El soroll, el gran enemic de l’home
Una lectura sobre el viure en soledat i el valor del silenci, em porta a fer una introducció sobre el soroll, entès en sentit literal, metafòric i ampli.
“El meu mal no vol soroll”, diu el refrany. Soroll… una paraula breu però d’una força que trasbalsa. És la paraula que he fet servir més sovint per explicar, de manera abreujada, què em va impulsar a canviar el propòsit i la manera de viure. Em resultava impossible fer-ho a Barcelona, perquè la ciutat, com qualsevol gran urbs —i fins i tot algunes no tan grans— del planeta, simbolitza aquest soroll del refrany, un soroll nociu que sento que escurça la vida. I no és que estigui obsedit per viure molts anys. No vaig fugir del soroll pensant en la longevitat, sinó simplement en viure millor els anys que el destí em tingui reservats. Els que siguin. Barcelona, comprimida entre el mar, la muntanya i els dos rius, és materialment sorollosa, i molts estudis de salut pública la situen entre les ciutats amb més decibels del món. Molts urbanites estan tan acostumats al soroll de fons permanent que el silenci de la natura —o el silenci, en general— els resulta inquietant. Em ve al cap aquell relat d’un barceloní que, havent decidit passar uns dies al camp, es va queixar que el cant matiner del gall li resultava molest. El pitjor, però, no és el mal físic, sinó la perturbació mental associada, l’embrutiment de l’ànima.
Soroll, dormir poc i sovint malament, més soroll, aixecar-se a tota pressa, esmorzar de qualsevol manera, sortir a deambular per carrers plens de vehicles sorollosos i contaminants, anar a treballar, gaudir del treball o fer-ho a disgust, més soroll, sempre soroll, estrès, presses, reunions, desenes de correus i missatges, potser algunes trucades, soroll… Desplaçaments amb transport públic ple de gent amb auriculars, substituint un soroll per un altre, cares que reflecteixen l’agressivitat de l’estil de vida de les grans urbs, cadascú mimetitzat amb el seu smartphone, que ja és com una òrtesi permanent. I no només hi ha el soroll del trànsit o el de les obres, cal afegir-hi la gent que parla cridant, la desgràcia de viure en una societat que s’expressa a crits com a prova d’una falta d’educació endèmica. Els bojos criden, els pocasoltes sense substància criden, els maleducats criden, i com més crits i més soroll hi ha, més fort has de parlar si creus que val la pena intentar que t’escoltin. Però la gent que parla cridant, gairebé mai no escolta. Tot forma part de la mateixa bogeria col·lectiva, d’una manera de viure que és, en si mateixa, una forma d’enmalaltir, un procés de mort lenta.
Soroll com a símbol d’una humanitat desbordada. Reguetón, rap, hip hop, música electrònica… Sempre m’ha cridat l’atenció el concepte de “música urbana”, que pretén ser cool, modern, designar una mena d’elitisme estrafolari. Per a mi, l’adjectiu “urbana” és, paradoxalment, encertat per la sorollositat que representa: una forma més de soroll urbà, el reconeixement implícit i inconscient que la ciutat és un gran altaveu gens saludable. No, el meu mal no vol soroll. La meva salut ha d’estar protegida de la ciutat. L’equilibri mental s’hi veu constantment assetjat. El soroll embruta l’ànima. I jo, senzillament, necessito silenci.
_________________________________________________________________________
El silenci necessari 
Personalment, necessito el silenci. Moltes estones de silenci. He d’aclarir, però, que per a mi el silenci no és absència de so, sinó absència de soroll d’origen humà. Hi ha sons que no trenquen el silenci, sinó que el nodreixen. El fregadís dels canyissars moguts pel vent, el compàs suau de les onades, el cant dels ocells o el grinyolar dels grills quan el dia s’apaga. Fins i tot, de vegades, una música concreta, el gregorià, la clàssica o alguna melodia que s’ajusta al ritme intern de la vida, pot formar part del silenci. Recordo les tardes d’estiu a la Torre de les Aigües de l’Eixample, quan la remor llunyana de les veus dels nens jugant i banyant-se arribava fins a la meva finestra oberta. Aquells crits, a contrallum dels porticons de llibret, no trencaven el silenci. El feien més humà. No eren soroll.
No necessito el silenci absolut ni constant. Un silenci total seria gairebé una altra forma de soledat radical, potser fins i tot inhòspita. Però sí que necessito espais de silenci suficients per escoltar-me sense distraccions ni pors. Aquest tipus de silenci requereix, inevitablement, una certa modalitat de soledat. Hores llargues de quietud, d’estar amb mi mateix, de retrobar la pròpia veu lluny del brogit de les veus alienes. Més que la quantitat de temps, m’importa la qualitat, la manera d’estar sol o d’estar acompanyat sense perdre el centre. El silenci, al capdavall, és una manera d’habitar el món. I també una via d’autoconeixement. Quan deixem de parlar i de rebre estímuls constants, ens enfrontem a nosaltres mateixos sense filtres. Aquesta trobada sovint incòmoda ens despulla de màscares i ens retorna a una veritat elemental que la vida sorollosa tendeix a amagar. El silenci ens obliga a veure’ns i, alhora, ens allibera. Ens allibera del deure d’opinar, de respondre, de justificar-nos i de participar en el flux incessant del món. És una llibertat profunda, la de simplement ser.
En el silenci també s’obre una dimensió espiritual. No cal parlar de Déu per percebre el sagrat. N’hi ha prou amb la presència atenta, amb l’escolta d’allò que existeix més enllà del llenguatge. En el silenci profund, el temps s’eixampla, el pensament es torna clar i les coses recuperen la seva densitat. Fins i tot la creativitat reneix amb una força nova. La ment, lliure de distraccions, comença a escoltar les seves pròpies idees i a percebre amb més intensitat allò que la rutina difumina.
El silenci no és absència de vida, sinó una altra forma de presència. No és distància, sinó una altra manera d’estimar. Callar pot ser una expressió d’atenció més pura, una presència sense imposició. Quan deixem de fer soroll, comencem realment a escoltar. Els altres, el món, nosaltres mateixos. En aquesta escolta hi ha una forma profunda de comunió.
Vivim envoltats de paraules, pantalles i músiques constants, com si el món tingués por del buit. Tot aquest soroll col·lectiu és sovint una defensa contra la por d’estar sols o de mirar endins. Recuperar el silenci és, potser, un acte de salut. Mental, espiritual i fins i tot ecològica. És recordar que el món no és només el que diem o produïm, sinó també el que som capaços d’escoltar.
A continuació vindrà la soledat. Per ara, que parli el silenci.
_________________________________________________________________________
Silenci i soledat
El silenci i la soledat són, sovint, dues cares d’una mateixa moneda. S’alimenten i es necessiten, encara que no sempre coincideixin. Hi ha silencis plens de gent i soledats plenes de soroll. Però quan tots dos es troben en harmonia, es produeix un estat d’equilibri subtil que permet escoltar, comprendre i ser d’una altra manera.
El silenci no és només absència de paraula. És una condició interior que demana espai i temps, i per tant, una certa soledat. No aquella soledat freda i trista que aïlla, sinó la que convida a tornar a casa, a retrobar-se amb un mateix sense intermediaris. El silenci veritable necessita aire per respirar. I la soledat, per ser fecunda, necessita aquest aire silenciós que la fa habitable.
Quan el soroll del món es retira, encara que sigui per uns instants, s’obre una escletxa que permet veure-hi més clar. En aquest punt, silenci i soledat es confonen i esdevenen una mateixa experiència. No hi ha frontera entre el que escolta i el que és escoltat. Tot s’unifica en una mena de quietud viva, on la ment deixa de reaccionar i comença simplement a percebre. És en aquest espai on apareixen la lucidesa, la creativitat i, d’alguna manera, l’espiritualitat.
Silenci i soledat no són un refugi contra la vida, sinó una altra manera de viure-la. Ens retornen a una presència més neta, més propera a allò essencial. I tanmateix, vivim en un temps que els tem i els condemna. Qui busca silenci és vist com algú que s’aïlla. Qui necessita soledat és etiquetat d’excèntric. Però potser és a l’inrevés. Potser el que fuig és qui no pot suportar el silenci, qui tem el buit que hi ha darrere de tant soroll.
Fugir del soroll no és fugir del món. És sortir-ne per poder-lo veure sense el vel del brogit constant. En un temps que confon la connexió amb la comunicació i el moviment amb la vida, callar i estar sol és un acte de resistència. Una manera de recuperar la pròpia veu entre l’aldarull. Potser és només en aquest espai fràgil entre silenci i soledat on es pot tornar a pensar, a crear i fins i tot a estimar amb autenticitat.
_________________________________________________________________________
Relacions i sociabilització 
Les relacions que realment aporten són possibles només quan s’ha après a estar sol sense angoixa. Només aleshores, quan la soledat ja no és un buit a omplir sinó un espai que nodreix, podem acostar-nos als altres sense por de perdre’ns-hi. Aquest principi val tant per a l’amistat com per a l’amor, perquè en tots dos casos la qualitat del vincle depèn del grau de llibertat interior de cadascú. Només des de la llibertat es pot estimar amb plenitud.
Vivim en una època que ha convertit la hiperconnexió en una mena de fe moderna. Mai no havíem estat tan comunicats, i tanmateix mai no ens havíem sentit tan sols. Ens escrivim constantment, ens parlem cada dia, ens enviem fotos, àudios i missatges breus, però enmig d’aquest tràfic incessant de paraules, la veritable escolta s’ha tornat rara. Ens comuniquem molt, però ens connectem poc. Parlem per omplir silencis que ens incomoden, i així, sense adonar-nos-en, acabem perdent el sentit del que és estar amb algú de debò.
Sara Maitland diu que el silenci és una forma superior d’escolta i que, sense ell, cap relació pot arrelar. Té raó. Cal tornar a valorar els espais de silenci compartit, aquells moments en què dues persones poden ser juntes sense necessitat de parlar, sense demostrar res. Quan hi ha confiança veritable, el silenci deixa de ser buit per convertir-se en una forma d’intimitat. Hi ha silencis que abracen més que mil paraules.
També cal reaprendre el valor de la distància. Una relació sana no busca la fusió de “jos”, sinó la trobada d’ésser amb ésser. Quan intentem fondre’ns en l’altre, el perdem —i ens perdem nosaltres també. La fusió genera dependència, i la dependència, més tard o més d’hora, es transforma en ressentiment o en por. L’amor, l’amistat o qualsevol vincle humà autèntic neixen de la llibertat: “estar amb” sense “possessió de”. La presència compartida no pot ser presó; ha de ser espai obert on cada jo pugui respirar.
Per això, aprendre a estar sol és la millor preparació per estar amb els altres. La soledat ben viscuda ens ensenya a no exigir, a no projectar sobre l’altre el que ens manca. Ens allibera de la necessitat de ser omplerts, i ens permet oferir-nos des de la plenitud i no des de la carència. Només així les relacions es converteixen en intercanvi i no en demanda. Quan ja no esperes que l’altre et salvi del teu buit, pots començar a estimar sense condicions.
Potser, com diu Maitland, hauríem de repensar la sociabilitat des del silenci. No com a absència de paraula, sinó com a qualitat de presència. Quan el silenci forma part de la relació, hi ha lloc per a la veritat, per a la pausa, per a l’escolta real. Quan cada individu respecta el seu propi espai interior i el de l’altre, la relació esdevé una trobada de dos mons complets, no de dues meitats que s’intenten completar mútuament.
Aquest tipus de relació és rar en un món que venera la immediatesa i la saturació. Però és l’únic que pot donar pau. No cal veure’ns cada dia ni parlar cada hora per sentir-nos a prop. La presència autèntica no depèn de la freqüència, sinó de la qualitat. Hi ha amistats que viuen en silencis llargs i, tanmateix, romanen intactes, perquè el fil que les uneix no és la paraula sinó la confiança.
A vegades, penso que estimar és també saber apartar-se, deixar que l’altre visqui el seu propi camí sense interferir-hi. Estimar és respectar la seva soledat tant com la pròpia. En aquest sentit, la soledat no és contrària a la relació, sinó la seva condició més pura. Només des de la soledat conscient podem obrir-nos a l’altre sense perdre la identitat ni la calma.
Potser la sociabilitat del futur —si encara en volem una que sigui humana— haurà de néixer d’aquesta reconciliació amb la soledat. Menys soroll, menys pressa, menys paraules innecessàries. Més presència, més atenció, més silenci compartit. Potser és en aquest espai tranquil, on ningú no ha de demostrar res, que l’amor, l’amistat i fins i tot la convivència social podran tornar a ser allò que haurien d’haver estat sempre: una forma de llibertat compartida.
Perquè, al capdavall, el soroll ens separa; el silenci ens reuneix.
I quan aprenem a estar sols sense patir, podem començar a estar junts sense por.