ANNA MARIA VIA MARTÍ

No fa massa, un amic escriptor, poeta, rellevant en el panorama de les lletres catalanes, em feia notar que la bona literatura no podia ser “ensucrada”. De fet, ho vaig prendre com un elogi -mai m’he sentit capaç de fer res que s’aproximi a la literatura-, perquè es referia a un conte meu reproduït en aquest bloc que, sí, contenia dosis de “sucre”, en forma d’expressió de sentiments dolços.

Li vaig aclarir una obvietat. No soc prou bo per fer literatura. Si ho fos, hagués apostat per no fer res més i mirar de guanyar-me la vida amb aquest ofici. Tinc coses per explicar que, en ocasions, interessen a alguns lectors i aquest és el sentit del meu bloc personal. No ambiciono res més, perquè no tinc el que s’ha de tenir per fer literatura i, encara menys, bona literatura. En aquest món extravagant en el que vivim, valoro, de tant en tant, segons com, poder expressar sentiments. I avui tinc al cap la família!

En aquest cas, com en la majoria, les visions poden ser múltiples, diverses o contradictòries. Em ve a la ment un dels meus pocs i escassos bons amics, d’aquells de veritat vull dir, que després de passar un llarg i dolorós calvari amb un familiar molt proper -socis ambdós de l’empresa familiar-, va arribar a la conclusió que el més important del món són les persones que t’estimes de veritat, siguin família o amics. I que en el seu cas, era palès que els amics triats i mantinguts en el temps, eren més importants que la família, que no deixa de ser la que “t’ha tocat” i que no has pogut triar.

Hi estic molt d’acord. Amb la major part de la família, excepte la més directa, i amb alguna excepció, fa anys que no hi tinc pràcticament relació. Però tendeixo a pensar que hi ha algun tipus de lligam que, sí, en molts casos pot no tenir cap efecte, però en altres et fa sentir que comparteixes alguna cosa especial amb aquell o aquella, si es vol, sí, més o menys desconegut. El meu pare era molt de la família. Amb una cosina llunyana es va dedicar a reconstruir l’arbre genealògic dels Bertrán -ell era Via Bertrán- des del segle XVII. I crec que ens va impregnar d’aquest esperit familiar, potser una mica inespecífic però, al cap i la fi, un sentit de pertinença, de valor afegit, per a mi indiscutible.

Aquest mes d’agost d’aquest any estrany, és igualment especialment estrany. Si us dic que amb hores de diferència, el meu cosí gran de la banda Redons de 69 anys, em convidava al seu segon casament i que la meva cosina gran de la banda Via, moria en un centre de cures pal·liatives de Malmö (Suècia), també als 69 anys -el proper 16 d’agost n’hagués fet 70-, em direu que és la vida. Que en termes universals, cada dia es casa gent, en neix i es mor, i que el fet que hagi coincidit en la meva família, no li proporciona cap rellevància. I objectivament és cert. Però subjectivament no o, en qualsevol cas, per a mi, no.

Dels 62 anys de vida que he coincidit en aquest món amb la meva cosina Anna Maria Via i Martí, només soc capaç de recordar tres moments, corresponents als anys 60, als últims anys del segle XX o els primers del XXI i ara, al mes d’abril, en plena pandèmia i aquests últims dies. Ella va morir dissabte 1 d’agost a les 21 hores, com he dit a Malmö, al Palliativ vard sardelning.

Quan més vaig coincidir amb ella va ser en la primera etapa de les esmentades, durant els anys 60. Al pare li agradava mantenir el contacte amb la família, els seus germans i cosins del Penedès. Ell era de La Granada del Penedès. I sovint anàvem a la casa que va ser dels meus avis i que el pare de l’Anna Maria, el germà gran del pare -hi havia una germana més gran fruit d’un primer matrimoni del meu avi-, com a hereu, va posseir. Era la meva cosina gran. La recordo guapa, rossa, amb ulls clars, trencadora, excel·lent pianista i aficionada a la pintura. No tinc una idea clara de com estava estructurat el seu cap i encara menys la seva ànima, però crec que La Granada li quedava petita. Les pioneres de la “minifaldilla”, en aquells anys de revolució del 68, ho tenien difícil arreu, però segurament als poblets una mica més. La recordo desafiant amb els pares, com predestinada a cercar els seus objectius on fos i poc preocupada pel preu a pagar. Tot això dit des del record infantil i la reinterpretació posterior del que he sabut d’ella. Potser m’equivoco. Però crec que com a molt, una mica, però no massa. I va acabar marxant a Suècia, on va passar la major part de la seva vida, excepte un parèntesi, diria que llarg, però no tant, de retorn a Vilafranca. La mitificada Suècia, moderna i socialdemòcrata, em semblava una societat més oberta per acollir un esperit que recordo lliure i poc convencional. Una societat, de tota manera, que des del desconeixement i la llunyania -només he viatjat una vegada a Suècia en tota la meva vida- em sembla que ha evolucionat cap a unes formes de relació interpersonal molt fredes. Una societat en la que un percentatge elevat de gent mor sola i ningú els estranya fins que passen mesos. Un país que va acollir l’Anna Maria i en el que hi ha mort força sola, per com és el país i per la contribució de la COVID-19, que ha limitat la presència del seu company Bergt i ha impedit que alguns familiars del Penedès s’hi hagin pogut desplaçar per acompanyar-la i acomiadar-se.

A banda d’aquelles trobades familiars i coincidències en comunions i casaments -afortunadament no vàrem tenir enterraments en aquells anys 60- no va ser fins passats molts anys -30 o més- que me la vaig creuar per la Gran Via de Barcelona. La vaig aturar i li vaig dir: “Anna Maria, saps qui soc?”. I em va dir: “, el meu cosí Josep Ma”. Em va explicar que feia ja un cert temps que havia tornat de Suècia. No sé quant temps va trigar en tornar a marxar a aquell país en el que, a més de morir-hi, intueixo que va viure-hi gran part de les millors coses de la seva vida.

El dia 11 d’abril d’aquest any estrany, en ple confinament, vaig comunicar a la meva cosina Montserrat Via, germana petita de l’Anna Maria -la

MONTSE VIA MARTÍ I ANNA MARIA VIA MARTÍ

cinquena i la primera de cinc germans, respectivament-, el naixement del meu nét Claudi Via a Santiago de Xile.

La resposta em va commoure:

Ara que tots tenim temps podem reflexionar molt i recordar més als nostres. Suposo que l’Anna (es referia a la meva germana) et deu haver explicat que l’Anna Maria no està massa bé. Si vols et passo el seu contacte i li comparteixes aquesta alegria. Ella continua a Suècia i li agradarà saber de tots, i més ara que està passant un mal moment. Jo hi vaig estar al febrer  i ara no hi podré anar més fins que passi la pandèmia...”.

Vaig telefonar l’Anna Maria i hi vaig parlar després de molts anys de no fer-ho, ni de saber res d’ella. Em va agrair les fotos que li vaig enviar del naixement del meu nét Claudi. El va trobar preciós. “Es veu molt fort”, em va dir. I també que el meu fill Pau s’assemblava molt a mi. Era el dia 11 d’abril i em va dir en un àudio, amb una veu maca i encara plena d’energia:

Hola Josep Ma, jo també et vull enviar fotos meves i del lloc on visc. Però espero que hi hagi flors als parcs que hi ha a prop de casa meva i aleshores te les enviaré”.

