CRÒNIQUES JAPONESES. DOS VIATGES EN UNA DÈCADA (I)

QUADERN VENECIÀ
Primer dietari d’Àlex Susanna

Estimat lector: prefaci de lectura obligatòria. El Perelló 1 de maig de 2025

Hi ha trobades que deixen empremta. Moments amb la capacitat de cavar un solc a l’ànima i de fer més profunds els solcs del cervell, o fins i tot de crear-ne de nous. Aquest tipus de valoracions, però, sempre té un grau variable de subjectivitat. Als qui ens agrada escriure, aquestes trobades ens proporcionen un material que, si no en fem quelcom, la primera ventada se l’endú al terreny de l’oblit etern.

L’estimat amic Xavier Ranera i la Sílvia Barberan, abans-d’ahir, ens varen convidar, a la Romina i a mi, a sopar a casa seva, juntament amb els estimats amics Joan Oliveras i Anna Borrell i Josep Maria Coronas i Conchita Soucheiron. El fet de deixar constància d’aquest sopar d’amics en aquest bloc ja dona sentit a la seva existència. Ho dic perquè l’Anna Borrell em va preguntar —arran d’un meu comentari afirmant que no pretenc tenir lectors i explicant per què vull conservar els meus escrits en aquest format— per què feia públics els meus posts.

Referint-me al sopar, he dit el següent als meus amics:
“(…) Al final, el que vull dir és que tots vosaltres, directa o indirectament, formeu part dels millors records de la meva vida. I això és d’agrair! (…)”.

Un altre comensal amic ha dit:
“(…) Visca el temple de l’amistat, i el coratge de parlar de sentiments! (…)”.

Un tercer:
«(…) Perdoneu, però jo encara no m’he despertat del somni de poder compartir amb vosaltres estones d’intima amistat (…)».

I tampoc no ha faltat la dosi d’humor còmplice que, lluny de relativitzar la transcendència del moment, l’ha enaltida:
“(…) Trobo que estem molt sentimentals! I no som tan vells! “Al loro”! Abraçada a tots”.

Si continueu llegint aquestes Cròniques japoneses, potser us estranyareu que hagi volgut deixar constància del valor d’aquesta trobada d’amics. Certament, l’estil de vida que he triat, amb poca interacció social, pot provocar aquest miratge. Però penso que explico bé la importància de “qui veure, quan”, tot evitant les relacions buides.

L’Anna Borrell, com tantes altres persones, es va queixar sobre la llargada —excessiva— dels meus escrits i sobre el que ella en diu “massa barreja de temes”. Sobre la llargada: Anna, amics, no us feu il·lusions. Ara per ara, els escrits seguiran sent, aproximadament, de sis pàgines.

Sobre la barreja: bé, si llegiu dietaris veureu que, en la major part d’ells —com he fet en aquestes Cròniques japoneses—, els relats estan separats per dates, numerats, o bé per espais amples amb o sense ratlles. Senyals que indiquen que cadascun dels fragments té vida pròpia. O sí, però no. És a dir, a mesura que es llegeixen tenen sentit per si mateixos, però al final pot aparèixer un sentit global (no és obligatori). Tot això per dir que no cal llegir les sis, set, o les pàgines que siguin, seguides.

Aquestes Cròniques japoneses, amb aquesta introducció inesperada, sumen catorze pàgines. Bé, llegiu-les a trossos! (Només em falta afegir: cony!).

De tota manera, les partiré en dos: CRÒNIQUES JAPONESES. DOS VIATGES EN UNA DÈCADA (I) i CRÒNIQUES JAPONESES. DOS VIATGES EN UNA DÈCADA (2).
Canviarà gran cosa? En absolut. Però goita, ho faré així!__________________________________________________________________

Vol Barcelona–Hong Kong, 7 d’abril de 2025                                                                                                

BARCELONA-HONG KONG-TOKYO

Una de les primeres coses de què vam parlar amb la Romina, quan la vaig conèixer, va ser de la seva il·lusió per visitar el Japó l’any del seu cinquantè aniversari. Vaig tenir clar que hi aniríem. Recordo perfectament aquella sensació: que mai et canses de visitar el Japó.

El fet que el pare hagués mort mentre jo era allà, lluny de provocar-me cap mena d’inquietud, em va animar a proposar-me tornar-hi. Volia anar al lloc on vaig viure telefònicament la seva mort, i fer la visita al bosc de bambú que vaig haver de cancel·lar per tornar a Barcelona. No sé si, sense el desig de la Romina, hauria repetit viatge. No ho sé.

En qualsevol cas, em vaig fer meva la seva il·lusió. Vaig recordar quan em va compartir un altre desig —aleshores ella no sabia que jo vivia a les Terres de l’Ebre—: jubilar-se en algun indret de la costa proper a l’Ametlla de Mar o a les platges del Perelló.

Bé, al Perelló hi vivim i al Japó hi arribarem, si Déu vol, d’aquí a unes poques hores!__________________________________________________________________

Aeroport Kansai. Osaka: Retorn a l’escriptura i fugida del manicomi global. 18 d’abril de 2025

PROVERBI JAPONÉS INVENTAT

Esperant per agafar el vol NH 1749 de la companyia ANA (All Nippon Airways), cap a l’illa de Miyakojima, a l’arxipèlag d’Okinawa, una de les anomenades zones blaves del planeta, on abunden els centenaris. L’última vegada que vaig ser en aquest aeroport va ser el 29 d’agost de 2014. Aquell dia, la mort del meu pare va precipitar un retorn inesperat a Barcelona. Era a Kyoto, ciutat que comparteix aquest aeroport internacional amb Osaka i Kobe.

Fa un parell de dies vaig rebre un WhatsApp d’un amic que em deia: “Josep Maria, fa temps que no sé res de tu, ni escrius res al teu bloc!”
Ambdues coses són certes.

La manera de viure predominant, especialment a les grans ciutats, em resulta del tot inhumana, i no la considero en absolut saludable. Des d’aquest punt de vista, prefereixo viure al Delta, perquè em permet mirar de lluny aquesta forma de vida que associo a un trastorn mental col·lectiu, greu, i fer incursions selectives al “manicomi” de tant en tant. Trio curosament qui vull veure i quan el vull veure, o qui i quan rebo a casa de visita. Ja fa temps que no faig cap esforç per relacionar-me amb persones que m’expliquen coses que no m’aporten res, o pitjor, que quan parlen, la seva pèrdua manifesta de cordura, m’expulsa de la “normalitat”. De la seva normalitat, del trastorn mental greu que pateixen sense saber-ho, o sabent-ho i ignorant-ho deliberadament. Normalment persones que es presenten i es comporten en funció del que fan, no del que són, per les seves trajectòries professionals més o menys brillants, per un jo construït artificialment. Els hi interessa l’actualitat, es prenen seriosament activitats decrèpites com la política i el periodisme, practiquen la crítica destructiva des de la prepotència curricular que sovint oculta la seva pobresa en termes de desenvolupament personal. Ens volen fer creure que perquè publiquen les seves bajanades en diaris, el que diuen adquireix valor. Alhora, fent-ho, contribueixen a sostenir uns Media perjudicials per a qualsevol persona que no vulgui deixar de ser-ho.

Encara formo part d’alguns d’aquests grups que es reuneixen de tant en tant per dinar, sopar… En algun cas, grups de bons amics, amb plena consciència de la realitat i actituds honestes i positives. Aquests amics m’aporten molt. A banda, però, segueixo, per inèrcia, formant part d’algun grup d’aquests en els que hi ha massa gent ―no pas tots els components― “encantada d’haver-se conegut”. S’hi troben alguns personatges fatus que es dediquen a pontificar, a alliçonar, que pretenen marcar doctrina. Perdonavides que exerceixen des de talaies que em fan pensar més en l’avió del Tibidabo que en plataformes pròpies de qui té sanes altures de mira. Personatges que es feliciten mútuament per les seves “grans aportacions intel·lectuals”, però que no sempre han tingut cap gran responsabilitat executiva, pràctica. Per dir alguna cosa, persones que no saben el que és fer un ERO o contractar una pòlissa de crèdit. Que no han experimentat el patiment que comporta no poder pagar a final de mes, ni han hagut de fer front a una vaga. Això sí, expliquen perfectament, metodològica i normativament, com s’ha de fer el que mai han fet! Aduladors dels qui manen. Fervorosos membres de l’establishment empenyats a crear un món elitista per a minories tòxiques, alhora que reduir a ben poca cosa les classes mitjanes i dominar el gruix de la societat que lluita per malviure amb alguna engruna de dignitat. Per a mi, “genteta” que fa patèticament el ridícul! Bufats amb egos que no els hi caben dins la pell! Sí… encara aguanto algun d’aquests personatges, molt de tant en tant. Haure de fer un pensament!

Per tant, benvolgut amic que em vas enviar el WhatsApp, sí, tens raó, fa temps que ni tu ni la major part de persones sabeu gaire cosa de mi. Creu-me que no té cap importància. Les raons són les que t’acabo d’explicar. Pel que fa a no escriure, també tens raó. I això em preocupa més.

Llegia no fa gaire Josep Maria Espinàs, que distingia entre teories i doctrines. Teoritzar és lliure. Plantejar hipòtesis, fer-se preguntes. La doctrina, en canvi, es creu veritat. I aquí és on em sento incòmode.

Els meus darrers intents d’escriure acabaven girant, irremeiablement, al voltant d’aquesta incomoditat: l’adoctrinament democràtic.

M’explico. Trump, Orbán, Meloni, Milei… han estat elegits democràticament. Però això ha enervat molts que es proclamen “demòcrates de tota la vida”. Entre ells, els guardians del règim del 78, que encara avui es ven com un model a preservar. Ho fan des del dogma, com si posseïssin la veritat absoluta. La meva teoria ―i només és això, una teoria― és que no accepten els resultats que desmunten el sistema que els ha afavorit. I davant l’obsolescència d’aquesta democràcia es neguen a veure la realitat i reaccionen amb agressivitat (de moment verbal) contra qui gosa qüestionar-la. No volen perdre els privilegis. El poble, el demos que diuen defensar, en realitat els importa ben poc.

I cada vegada que intentava escriure, em trobava encallat en aquest tema. Però avui, des de l’aeroport de Kansai, faig un canvi. Torno a l’escriptura que surt de l’ànima i que vol connectar amb el millor dels humans. Sí, el millor. No amb la mediocritat, ni amb l’orgull inflat, ni amb l’estupidesa disfressada de talent.

Quan em vaig assabentar de la mort de Mario Vargas Llosa, dies després que passés, em vaig sentir molt bé. D’acord amb el meu sistema de prioritats, saber tard que aquest escriptor ―que considero literàriament brillant però humanament lamentable― és mort, no em va generar cap urgència. Gaudiré de la seva obra, però celebro amb delit no haver de sentir-ne més les opinions. Com deia Sandra Barneda de forma políticament correcte: “Su posible soberbia o elitismo están condenados al olvido. Porque lo que perdura es la obra.”
Doncs això, Vargas Llosa. Quedi la teva literatura. I que el temps esborri la resta del teu pas per aquest món!

_______________________________________________________________

Vol Barcelona–Hong Kong. 8 d’abril de 2025                                                                                               

TOKYO

Estem sobrevolant el desert de Taklamakan en direcció a Hong Kong. Si tot va bé, en poc més de tres hores hi aterrarem. La destinació final d’avui és l’aeroport Narita a Tokyo, on no he estat des de fa gairebé onze anys. Definitivament, el Japó, per anar-hi de viatge, no cansa mai. Per viure-hi… no ho sé. Sento que no m’agradaria. Tampoc estic gens segur que ells estiguessin encantats. El Japó rep pocs immigrants, la integració és difícil i ells, més enllà de la cortesia extrema i l’aparença, es caracteritzen per un cert “racisme a la japonesa”.

L’any 2014 vaig visitar Tokyo, Kanazawa, Takayama, Kyoto… Aquell viatge em va servir per confirmar la idea —reconec que superficial i estereotipada— que tinc d’aquella societat. No la conec. Malgrat haver-hi estat, no em puc fer una idea clara de com són realment aquella gent i com funciona el seu món. No vaig parlar gaire amb ningú. Tampoc és fàcil. Són molt reservats, i amb l’anglès pots funcionar, però només fins a cert punt… No ho vaig trobar gens fàcil.

Per altra banda, mai no he aprofundit gaire ni en la seva història, ni en la seva cultura, ni en el seu art, ni en la seva política, ni en gaire res d’aquell país desconegut.

Ara hi torno i no m’he documentat més. M’interessa caminar, veure, sentir, observar… i deixar que el meu cap vagi produint idees. És una experiència sensorial que em permet fer supòsits. En cap cas establir doctrines. Simplement, construir el “meu” Japó. És el que us puc oferir.

_________________________________________________________________

Japó 2014

LOLITAS

Tinc un record agradable de l’estètica japonesa, de l’ordre i la netedat que caracteritzen aquella societat, així com de l’educació i el tarannà silenciós i —almenys aparentment— pacífic que desprèn aquella gent. Diuen que, en la intimitat, tot és molt diferent. Potser sí… No he intimat mai amb cap japonès ni amb cap grup de japonesos. Això sí, respecten més que nosaltres la gent gran i la saviesa que proporciona l’edat.

Juntament amb el Perú, és un dels llocs del món on he menjat millor. No hi ha cap ciutat al món amb més estrelles Michelin que Tokyo.

Tinc records fotogràfics: del vell mercat del peix de Tsukiji, on, després de veure la subhasta de peix, vaig esmorzar —a les 7 o les 8 del matí— tota mena de varietats de peix cru amb cervesa, assegut en una petita barra d’un diminut restaurantet. El parc d’Ueno em va reforçar la idea que, com que Tokyo (diria que) és menys visitada que Nova York, molta gent no deu imaginar que, com a gran metròpolis, potser la supera. Segurament, tan poc rigorós és comparar Ueno amb Central Park com els gratacels d’ambdues ciutats, o Ginza amb la Cinquena Avinguda… Però faig,

MERCAT DEL PEIX DE TSUJIKI

espontàniament, aquestes associacions d’idees.

Recordo els otaku d’Akihabara, les macrobotigues d’electrònica, les grans sales de màquines recreatives i l’anime. Mai m’ha atret especialment el manga, però és curiós. I les lolites, fenomen que no sé com enquadrar enlloc…

Shibuya, amb joves comprant roba —no pas barata— i amb les botigues punk que es concentren a Harajuku. Els sopars en minúsculs bars de Shinjuku, envoltats d’un mar de neons. Recordo mirar, escoltar, no acabar de comprendre… i no importar-me.

Ryokans amb onsen a Takayama. Temples i més temples, especialment a Kyoto. Higashiyama i el camí de la Filosofia… Però no vaig poder veure el bosc de bambú.

---

Tòquio. 8–12 d’abril de 2025

JAPANISH EIFFEL TOWER

Els trens continuen sent puntuals, però una mica menys. La ciutat és plena de grues. Es continuen construint gratacels. Més de 14 milions d’habitants. Després d’onze anys, la percepció és que la decadència de la humanitat, aquí també, es fa patent.

La vista des de la “Torre Eiffel japonesa” i la Tokyo Skytree relativitza la grandesa de l’skyline de Manhattan. Continua sent difícil viure-hi en anglès. No han posat papereres, i els carrers segueixen igual de nets. Els trens, també. I els lavabos públics, també.

M’agradava més el vell mercat del peix de Tsukiji que el nou de Toyosu. Recomano molt, però, fer el trajecte sencer de la línia Yurikamome (trens sense conductor), des de Shinbashi fins als molls artificials construïts sobre el mar, a Toyosu. Ara, la famosa i turística subhasta del peix de Tokyo es fa allà. No té l’encant de Tsukiji.

A Toyosu també han desenvolupat una zona de restaurants i parades de menjar a imatge i semblança de la de Tsukiji, però… diria que aquest desenvolupament ja ha nascut amb vocació turística, mentre que Tsukiji es va anar transformant a partir d’un origen molt diferent: pensat per a pescadors i treballadors del port.

JARDÍ KIYOSUMI. TOKYO

Esmorzar sashimi amb cervesa a les sis o set del matí a Tsukiji continua tenint un sabor especial.

Qualsevol guia us explicarà què heu de veure: els barris de sempre, una obra de teatre kabuki —gènere dramàtic ancestral protagonitzat per actors amb maquillatges típics— al teatre Kabukiza de Ginza, o el temple budista de Senso-ji. I val la pena veure-ho i experimentar les sensacions que provoca. En canvi, no trobareu a totes les guies els petits jardins zen que apareixen en racons inesperats de la ciutat. O els no tan petits, com Kiyosumi (jardí paisatgístic tranquil i preciós), Koishikawa Korakuen (del període Edo), Happo-en (espectacular aquests dies de floració de cirerers), o Rikugien (també paisatgístic).

TREBALLADOR JAPAN RAIL

Trobo interessant explorar a fons l’estació central de Tokyo. Observar la gent, les botigues, la senyalització, el complex entramat de trens i metros, els treballadors amb vestit, corbata, guants blancs i gorra de plat… La barreja humana! Fa onze anys, els taxistes també portaven guants blancs i gorra de plat. Ara, pel que he vist, ja no porten gorra, i els guants… alguns sí, alguns no.

Evidentment, respecten el silenci i no molesten forçant converses. No cal dir que mantenen els cotxes nets i polits, per dins i per fora, i que no fan pudor de suat. Ni posen programes de ràdio enervants o músiques estridents. Són professionals que mereixen respecte.

A Shibuya, si us agrada el cinema, aneu al restaurant Gonpachi Shibuya. Podeu menjar a qualsevol hora del dia en aquest izakaya on es va filmar l’escena de lluita de Kill Bill.

Aquesta és la imatge de Tòquio que em ve de gust oferir-vos des de la memòria de l’estada recent. Si aneu al Japó, sobretot, compreu el Japan Rail Pass i una targeta SIM (almenys de dades). Perdó si he dit una obvietat.

Ah! M’encanten les minivans altes, estretes i microscòpiques que fan tots —o gairebé tots— els fabricants de cotxes japonesos. I us notifico només —difícil de transmetre’n el transfons— que em va interessar molt la visió del Japó d’un ciutadà ghanès que fa una vintena d’anys que viu a Tokyo.

Sento haver fet el turista, perquè cada dia em genera més interrogants el rol de turista. És evident: aquesta és una ciutat que, com Barcelona —més enllà dels avantatges, reals o no, que molts hi troben, especialment en termes econòmics—, ha de suportar una “turistada” indecent.

Doncs sí. Em sap greu. Confesso que he fet el turista per Tokyo i sento una certa necessitat de demanar perdó.

(Continuarà)