Imatge Muy Interesante

1. Imatge Muy interesante

Unes dècades abans de la desaparició de la vida a la Terra, hi va haver una pandèmia provocada per un virus anomenat coronavirus. Aquella arquitectura viral, convenient i perversament modificada, va servir de base per sintetitzar, en un lloc remot de l’Estat de Montana, un pseudoprotavirus hiperpandèmic, capaç d’infectar en dècimes de segon qualsevol ésser viu del regne animal i vegetal que es trobés en un radi de 800 km.

La vida al planeta es va extingir en 86 hores. Estava programat per provocar una agonia aparentment curta -d’unes 10 hores i que només afectava els humans- però que els bípedes amb cervell desenvolupat i ànima, la devien viure com una tortura eterna. Provocava una paràlisi corporal absoluta i la mort agònica es produïa per asfixia, aconseguint que el concepte de temps esdevingués infinitament relatiu: una mil·lèsima de segon podia esdevenir inacabable.

El pla inicial era el de crear un tòxic químic, aprofitant que els humans, lluny de decidir aturar les emissions de CO2 i rebaixar la presència de gasos d’efecte hivernacle, van seguir incrementant aquests productes, el que creava les condicions òptimes per a un final químic. Però les ments que van decidir destruir la vida al món eren tremendament diabòliques i van idear un pla multiplicador del patiment.

El planeta ja estava força destruït. Entre l’any 2020 i l’any 2100 l’increment de la temperatura va oscil·lar entre els 20ºC i els 35ºC, quan la previsió era que augmentés “només” 6 graus a les zones més afectades. La població mundial disminuïa geomètricament però es van trobar fórmules per mitigar la desaparició de la vida. A Austràlia, totalment carbonitzada, en aquella època ja no hi quedava ningú. A la Mediterrània, poca gent. La pujada esperada del nivell del mar, d’entre 10 i 68 cm, va acabar sent de 177. Ja no quedaven glaceres enlloc, ni gel als pols. La desertització va triplicar les previsions. El desert d’Atacama, per exemple, es va estendre fins a l’Antàrtida, Perú, Argentina, Uruguai i part de Brasil i Paraguai. Malgrat s’havia dit que amb molt menys del que havia passat la vida no era factible, la mateixa ciència i tecnologia que havien facilitat l’anomenat “progrés” i, de facto, el suïcidi de la humanitat, va aconseguir retardar força el final de tot plegat. Les condicions ja eren, però, les òptimes, per tal que el pseudoprotavirus “McKenna alfa 4” destruís totalment la vida al planeta blau. Les guerres mai es van aturar, es van multiplicar i fins a l’últim dia, fins que la paràlisi corporal provocada pel pseudoprotavirus “McKenna alfa 4”, els hi impedia, els soldats generació 32.4 premien els botons de sofisticades armes de destrucció massiva, amb ràbia, odi i desafecció cap a tot i tothom. Molts s’acabaven suïcidant, veient el que els esperava. Ja feia anys que els governs eren franquícies d’un gran consorci de multinacionals i que els rics havien condemnat a la pobresa -des de moderada a extrema- al 80% de la població mundial.

Bé, tothom, tothom, no va morir. Els exterminadors de Montana, van crear un refugi que els va permetre seguir vius. I per raons que puc explicar, però que no ho faré per no allargar-me massa, l’Abraham J. Steinberg i una nena anomenada Violeta, van fer realitat la novel·la de Manuel de Pedrolo “Mecanoscrit del segon origen” i van sobreviure al virus.

L’Abraham sentia que potser podia reiniciar la roda de la vida en millors condicions. Des de feia generacions els seus avantpassats, i ell mateix, havien conservat prou documents i informació per comprendre l’evolució de la decadència humana que havia conduït a aquell cataclisme. Els Steinberg eren jueus, però els avantpassats de la línia de l’Abraham, es van convertir al catolicisme l’any 1928. Abraham J. Steinberg era cristià i malgrat ja no era capaç de descobrir la fesomia de Jesucrist en els seus contemporanis, mai va claudicar i aquests valors que tenia interioritzats li haurien de servir per reconstruir de nou la humanitat.

Un escrit d’un avantpassat de l’Abraham que va viure a cavall dels segles XX i XXI, datat el maig del 2022, li va servir de punt de partida per començar a analitzar el perquè del declivi de l’ànima humana. L’autor es mostrava preocupat per la dificultat d’establir relacions humanes de qualitat. No es podia imaginar al punt que arribaria la decadència i la degradació de l’espècie humana abans que els diables de Montana decidissin accelerar la fi que, de tota manera, ja estava en marxa. Feia anys que la gent ja només es comunicava telemàticament primer i telepàticament després.

Un cop controlat l’inofensiu covid19 -de fet, la malignitat principal es va concretar en l’empitjorament de la salut mental col·lectiva, degut més i fonamentalment als Media que al ridícul virus- van aparèixer de forma creixent nous virus, cada vegada més dotats per burlar el coneixement mèdic i la ciència. La gent va deixar de tocar-se primer i de veure’s després. La natalitat va anar caient en picat i els avenços tecnològics varen permetre la comunicació telepàtica i el sexe virtual, però no la reproducció. La solitud que tant preocupava durant el segle XXI, va donar lloc a l’aïllament i, contra tot pronòstic, l’home va deixar de ser un ésser social, per assimilar-se cada vegada més a una estranya criatura que, si no fos pel cervell humà, hagués pogut passar a engruixir les espècies del regne vegetal. Però això l’Abraham J. Steinberg ja ho havia viscut en primera persona i volia saber què havia passat abans per mirar d’evitar reproduir aquells models de societat irreversiblement psicòtica. I va anar a parar a l’esmentat escrit del seu avantpassat, datat el 2022.

Deia el següent:

Vaig trobar un article de fa dos anys, d’un tal Genís Roca que, entre altres coses, deia:

Hem ampliat la nostra capacitat d’enviar-nos missatges però els hem banalitzat (…). Tot és tàctic i immediat, molt pragmàtic i resolutiu. Els missatges són per demanar o reclamar, i miren de ser breus perquè només esperen respostes breus. Un sí o un no, amb qui o on. Ara que tenim tanta capacitat de comunicar-nos, hem perdut la capacitat de reflexionar junts. Poques de les moltes converses que tenim són per construir pensament. Curiosament, ara per pensar necessitem quedar i, en general, hem perdut la capacitat d’escriure un intercanvi d’idees per acabar construint sense presses una reflexió compartida. La majoria hem perdut el gènere epistolar, aquell de reflexions pausades que anaven i tornaven i que et feien volar el cap amb cada entrega. L’emoció d’obrir la bústia i veure-hi un sobre amb una carta llarga, d’algú que havia dedicat un temps de qualitat a compartir amb tu una idea o un sentiment.

Han millorat les eines i han empitjorat les converses. Dediquem un munt d’hores cada dia a atendre tota mena de missatges i comunicacions i, en canvi, tenim molt poques converses de veritable qualitat i, quan les tenim, molt sovint són presencials i no pas telemàtiques. Així que si voleu créixer, tant a la vida professional com a la personal, dediqueu més temps a les sobretaules i a les converses amb un cafè o una cervesa, i trieu bé amb qui les feu’”.

En aquella societat individualista de principis del segle XXI, cada dia hi havia més persones que vivien soles i en risc de marginació -automarginació en molts casos- social. No era fàcil mantenir i fomentar les relacions humanes, d’amistat, de parella, familiars, de qualitat.

Ja feia anys que havien proliferat les comunicacions per WhatsApp, Signal, Instagram, Facebook… A les ciutats, als carrers, als restaurants, en els transports públics, a qualsevol lloc, veies persones soles o acompanyades convivint bàsicament amb el seu smartphone i comunicant-se a través d’ell, però no amb els que tenien al cantó. Dins de les cases passava el mateix, tant si la gent vivia sola, en família o acompanyada d’una forma o altra.

Vaig decidir crear un club d’amics, basat en les relacions humanes de qualitat. En un món en el que centenars de persones demanaven, demanàvem, amistat o relació a través de xarxes socials i era molt fàcil obtenir-la, vaig pensar en demanar-la personalment, substituint la relació telemàtica per la personal. Però no me’n vaig sortir. La gent ja no hi estava acostumada.

Estaven tots molt ocupats treballant per un món millor, més humà. Lluitaven -sempre a través de les xarxes socials- per la sostenibilitat, contra el canvi climàtic, el masclisme, la guerra, l’acolliment dels refugiats i milers de bones causes. Treballaven molt, excepció feta dels millennials, una colla d’hedonistes, entre hedonistes, però més mimats, individualistes entre individualistes, però més i enganxats a les relacions socials generalment banals i instrumentals, tecnològics gairebé genèticament i consumidors exigents, que preferien dedicar el temps a això que a treballar.

Els que treballaven, ho feien en un món estressat, inhumà, individualista, interessats en les seves carreres personals i sotmesos a una competitivitat extrema i generalitzada. Tothom competia amb tothom, fins i tot per, suposadament, fomentar els objectius més nobles. A l’hora de sopar -o de dinar- anaven al gimnàs, o a classes de ball de saló, de ioga, de meditació, de violí, de Tai Chi, Chi Kung, o de zumba. El dia que tocava teatre o concert la gimcana podia esdevenir monumental! Menjaven a deshores, prescindien d’algun àpat per necessitat o per disminuir el sobrepès, això sí, procurant que la cúrcuma, la quinoa, el tofu, les algues, les hamburgueses vegetals, els sucs naturals i els productes ecològics i de proximitat estiguessin presents en les seves dietes altament desequilibrades i mancades de nutrients essencials. Era molt difícil aconseguir quedar amb ells per dinar o sopar i poder compartir des de l’ànima. No tenien temps. I quan feien una concessió i et concedien un dinar al cap de tres mesos d’haver-lo sol·licitat -el primer és el primer- et veies obligat a dinar, ràpidament en màxim 25 minuts, perquè havien de tornar al despatx a contestar e-mails. Moltes vegades m’havia quedat sol menjant tranquil·lament les postres i descansant de l’estrès que m’havien inoculat.

El menjar sa no era incompatible amb l’alcoholisme i el consum de drogues diverses per evitar el risc de trobar-se amb ells mateixos durant l’escàs temps de lleure. Evidentment, en dinars d’entre 10 i 20 minuts, no calia desconnectar ni amb alcohol, ni amb altres drogues. Molts vivien en pisos compartits per necessitat. El patró laboral, de lleure i d’habitatge feia difícil la convivència en parella, amb amics, o simplement la convivència.

Els que estaven a l’atur i només es podien permetre el menjar-escombraria, els gimnasos -a menys que poguessin accedir als municipals o tinguessin prou voluntat per anar a fer esport al parc- els havien vist només a la TV o a través de vídeos a l’smartphone, una prioritat, tot sigui dit de pas, que passava per davant del menjar de la qualitat que es poguessin permetre.

Els que podien aprofitaven les vacances per viatjar i els que no podien somiaven en poder fer-ho. Es tractava d’anar quant més lluny millor, a la cerca d’exotisme i/o noves sensacions, sense necessitat de conèixer res del país de destí, més enllà del conegut -poc o molt- per cultura general. Més important que conèixer el país era fotografiar-lo, filmar-lo i fer-se moltes selfies per enviar-les immediatament urbi et orbe. Si aconseguies compartir viatge amb algun d’aquests humans, era difícil poder comunicar-t’hi. En el millor dels casos apreciaven tenir un humà al costat, però la connexió de veritat, incomodava. Segons com era millor practicar sexe per superar barreres i aconseguir la proximitat sense necessitat de mostrar gaire “l’interior”.

L’episodi definitiu va ser quan vaig verbalitzar a una persona intel·ligent i potencialment interessant que volia ser amic d’ell. Si li hagués demanat per Facebook, segurament m’hagués acceptat d’immediat. Però en fer-ho cara a cara, després de temps de petites converses personals, intercalades en breus descansos laborals, em va dir amb cara d’estupefacció: “Sona molt bé això de ser amics!!!”. Però no sabia com començar a modificar algun dels seus patrons de vida solitària i individualista per integrar un nou amic.

Vaig plegar de treballar i vaig marxar a viure a un lloc allunyat i solitari, en el que vaig trobar gent que havia experimentat quelcom semblant, i persones grans dedicades al camp i a la pesca. Eren més savis que els atrafegats habituals de ciutat i l’amistat va sorgir espontàniament. Els joves, però, començaven a ser víctimes del “progrés humà” i volien anar a la ciutat per viure com els clònics que jo acabava d’abandonar.

2. Imatge Campeche

2. Imatge Campeche

Molts deixaven els pares en residències i contribuïen a la desertització de les zones rurals. Jo vaig decidir anar a fer voluntariat a una d’aquestes residències de gent més gran que jo i vaig calcular -dada que després vaig confirmar- que de tots els que estaven allà, només el 4% hi volien ser. La tristesa i la solitud no desitjada no impedien que justifiquessin els fills que els havien hagut de deixar allà per anar a viure en “un món millor”.

L’Abraham J. Steinberg, supervivent de la quasi extinció de la vida a la Terra, va pensar que ja li hagués agradat viure els primers anys del segle XXI, tot envejant aquella situació. Es va mirar la Violeta i li va prometre que entre els dos crearien un món encara molt millor que el que descrivia el seu avantpassat…

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “PINTURA ABSTRACTA. DELIRIS APARENTS

  1. Un relat punyent. Una anàlisi que, malgrat la foscor realista que expressa, esdevé una agradable lectura. Gràcies Josep Maria

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Guillermo!

  2. Teresa ha dit:

    M’agradat
    Abraham J. Steinberg no el llegirà, crec que li agradaria

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies!

  3. toni ha dit:

    Hola Josep Mª , un buen articulo, me encuentro muchas veces, que, a la que intentas alargar una conversación mas de 5 minutos ,ya eres un plasta y te disculpan por ser un senecto…
    Salut

    1. josepmariavia ha dit:

      Gracias Toni. Tal vez el coronavirus sirva para “humanizar” un poco nuestra sociedad…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *