IMG_3407Fa pocs dies, un jove ben preparat i amb ganes de treballar i de prosperar, em deia: “No veig possibilitats de creixement professional al nostre país. Jo m’he de considerar afortunat per tenir una bona feina, en relació al que hi ha. Però no visualitzo un pla de carrera, de creixement professional. Et donen més feina i més responsabilitat, però sense millorar posicions en l’estructura ni el salari. I això és força generalitzat. Probablement marxaré a treballar a fora.”

Això un noi amb feina. Imaginem el que ens diria un jove aturat o un “nini”…

La setmana passada vaig assistir a la Reunió del Cercle d’Economia que, des de fa 32 anys, se celebra a Sitges i sobre la que ja he escrit en aquest bloc en edicions anteriors (veure posts de 2/juny/2015, de 3/juny/2014 i de 6/juny de 2013).

La desfilada de polítics va ser completa. I res del que van exhibir genera esperança pel que fa al futur dels joves i dels no tan joves. Algú es sorprenia del “vassallatge” d’empresaris i directius front uns polítics que, incapaços de posar-se d’acord per interpretar el mandat de les urnes i formar govern, no varen aportar pràcticament cap element que fes pensar que, en cas d’un resultat electoral similar el 26 de juny, la reacció podria ser diferent. No ha de sorprendre però, l’actitud empresarial. Mai ha estat de confrontació. Probablement més d’un pensava, tot escoltant-los: “A la meva empresa ja l’haguéssim acomiadat”. Si algú és incapaç de fer la seva feina, en aquest cas formar govern, mereix “ser acomiadat”. Molts ho van pensar probablement, però, òbviament, no ho van dir. Business as usual.

El President del Cercle, Antón Costas, els hi va preguntar a tots, amb mesura i educadament, si no creien que “els espanyols tenim dret a tenir un govern”. Tots deien que sí expressant o deixant entendre una mena de “si depengués de mi ja el tindríem…”. Cap d’ells però, va demanar disculpes pel fet de que per la seva incapacitat i/o frivolitat, s’hagin de repetir les eleccions.

Segurament hagués vingut de gust dir: “Vostès han fracassat tots, els de la vella i els de la  -suposadament- nova política. No senten vergonya de l’espectacle que ens han proporcionat i de les conseqüències nefastes del mateix?”. Per a mi, la pregunta del gallec Costas era una forma subtil i refinada d’expressar alguna cosa semblant, per més que algú opini que denota “vassallatge”.

Però no sembla que res hagi canviat. Mariano Rajoy va ser –curiosament- molt clar dient: “El 27 de junio haré exactamente lo mismo que hice el 21 de diciembre”. Podria analitzar els plantejaments esperpèntics d’un Pablo Iglesias que ni sembla sincer, ni consistent. Camaleònic com és, va venir disfressat amb “la pell de xai”, el que no va impedir que les deixés anar de l’alçada d’un campanar. En fi, Colau intentant seduir els “representants del capitalisme”, Sánchez menys fluix que l’any passat, Rivera exhibint dots de gran comunicador i orador convincent, i Puigdemont i Junqueras mantenint el pols sobre l’augment o no del tram autonòmic de l’IRPF…

Al jove que s’inquietava pel seu futur, li vaig recomanar que marxés a algun país on li reconeguessin el seu esforç per haver-se preparat bé i la seva capacitat, i on pogués créixer professionalment.

Abans de continuar, necessito exposar que, com ja he escrit reiteradament, el model capitalista basat en el creixement infinit -i tots els efectes indesitjables que comporta, fins a posar en risc el planeta- i el consum, està esgotat. El problema és que sabem el que no funciona, però no està clar i/o no hi ha consens sobre les alternatives.

També he de dir abans de seguir que fa temps que obvio tant com puc “l’actualitat”. Ho poso entre cometes perquè m’evoca una barreja de crònica de successos i d’esperpent sense aturador. A la Reunió del Cercle a Sitges hi vaig anar més per obligació professional que per devoció.

A partir d’aquí no caldria continuar. Però permeteu-me que completi la visió des de l’ortodòxia del sistema, per concloure que tot el món està afectat per la malaltia del capitalisme no regenerat, i que la recomanació de provar sort en altres països, cal emmarcar-la en un context formal, i entendre-la com un mal menor respecte a mirar de realitzar-se com a jove professional a Espanya, un ens estrany en el que governants i empresaris consideren que malgrat l’atur és del 21% i l’atur juvenil del 50%, es pot parlar de què la crisi ja és història i ens estem recuperant.

A Europa, el tipus d’interès és negatiu, hi ha risc de deflació, la banca està significativament tocada -i això, malgrat els diners de tots nosaltres que s’hi han destinat per salvar-la-, neguiteja la possibilitat que el Regne Unit abandoni la UE… Entretant Alemanya, aquesta vegada sí -la tercera-, està guanyant la guerra. A diferència de les de 1914 i de 1940, el conflicte no és militar. Però Alemanya, que viu molt malament “el caràcter mediterrani”, en lloc d’invertir i arrossegar la UE cap al creixement -que podria- governa “militarment” a base de dirigir l’agenda europea, imposant polítiques d’austeritat. Com diu Andreu Mas-Collell, menys mal que Mario Draghi, amb la seva política monetària contraresta -fins a cert punt- la “tirania” (això ho dic jo), alemanya. Fins quan?

Amb la Xina incrementant la producció i abocant-se cap al mercat intern, els problemes de l’Orient Mitjà, de Brasil i de Rússia, tot plegat impacta negativament sobre el comerç i l’economia. Els Estats Units, on la recuperació sí que és un fet (amb un atur del 5%, es pot parlar gairebé d’atur tècnic i plena ocupació), amenaça la figura de Donald Trump… Quin seria l’impacte d’una victòria d’aquest peculiar personatge sobre els mercats financers?

Tot això i coses potser esperançadores, potser inquietants, com l’impacte de la digitalització i la robotització en l’economia i en especial en l’oferta laboral i l’estructura del mercat de treball, es va discutir a Sitges la setmana passada.

Mentre escric, m’assabento que qui va ser Conseller Delegat de l’asseguradora Zurich fins el passat desembre (els accionistes indignats amb els mals resultats de l’exercici el van expulsar), s’ha suïcidat, com es va suïcidar fa 3 anys el Director Financer de la companyia. La profunda crisi d’aquest grup assegurador és coneguda….Què és tot això?

Al final d’un d’aquests dies d’estada a Sitges, em vaig treure la corbata, em vaig posar còmode i vaig anar a passejar una estona per la platja. Em va reconfortar pensar que malgrat tot, la platja seguia allà. Potser amb un mar hipercontaminat i una sorra poc saludable (no ho sé). Però almenys encara eren allà. Vaig sentir en el més íntim de mi mateix que feia molt bé ignorant “l’actualitat”. El soroll constant que ve de l’exterior, si no estàs mentalitzat –i sempre que el propi nivell de soroll interior no hagi ja minimitzat les possibilitats de viure humanament-, t’arrossega cap a una espiral boja que presenta la vida com un gran teatre de l’absurd. Aquest soroll s’ha de filtrar i s’ha de dosificar. El rosari de bestieses i horrors que disparen cada dia els Media, ho fa difícil. No es tracta d’ignorar el que passa. Si seguim sent incapaços d’aturar el drama dels refugiats sirians, no ho hem d’ignorar. Però com que la majoria de nosaltres, ni tindrem poder per incidir en les decisions que els afecten, ni anirem sobre el terreny a fer de voluntaris, tenim l’obligació de cercar espais de pau, de reflexió i d’afavoriment de l’acció empàtica, positiva, compromesa i cordial en els entorns més immediats.

Aclaparat per polítics, experts financers, especialistes en futurs del tipus “Guerra de les Galàxies”… escoltar l’espetec de les onades contra la sorra de la platja, és molt més reconfortant i transcendent del que ja és habitualment.

Voldria veure aparèixer una barca i trobar un pescador, d’aquests de mirada serena i ànima pacificada que, sense estudis, com aquells pagesos que no havien sortit mai del tros, no els hi cal viatjar, ni tampoc conèixer ni escoltar els protagonistes de “l’altre Sitges”, per arribar al fons dels interrogants vitals, amb saviesa natural, i copsar amb encert el que realment és important per a l’home i per a la vida. Persones que sense contacte amb grans mestres, ni accés al coneixement reglat, han sabut aprendre de la terra i del mar, de la naturalesa dels homes, gràcies a la seva actitud al relacionar-se. Pastors que no es perden mai per la muntanya. Pescadors que no necessiten aparells de navegació per fer el que han de fer. Homes que saben transitar pels camins de l’ànima. Que saben connectar amb el que fa que els humans mereixem (o no) aquest qualificatiu. El tòpic és molt suat, però estic parlant de l’escola de la vida. Capacitat d’aportar valor a les veritables preocupacions de l’home, amb paraules planeres, amb llenguatge de carrer. Quin contrast amb viure bojament “connectat a l’actualitat”!!!

Es pot somiar tocant de peus a terra. Es pot mantenir una actitud aparentment marginal, sense deixar de ser conscient que l’actualitat és una visió de la realitat deformada pels Media i per les noves tecnologies. No cal necessàriament ser rebel. Personalment considero que n’hi ha prou amb resistir. Em resisteixo, valgui la redundància, a ser resilient. Les paraules de moda em posen nerviós. Potser no cal tanta heroïcitat. Potser n’hi ha prou vivint en part al marge. O en els petits marges menys contaminats d’aquest món, afrontant les contrarietats i mirant d’aportar.

Es pot actuar des dels marges amb convicció, perquè des de la posició del marginal que mira de no perdre el nord, de no perdre el sentit profund de la vida, actuar aporta, suma. La visió des del marge, incorpora un punt de distància que li dóna molt valor.

Personalment em puc identificar amb un resistent, en positiu. Ara bé, resilient, resilient… No em sento tan heroi. En tinc prou amb lluitar perquè el soroll infernal de l’actualitat no em desconnecti del que formalment es considera marginal i que per a mi és el que realment dóna sentit a la vida.

sitges-turismo-slide-3Noi, marxa, emigra a un país on tinguis les oportunitats de creixement professional que aquí no trobes. Lluita per tirar endavant i tingues una comprensió formal de “l’actualitat”. Situa’t adequadament en el món competitiu que, sigui on sigui del planeta, es veurà afectat per les coses que diuen aquests speakers del Cercle d’Economia. Però en el lloc on estiguis, busca una platja tranquil.la, un parc verd i agradable, una muntanya, nevada o no, a l’horitzó, un espai recollit i aliè al soroll i a “l’actualitat”. Tan contrastat i marginal respecte el teu dia a dia, com aquesta platja de Sitges ho pugui ser en relació al que passa en aquell hotel on tots aquests senyors descriuen el seu món. Si un dia aconsegueixes que aquests marges no contaminats i pacífics t’acompanyin sempre i en tot moment, voldrà dir que els hauràs descobert dintre teu i potser aleshores sentiràs que aquelles motivacions que et van portar a marxar del teu país, no són les més determinants per a la teva condició d’ésser humà.

Però ara marxa i prospera. Tot arribarà…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “DUES CARES DE SITGES

  1. Felicitats Josep Mª l’has brodat.
    A mi també m’agrada somiar amb els peus a terra…
    Francament magnífic.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Muntsa!!!

  2. Decepcionant-realista presentació global en la teva primera part de l’escrit. Malauradament i, sense tenir la teva formació ni coneixements, crec que tens raó.
    La segona part, admirable!, no em canso de rellegir-la, incomentable: Sí, “es pot somiar tocant de peus a terra …Es pot actuar des dels marges amb convicció, perquè des de la posició del marginal que mira de no perdre el nord, de no perdre el sentit profund de la vida, actuar aporta, suma. La visió des del marge, incorpora un punt de distància que li dóna molt valor.
    Personalment em puc identificar amb un resistent, en positiu. Ara bé, resilient, resilient… No em sento tan heroi. En tinc prou amb lluitar perquè el soroll infernal de l’actualitat no em desconnecti del que formalment es considera marginal i que per a mi és el que realment dóna sentit a la vida”

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel teu comentari Guillermo. Encara sota l’impacte positiu del magnífic “espai marginal” de dissabte passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *