El parèntesi estival m’ha permès llegir, pensar i reflexionar sobre múltiples esdeveniments, fets i situacions. Tinc la impressió -que pot ser absolutament subjectiva i no reflectir la realitat- que molta gent ha tingut una necessitat especial de “desconnexió” durant aquestes vacances. Fins i tot els pocs dies que he llegit algun diari, m’ha semblat notar que el cansament d’algun columnista en relació al “món en el que vivim”/efectes de la crisi sobre les persones, era palpable.

Aprofitant un viatge professional a Amèrica Llatina, vaig quedar-m’hi uns dies de vacances en els que, voluntàriament, vaig prescindir de consultar cap notícia referent a Catalunya i Espanya i, a banda de les de ressò internacional -com l’accident de tren a Galícia-, no em vaig assabentar de res del que passava per aquí. Ni tan sols del pintoresc conflicte de Gibraltar del que potser se’n va parlar, però no me’n vaig assabentar. No estava a l’Argentina!

A hores d’ara, encara no sé què ha passat exactament o què està passant que motiva l’actual conflicte. Confesso, però, el biaix de les meves primeres impressions al saber que el Reino de España i el Regne Unit de la Gran Bretanya, estaven de nou a punt de brega pel tema. Em va venir al cap el General Galtieri quan, per tal de distreure l’atenció dels argentins sobre el drama que vivien sota la seva dictadura, no va dubtar en generar tensió fins provocar la Guerra de les Falklands Islands. El Govern espanyol té prous problemes (crisi econòmica, cas Bárcenas, dret a decidir de Catalunya), com per mirar de distreure la parròquia i exaltar “el honor patrio”, mitjançant una maniobra de distracció d’aquest tipus.

Posteriorment he llegit unes declaracions del Ministre d’Afers Estrangers espanyol García-Margallo que, venint com venia d’Amèrica Llatina, m’han fet pensar amb la força de la vocació colonialista. Sembla ser que Margallo va dir que “con Gibraltar se ha acabado el recreo” fent honor a un passat familiar replet de militars i patriotes espanyols. Per tot plegat què voleu que us digui…

Jo no sé què passa exactament a Gibraltar, però tendeixo a creure que algú ha pensat que aprofitant que el nacionalisme és una característica força compartida entre els espanyols, valia la pena atiar-lo per tal que les notícies sobre el judici del cas Bárcenas no dominessin la calma estival. Una calma que també ha afavorit la reflexió sobre els estralls directes que ens està provocant la crisi.

Els espanyols obliden que Gibraltar va ser cedit al Regne Unit l’any 1713 pel Tractat d’Utrecht “amb tota mena de drets i per sempre”. L’article X del Tractat deia: “El rei catòlic (Felip V de Borbó) per aquest tractat cedeix en nom seu i dels seus hereus i successors, a la Corona de Gran Bretanya l’entera i completa propietat de la ciutat i el castell de Gibraltar, conjuntament amb el port, fortificacions i parts a què pertanyen: i ell renuncia a l’esmentada propietat, que tindran i gaudiran absolutament amb tota mena de drets i per sempre...”.

El mateix tractat que referint-se a Catalunya, en el seu article XIII deia: “Per tal com la reina de la Gran Bretanya ha pressionat i insistit, contínuament amb el seu més gran deler que tots els habitants de la Nació Catalana, de qualsevol Estat o condició que siguin, han d’obtenir no solament un complet i perpetu oblit de tot el que fou fet en la passada guerra (de successió al tron), i fruit de la completa possessió de totes les seves propietats i honors, sinó que també han de conservar seus i íntegres els seus antics furs i privilegis”.

L’article 13 continuava dient, però, que en recompensa pel perdó de Felip V, Espanya podia annexionar-se Catalunya, cosa que com sabem va fer d’immediat imposant la llei de Castella, la llengua castellana i administrant des de Madrid.

Espanya ha reclamat davant el comitè de descolonització de les Nacions Unides -que ha acceptat el punt de vista espanyol- que la signatura del Tractat d’Utrecht s’havia produït sota coacció al final de la Guerra de Successió. I és en virtut d’aquest fet que vol recuperar la sobirania sobre el penyal. Malgrat la “signatura sota pressió”, però, el que val per Gibraltar sembla no valer per Catalunya…

Davant tots aquest dubtes, no semblaria lògic consultar a catalans i gibraltarenys què volen ser? Els britànics ja ho van fer. Com hem dit la tradició colonialista és compartida per britànics i espanyols. Ara bé, pel que fa a la tradició i convicció democràtica la distància és sideral entre britànics que la tenen interioritzada, i espanyols que si bé en els anys 70 trencaven un període caracteritzat per més anys de dictadura que de democràcia, el transcórrer del temps ha fet evident que d’aquella transició aparentment modèlica, el que en queda és una pseudodemocràcia de molt baixa qualitat, en la que no sembla tenir-hi cabuda preguntar a la gent què vol.

El 2002, després de diverses reunions secretes entre el Regne Unit i Espanya, el Secretari d’Estat d’Afers Exteriors i del Commonwealth, Jack Straw, va anunciar al Palau de Westminster que els dos estats acordarien compartir la sobirania sobre el territori si Gibraltar ho consentís. Però els gibraltarenys ho van rebutjar en referèndum amb un 98,48% dels vots contra la sobirania compartida essent la participació del 87,9%. Enguany, el mes de març, el Govern britànic ha volgut preguntar als habitants de les Falkland Islands si volien continuar sent britànics o no. Amb una participació del 90,4% dels ciutadans, el 98,83% va votar a favor de continuar sent britànics. I el 2014, el Govern de David Cameron permetrà que el Govern escocès pregunti als ciutadans d’Escòcia si volen ser independents de la Gran Bretanya.

“Quien tuvo retuvo” i sí, el passat colonial és comú a britànics i espanyols. La tradició i la convicció democràtiques, però, no ho són. A Espanya li queda molt camí per recórrer. El que es va construir a partir del 1975, sembla ser de pa sucat amb oli.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

One thought on “VOCACIÓ COLONIAL

  1. Marc Farrarons ha dit:

    Impecable Josep Mª , per haver estat desconectat no està gens malament…

Respon a Marc Farrarons Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *