RAMÓN GEFAELL. CAMPIÓ D'ESPANYA DE GOLF INFANTIL

RAMÓN GEFAELL. CAMPIÓ D’ESPANYA DE GOLF INFANTIL

Fa dies que volia escriure sobre l’impacte que em va provocar la mort de l’amic Ramón Gefaell de la Peña. Necessitava però prendre una mica de distància per evitar entrar en records massa durs d’expressar i en judicis innecessaris, fruit de la tristesa que la seva mort em va provocar en fer-me reviure intensament la seva primera vida de jove i en especial la imatge que tinc de la seva segona vida, dels últims 28 anys.

Per a mi Ramón Gefaell va ser moltes coses. La primera que em ve al cap és que va ser nebot de José M. Valverde. Segurament perquè acabo de mirar el meu bloc i la visualització de l’últim post, en el que parlo de Toni Comín, per un cert mimetisme, m’ha fet pensar en el seu pare, Alfonso Carlos Comín de qui, amb en Ramón n’havia també parlat molt. Recordo fins i tot haver parlat, entre altres, de José M. Valverde i d’Alfonso Carlos Comín a les tertúlies de “can Gefaell”, amb la seva família. Dues personalitats, Valverde i Alfonso Carlos Comín, vinculats als corrents cristiano-marxistes.

Militant comunista el segon y simpatitzant el primer, compartien un profund sentit ètic i de la justícia i la seva lluita contra el franquisme es va caracteritzar per l’esperit de reconciliació entre vencedors i vençuts i per la denúncia de la vergonyosa instrumentalització que va fer el nacional-catolicisme de la fe cristiana. Conseqüents amb la seva autoexigència espiritual, van contribuir a la renovació del pensament cristià.

Valverde va renunciar a la Càtedra d’Estètica de la Universitat de Barcelona com a forma de protesta per l’expulsió, per part del règim franquista, dels professors Aranguren, Tierno Galván i García Calvo, de les seves respectives càtedres. És famosa la seva sentència, en renunciar a la Càtedra: “Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos”. Va marxar als Estats Units, on va ser professor de literatura hispànica i comparada, i després al Canadà, on va ser catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Trent.

Proper com deia al Partit Comunista, va donar suport a diversos moviments socials i revolucionaris llatinoamericans, especialment al nicaragüenc Frente Sandinista de Liberación Nacional.

Valverde va ser un cristià existencialista. El seu primer llibre de poemes “Hombre de Dios” (1945) és la poesia d’una religiositat agònica, d’una cerca impacient de Déu en un estat de neguit permanent. Un intel·lectual que llegia l’Evangeli, com a contrapunt, estímul i consol –en paraules seves- a la gris existència diària com a professor d’universitat, traductor i assessor editorial.

Que Alfonso Carlos Comín fundés Cristians pel Socialisme a Espanya (1973) –moviment sorgit a Llatinoamèrica a finals del segle XIX- denota la seva inquietud per la reflexió sobre la relació entre Església, societat i política. Amb una gran capacitat d’aportar esperança i de transmetre el sentit de la utopia.

Aquest món no ens era estrany ni al Ramón ni a mi. Els meus educadors procedien de les tradicions cristianes i/o marxistes (juntes o per separat segons el cas) i van suscitar en nosaltres una gran curiositat a propòsit de Déu, de Jesús i de tantes i tantes coses. Van tenir l’encert de, en lloc de donar-nos respostes, estimular-nos la curiositat, les ganes de preguntar, provocant que les cerquéssim nosaltres les respostes.

La formació en humanitats va ser sòlida i ens va ser presentada com un menú d’opcions variat. La tria depenia de nosaltres. (Veure post de 31 de juliol de 2014)

José M. Valverde deia: “En una escola s’han d’ensenyar les quatre regles –sumar, restar, multiplicar i dividir- perquè les necessitaran. No necessitaran gaire res més de matemàtiques. I després tenir una biblioteca immensa, on el nen vagi una mica orientat i que llegeixi. Fer-li explicar el que ha llegit i perquè ho ha llegit. I música diària. Només hi hauria d’haver això en una escola”.

Comín per la seva banda reclamava la necessitat de reconstruir la paraula (o la Paraula segons si la qüestió era religiosa) i la valorava com a instrument de cohesió social. Per això considerava l’educació com a diàleg amb un mateix, amb el context, amb els textos i amb els altres. La dimensió humanista és determinant en aquests personatges.

Per Comín la paraula i el diàleg tenien poder de transformació i de foment de la reconciliació en el difícil context de la dictadura en el que vàrem créixer nosaltres.

En Ramón Gefaell es va formar al Liceu Francès, però també a casa seva. Ens enteníem molt bé des de visions  del món i de la vida properes o no, segons el cas. La discrepància en molts temes i el sentit crític que compartíem ens aproximaven. Ell era entre agnòstic i ateu. Jo lluitava per creure.

Malgrat vivia per la medicina i no parava de parlar-ne (tots dos érem estudiants de medicina), la força i la creativitat del Ramón anava més enllà i tinc molt bon record de tot el que vam compartir durant aquells anys. Recordo perfectament un dia que xerrant en un bar del carrer Muntaner de Barcelona vàrem concloure que havíem tingut la sort de ser educats (escola, família, cercle social…) en entorns estimuladors de l’esperit crític.

Recordar en Ramón és recordar la de vegades que esmentava “mi tio José M” (Valverde) -també “mi prima Clara” (Valverde)- i les referències a Aranguren, Tierno Galván i també a Alfonso Carlos Comín i al Guti, entre altres. I recordar també com gaudíem escoltant el seu pare destil·lant saviesa i fina ironia. Tota la colla de la Facultat: en Pitu Genollà, en Toni Griera i el meu estimat amic Pep Capdevila, aquest sí, home de Fe, tolerant i comprensiu amb els nostres dubtes sobre el Més Enllà. Millor dit, els meus. Els altres companys tenien pocs dubtes sobre que poca cosa hi havia un cop estiguessis colgat sota terra o cremat.

A can Gefaell tot era possible, amb un pare que a més a més de ser banquer i, per exemple, President del Club de Golf de Sant Cugat, tenia un bagatge i una capacitat intel·lectual remarcables que feia que l’admiréssim. Uns germans que tant es movien en el món de les finances de New York com en el MOMA d’aquella ciutat o unes germanes progres amb “novios” del PSUC… En aquella casa vaig veure –que no beure- per primera vegada una ampolla de Vega Sicília i vaig escoltar el comentari divertit del pater familias, a propòsit del bon gust d’alguns visitants nocturns –militants comunistes amics de les filles-, que havien enllestit unes ampolles de Viña Ardanza i els millors formatges francesos disponibles al rebost.

Tot plegat amb comentaris sobre Mounier (malgrat ser agnòstics) o Stendhal o la darrera conversa del tío José M. (Valverde) amb Daniel Ortega.

Tot d’una podien agafar les guitarres i posar-se a tocar i cantar samba o peces dels Beatles, com van fer amb la mateixa alegria i optimisme en el acte d’acomiadament d’en Ramón, que aquesta vegada no els va poder acompanyar. Estava impassible dins el taüt.

En Ramón, el mateix que va ser campió d’Espanya de golf infantil, vestia de forma descuidada i sempre anava ple de llànties. Tant li feia parlar amb la intel·lectualitat que envoltava la seva original i divertida família, com parar-se a les 3 de la matinada a fer benzina i intentar explicar-li el desenvolupament embrionari del cor al de la benzinera o aturar-se a demanar foc a uns treballadors de telefònica ubicats dins un forat 3 o 4 metres per sota el nivell del carrer. Si no l’engegaven a fer punyetes, la conversa entre en Ramón i ells era amena i divertida.

Si la vida d’en Ramón i dels Gefaell jo la recordo com a molt original i intensa, la mort no podia ser diferent. El seu germà gran, Joaquín alies “el búho”, ho va fer palès dirigint l’acte seglar d’acomiadament d’en Ramón.

Haver-te format a Columbia University, haver estat al màxim nivell executiu de Citibank o del The European Bank for Reconstruction and Development, entre no sé quantes coses més, no necessàriament t’ha de proporcionar la originalitat amb la que va monologar, davant de tots nosaltres, amb en Ramón, mort i descansant dins la caixa. Si hagués estat viu, hagués contestat amb el mateix to de broma i cordial propi dels Gefaell.

Conversa desenfadada i alegre en la que no va mancar el record fidel de com era el Ramón. Un home capaç del millor, sempre que li interessés, i alegrement deixat i distret per tot allò que no li digués res. El golf, la medicina i la música, especialment la brasilera, li van interessar i en aquestes activitats (i altres) va ser entre bo i molt bo. Recordo haver passat nits escoltant amb ell samba i bossa nova a l’Opiniao i escoltant-lo tocar la guitarra i cantar. A ell i a la seva estimada Pilós, membre també del grup de samba “Surco” amb la que s’acabaria casant poc després d’haver acabat la carrera.

Un home que ho va tenir tot per a que la seva vida fos plena. I potser ho va ser… Però no en el sentit convencional. Ciutadà del món per origen familiar austríac, ramificacions als Estats Units, formació al Liceu Francès, germans i cosins brillants, família de gran potència intel·lectual… Marxisme, cristianisme, ateisme, liberalisme amb consciència social. Tot s’hi barrejava i tot hi cabia: ment oberta on n’hi hagi!!!

L’amic comú Pep Capdevila recordava que la seva germana, Teresa Gefaell, deia de nosaltres, els companys de medicina (copio del bloc d’en Capdevila The Ladies of Vallbona, al que podeu accedir directament des del llistat de blocs que hi ha a baix a la dreta d’aquesta pàgina): “(…) Todos parte de la vida de nuestro hermano Ramón (…). I d’ell: “Ese tipo especial. Bruto, desordenado, despistado, descuidado… Tan talentoso. Capaz de destacar en lo que le interesaba. Capaz de ser el mejor deportista. De ser el mejor músico. De ser el mejor estudiante de medicina. Con esta facilidad innata de hacer mejor que nadie y sin aparente esfuerzo, lo que se proponía realmente. Un hermano al que le resultaba fácil lo que a cualquiera de los demás nos pedía un esfuerzo grande. Y que era el más entusiasta, el más arrollador, el más contagioso. Y sin ponerse medallas. Solamente con su fuerza innata. Sin querer destacar. Solamente siendo…”.

Tan noble i “bruto” que “el búho”, en el monòleg que va mantenir amb el seu germà Ramón dins el fèretre, li va dir –més o menys-: “Eres tan bruto que hasta para morirte te has hecho notar reventándote el corazón”. Va morir d’un aneurisma ventricular…

Qui m’havia de dir a mi quan a segon de medicina ell i a primer jo, anàvem després de sopar, de Sant Cugat a Bellaterra, amb el seu Dyane blau clar atrotinat, a disseccionar cadàvers a la facultat –en Ramón s’havia fet amic del guarda de nit i ens deixava entrar- que em tocaria haver-me d’ocupar de la seva autòpsia!!!

Si dic que la vida dóna voltes, em direu que és obvi no? Però per obvi que resulti, la proximitat fa que no deixi de ser colpidor. El Ramón va morir sol a casa seva, a Sant Cugat, el nostre poble, amb els seus gossos, entre el 11 i el 12 de febrer passat i el vam enterrar el dia dels enamorats.

Però jo no sé si no va morir ja per primera vegada principis del 1988. Com a mínim una part d’ell va desaparèixer. Un accident de moto que el va tenir en coma varies setmanes ho va canviar tot dramàticament.

The Ladies of Vallbona es pot llegir que Teresa diu: “ (..) Y luego llegó el destino. Que a veces arrolla y machaca. Que juega duramente y cambia los rumbos en segundos. Una mierda que cuesta entender si no relativizas y reorganizas tu mente. Ramón tuvo mala suerte y en nada, su vida se desmoronó. Todo. Su cráneo se despedazó. Su vida se fue al carajo. Estuvo muerto y se empeñó en plantarle cara otra vez a la vida. Mermado, sesgado, medio funcional. Patoso. Aniquilado en sus deseos. Pero firme en sus convicciones. Forzando a sus neuronas a volver a conectarse en lo que es su esencia. Provocando conexiones para poder seguir demostrando lo que le importa y le es básico para ser feliz (…)”.

Ell volia ser metge i…no era fàcil. En Pep Capdevila i la seva germana petita Pilar Gefaell es van cuidar molt d’ell. En Jaume Padrós i jo vam ajudar-lo tot el que vam poder a que fes de metge. No en la seva especialitat de Medicina Nuclear. Això era impossible. Però el seu CV impressionant va fer fàcil que pogués accedir a una interinitat de metge de capçalera a Montcada i Reixac. En Jaume Padrós va intentar integrar-lo a la seva consulta privada, amb l’ajut del seu germà Rafel. Però no va ser possible i amb gran dolor, al final va haver d’ocupar-se de separar-lo de la millor manera possible de la professió -cosa que ell mai va entendre ni acceptar- i de tutoritzar-lo cap a l’invalidesa.

A partir d’aquí va viure molt sol i dedicant una bona part del seu temps a traduir articles de les principals revistes mèdiques americanes i britàniques que enviava a companys metges, no sense un gran esforç seu -donades les limitacions que li van quedar després de l’accident- i de la seva germana Pilar, que no va parar fins fer possible acoblar un Ramón limitat a l’ordinador. Pilar, que quan estudiàvem medicina era una criatura que tots estimàvem molt, va morir fa 4 anys, amb 47 anys, d’un aneurisma intra cranial. En Ramón va perdre una germana estimada i la seva principal cuidadora.

ÚLTIMA FOTO DE RAMÓN GEFAELL. CON PEP CAPDEVILA

ÚLTIMA FOTO DE RAMÓN GEFAELL. CON PEP CAPDEVILA

Deia abans que la formació rebuda ens va estimular la curiositat i l’esperit crític. Tan retòrica i sense resposta com es vulgui, no puc deixar de repetir-me la pregunta: “Perquè la vida del Ramón va ser així? Perquè tenint-ho tot per gaudir d’una vida plena, a mi em sembla –tant de bo m’equivoqui- que no ho va ser?”. En quin món vivim que quan ets un jove brillant i eixerit, socialment ben situat, tothom vol estar a prop teu i quan t’has transformat en una persona limitada has de patir, fins i tot el rebuig social, perquè un accident t’ha desfigurat la cara?

Pel que fa a la crítica sobre com l’entorn es va ocupar o va abandonar en Ramón, em limitaré a l’autocrítica sincera: “Ramón ara que per sorpresa teva estàs al cel –mira que no creure que existia! Tossut, cony!- et demano perdó per no haver-te cuidat prou en la teva segona vida. Em queda el petit i insuficient consol d’haver-me ocupat d’alguns dels aspectes que envolten les morts com aquesta segona mort teva. La teva mare, que segur que està al cel amb tu, deu estar rient!!!. No en va em sobreanomenava “cielos” (abreviatura de “cielos qué horror!”) ja que trobava que em fixava massa en l’ampolla mig buida. Deu trobar normal que m’ocupés més de la teva última mort que no pas de la teva última vida. Això no m’eximeix de demanar-te perdó i que des d’on estiguis, estimat amic, il·luminis el nostre camí.

Ara que ja has comprovat que Déu existeix, resa per nosaltres encara que no ens ho mereixem!”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 comentaris sobre “LES VIDES I LES MORTS DE L’AMIC RAMÓN GEFAELL, AMB TOTA L’ESTIMA

  1. Molt emotiu, Josep Maria. Al mateix temps pertorbador, esgarrant …
    Desitjo que trobis la pau, no oblidant amb el pas del temps, sinó assumint en el teu ésser la vida colpidora del teu estimat amic Ramón.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Guillermo. Tots sabem que la vida pot arribar a donar giravolts terribles. Aquesta mort suposo que ha desvetllat consciències. Almenys la meva!
      Una de les germanes del Ramón ho ha descrit bé: tendresa vinculada al record de la joventut i dolor lligat a la segona part de la seva vida i el derivat de la mort. Una mort que ha provocat que repetidament la pel.licula de les dues vides compartides amb l’amic, la feliç de la joventut i la més esgarrinxadora amb final ad-hoc, no pari de passar pel cap. Com sempre, el buit es comença a emplenar amb els bons records. Però…
      Ara bé, la pregunta absurda, completament absurda però inevitable: “perquè?”, està molt present…
      I, més evidències: fer el bé en vida tant com es pugui!!! Ara ja és tard…

  2. josepmariavia ha dit:

    L’amic Pep Capdevila, després de llegir el post, em passa aquest pròleg que va fer José M. Valverde a un dels primers llibres de poemes de Narcís Comadira, “Papers Privats”, a petició d’aquest últim.

    Com assenyalo en el post, colpeix el contrast entre les “dues vides” d’en Ramón Gefaell. Serveixi aquest fragment com exemple del valor afegit per l’entorn familiar a la formació de’n Ramón i de perquè deia jo que si les voltes que dona la vida són inimaginables, la mort del Ramón em va deixar especialment trist per la brutalitat del contrast entre les “seves dues vides”…

    “Carta a Narcís Comadira por y para sus Papers Privats: Querido Comadira Papers privats me trae/ lo mejor de mi tiempo catalán, el paréntesis/de hermosa libertad en que hablé con vosotros,/con los , inefable pandilla/ de poeta a poetas, ya no cátedro,cuando/por motivos que están , es la frase, en el ánimo/de todos, no podia teneros por alumnos,/ni falta que os hacia, en la oscura alma mater/en torno a aquellos góticos, si que vetustos claustros/como es fama que dijo cierto Rector Magnifico,/el Marqués de Carulla. Entonces en lo abierto/ ya pudimos hablar y leernos de veras./ A San Cugat veníais, (perdon, a Sant Cugat,/que no se den de baja algunos suscriptores /de la serie!). Al ocaso, sin exceder el número/legal de trece, y no por miedo a las denuncias,/ sino porque el trabajo del verso es para pocos./Aparecíais timidos, mas listos que el demonio,/y con queso y un trago de neo-Cariñena,/a fondo trabajábamos. Las conclusiones fueron/positivas y prácticas. Se aprobo mi propuesta/de restaurar el clásico ./ nada de inspiración, sino arrimar el hombro/pero ” cum grano salis “, y sin tomarse en serio./Por tanto, se podia proponer un programa/de ejercicios poéticos, con sus temas y formas,/y el verso serviria para tratar de todo,/para contar las cosas que pasan, discutirlas/y ” cantar opinando” – que dijo Martín Fierro-./Y asi fue:, yo tendía, asombrado, el oído/a vuestras poesías, que leíais por turno/ -digo lo del oído, porque mi catalán/auditivo es mediocre, y tengo algún comienzo/o vocación de sordo. Además desconfio/sin motivo de muchos vocablos catalanes/cuando van en un verso, por ejemplo, ” tardor”,/me resisto a que sea “otoño”, por las buenas,/ y no alguna invención floral o ” noucentista”./…Por cierto que era extraña la lectura bilingüe,/inocente y sin ánimos de entablar otro diálogo/a lo Riba-Ridruejo sobre el regionalismo,/sino porque nos gusta la poesía y la gente/ tal como es, como vive y como habla en su tierra./Yo aprendí mucho entonces. Por ejemplo, tus cartas/en verso, Comadira, -aparte de su tono/ anti-Brecht, despedante, y homenaje al viejo/Gabriel Ferrater, “monstruo en su laberinto”/o “Dante sin Florencia”, como intuí una noche/viéndome en su alta mar lúcida de ginebras-,/son lo que hacia falta para pinchar los globos/ y ponernos a hablar y a canturrear de veras./ Tu andas por tu camino, con pocas ilusiones,/ avanzando de vuelta de todo -sin haber/ido, y eso es lo bueno; Juan de Mairena “dixit”-./ Y tu canción burlona, aunque en el fondo tierna, ahuyentarà a tu paso al duro bienpensante,/al burgés mas nefasto, al liberal con infulas/ de resistencialista. ( Una lección saqué/ después de cuarenta años de ingenuidad, es esta:/la clase dominante, nuestos dueños, no son/nada tontos; lo fingen/de puro listos porque/saben que ya han comprado la letra y el espiritu./ Y aunque a veces recelen de la gente de libros,/que podrian notarles el truco, estan a salvo;el intelectual, ! pobre!, sigue siempre en las nubes.) Pero vuelvo a tus versos: me excusarás que en ellos/ vaya hacia mi: me veo un poco en tus canciones,/como en la musiquilla que se pegó a unos años: veo un otoño suave y veo Barcelona/ con su neblina de humo, sentimental y opaca,/ por entre los tacaños chaflanes del Ensanche…/Quizá empiezo a ser viejo. Pasó mi temporada/de libertad sublime. Incluso, estuve a punto/de meterme en el fuego por dejar la sarten:/quiero decir que estuve un tiempo entre los yankis./ Pero ahora he llegado, como diria Rilke,/ a la ultima casa de la última calle/de la ciudad final, de cara al Polo Norte,/ -no os alarméis, mas frio pasaba en Sant Cugat-,/y respiro horizonte, y, enseñando español/repaso lo pasado y lo nuestro. Y ahora/ -con un primer presagio de invierno de este cielo/tan castellano, claro, alto y profundo.- leo/ tus versos. Y te mando para todos, abrazos.”
    Publicat en Un camí de compromís i de poesia. Recull de les conferencies de les jornades d’homenatge a Jose Maria Valverde. Centre cívic El Carmel.

  3. Escrit colpidor i ple d’ensenyances. De nou mostra un Via valent que no solament no té por d’afrontar el dilema dels records creuats, sinó que és capaç de transcriure-ho i alhora compartir-ho publicament.
    Gràcies per aquests moments de reflexió que m’ha comportat la lectura.
    Josep M., la teva franquesa t’honora.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu Elisabet. L’expressió de les emocions pot resultar difícil -hi ha a qui li costa menys- i en públic encara més. Les emocions però són una part essencial del sistema de raonament ètic. Les emocions contenen judicis que poden ser verdaders o falsos i marcar pautas bones o no tan bones per a les eleccions ètiques.
      En aquest cas, vaig voler deixar passar uns dies, ja que les emocions m’haguessin portat a emetre judicis morals sobre tot el que va envoltar la vida del Ramón. M’he limitat a compartir les meves emocions, positives en la “primera vida” del Ramón i no tant en la segona i encara menys en el moment de la seva mort. El meu examen de consciència em porta a demanar perdó a l’amic ja mort, per no haver compartit suficientment el meu temps amb ell en els últims anys de la seva vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *