FEM VISIBLES ELS INVISIBLES. Embriac orinant en unes escales de Canal Street, ( Nova York). Carles Fontserè (1971). Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, fons Carles Fontserè

Aquest cap de setmana passat, a banda de llegir el llibre de Valentí Fuster i Josep Corbella, La ciència de la llarga vida”, i de gaudir d’una bona passejada en bicicleta en època de sega i recollida de l’arròs, he recordat la petició que em va fer l’amic Pep Capdevila.

El llibre de Fuster i Corbella m’ha semblat una obra rigorosa que aconsegueix ser de divulgació, partint de la ciència i la recerca. Transcric una proposta del llibre que m’ha fet pensar en alguns amics que voregen els 60 o els depassen més o menys:

No us aïlleu. Cuideu les relacions afectives. Mantenir-se en contacte amb altres persones, ja siguin familiars, amics o col·legues, ajuda a mantenir una bona salut emocional, i això afavoreix tant la longevitat com la qualitat de vida”.

La Maria, reiteradament separada, va fer 56 anys fa poc i, en la seva aposta per la salut i el benestar, ha decidit, en paraules seves, invertir en els seus amics”.

La pintora feia anys que havia pensat separar-se. Finalment ho va fer. Deu estar entre els 55 i els 60 i forma part del grup -diria que cada vegada més nombrós- de dones que han dimitit de plantejar-se relacions de parella i té l’agenda ocupadíssima amb amics i grups, alguns d’aquests dedicats a activitats diverses que li interessen.

El Ricard no s’ha casat mai ni, diria, ha conviscut en parella, almenys durant gaire temps. Té 62 anys, i combina la soledat amb viatges d’aventura o quasi, i relacions amb amics i grups diversos. Seriós i fins i tot d’aparença sovint malhumorada, mai ha deixat de cultivar els somnis i de mirar de concretar amors platònics o quasi, amb persones “difícils” amb les que no acostuma a arribar a res. Però sempre ha mantingut una vida social activa.

En Miquel, de 62 anys, separat, em recorda que avui, dia del seu Sant, fa 83 anys que les tropes franquistes van afusellar el seu avi Miguel a Ceuta. També em diu que el seu pare, Miquel, “el té al cel” i que el seu fill Miquel es troba al sud-est asiàtic. És una manera de dir que està sol i potser una mica trist… Home brillant i d’altes capacitats, no s’escapa, com tants, d’un aïllament social creixent, en un món ple d’egoisme, d’individualisme i creixenment hostil. Cada dia se sent menys motivat per fomentar les relacions socials

Una companya meva de carrera, de 60 anys, separada en fa uns quants, va optar per treballar molt, gaudir de l’esport i de l’entorn de relacions propi de l’activitat que practica i dels amics en general, sent proactiva en promoure’l, mantenir-lo i tenir-ne cura. Quan havia passat a engruixir aquest grup de dones -també molts homes, per cert- que no volen sentir parlar de tornar a aparellar-se, es va enamorar de forma inesperada. Quan has aconseguit tenir una xarxa de relacions saludable, que et fa feliç, compaginar aquest valuós patrimoni amb una parella aliena al mateix i al teu entorn… Tot un repte que no es resol amb un simple “l’amor ho pot tot”…

En Pep, home feliç i feliçment casat, voreja els 70 i en deu fer 50 aproximadament que està amb la mateixa dona. Durant uns 40 anys ha exercit la seva “santedat” fent de metge de poble. En realitat ha fet de tot. S’ha ocupat de la salut i del que -almenys aparentment- no és la salut dels seus pacients i veïns. Una vegada jubilat presideix Càritas a les comarques on viu i cerca desesperadament recursos per ajudar els més necessitats. Ara ho fa a Càritas, però ho ha fet tota la vida des de tots els llocs on ha estat i des de totes les tasques i ocupacions a les que s’ha dedicat. Ja ho he dit, però ho repeteixo: és un home feliç fent el bé al proïsme i no pensa deixar de ser-ho.

Com la Fàtima, que una mica lluny encara, però camí dels 60, tampoc pensa deixar de ser feliç. Sempre ha estat positiva i feliç. Fins i tot quan va perdre una filla molt petita. El fet de tenir una parella estable no li impedeix tenir temps per mantenir una xarxa de riques relacions socials i d’amistat. És una persona compromesa.

Més enllà què moltes persones -i alguns dels amics i amigues recordats- hagin fet realitat amb fets, tota la vida, que els humans per viure necessitem relacionar-nos, encara que sigui -com apunten Fuster i Corbella en l’obra citada- amb Déu o amb la natura, confirmo en el meu entorn que els que no ho havien practicat tant -especialment els que no tenen parella ni conviuen en família- quan han vorejat o depassat els 60, han anat prioritzant un tipus de socialització “més humana”. Els que no ho fan, acostumen a viure-ho com un problema, especialment si malgrat ser-ne conscients, els hi costa i cada dia s’aïllen més, incrementant el sentiment de soledat no desitjada.

Cada època de la vida i cada situació personal, té les seves coses. Per això he triat aquesta per escriure el post. Per això i perquè m’ha fet reconsiderar la petició que m’havia fet el meu amic Pep Capdevila, que va un pas més enllà de les bondats de la socialització, i que jo ja donava per tancada.

Fuster i Corbella, a La ciència de la llarga vida”, fan referència a un estudi fet a la Universitat de Washington de Missouri, sobre els efectes d’una vida social activa sobre el benestar emocional en persones més grans de 60 anys i observen que “(…) les persones que contribueixen a la comunitat amb alguna mena de feina voluntària, per exemple en una parròquia o en una ONG, se senten millor que les que no ho fan. I han observat tant en homes com en dones que una mitjana de dues hores setmanals de treball voluntari s’acompanya d’un benestar emocional significativament més elevat”.

El meu amic Pep, com ja he dit, un cop jubilat ha decidit dedicar bona part del seu temps a combatre la pobresa responsabilitzant-se de Càritas allà on viu.

Fa pocs dies em va enviar el següent missatge:

Josep Maria, m’encantaria que fessis un post sobre el tema ‘Fem visibles els invisibles’ (lema d’una campanya de Càritas a Barcelona). És un tema desgraciadament massa actual. Passejant pel Passeig de Gràcia i per la Ronda de Sant Pere, he vist un grapat d’indigents asseguts per terra, dormint, mendicant. M’ha colpit veure una dona de 80 anys bevent cervesa, bruta i escabellada, per terra, imagino que per oblidar aquest món que la ignora. La pobresa és ben palpable i cada dia hi ha més gent que cau en el forat de l’exclusió social.

Càritas arriba on ningú pot arribar. Els acollim, els escoltem, els hi cerquem aixopluc, intentem ensenyar a qui podem, els vestim. Els hi donem menjar, els abracem i els estimem…”.

El vaig telefonar i li vaig explicar per què jo, ara per ara, no podia fer el post que em demanava. No pas perquè no valorés el seu desig sincer d’ajudar al proïsme i en especial els més desafavorits i oblidats. És normal que qui està dedicat a una tasca, la que sigui, parli i escrigui sobre ella. Si no és així… especialment en temes tan delicats i sensibles, el que creguis que has de fer, és millor fer-ho discretament i no parlar-ne en públic o des d’un bloc.

Dit això, i per ajudar a l’amic, he pensat que la reproducció de la seva petició en aquest post,  ja és una manera molt modesta, sí, d’atendre-la en part.

Estimat Pep, com veus i saps per la teva condició de metge, les persones que contribueixen a la comunitat amb alguna mena de feina voluntària, per exemple en una parròquia o en una ONG, se senten millor que les que no ho fan, tenen una millor salut emocional i una probabilitat més elevada de ser més longeus. Ja sé que la teva dedicació als altres, forma part de tu i tot i que potser t’ajudi a viure més, aquest no és el motiu que et mou.

Sé que ahir vas anar a Missa i que vas escoltar l’Evangeli de Sant Lluc 16, 19-31, la paràbola del ric i el pobre Llàtzer. També sé que quan ‘baixes’ a Barcelona, si pots passes per la llibreria Claret, responsable d’editar ‘la Missa de cada dia’. L’inici de la corresponent a la d’ahir diu:

‘Senyor, deslliureu-nos de l’engany de les riqueses. Ens fascinen, ens enlluernen, ens deixen bocabadats, però ens impedeixen veure la realitat: que hi ha dolor en el món i que nosaltres podem posar-hi remei.

El nostre benestar ens oculta la indigència que pateixen tants fills vostres. Les cançons boniques silencien el seu clam. Ens oblidem de convidar-los als nostres banquets, de compartir allò que hem rebut’.

Vosaltres des de Càritas feu ‘visibles els invisibles’. Sou vosaltres els que, en paraules teves, ‘els vestiu, els hi doneu menjar, els abraceu i els estimeu’. Vosaltres parleu amb fets. No tindria sentit que us suplantéssim amb paraules, per ben escrites que puguin estar.

El capvespre al Delta és agradable. Terreny pla, de bon pedalar que permet gaudir del  paisatge, les olors i els colors. Camps d’arròs segats, d’altres encara no. Penso en el que acabo d’escriure, quan encara no ho havia escrit. Fa anys que em dedico a l’envelliment, la cronicitat, el sociosanitari, el final de vida. Fa anys que estem preocupats per la soledat creixent de la gent gran -tot i que no els afecta només a ells- i constatant en la pràctica els efectes nocius sobre la salut emocional, la salut en general i la longevitat, com ens expliquen Fuster i Corbella”.

Estic conscienciat de les bondats de la socialització i crec ser conscient de les meves limitacions. Alguns fa anys que heu donat unes quantes passes més!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “EL SENTIT DE LES RELACIONS HUMANES

  1. Leon ha dit:

    Querido Josep, he leído tus reflexiones sobre la edad y la salud emocional. Concuerdo. Vale la pena, sin duda, no aislarse.
    Así que para ser coherentes te digo que a mediados de diciembre estaré en BCN por unas cuatro semanas y espero con gusto que nos encontremos para conversar y disfrutar de la amistad.
    Te abrazo desde una lluviosa ciudad de México.
    León

    1. josepmariavia ha dit:

      Gracias por tu comentario Leon!
      Vamos a ser coherentes y compartir buenos espacios de tiempo en diciembre. Un abrazo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *