Hi ha una cambrera que em recorda la Neytiri, un dels personatges artificials de la pel·lícula “Avatar”. No sempre entenc el seu català i imagino que ella tampoc entén el meu, com s’ha demostrat en diverses ocasions. Ahir mateix li vaig demanar una aigua i em va portar una cervesa que, posteriorment, va retirar i canviar per l’aigua sol·licitada.

La guingueta acostuma a ser tranquil·la. Situada en una platja igualment tranquil·la i poc freqüentada, és un indret en el que s’hi pot menjar bé, sense pretensions. Sens dubte el millor és la situació, la vista. Pots dinar o sopar -o esmorzar o prendre qualsevol cosa- a pocs metres del mar, en una petita badia a l’esquerra de la qual hi ha cales i caletes boniques i agradables, i a la dreta i més al sud, un llarg braç de terra que s’endinsa cap al mar, al final del qual hi ha un far que val la pena visitar per les característiques del lloc. Parlo de la Punta del Fangar al Delta de l’Ebre.

Hi ha una altra cambrera que o bé és més gran del que aparenta o bé ha estat mare jove. Un dia va portar el seu fill, que em va dir que tenia un any. Persona propera sense ser invasiva contribueix a fer agradable els meus dinars quan hi vaig. Un dia en acabar de dinar vaig partir un “Toscano” en dues meitats i me’n vaig fumar una, cosa que faig algunes vegades durant les vacances, caps de setmana i moments de lleure. Ella s’hi va fixar i em va preguntar si era “Antico”, “Vecchio” o “Extra Vecchio”. Li vaig dir que honestament no ho sabia. Era conscient d’haver-ne comprat, al llarg dels anys, dels tres tipus i fins i tot d’algun altre, però aquell en concret no sabia de quina caixa l’havia tret. Quan li vaig preguntar que com coneixia tan bé els “Toscanos” em va explicar que el seu sogre tenia un estanc en un poblet situat al sud de la platja i que per això ho sabia.

L’equip es completa amb un noi jove, atent i tímid, una tercera noia que se la veu de mena patidora, sempre preocupada de què tothom estigui servit, i l’amo, que també és de tracte amable.

Al costat tinc uns comensals, tot sembla indicar que un matrimoni amb aspecte d’estar en els 70. L’home té gana i s’anima a demanar plats per compartir tot picant, però la dona s’imposa amb contundència i li esmena ostensiblement la comanda al marit, evidentment a la baixa. L’home -potser per desconnectar una mica-, demana dos gots de vi que es pren després de la cervesa que havia consumit tot just en arribar acalorat de la platja, uns pocs metres davant de la taula on dinen.

A l’altra banda hi tinc un francès que sembla estar igualment entre la setena i la vuitena dècada de la seva vida, amb aspecte de ser un habitual de bars, pubs, clubs i… guinguetes de platja. S’aturen a parlar amb ell dos nois que per l’accent dedueixo que són de la zona. Li pregunten per la seva casa de Salvador de Bahía. Pel que veig deu compartir el seu temps entre Bahía i  aquestes comarques del sud de Catalunya. Potser també passa temporades a França pel que diu…

El cap se me’n va uns instants cap a Salvador de Bahía i recordo una nit al Pelourinho, amb en Pep. Ens vàrem trobar a la Sandra Rosenhouse, aleshores especialista de salut al Banc Mundial, a Washington… Caminant vam veure una americana en estat de desinhibició creixent provocada pel context (amb ajut d’unes quantes caipirinhes, sense dubte), caminant agafada amb un brasiler que li arribava a l’alçada dels pits aproximadament. Feia tan poc per ella que no podia ser més que una trobada fortuïta en una nit animada per múltiples batucades amb percussionistes i ballarins. No sé per què em va semblar que devia ser una executiva que habitualment devia vestir amb vestit-jaqueta i sabates de tacó d’agulla i tenir un posat seriós i respectable. Potser era la nit de la seva vida!!!

La platja, ja poc poblada, s’acaba de buidar de gent i a prop de la guingueta només queda una noia sola que de forma repetida pren el sol de cara, es banya, surt de l’aigua i s’ajeu d’esquena, quan s’asseca llegeix una estona un llibre remarcablement gruixut i torna a començar el mateix ritual reiterant els mateixos moviments en el mateix ordre. Se la veu concentrada i gaudint del sol, del mar i de la lectura.

El sol predomina, però de tant en tant els núvols que passen el difuminen més o menys. El dia és calorós i la humitat es deixa sentir.

Penso en les reaccions que ha provocat el meu últim post que posen de manifest -una vegada més- un vell dilema que estic segur afecta a qualsevol persona que escrigui i faci públic el que escriu: si les narracions són reals o fictícies. En altres termes -i ho he desenvolupat en altres post d’aquest blog- quant hi ha de l’autor en el que escriu i quant és absolutament aliè a ell. Sovint alguns amics em truquen per preguntar-me si allò que he escrit és real o m’ho he inventat. Sempre explico el mateix. Hi ha històries en les que descric fil per randa coses que he viscut -com el cas de l’americana en el Pelourinho- o manifesto opinions pròpies, d’altres en les que explico situacions o vivències que conec d’altres persones -preservant sempre l’anonimat dels protagonistes i no només canviant els noms, si n’hi ha, sinó que a més a més desdibuixo prou els personatges i les situacions per tal que ningú els pugui identificar- i finalment hi ha històries totalment fictícies en les que ni jo mateix podria dir “quant” hi ha de mi o d’altres persones reals en el relat.

El cas és que en el post anterior (veure “Han passat quaranta anys i sembla ahir” del 20 d’agost del 2018) explico una suposada història en la que em situo de personatge i, suposadament, la meva companya de relat és una suposada companya de carrera. Reprodueixo dos WhatsApp que vaig rebre de -en aquest cas sí- dues companyes de carrera -en vaig rebre més- que, referint-se a l’esmentat post deien el següent:

– He llegit el teu post, t’hi reconeixo, però qui és ella?

– En el post de ‘fa 40 anys’ parles de… (tal persona)?

Contesto que no i em repregunta:

– Osti, i no em pots dir de qui?

És humà. Però en general sempre em sorprèn i en aquesta ocasió em va fer gràcia aquesta “tafaneria” tan -en aquest cas- femenina. Escrivint sobre altres temes, també he experimentat la “tafaneria” masculina que, òbviament, també existeix!

Bé, torno al relat d’avui…

Visito amb en Xavier Bru de Sala -home cultivat de conversa no sempre fàcil de seguir i gran amant de les Terres de l’Ebre- a la seva magnífica barraca. Un dels pocs intel·lectuals que aprofitant tribunes periodístiques i altres recursos propis del seu ram, ha sabut com pocs, transmetre l’encant i la màgia d’aquest territori tan desconegut per a tants catalans.

Baixo des de casa fins a l’Ampolla i m’endinso al Delta en direcció a Deltebre. La posta de sol sobre els camps d’arròs és d’una bellesa tal que m’aturo, baixo del cotxe i em quedo mirant el paisatge que em rodeja que, aviat, amb la sega de l’arròs, canviarà de color. Ara l’arròs transforma el Delta en una planúria d’un verd preciós.

Hi ha opinions per a tots els gustos però el Delta em sembla d’una gran bellesa en qualsevol moment de l’any. Aviat adquirirà el color marronós, fins a la primavera, que els camps inundats d’aigua faran que sembli un gran mirall blau i així successivament. Maco de veritat!

Un cop a la barraca d’en Xavier i mentre el capvespre va donant pas a la nit, una conversa intranscendent ens manté entretinguts. Aquest final d’agost, com altres, l’associo al record de molts finals de vacances i a una sensació entranyable de presagiar el canvi d’estació pel progressiu escurçament del dia. “Per la Mare de Déu d’agost, a les 7 ja es fosc”!

– Coneixes l’“ortiguero”?

– No.

– Jo tampoc.

– Cony, doncs és del teu poble! Viuen feliçment germà i germana i mai han tingut parella cap dels dos. Viuen feliços. Fins i tot un dia van pensar que potser seria interessant sortir -ni que fos per una vegada- del terreno i van anar de viatge a Mallorca. Es veu que s’ho van passar d’allò més bé… Tu l’has de conèixer! Si han de ser de la teva edat.

– Jo? Per a res! Però és que m’estranya perquè una cosa així m’hauria arribat. El poble, ja saps…

– Sí. S’estimen molt i estan la mar de bé. Ella quan fa mala mar no el deixa sortir a pescar. Treballa en un garden allà en un cim proper i el vigila. I si fa una mica de temporal i veu que surt li fot una esbroncada de cal Déu!!! Sí…

– Caram, quina història més curiosa!

– No pot ser, home! Què no veus que si fos cert tot el poble n’aniria ple!

– Que sí dona, que sí… que és tal com et dic…

Abans de marxar, a través d’una trapa ben dissimulada al sostre del porxo, accedim al damunt del mateix i contemplem el paisatge que ens envolta: una meravella!

El Delta està preciós! Torno de la barraca d’en Bru per aquelles carreteretes estretes tan peculiars de la zona. El cel està ple d’estels que brillen intensament. La lluna comença a minvar però encara es fa veure. Mart segueix ben present i rogenc. Obro la finestra del cotxe i sento la brisa sobre el meu rostre. Els grills es fan notar. Deixo el que és estrictament el Delta i m’endinso uns Kilòmetres terra endins per anar cap a casa. Segueixo circulant sol, turonet amunt. Tranquil·litat, silenci, pau… Queda més estiu enrere que no pas davant i es nota en les sensacions que provoca la nit. Moments per gaudir i viure’ls estrictament en present…”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “HISTÒRIES LLEUGERES D’ESTIUS CALOROSOS

  1. Leon ha dit:

    Josep, tu relato me situó en el delta que describes y los personajes a los que animas. Tiene la virtud de la inmediatez, pero también de las pausas que hay que hacer para comprender que estamos vivos. Hay algunas descripciones recias y perturbadoras como la pareja que discute y, otras, calmas como la joven bañista del sol y el libro. Y mira que la expresión de “Per la Mare de Déu” me gusta mucho, así en catalán, y ya es 3 de septiembre. De las historias que nos cuentas lo menos importante, me parece, es la verdad. lo que las anima es la voluntad de contar, de pensar de manera ordenada para poder hacer un texto y compartirlo con tus amigos. Las personas que conoces, las que tratas o las que apenas miras y te imaginas que se traen. Y qué decir del cariño con el que te expresas con respecto a tu nuevo habitat en esa desembocadura del Ebro. Y el toscano…no deberías partirlo por la mitad, que un puro es un objeto completo, además de que al acabarlo hay que dejarlo morir por sí mismo y no aplastarlo contra un cenicero, que tienen dignidad. Me pillas fumándome un gordo cigarro Nicaragüense (pobre gente la de ese país con el déspota que los gobierna), un robusto, de buena consistencia y sabor contundente. En todo caso no hay mejor puro que un Petit Edmundo de Montecristo.
    Un abrazo
    León

    1. josepmariavia ha dit:

      Gracias por tu amable comentario León!
      Seguiría hablando con gusto de cigarros habanos. Pero siendo médico, aunque hoy en día no ejerza cómo tal, ya tomé mucho riesgo confesando que fumé un Toscano!!! Ya puesto a comentar, se trata de un producto “de batalla” consumido en un lugar ad-hoc, un modesto changarrito (chiringuito en el español de los españoles) que puedes partir en dos mitades sin que sea el sacrilegio que sería hacerle este destrozo a un habano!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *