24072014_diputats_pleWEB_mitja[1]Plató a ¨La República”, esmenta la resposta que va donar Sòcrates a Glaucó, respecte a la remuneració dels governants.

M’agradaria saber què en pensen els que han concebut i fet possible normes com la “Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern”, o les disposicions que equiparen a la baixa els sous dels directius i treballadors del sector públic i que els igualen amb els dels càrrecs polítics. Com si la dificultat intrínseca del lloc de direcció, la responsabilitat exercida, l’experiència requerida, la formació i el bagatge, la dedicació, els resultats… no fossin prou diferents com per discriminar nivells retributius.

L’aposta feta amb aquestes normes, a banda de significar una extensió en taca d’oli del populisme, suposa una acció contundent en favor de la mediocritat que comporta qualsevol equiparació a la baixa i en favor de l’expulsió del talent del sector públic. Alguns directius públics amb capacitat de competir per llocs privats,  ja estan deixant la Generalitat.

Per això trobo recomanable la lectura d’aquest text mil·lenari on Sòcrates manifesta la seva preocupació per aconseguir que l’interès pel Govern de la ciutat atragui a la gent més preparada.  Diu així:

“Què vols dir amb això, Sòcrates? -preguntà Glaucó-.

Pel que fa als dos tipus de remuneració, ho percebo, ara bé del càstig del que parles i com l’inclous en els tipus de remuneració, no ho entenc”.

Després de discutir les bondats  d’utilitzar incentius o càstigs per promoure l’interès per desenvolupar tasques de govern, Sòcrates conclou:

“Ara bé, el major dels càstigs és ésser governat per algú pitjor, quan un no es presta a governar. I jo crec que la por a aquest càstig és el que explica que els més capaços acabin governant quan governen.

Efectivament, si mai arribés a existir un Estat d’homes de bé, probablement es desfermaria una lluita per no governar, igual que la que hi ha ara per governar, i allà es faria evident que el governant de veritat, per la seva pròpia naturalesa, no obeeix al que el mou a ell, sinó el que interessa al governat; de forma que tot home intel·ligent preferiria ésser beneficiat per un altre abans que beneficiar ell a un altre (…)” .

Interessant que la més gran retribució seria, doncs, en aquell context almenys, evitar ser governat per mediocres!!

Traslladin aquesta reflexió socràtica als nostres dies. Facin-la extensiva, com ho fa el Parlament de Catalunya amb les últimes tendències normatives, a directius i treballadors públics. I a professionals de la societat civil que han acceptat col·laborar desinteressadament en òrgans de govern d’institucions públiques. No la limitin als càrrecs polítics i considerin els efectes que pot tenir la legislació catalana sobre transparència i equiparacions salarials a la baixa, sobre la ciutadania… Estan segurs que amb això evitaran la corrupció? Han pensat en l’impacte d’aquest tipus de mesures pel que fa a la captació o expulsió de talent del sector públic? Han pensat en com conciliar aquestes mesures amb la cultura de valorar l’esforç i el mèrit?… Em fa l’efecte que no!

Com tampoc probablement pensen en l’efecte sobre  les generacions futures, en com podem animar als nostres joves a optar per carreres de formació llarga i a assumir responsabilitats si el que els espera és l’escarni o l’igualitarisme indiscriminat amb els que han optat per opcions més confortables.

Finalment potser sí que governar o assumir responsabilitats molt complexes sobre els assumptes públics, acabarà essent un càstig.

Per acabar, no pretenc contraposar transparència amb mediocritat, com en el seu dia tampoc pretenia contraposar -per més que els professionals de la demagògia s’entestin en voler-ho deduir de les meves paraules- avaluació i control a autonomia de gestió i bons resultats. El que sí que dic és que mesures tan populistes com inútils -com les que conté la citada “Llei catalana de transparencia”, o els sistemes carregosos, burocràtics, cars i estèrils de control administratiu-, a banda de no tenir cap efecte sobre la contenció de la corrupción, allunyen el talent del sector públic i condemnen el que hauria de ser una gestió eficaç i eficient a una mera administració sense objectius que es puguin relacionar amb l’ interès general o el bé comú.

La transparència és necessària, com ho és el control. Però plantejats amb cap i peus, i amb rigor i seriositat. En cas contrari, com a molt es pot tranquil·litzar la consciència d’alguna persona de bona fe.  Però sota l’aparença d’actuar com cal el que es fa en realitat és enganyar a molts mitjançant la manipulació sense escrúpols del patiment provocat per la crisi. Crisi que en essència és de valors i per tant, causa i conseqüència, en cercle viciós, de pràctiques corruptes que cal combatre, però seriosament i sense efectes col·laterals tan indesitjables.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “TRANSPARÈNCIA O FOMENT DE LA MEDIOCRITAT?

  1. Pau Villòria ha dit:

    Compareteixo fil per randa tot el que comentes Josep Mª i t’agraeixo la teva reflexió.
    Sense rigor i valentia política que reconegui (també retributivament)i dignifiqui la tasca dels directius/gestors públics de ben segur que aquesta mediocrització serà inexorable.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Pau. Felicitats als que encara aguanteu. Avui he vist que el Director de l’Institut Català de Finances ha deixat la Generalitat per anar a la privada. Només els que tingueu una vocació de servei públic quasi espiritual o els que no reuneixin les aptituds i capacitats mínimes que els hi exigiria el sector privat -però que poden viure del “cuento” sense haver de retre comptes a ningú, en el sector públic-, aguantaran aquesta vexació, fruit de la covardia que impedeix a diputats i Govern fer front al populisme demagògic i antisistema. Pel que fa a personatges destacables de la societat civil que per altruisme i sentit cívic accepten regalar hores del seu escàs temps a la causa pública, amb la ridícula Llei de transparència aprovada pel Parlament de Catalunya, deixaràn de col.laborar. Aquest és el camí adequat, òptim per situar Catalunya al nivell de les pitjors “repúbliques bananeres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *