Fa temps que sento que el model capitalista, el motor de la nostra organització social i de la manera que tenim de viure, evoluciona perillosament, no respon a les veritables necessitats humanes de la majoria i es debat sobre la necessitat de reformar-lo.  Hi ha qui pensa que no n’hi ha prou amb una reforma i que caldria recanviar-lo, substituir-lo. Sincerament, no en sé prou per continuar analitzant aquesta opció. Sento que calen canvis, que cada vegada són més urgents, però desconec si una eventual dinàmica d’accions destinada a mitigar els riscos reals derivats del nostre sistema, seria suficient.

Més enllà dels possibles lectors que entre enrabiats i sarcàstics pensin “noi, vas tard, eh?”, em sento en la necessitat de començar amb uns aclariments.

En primer lloc, no soc un expert. Segonament, no se m’escapa la complexitat d’entrar en aquest esbarzer, per la dificultat de segregar el component ideològic, polític. Fa temps que la meva desafecció vers la política és creixent i, ara mateix, altíssima. Està clar que això no vol dir que no tingui pensament polític. En qualsevol cas, la meva pretensió és escriure des del sentiment, des de la preocupació, des de la bona voluntat. Conscientment no tinc cap pretensió política, ni objectiu ideològic.

Finalment, es tracta d’una reflexió “en veu alta” des de la consciència que soc el primer que necessita millorar practicant amb l’exemple. Que m’adoni dels riscos que suposa per a nosaltres, els humans, l’evolució massa poc controlada del capitalisme i tot el que comporta, no vol dir que el fet d’haver viscut massa acríticament durant anys amb aquest sistema, no em tingui atrapat. N’hi ha prou amb dir que no fa pas gaire que vaig començar a filar més prim amb la separació de residus, avergonyit pel comentari d’un fill meu.

Amb la caiguda del Mur de Berlín, i el final del comunisme soviètic, va quedar el camp lliure per a l’expansió del capitalisme, sense gaire aturador. El món comunista, la Unió Soviètica i els països del Pacte de Varsòvia, globalment, eren la viva imatge del fracàs, especialment del fracàs humà. Però varen tenir efectes positius, una mena de contrapès, sobre el capitalisme. Almenys des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels anys 80, època en la que els valors socialdemòcrates i, en especial, el desenvolupament de l’Estat del Benestar i les mesures redistributives, varen mostrar la millor cara del model capitalista.

La dissolució del bloc soviètic, la globalització i la forma amb la que ha evolucionat el capitalisme, han creat problemes greus per a la humanitat que molts resumeixen referint-se a l’augment de la desigualtat fins a extrems molt preocupants i a la destrucció del planeta pels efectes devastadors sobre la natura, el medi ambient i directament sobre els humans (vegeu “Estiu entre illes”, del 16 d’agost de 2015). Cal dir que no soc l’únic que no havent militat mai en moviments antisistema o anticapitalistes, estic preocupat pels efectes d’aquesta deriva del model capitalista.

Diumenge passat, Francesc Cabana manifestava a “Nació Digital” el següent:

Crec que en Karl Marx tenia raó quan deia que el capitalisme va de crisi en crisi i cada vegada serà pitjor, amb una redistribució nefasta de la riquesa. Quan es van fer canvis socials importants? Després de la Segona Guerra Mundial. Però cal que hi hagi una conflagració perquè es facin canvis necessaris? El model està molt esgotat. La producció es basa en el capital i el treball. Però el capitalisme ha donat massa força al capital i s’ha de revisar. Els sindicats també s’han d’interessar pels beneficis de l’empresa. Crec que arribarà un moment en què la humanitat reaccionarà”.

De tant en tant llegim o escoltem notícies del tipus:

“L’Informe sobre el desenvolupament humà de l’ONU més recent assenyala que la riquesa global dels primers 358 ‘multimilionaris globals’ equival a la suma d’ingressos dels 2.300 milions de persones més pobres… Si (com va dir un crític nord-americà) els 358 decidissin quedar-se amb cinc milions de dò­lars cadascun per poder mantenir-se i regalessin la resta, quasi es duplicarien els ingressos anuals de la meitat de població de la Terra(Zygmunt Bauman, 2015).

O bé:

“La ràtio entre la retribució d’un director executiu i la d’un treballador mitjà a EUA se solia moure al voltant del 30-40/1, a la dècada del 1960-80. Des de començaments de la dècada de 1980 ha augmentat a gran velocitat, i a principis de la dècada de 1990 era de 100/1 i a la dècada de 2000 era de 300-400/1… L’any 2005, els directors executius de Suïssa i Alemanya cobraven respectivament el 64% i el 55% dels seus homòlegs nord-americans. Als suecs i neerlandesos només se’ls pagava al voltant del 44-40% de la retribució dels estatunidencs, i als japonesos, un miserable 25%… (D’altra banda), tant a Japó com a Eu­ropa, els salaris es troben essencialment al mateix nivell que a EUA” (Ha-Joon Chang, 2012).

Ens hem acostumat i immunitzat a aquestes notícies? Som incrèduls, escèptics o indiferents?

Per poder mantenir aquest sistema, cal un creixement econòmic continuat, en un món globalitzat. Un creixement que, peti qui peti, ha de “tendir a l’infinit”, perquè s’ha associat a una idea, força desafortunada, de progrés i de felicitat, que hem anat interioritzant cada vegada més i més. Probablement la interiorització col·lectiva d’aquest sistema i de l’estil de vida que comporta, poden explicar en la pràctica, la reacció d’ignorar o negar aquests “missatges incòmodes”.

Entretant els efectes nocius d’aquest model de creixement econòmic, que precisa ser exponencial, a banda d’incidir directament sobre la salut física i mental de les persones, va configurant una societat cada vegada més “malalta”. Tots tenim notícia que aquest model productiu impacta sobre el medi ambient i el clima, cada vegada coneixem més els efectes del nivell actual d’emissions de CO2, i cada  dia són més els que es preocupen sobre el futur del planeta. Hi ha qui es demana, des del coneixement i la recerca, si ja hem fet tard. Tant de bo que no. Però no n’estic segur.

La crisi econòmica de 2008, suposava una gran oportunitat per repensar el model. Però no! N’hem sortit -n’hem sortit de veritat de la crisi o és un maquillatge???- a base de “más de lo mismo”, de continuar cercant el creixement il·limitat. A costa de les persones i del futur del planeta. Em costa imaginar què ha de passar perquè la resposta sigui l’adequada.

Dissabte passat, Paul Krugman -Premi Nobel d’Economia- escrivia a l’“Ara” -o aquest diari

EL MAR S’HA MENJAT EL DELTA DE L’EBRE

reproduïa- el següent:

En un món racional, els incendis d’Austràlia serien un punt d’inflexió històric. Al cap i a la fi, és exactament la mena de catàstrofe que els científics del clima ens havien anunciat si no preníem mesures per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. De fet, un informe del 2008 encarregat pel govern australià preveia que l’escalfament global provocaria que les temporades d’incendis del país comencessin abans, acabessin més tard i fossin més intenses a partir del 2020. A més, encara que dir-ho pugui semblar cruel, aquest desastre és insòlitament fotogènic. No cal llegir detingudament gràfics i taules estadístiques; és una història terrorífica explicada per parets de foc i refugiats aterrits que s’amunteguen a les platges. (…) Però si un país en flames no és suficient per crear un consens que porti a actuar, si ni tan sols no és prou perquè la posició antiecologista es moderi, ¿què podem esperar? L’experiència d’Austràlia indica que el negacionisme climàtic persistirà plogui o nevi, és a dir, encara que hi hagi onades de calor devastadores i tempestes catastròfiques”.

Mentre escric aquest post, el temporal Gloria, entre els múltiples estralls que està causant, s’està menjant el Delta de l’Ebre. Les onades del mar han arribat als 10 metres i han inundat 3.000 hectàrees d’arrossars, la Punta de la Banya ha desaparegut sota el mar, el vent i l’aigua han arrencat arbres, els rius, els barrancs i les rieres s’han desbordat, en algunes poblacions la gent està confinada a casa, sense electricitat (problema endèmic en aquella terra), sense calefacció… Els científics -els estic escoltant per la ràdio- es desesperen impotents per fer entendre que estem en una situació d’emergència climàtica. Ara bé, si un continent cremant, no fa efecte, no sé -encara que només sigui per la proximitat- si aquestes catàstrofes properes ens ajuden a prendre consciència de què moltes coses no es poden continuar fent com fa massa anys que es fan.

En el mateix diari que publicava Krugman -que, per cert, dedicava un monogràfic al problema de la desigualtat- també hi escrivia Marina Subirats, veïna de l’Eixample barceloní com jo mateix. Deia:

El somni d’una burgesia que va voler deixar una empremta duradora en aquest racó de món, i va expressar la seva follia en roses de pedra, en tribunes com caixetes encantades, en aquestes cariàtides pacients que cada matí m’anuncien el color del dia. Un tros de ciutat per viure en la poesia, en la màgia, en l’imperi de la imaginació i la transcendència. Un autèntic regal dels nostres predecessors barcelonins”.

Sí senyora: una meravella, un privilegi. Però… com bé diu ella mateixa:

“Fa temps que em plantejo fugir-ne, i si no ho he fet és perquè l’esforç d’un canvi em supera econòmicament i emocionalment. Per què vull marxar? Molt senzill, perquè sé i sento que viure on visc m’està matant, d’una mort lenta, sí, però segura. Surto al carrer i inconscientment deixo de respirar, per un instant, és clar; de seguida segueixo aspirant aquest aire pudent de partícules diverses, amb olor i gust de metzina. M’encantaria seure una estona arran de carrer, prendre el sol i observar els balcons retorçats, les façanes barroques, els vitralls de colors, aquest intent de luxe dels sentits. Però com fer-ho, amb l’alenada que m’arriba, amb el soroll espantós d’aquest motorista que creu que té dret a empastifar l’espai sonor comú, simplement per demostrar que fa el que vol i que és molt home?”.

Jo n’he fugit en part. No del tot, perquè no m’ho puc permetre encara. Els lectors del bloc sabeu que passo tot el temps que puc a les Terres de l’Ebre, on aquella sensació horrible que experimentem en respirar l’aire de l’Eixample, no la tenim. Però… esperem a veure el balanç definitiu del Gloria… De moment les imatges que arriben són esfereïdores.

El model de creixement actual, requereix d’un consumisme que arriba a extrems irracionals. En una societat en la que predomina el “tant tens, tant vals”, l’acumulació de béns materials fa créixer el “jo” front els “jo” dels altres. I això entronca amb i fomenta l’individualisme característic del nostre món. Perquè “jo” individu pugui destacar sobre els altres he de consumir, posseir i acumular més que els altres i quant més posseeixo, més em realitzo i més feliç soc. Un cercle diabòlic! Competició i no col·laboració… Obvi direu potser, no? Segurament, però…

Aquest individualisme enemic de l’ésser relacional que és l’home per naturalesa, és un individualisme hedonista, que sintetitzo a través d’una hipèrbole deliberadament simplista:

Jo per damunt de tot. El meu èxit professional, a banda d’emplenar el meu buit personal, em permet destacar sobre els altres. I guanyar diners i consumir i tenir més que els altres i ser un triomfador. No tinc temps per a res ni per a ningú, més enllà de treballar, anar al gimnàs, muscular, menjar bé per tenir salut i no ser dependent, a banda de conservar una bona presència i, triomfar encara més. No puc perdre el temps per dedicar a res que no sigui produir i consumir, ni a ningú. Si els fills, la parella, els pares, els amics, els companys, qui sigui, necessita quelcom, ja ho contractaré. Per això treballo, consumeixo, contamino i contribueixo al desastre climàtic i a posar en risc el planeta”.

Potser sí que caldria una revolució, però em conformo podent intentar mantenir una actitud de “radicalisme selectiu”, és a dir, mirar d’aprofitar les oportunitats que es presenten en l’entorn immediat, en les petites parcel·les personals i professionals.

Si ara parlo de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), de Responsabilitat Empresarial, algú trobarà que aquest final no està a l’alçada del sentiment real de tristesa i preocupació expressat en relació a la deriva del sistema capitalista. Certament, encara són moltes les empreses completament involucrades amb el pitjor del capitalisme que, directament o a través de fundacions, despleguen programes -alguns fins i tot importants i ben dotats de recursos- d’RSC. Però també hi ha cada vegada més, un nombre creixent d’empresaris, de directius, d’accionistes, de treballadors que aposten decididament per la sostenibilitat -molts joves, si poden, rebutgen treballar en empreses que no facin aquesta aposta-, per l’impacte social del seu producte o servei, per assegurar-se que els seus proveïdors no tenen res a veure amb el treball infantil, que avaluen la satisfacció de tots els seus stakeholders, que aposten per la transparència, que tenen clar que cal un sistema impositiu just i ser conseqüent amb el mateix, que no hi ha alternativa a una millor distribució de la riquesa.

En la vida quotidiana, personal, també cal aquesta responsabilitat social, com a l’empresa. La llista no és més curta: el respecte pel medi, l’austeritat, la ponderació a l’hora de consumir, la millora de la qualitat de les relacions en aquesta societat individualista…

Entretant el temporal Gloria continua fent estralls, Trump predica a Davos i no sé si aquell cosí de Rajoy que era catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla, negacionista del canvi climàtic, ja s’ha jubilat…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 comentaris sobre “UNA MIRADA SOCIAL AL CAPITALISME DEL SEGLE XXI

  1. Christian ha dit:

    Josep, creo que en lo que has escrito, pones en palabras correctas sensaciones y conclusiones que se perciben cada vez más claramente a nivel global. Quizás el mayor espejismo actual es el modelo mental que avala el crecimiento infinito…
    Ese es, en mi opinión, el más peligroso dogma del sistema, que hace supuestamente “viable”¿? que los accionistas tradicionales apuesten a aquellos que prometen este imposible crecimiento (y para lograrlo caen en la tentación maquiavélica de hacerlo sin importar los medios…o el planeta). Quizás educando podamos convencer a cierta masa crítica que sirva para cambiar esto dentro de las organizaciones.
    Me gustó mucho el artículo Josep. Felicitaciones! Hay que animarse a tratar estos temas sin prisa pero sin pausa.

    1. josepmariavia ha dit:

      Muchas gracias por tu comentario Christian!
      En efecto, la voracidad de demasiados accionistas se circunscribe, a la vez que consolida, ese marco mental del “crecimiento infinito”. Eso situa a los directivos en el tremendo dilema de o “hacerles el juego” o … ya sabes!!!
      Al menos cada vez más, laa escuelas de negocios, forman en la buena dirección.
      En otro orden de cosas ya hay fondos que no prestan a iniciativas que no cumplan ciertos estándares sociales,medioambientales o jóvenes-que si se lo pueden permitir, esta es otra, rechazan ofertas en ese tipo de empresas.
      Gracias de nuevo por tu contribución!

  2. PATRÍCIA G. ha dit:

    colpidor!cada frase ressona com una gran veritat. Hem creat un estil de vida que mata, com el tabac,quan es va posar de moda sense saber-ne els efectes secundàris.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Patricia, pel comentari!
      Si…
      Ens estem carregant el Planeta, les relacions personals són virtuals. No tenim gaire temps per res que no sigui treballar, massa sovint de forma autodestructiva…
      Qui enten de veritat el món i la vida, sap que en el fons tot és més senzill…

  3. Maite Huizar ha dit:

    El capitalismo del siglo XXI conforma un nuevo proyecto que desmantela los minimos democraticos en el marco del gobierno de hecho de las empresas transnacionales A la vez, se impulsa un relato cultural que cierra el circulo del proyecto. Frente a la deslegitimacion de la agenda de colores neoliberal, que pretendia trasladar una mirada progresista y universalista sobre la globalizacion, se va posicionando otro imaginario mas acorde con la realidad de violencia y exclusion generalizada. Gana espacio pues un discurso de fascismo social, de miedo y confrontacion con el otro que, incluso manteniendo cierto pluralismo politico, preconiza la ley del mas fuerte. Ya parece que no hay sitio para todos y todas, y que solo algunas vidas son vivibles. Y se abunda en la guerra con el otro, con lo diferente, desde sentidos comunes explicitamente reaccionarios. A su vez, como referencia normativa se proyecta un individualismo extremo, moderno, conectado y con acceso a todo —como puede ejemplificarse en algunos casos de la “economia colaborativa”— que invisibiliza, en el voluminoso iceberg oculto bajo el agua, una realidad de servidumbre e hipersegmentacion a costa del individualismo de la clase privilegiada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *