ESCRIURE DES DE LA DISTÀNCIA. VIURE AMB CONSCIÈNCIA (1)

Raons per marxar

ZHOU–TSAIMING-LIANG
Font: NEWYORKER.COM

En una entrevista recent, el cineasta taiwanès Tsai Ming-liang (Tsai Ming-liang: “La frustració es dona per la incapacitat de seguir el ritme imposat pel capitalisme”) comentava que, segons la seva experiència, “la frustració es dona per la incapacitat de seguir el ritme imposat pel capitalisme”. Amb la seva mirada pausada i crítica sobre la vida urbana contemporània, Ming-liang descriu com les grans ciutats poden esdevenir espais on la desconnexió emocional, l’alienació i l’acceleració vital dificulten viure amb autenticitat. Aquest diagnòstic, expressat des de la seva obra cinematogràfica, em va semblar que podia ser el relat de moltes vides, i també, en bona part, el meu.

Vaig viure molts anys a Barcelona. Una ciutat que estimo, encara que ara la miro des d’una distància que amb el temps he anat trobant necessària. Va ser el meu centre vital, social i afectiu. Però, a poc a poc, em vaig anar sentint atrapat. El meu ritme vital, la manera com veia la vida, la ciutat i el dia a dia, les preguntes i intuïcions que m’acompanyaven, semblaven quedar soterrades sota una inèrcia que cada cop em resultava més aliena. El que anomenem vida moderna —plena de dispositius, agendes sobrecarregades, expectatives malaltisses, correccions polítiques, urgències socials i consignes culturals— es va anar fent, per a mi, una mena de presó, potser amable, però implacable. Un funcionament accelerat i mecànic que m’anava atrapant.

No vaig marxar de cop i volta. Vaig començar per escoltar-me. Després de sentir massa soroll i gairebé cap silenci, de veure com aquest estil de vida m’impedia parar, pensar i mirar endins… Amb l’acceleració i l’explotació disfressades de llibertat, el cos em demanava calma i l’ànima, un sentit més humà. Sé que hi ha qui pot trobar això —o alguna cosa semblant— enmig de la ciutat, però a mi em costava. Necessitava canviar d’escenari, de ritme, de temps. I anar on he anat m’ha facilitat fer-ho.

El Delta no és només un lloc bonic; per a mi és un espai de transició, un territori d’aigua i silenci on tot es torna més lent, més cru, més essencial i també més profund. Aquí no hi ha gaire escapatòria: t’hi trobes amb tu mateix i amb el món tal com és. El vent neteja, però també desordena. I aquest desordre pot ser un aliat si tens ganes de desaprendre allò que ja no et serveix per fer espai a allò que sí.

Aquest text neix d’aquest desig: no pas de vendre una imatge idíl·lica del Delta, sinó de mirar-lo com un mirall. Aquesta escriptura busca resistir, si més no, ajudar a posar preguntes en el centre, a posar el cos i l’ànima humans al davant. No és un relat de retorn a la natura —o no només— sinó d’una manera de viure

EL DELTA: UN ESPAI DE TRANSICIÓ

que pugui sostenir allò que realment importa: el sentit, l’estima, la lucidesa, la presència.

També és, modestament, una manera de recuperar el pensament com a eina viva. No pas per agradar ni per tenir raó, sinó per compartir una experiència que potser serveixi a algú altre. No pretén pontificar ni convèncer, només deixar-se sentir com un testimoni que batega.

_________________________________________________________________________

El silenci, últim refugi

De vegades em pregunto si el silenci encara és possible. No només l’absència de soroll —que també—, sinó aquell silenci interior, un espai que no està colonitzat per la necessitat constant de respondre, opinar o reaccionar. Un silenci que no és buit sinó ple de presència. Aquell silenci que no incomoda sinó que acompanya.

A les ciutats, sovint el silenci és sospitós, fins i tot fa angúnia, perquè deixa al descobert la buidor que no volem veure. Potser per això hem après a omplir-ho tot: paraules, imatges, connexions constants i sovint buides de comunicació amb sentit. Ens hem tornat addictes al soroll perquè ens costa escoltar la pròpia veu. Però aquí, al Delta, quan el vent calla i la llum es torna obliqua, el silenci torna a aparèixer i, a poc a poc, aprens a no fugir-ne, a escoltar-lo, a habitar-lo.

Crec que moltes de les coses que ens fan mal venen d’aquesta incapacitat de sostenir el silenci, d’aturar-nos abans de parlar o jutjar, d’haver perdut el ritme intern que ens permet discernir el que és essencial del que és només sorollós. Escriure també hauria de ser un acte de silenci: escoltar, mirar endins, esperar.

Potser per això necessito aquest exili: el món em sembla massa cridaner, massa ple de veus famolenques que competeixen en el buit. Aquí, quan m’assec a escriure o simplement a mirar com cauen les ombres sobre els arrossars, sento que encara queda alguna cosa intacta.

Aquí, el silenci no és absència, sinó presència plena. Una manera de tornar a sentir el que som quan ningú ens mira. I això, avui, és un refugi que agraeixo.

_________________________________________________________________________

La lentitud com a resistència

LA LENTITUD

Llegir l’esmentada entrevista amb Tsai Ming-liang va ser com mirar-me en un mirall d’un altre temps. Ell parla de la lentitud com un acte radical. En un món que glorifica la pressa, l’eficiència i la saturació, filmar escenes llargues i gairebé silencioses és una forma de resistència, no només artística sinó també espiritual.

Les seves pel·lícules incomoden els qui esperen entreteniment fàcil, però ofereixen una profunditat que neix quan es deixa espai per al silenci, l’avorriment, l’atenció plena. És com si ens convidés a mirar com ho fèiem de petits: sense expectatives ni judicis, només estant presents.

Em vaig sentir profundament interpel·lat. Escriure i viure des del Delta és una forma de cinema lent, una pràctica de resistència que consisteix a observar el que sovint passa desapercebut: la llum que canvia en una hora, el so del vent a les canyes, un ocell quiet. No és mandra ni deixadesa, sinó presència, una manera de viure que no competeix ni produeix, però que connecta.

Quan vaig arribar, pensava que el repte seria desacostumar-me a la velocitat. Però aviat vaig entendre que la lentitud no és només canviar el ritme: és una actitud vital. El capitalisme odia la lentitud perquè no es pot quantificar ni accelerar. La considera inútil. Però justament aquí, en aquesta aparent inacció, pot començar a bategar un altre sentit. Viure lentament és reivindicar el dret a no respondre ràpidament, a no estar sempre disponible, a recuperar la pròpia veu i sentir els petits batecs del dia.

La lentitud no és només una opció estètica o moral, sinó una necessitat profunda. Potser, també, una manera de dignitat.

_________________________________________________________________________

El capitalisme emocional i la mirada buida

Vivim temps estranys. La societat sembla haver après a disfressar el control amb paraules amables. Ja no és només produir, consumir i callar; ara cal fer-ho amb entusiasme. Se’ns demana implicació, passió, motivació. Cal estimar allò que fem, com si fos una prova d’autenticitat, però sovint és només una altra forma de submissió. El capitalisme desfermat ha après a manipular les emocions millor que cap altra cosa.

En aquest escenari, les emocions convenientment adulterades, lluny d’incomodar el sistema, en són el combustible. Tot s’ha d’expressar, comunicar i compartir. Ens hem empassat la idea que l’autenticitat és un valor, però sovint el que circula és una autenticitat de paper mullat, empaquetada i a punt per vendre. Sense adonar-nos-en, oferim la nostra intimitat com qui presenta un informe: actituds positives a demanda, empatia de manual, entusiasme de plantilla, resiliència com a consigna institucional. I així, amb un somriure postís i la veu modulada, ajudem a fer girar una roda que no ens porta enlloc i que, de mica en mica, ens va buidant.

La paradoxa és que, com més ens exigeixen sentir d’acord amb el que espera l’establishment, més ens anestesiem. Com més superficialitat emocional mostrem, més costa sentir emocions profundes. Ens convertim en màscares de nosaltres mateixos. En mirades buides que somriuen, fan “like”, responen correus amb punts d’exclamació i frases motivadores, però que, en el fons, només volen desaparèixer una estona.

Quan camino pel Delta, vora els arrossars, m’adono com és respirar sense pressa i mirar sense fingir. Aquí la mirada recupera densitat i gravetat. No hi ha expectatives ni exigències de felicitat. Només silenci, només presència. I potser per això, aquí, les emocions tornen a tenir cos i a ser veritat.

_________________________________________________________________________

El miratge del benestar i la por al buit

Vivim immersos en un relat que ens ven la idea que estar bé és tenir-ho tot controlat, organitzat i optimitzat. L’agenda plena, les rutines d’alimentació saludable, les pràctiques de mindfulness, els objectius clars i mesurables són avui signes d’èxit personal i, per tant, de benestar. Però aquest benestar planificat i monitoritzat és, en realitat, un miratge, una nova forma subtil de control que ens impedeix deixar espai al desordre, a la incertesa i, sobretot, al buit.

Aquest buit —aquest temps on no hi ha cap activitat ni objectiu immediat— s’ha convertit en una por compartida i interioritzada. Ens han convençut que no podem aturar-nos sense ser productius, que el temps no ocupat és temps perdut, que la pausa és una falla. Així, qualsevol moment de silenci interior s’omple ràpidament d’estímuls, distraccions o plans de contingència.

Aquí, al Delta, on el ritme s’afluixa i no imposa horaris ni calendaris rígids, aquest buit es fa evident. I, al principi, fa por perquè t’enfronta a la teva pròpia essència sense filtres. Però quan el deixes habitar amb paciència, el buit es converteix en un espai d’oportunitat. No cal omplir-lo ràpidament; cal deixar-lo ser.

En aquest silenci i pausa, sorgeixen el dubte, el sospir, la reflexió profunda. És el lloc on apareix el sentit, no aquell sentit fabricat per gurus, coaches o algoritmes, sinó la veu interior que només parla quan tot calla. Aquest és el veritable benestar: habitar el buit sense por.