El 26 de juliol, dia de Santa Anna, la vaig felicitar i em va enviar un altre àudio, ja ingressada en l’esmentat centre de cures pal·liatives i amb una veu que res tenia a veure amb la de l’11 d’abril. Aquell dia de primavera vaig reconèixer perfectament la seva veu. No havia canviat. Era la mateixa que tenia als 15 o 16 anys. Plena de força i optimisme. El 26 de juliol li costava molt parlar. Havia de fer esforços i parar per agafar forces. Era la veu d’una vida que s’extingia. Malgrat això, el to positiu i optimista d’una persona que havia assumit perfectament el seu destí immediat, em van impressionar.

Moltes gràcies, Josep Ma. Estic molt contenta de què hagis pensat en mi en el dia del meu Sant (…). Estic en un centre hospitalari, són tots molt macos, m’atenen molt bé. Estic molt bé, la veritat, encara que a vegades em trobi molt cansada, però mira… Tu com a metge, també saps que s’ha de fer tot el que es pot (…). Lluitar i lluitar, què s’ha de fer més? Dins del que cap, estic molt bé. Són molt macos tots aquí, els que m’atenen, tots. I no puc desitjar res més perquè, a part de la salut, ho tinc tot, podríem dir… Estic aquí, sola, ara, no sempre, però amb això de la COVID-19, la gent no surt. Però dintre de tot estic bé. Una abraçada ben forta!”.

L’últim missatge de veu meu que va escoltar, de resposta, deia…:

“(…) M’ha fet molta il·lusió pensar en tu, felicitar-te, sentir la teva resposta. És molt curiós perquè ens fem grans, de joves ens vèiem, si mirem tota una vida podem concloure que no hem tingut molta relació. Tu erets la cosina gran, jo estava més en l’edat de la teva germana Cèlia, entre ella i el teu germà Josep Ma, però sempre et recordo molt guapa, somrient, entusiasta, trencadora… Tinc un record molt energètic de tu i molt bo. Mai oblidaré com tocaves el piano i la passió que hi posaves. Donava gust mirar-te quan ho feies. La cara, els moviments del cos, vivint el que tocaves… Et desitjo que segueixis bé, que visquis el dia a dia, tal com m’has demostrat que fas. M’agrada veure com valores en cada moment el que tens. Les llums, els colors, els paisatges, la gent que et cuida, les petites coses que fan que la vida sigui agradable en el dia a dia, no? Mantinguem el contacte, Anna Maria. Com et deia, potser fa molts anys que vàrem tenir relació, quan érem molt joves però, no sé, la família es la família, i quan ens fem grans sembla que hi ha alguna cosa que ens uneix, hi ha alguna cosa i jo et tinc molt present. Un petó molt fort, cosina!”.

Com he dit, el dia 1 d’agost, avui fa una setmana, va morir. Aquesta pandèmia ens ha impedit, als familiars i amics, acomiadar els que ens han deixat, com l’Anna Maria, i donar la benvinguda als que, com en Claudi, han arribat a aquest món. Curiosament, però, el naixement del Claudi -l’únic descendent de la seva generació que per ara dona continuïtat al nostre cognom- em va permetre reconnectar amb l’Anna Maria, després de molts anys i, ves per on, qui m´ho havia de dir, acomiadar-me, amb plena consciència de fer-ho -estic segur que ella igual- d’ella.

Torno al començament. Aquest bloc és el que és però, de ben segur, no és literatura. Què més voldria jo! No sé si aquest escrit respon al que el meu amic escriptor em desaconsellava fer. És a dir, no sé si és un escrit ensucrat. En qualsevol cas, és sentit i dona resposta a una finalitat -una de les finalitats- del bloc, que mai he comentat, la de deixar un testimoni personal. Jo, com tothom, passaré, però el bloc, en principi -si no hi ha un cataclisme tecnològic- seguirà. Confesso que, quan parlo d’això, tinc al cap als meus fills, al meu nét i als néts que puguin venir. Penso que, probablement, altra gent, alguns poquets, tindran interès en consultar-lo. Sense desmerèixer-los, al contrari, tinc al cap els meus descendents. I és possible que això sigui així o tot el contrari, i mai s’interessin per les “divagacions del seu pare o del seu avi”. Jo pagaria perquè els meus avis o el meu pare, haguessin deixat un llegat escrit. Sempre tendim a voler pensar que el que ens agrada a nosaltres ha d’agradar als “homòlegs”…

El meu pare -el seu record- no és aliè, al contrari, al contingut d’aquest post. Per a ell la família era molt important i mentre va poder -l’adolescència ens va dur a campar per altres territoris- ens la va fer viure. Sempre em va suscitar molta curiositat per saber com eren els meus avis Cristòfol Via i Maria Bertrán. No els vaig conèixer. De fet, el meu pare, gairebé no va conèixer el seu, que va morir -una de tantes víctimes de la Guerra Civil espanyola- quan ell tenia nou anys, l’any 1937. Com m’agradaria llegir escrits -fins a on jo sé, inexistents- de l’avi Tòfol, l’àvia Maria, o del pare.

ANNA MARIA VIA MARTÍ

Evidentment, amb el pare vaig poder compartir moltes coses fins ara fa sis anys, que va morir. En especial, el mes abans de la seva mort, me’n va explicar moltes de desconegudes i em va donar versions matisades d’alguns fets que, durant tota la vida, els havia transmès d’una forma diferent a com sembla que varen ser, o més aviat com els va viure en realitat. La vida d’un nen que als nou anys va deixar La Granada del Penedès per anar intern als Salesians de Sarrià i no tornar mai més a casa, excepció feta de les vacances escolars -ni tant sols durant el tram final de la Guerra Civil, que el va passar amb els seus cosins a casa la meva besàvia- no va ser tan dolça com ens l’havia explicat sempre…

Aquest ha estat un any estrany i aquest mes d’agost en el que l’Anna Maria, el dia 16, hagués fet 70 anys, ha començat tristament perquè no ha arribat a celebrar-los. Per aquesta raó i per moltes altres, sí, definitivament aquest ha estat un any estrany i aquest agost, ara per ara, estranyament diferent…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “AGOST 2020.  UN MES ESTRANY, UN ANY ESTRANY

  1. Montse Grau ha dit:

    Em sap greu Josep Maria. Sempre us quedarà el seu record i la seva energia. Descansi en pau

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Montse. L’energia de l’Anna Maria, era tal -o almenys així ho percebia jo en la meva infantesa i joventut- que és la que m’ha inspirat a escriure aquest post familiar amb molta passió i satisfacció. Descansi en pau

  2. Montserrat ha dit:

    Res del que expliques en aquest post m’ha vingut de nou. De fet, les circumstàncies han propiciat que visqués el que hi expliques a mesura que anava passant. M’havies parlat de la teva cosina i m’havies parlat de les darreres converses amb ella. També em vas compartir la notícia de la seva mort. I malgrat saber a l’avançada tot el que hi expliques, m’he enganxat llegint-lo, l’he disfrutat molt. Si això no és literatura, doncs ja em diràs, què és. M’ha semblat un comiat i un record preciós. Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari Montserrat. Ha estat un plaer compartir amb tu aquesta història de vida. De vida, perquè la mort no és més que una part de la vida: la última. L’essencial del que m’ha evocat la mort de l’Anna maria, està escrit en el post i no cal que hi insisteixi. Certament, ningú no mor mentre algú el recorda. Per això la major part d’humans són i podem aspirar a ser recordats, per dues, màxim tres generacions. Evidentment no parlo de Ramon Llull, d’Ausiàs March o de Josep Pla, per posar tres exemples d’excepcions que confirmen la regla.
      Aprofito el teu comentari per subratllar que m’ha cridat l’atenció la quantitat d’aportacions que he rebut, estranyats de que digués que, crec, que el que faig en aquest bloc, no és literatura. Ho trobo curiós, perquè mai havia perdut ni un minut en pensar en aquesta qüestió, perquè, sincerament, m’és igual. Per a mi el bloc és un espai de llibertat, en el que expresso idees, sentiments, opinions, valoracions, analitzo… Tot plegat en dosis variables segons el tema del que parlo, el moment en el que escric o el que m’inspira a escriure allò en concret i no una altra cosa. En tinc prou si aconsegueixo transmetre, provocar emocions i, com deia en el post, deixar un llegat escrit als meus descendents i als que pugueu estar interessats en el que escric.
      M’he referit varies vegades al fet que, normalment, rebo més comentaris per Mail, WhatsApp o fins i tot Linkedin, que no pas penjats al propi bloc.
      En reprodueixo alguns -preservant l’anonimat dels que me’ls han fet ja que, interpreto que si haguessin volgut que fossin públics, els haguessin penjat al bloc- per il·lustrar la meva sorpresa sobre el debat que, de cap manera volia suscitar, sobre si el que escric te alguna cosa a veure amb la literatura o no. Ja he dit que jo crec que no i al post he indicat que un bon amic que si que fa literatura i de la bona, opina igual. Els reprodueixo però, i començo pel teu.
      -“Si això no és literatura, doncs ja em diràs, què és”
      -“Amb sucre o sense, ho continuo trobant ben escrit. Una dosi generosa de sentiments expressats tal com raja. No deixis de fer-ho, paga la pena. És de les poques coses que em reconcilia amb la humanitat”
      -“Més enllà de les vocacions literàries hi ha el pensament. El valor del teu bloc (està en) l’expressió nua del pensament com un llegat, tal com dius. I en el pensament l’ensucrament o l’agror que en literatura poden malmetre una obra, son en canvi indispensables per transmetre l’ànim que hi transita inevitablement i hi fa estada, en ells.”
      -“Serà literatura o no. Serà bona o ensucrada. El que és important és que arrivi i emocioni. A mi m’ha emocionat”
      -“Al meu entendre, és molt més important ‘expressar sentiments’ que ‘fer literatura’, encara que sigui bona literatura”
      -“La vida viscuda sempre serà més propera que la literatura, ensucrada o no”
      -“I és clar que fas literatura! Qui posa aquest qualificatiu? (…) Tan si val que el que escrius sigui ensucrat o cruel, l’important és que ho escriguis des de dins. Hi ha obres mestres de la literatura que no són més que culebrots escrits amb ànima. (…) La teva narrativa forma part del què ara en diuen ‘papers privats’ i són un any comú i dos d’especialitat”
      Deixo aquests com a mostra de un munt de comentaris més rebuts al respecte, que, com deia, m’han sorprès. Res més lluny de la meva intenció suscitar aquest debat, però confesso que l’he acabat trobant interessant. He descobert -a partir de l’últim comentari reproduït- que hi ha una obra, que desconeixia, d’Enric Bou, Titulada “Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques”. Reprodueixo algun fragment de la introducció amb el que m’hi sento reflectit com autor d’aquest bloc:
      ” (…) Vaig decidir fa temps d’iniciar -i, ara, d’aplegar- unes reflexions mínimes sobre literatura autobiogràfica, tot seguint el fil conductor que marquen les formes més establertes i amb un prestigi reconegut: memòries i autobiografies, dietaris, epistolaris i llibres de viatges. Tots aquests són textos que han rebut una atenció desigual, però que han estat llegits gairebé sempre des d’una posició d’intensitat, perquè posen al descobert parcel·les de la vida privada de qui els escriu, i per l’efecte de mirall que tenen, serveixen per indagar en la vida de qui els llegeix…”
      Si, com diu Bou, posant al descobert parcel·les de la vida privada, aconsegueixo -almenys en alguna ocasió- ser llegit amb intensitat i fer l’efecte mirall convidant al lector a la introspecció, em dono per molt satisfet!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *