertànyer a la nostra família, reconeixement als pares i als avis… I també es posa de manifest molt desconeixement entre nosaltres i dels que ja han marxat. L’Elena i algun dels més grans, coincidim en què, de la guerra, se’n parlava poc. Dels efectes d’aquell “sinistre total” sobre la família, sí, però del que va passar exactament, de com ho van viure la nostra àvia, els nostres pares, en sabem molt poc. El que ens van explicar. Però ningú volia recordar l’horror. Tinc plena consciència de com el meu pare (i estic segur que la seva germana i germans, igual) fomentava i gaudia amb les reunions familiars, amb el compartir temps amb els seus germans i tots nosaltres. Suposo que volien mirar endavant, evitar llepar-se les ferides i fer pinya, aplegar-se fent pinya. Sabem perfectament que el passat, passat està, i que cal mirar endavant, si no no viuríem. Ara bé, sabem també que hi ha el que es coneix com a síndrome d’estrès posttraumàtic que fa estralls en les vides de les persones i que, moltes d’elles, no el superen mai.
Diumenge 17 de març, vàrem gaudir molt i vàrem compartir moltes coses. Però la foto dels avis, el pare i els tiets, que presidia la trobada, emocionava i impactava pel record del que van patir. Això no treu que vaig veure sempre el pare com un home feliç i content i molt “entrenat” a deixar una mica de costat les dificultats, les “coses lletges”. Emprant poques paraules, diria que el tiet Carles va ser un home savi que transmetia pau i bondat, tinc una imatge del tiet Josep Ma com la d’un home seriós i responsable ―potser és en el que més notava els efectes del pes del que havia passat. Cal no oblidar que era l’hereu― i la tieta Cèlia, amb qui el pare sempre hi va tenir molta relació― em semblava una dona seriosa que, amb el seu marit, l’oncle Joan, van saber ―aquesta és la meva percepció― viure bé la vida que els hi va tocar, amb matisos diferents ―no soc capaç de concretar més― de la dels seus germans, prou diferent entre elles, també.
A la família, ens queda molt per saber i està clar que molts tenim set de conèixer fets desconeguts i saber més de molts records massa borrosos de les vides dels nostres avis, pares, germans i cosins. I al país li convindria que totes les autoritats posessin blanc sobre negre el que va passar, explicitessin i condemnessin les atrocitats de la guerra i fessin un reconeixement col·lectiu a les víctimes. Que, repeteixo, van més enllà dels que van morir. Viure en el desconeixement, la foscor i l’oblit, és terrible!
FAMÍLIA VIA: EL FUTUR
Bonic, tendre, emotiu article que palesa el deure que tenim de perpetuar la memòria familiar i alhora la col.lectiva, la del nostre país em refereixo. És vergonyosa i fins i tot humiliant aquesta reticència quan no oposició frontal de certs sectors hispànics a recuperar la memòria històrica de la guerra civil i del franquisme. I fer-ho és o hauria ee ser un exercici de llibertat, de justícia, de reparació, de responsabilitat d’una societat que, pel que es veu, no és prou madura en termes democràtics com bé denuncia en Josep Ma.
I evidentment, l’homenatge hauria de ser a totes les víctimes d’aquella sagnia fatricida, les d’un bàndol i les de l’altre. No hi ha millor exemple que la família Via on varen morir-hi parents en ambdós costats, a mans d’uns i altres.
M’he sentit corprès amb l’article per què jo soc fill d’un membre de la lleva del biberó (Antoni Rovira i Pijuan, 1920-1983) i per tant, el record de la guerra civil sempre ha estat present a ca meva, especialment pels silencis (el pare no en volia mai parlar).
Doblement corprès perquè el meu avi matern, Ernest Monjo Ibàñez (1905-1989) també va fer la guerra i patí com ningú els horrors de la derrota, la fugida a França i haver de sobreviure durant dos anys i mig en els camps de concentració de la Catalunya del Nord. I encabat, de retorn a l’Espanya de Franco el 1942, detingut i empresonat i obligat a treballs forçats en un penal militar a Càdis durant tres anys. Tornà a Bcn el 1945, 9 anys després d’haver marxat amb l’inici de la guerra i sense haver pogut veure a les seves dues filles durant tants anys (tenien 3 i 2 anys quan marxà, 12 i 10 anys quan tornà a casa). Un altre exemple de vides robades i perdudes, de sofriments i penalitats.
Gràcies Josep Ma pel teu esplèndid article que ens evoca tantes i tantes coses, sobretot el sentiment de persistència, de no rendir-nos, de continuar lluitant per la nostra dignitat, la dels que hi som i la dels que ja no hi són. I dels que estiguin per venir. De tothom. Com cantava en Raimon: “qui perd els orígens, perd identitat”.
Moltes gràcies Toni, pel teu comentari. La veritat és que crec que la meva família esperava -si és que esperaven alguna cosa- un escrit més estrictament familiar. Però jo sempre he tingut clar que coses que han passat a la família, de les que no se n’acostuma a parlar, algunes, fins i tot dels cosins de la meva generació, tenen que veure amb el que van viure els avis i els pares. Com una mena de “Karma”, que dirien els esotèrics…
Com saps, Toni -aquí no puc parlar per tota la família, però si per molts- em considero català i Espanya i el que representa, ho visc com una imposició no triada. El règim del 78 ens estava bé si després hagués evolucionat. Era millor que el franquisme, clar. Però d’evolucionar res de res: 23F, Tejero, la LOAPA, Aznar, Vox, 1-O, policia, Guàrdia Civil, “a por ellos” (això era el ‘pueblo llano’, no els estaments oficials)…
Aquests esperpent que és Espanya, va tancar en fals la Guerra Civil i sobre l’oblit de fets i víctimes, creuen que el que tenen és una democràcia homologable. És una democràcia, però de “pa sucat amb oli”. I aquí en patim les conseqüències, més que enlloc.
Jo he perdonat el que va passar amb l’avi i altres familiars, com he perdonat els hereus dels botxins dels meus avantpassats que ens van apallissar a nosaltres durant la clandestinitat, primers anys de la transició i fa quatre dies. Però no he oblidat i no vull oblidar. Tinc la sort de no conèixer el sentiment d’odi, però sé discernir i se quina és la meva afiliació, qui són els meus i els que mai voldran el meu bé i el dels meus.
Pel que fa al concepte de guanyadors i perdedors de la Guerra Civil, fins i tot amb això la realitat catalana és diferent de l’espanyola.
A les guerres hi perd tothom. Dit això, a Catalunya quasi ningú va guanyar la guerra. Els qui s’identificaven amb la Lliga, tan catalanistes i/o independentistes com els d’ERC, per “propietaris” i catòlics, varen ser tractats com a “nacionales” pels de la FAI i la CNT. Què cony tenia de franquista Cambó i els seus que van haver de viure a l’exili, a l’Argentina en el cas de Cambó? Només una minoria de catalans “aristocràtes” i castellanoparlants eren “nacionales”. Altra cosa és que després de la Guerra, la por i la necessitat de sobreviure fes que molts es mimetitzessin amb el règim de Franco. A la meva família, algun cas hi va haver.
Però el que és la Guerra Civil, a casa, ni per la banda Via, ni per la banda Redons -amb exilis inclosos per antifranquistes- tots la van perdre.
I a casa, com al país, els que van sobreviure, van sortir exhausts de la Guerra i el tema va anar esdevenint tabú (el que dius del teu pare, passava a totes les cases. Necessitaven passar pàgina i els hem de comprendre). I el tabú, més enllà de les famílies, va impregnar els estaments oficials i, a hores d’ara, encara no hem fet net. El “antes roja que rota” i la unió dret-esquerra, oblidant les víctimes dels avantpassats dels dos bàndols, domina encara el panorama.
En fi, el millor de tot, la trobada va ser rica i entranyable i em va fer molta il·lusió veure cosins que no veia des de fa anys i conèixer, per primera vegada, familiars, fins aleshores desconeguts. Orgull de nissaga, sí¡
Que bonic llegir-te Josep Ma. Va ser una trobada que sempre recordaré. No vaig dubtar ni un segon quan la mama em va parlar de la trobada i proposar que hi assistis amb la meva filla gran, l’Ona (més tard vindrien el Jordi i la petita). La mama estava molt ilusionada els dies previs i plena de joia el dia de la trobada, també els dies següents. Ella te una memòria extraordinària sobre els nostres familiars que ja no hi son. Recorda dates importants, fents que han marcat d’alguna manera la familia. Te la capacitat de posar nom i cognoms als familiars que aparèixen en fotografies que tenen 100 anys o més… És un orgull ser la seva filla.
Em sento també molt feliç d’haver conegut a tots els familiars amb qui no havía coincidit mai i retrobar-me amb els que ja coneixia.
Va ser un plaer conèixe’t i també a la teva mare, una dona encantadora tal i com m’havia dit sempre la mama. Una abraçada i fins aviat!
Moltes gràcies Anna. Va ser un plaer coneixèr-te a tu i a la família que has creat, continuïtat dels que tots teníem al cor i al pensament. La teva mare ha donat fe del que dius: records i bona memòria, sentit familiar profund, estima i emoció per la celebració. Li he demanat referències per escriure el post.
Recordo perfectament el teu oncle Joan, a la teva besàvia Francisca Via (la tia Francisca!) i molt, molt especialment a la teva àvia Paquita.
La seva mort quan no tocava, em va impactar profundament! Gran abraçada i fins la propera!
Entranyable, bonic i emocionant post de la teva familia, vens /veniu d’un llarg recorregut, s’expliquen o expliques grans records de tota mena i tot plegat m’ha portat a pensar amb els tristos records dels meus avis i del pare, que de tres germans va quedar el meu pare que era el petit, els altres, el gran Baldomer Capdevila i Pons va ser assessinat a Mauthausen el 1941 i el segon, el tiet Jaume Capdevila i Pons, delatat acabada la guerra precisament per ser roig o també dit d’esquerres i portat al camp de concentració de Franco al Burgo de Osma, on va morir ” d’una pulmonia ” de passar nit i dia a l’intemperie, curiós però mai ningú ens ha demanat perdó, sí,ho va fer el govern allemany de Konrad Adenauer l’any 1963. Abans de continuar vull anotar el seguent : Elie Wiesel es pregunta: que és recordar ? I respon així :És viure en més d’un món, impedir que el passat s’extingeixi, reclamar l’avenir per a il·luminar-lo (….) és salvar éssers desapareguts, il·luminar rostres i esdeveniments amb una llum blanca i negra, és fer que retrocedeixi la sorra que cobreix la faç de les coses, combatre l’oblit, rebutjar la mort.
Lluís Duch, monjo de l’ Abadia de Montserrat, del seu llibre Un estrany a la nostra casa. Això mateix es el que vull, ni més ni menys. A casa nostra, com a moltes de tot Catalunya, sobre aquest tema no se’n parlava, és guardava un silenci que es podia tallar, jo ja era metge i mai havia sentit a parlar de tot el que va passar a casa, no fos cas que ens costés car, no fos cas que el pare es quedés sense treball, no fos cas que el que ” havian ganado la guerra ” és molestesin, tothom guardava silenci pel que fos, cadascu tenia el seu motiu i que mai ho sabrem. Als meus 74 anys més igual que pugui molestar als que ” ganaron la guerra” , per tirar endevant i no morir-me abans d’hora que tambe pot ser, l’hivern de 2021, fa més de dos hiverns que tinc demanada una placa STOLPERSTEIN per posar devant de casa meva amb aprovacio del ple de l’ajuntament de Sant Marti del Riucorb (30-XII-21) i ni la Direcció General de Relacions Institucionals, ni el Parlament de Catalunya, ni el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, ni l’Assossiació l´Amical Mauthausen amb seu a Barcelona ni un servidor mateix, ningu s’ha donat per assebentat a hores d’ara dels tràmits iniciats per l’ajuntament de Sant Marti de Riucorb, ningú sembla que no s’ha assebentat ? Ningú ha acusat rebut !!!! Curiós oi ?. Acceptaria que em diguessin que no tenen diners, que esperessim tres anys, que hi hagin noves eleccions, que “las cosas de palacio van despacio “, que em diguessin que m’ho he de pagar jo mateix, etc…….. Faré un post amb tot plegat, no em voldria morir sense que el tiet Baldomer ” tornés a casa ” en forma d’una placa de llautó al terra. Serà molt més dificil que torni el tiet Jaume de el Burgo de Osma, que com tantes families mai ha arribat un ofici demanant perdó, que seria un bon començament…… Per el que he anat sentin de gran, la vida no fou fàcil en un poble petitó com el meu, la prudèncai, la serenitat, la tenacitat i la perseverança del pare fou cabdal per tirar endevant la nostra familia, encara , a hores d’ara no se com sen van sortir. Més d’una vegada li vaig dir al meu pare que escribis les seves memòries i sempre em contestava – nen, els fills d’aquests que es consideraven ” que ganaron la guerra ” , no tenen cap culpa del que van fer els seus pares. Penso que personalment el pare (acs), va optar pel perdó, però mai per l’oblit, va ser massa gros per oblidar. Per a més inri el van obligar a fer la mili, quan per edat els meus avis ja eren grans i segon la llei el pare es lliurava, va haver de marxar del poble, el capià de Lleida li va dir ” Capdevila no ve , que en su pueblo quieren que se largue ” i el pare va marxar de casa durant tres anys i aqui ho deixo.Josep Maria gràcies per ajudar-me a recordar tot lo de casa, veig que som moltes families les que vam quedar destrossades i tocades per sempre més. Una abraçada plena d’agraïmenti de comrenssió .Pep
Gràcies pel comentari Pep. Aquí serem pocs els que hi escriurem. Però són moltes les famílies damnificades de la Guerra Civil espanyola. Konrad Adenauer, malgrat ésser considerat una mica autòcrata, va ser un gran polític europeu. Un dels fundadors del que avui en dia és la Unió Europea i un estratega amb una visió política còsmica, comparat amb els “politiquets” que predominen a l’arena espanyola i catalana. No m’estranaya que Alemanya, capaç no solament de demanar perdó per l’holocaust i comdemnar els crims del (i el) nazisme, demanés perdó a les víctimes de la teva família. Em sap greu, però molt a pesar meu no m’estranya, que la Generalitat de Catalunya no doni resposta a la petició de l’Ajuntament de Sant Martí de Riucorb de posar una placa Stolperteine davant de casa vostra. Tan de bo, algun dia la tingueu¡¡¡
Pel que fa a les cites sobre el passat, penso que serveix per treure’n lliçons. Desgraciadament, en ocasions, som tan limitats, que ens deixem condicionar negativament pel passat. Com deia al post, igual que el eu pare, als assasins del meu avi i a tots els botxins d’ambdòs bàndols de la guerra, els he perdonat. Però ni ho he oblidat ni -ho tinc clar des de que vaig prendre consciència del que va ser aquella maleida guerra- ho oblidaré. I si bé estric d’acord que els descendents de sang d’aquells, no tenen perquè respondre dels crims dels seus avantpassats, no oblido que els policies que van venir a apallissar-nos el 1 d’octubre, són els hereus simbòlics d’aquells. Ells i els cafres que els encotratjaven al critde “a por ellos”. “Ellos” som nosaltres, com ho van ser els nostres avis i en lloc de ser l’any 2017, hagués estat el 1936, les furgones haguèssin estat carros blindats, les porres bales i els ferits morts. I per això, cal no oblidar. Aquesta és, a parer meu, la lliçó a treure’n.
Fixa`t que tots els que ho hem viscut, expliquem el mateix: a casa no se’n parlava gaire o, simplement, no s’en parlava! Quanta patologia oculta, derivada d’haver d’empassar-te, si us plau per força, garipaus indigeribles!
Dit això, aquest és el sentiment central que m’ha desvetllat la trobada familiar, a mi. Però no l’únic. I estic segur que els sentiments i les emocions de la majoria dels presents varen ser diversos. Sigui com sigui, una trobada emotiva i inoblidable¡
Hola! No sé analitzar la trobada inoblidable sense el que es va escriure i compartir al xat durant dos mesos abans, que des del meu punt de vista va ser com una preparació, un escalfament de motors. El xat podía haver estat impersonal, “burocràtic”: saludar, apuntar-se i decidir menú. I va ser molt i molt més, gens previsible per part meva.
El lloc va ser perfecte i adequat: la Bòbila de la Granada, el poble d’on són les nostres arrels.
La trobada va ser entranyable i emotiva perquè ens uneix una consciència de família i moltes coses més, sobretot la compassió que sentim pel que va patir l’avi Cristòfol.
Va ser un goig i una alegria que ens reuníssim quatre generacions de la nostra família.
Crec que és excel•lent i molt digne que el govern de Konrad Adenauer demanés perdó pel crim de Mauthausen (el tiet d’una persona que fa un comentari).
Per acabar proposo que al 2025 quedem a Ogern, per seguir la pista del que hi va viure el nostre avi.
Gràcies, Josep M., m’ha agradat molt llegir-lo.
Moltes gràcies pel teu comentari, Eulàlia,que comparteixo i faig meu.
La trobada va tenir molt d’especial i sí, va començar en el xat previ.
Cal dir que les teves aportacions van ser molt interessants i amb molta càrrega sentimental.
Em sembla una gran idea fer la trobada a Ogern, l’any vinent.
Gràcies, Eulàlia!