VISTA DE LA CONCA DE BARBERÀ DES DEL SANTUARI D'EL TALLAT

VISTA DE LA CONCA DE BARBERÀ DES DEL SANTUARI D’EL TALLAT

El Watergate, la Casa Blanca i l’atemptat yihadista de París, ara i aquí, queden lluny. Tinc més a prop el Monestir de Vallbona de les Monges, el santuari del Tallat i pobles de vells amics com Llorenç de Vallbona i Belianes. Com deia en l’últim post, l’enderroc del mur de Berlín cau lluny malgrat que encara no l’hem paït. Més lluny cau, però, la desaparició de la baronia de Vallbona, tot i que ara em sembla més a prop. Estic a Montblanquet, a l’Urgell, a la Vall del Corb.

Tornant al post anterior, un amic comentava que els problemes de la humanitat semblen ser els mateixos al llarg de la història i concloïa que cal transformar l’home en el sentit de millora de la humanitat. La pau i el silenci (per suposat l’interior, però també l’exterior), els associo a millora…

Cau a les meves mans el llibre “Història de Montblanquet” de Jacinto Bonales Cortés, en el que es pot llegir:

El silenci, dins l’àmbit rural, no existeix. És un concepte urbà. I precisament aquest silenci és el que ha viscut el poble a partir de la dècada de 1980: la seva recuperació sota el nou model de la segona residència d’aquells que busquen la pau i el silenci de l’entorn natural (…)

L’emigració dels joves va aprofundir en la incapacitat d’innovació i d’especialització productiva, i el procés d’urbanització i la construcció de l’estat del benestar van reforçar la pauta migratòria. Això culminà en la dificultat del retorn al poble -com a instal.lació definitiva en la jubilació- a causa de la societat de consum urbana i de les mancances de sanitat i serveis assistencials del món rural.

L’any 1965 només hi havia tres cases obertes al poble, i tan sols hi havia dos joves en una d’elles, joves que encara que empadronades al poble, l’any 1970 ja treballaven a Barcelona. El 1981 el cens declarava el lloc com a abandonat, encara que el matrimoni format per Ramon Fabregat (ja jubilat) i Carme Miró continuarien empadronats aquí (…) Al padró municipal de 1986 es recullen els dos habitants indicats com a únics del poble, però s’indica l’existència de divuit cases com a segones residències…”.

Quina paradoxa! Les persones necessitem la pau i el silenci. Però el model productiu i “l’estat del benestar” atrauen la gent cap el soroll. L’addicció al consum i a la multiplicitat de serveis a la porta de casa fan que, en el millor dels casos, es pugui gaudir de la natura i el silenci en format segona residència. Fins el punt que ni els jubilats -almenys en el cas que ens ocupa- tornen al poble. Queda el record, la memòria, la nostàlgia, la idealització viscuda des de la contradicció d’anhelar el silenci i no ser capaç d’abandonar el soroll. El record i la memòria, com la intel.ligència, són emocionals.

Vegeu sinó què diu el meu estimat amic Josep Capdevila i Vila, el Dr. Capdevila, en el seu bloc -que us recomano-, The Ladies of Vallbona:

Aqui hi escriuré, vivències, (potser memòries?) sobre la meva petita pàtria l’Urgell i el meu poble de Llorens i comarca, històries de tota classe, a més de records acumulats durant 65 anys; de la meva vida nòmada. Tindré present la meva família, l’exercici de la medicina, la vida camperola molt rica per tots nosaltres i la relació amb els bons amics. És possible que totes aquestes històries que escric no tinguin cap més interès que per mi i la meva família. Vostès mateixos

Si no fos per en Pep Capdevila no estaria ara escrivint des de la Vall del Corb i recordant tantes coses viscudes, evocant vivències -com fa ell en el seu bloc-, revivint emocions del passat. En definitiva, teixint biografia. Construïm l’avui recordant l’ahir, selectivament potser, esbiaixadament segur, idealitzant probablement. Però reviure alguns records alimenta l’ànima.

En el post d’1 de novembre d’aquest bloc deia : ” (…) De la mateixa manera que quan menys ho pretens alguna cosa de tu queda en el que escrius, quan vés a saber què o qui t’impulsa cap el gènere biogràfic, en especial autobiogràfic, el que relates pot reflectir força, bastant o molt poc el personatge –tu mateix o un altre- sobre el qui relates.”

DR. JOSEP CAPDEVILA I VILA

DR. JOSEP CAPDEVILA I VILA

Vaig conèixer en Pep Capdevila en el període comprès entre la mort de Francisco Franco i la del Papa Pau VIè.

Començava els meus estudis de medicina i ell cursava el segon any de la mateixa disciplina. De seguida em va parlar de l’Urgell, de Llorens (o Llorenç), de Rocafort (o de Vallbona), de l’oli amb DO Garrigues, de la Vall del Corb i, home de Fe com és, del Monestir de Vallbona de les Monges que no sé si coneix tant com el de Montserrat, que el coneix molt bé. També em va parlar de Girona i de les peregrinacions a Lourdes, i amb els anys he gaudit escoltant les seves vivències com a metge humanista rural. Per damunt de tot però, he de destacar la grandesa de la seva ànima, la senzillesa que el caracteritza i l’entrega al proïsme.

M’impressionava com em parlava amb profund agraïment cap als seus mestres, que per a ell van ser “mestres de vida”. Des del Sr. Ramon Capell i Solsona (mestre de l’humil escola de Maldà, que ho va ser també -segons explica el Dr. Capdevila al seu bloc- del periodista Lluís Foix, natural de Rocafort de Vallbona), fins el catedràtic d’anatomia humana de la UAB i eminent embriòleg Josep Ma Domènech i Mateu, passant pel que va poder aprendre de jesuïtes tan diversos com Miquel Batllori o el controvertit pare Guasch (un bon amic del meu pare que va haver d’abandonar la Companyia de Jesús) o el monjo de Montserrat Lluís Duch. Recomano el post d’en Capdevila de 2 de març de 2011 a theladiesofvallbona.blogspot.com.es, titulat:  “Sobre com s’educava a la Baixa Segarra, ara l’Urgell, els anys 60. Així ho recordo jo“. En Capdevila, per humilitat no ho reconeixerà mai, però per a mi, a banda d’un gran amic, és un mestre. I juntament amb un altre amic de la Vall del Corb, el meu proveïdor d’oli de qualitat i saludable, durant anys, mentre les circumstàncies ho han permès. Ara en sóc addicte.

El dia 29 de juny de 2013 anant en direcció Lleida, en lloc de sortir a Cervera com acostumo a fer, vaig continuar fins a Tàrrega, d’allà vaig anar cap a Sant Martí de Maldà i Maldà, fins arribar a Llorens de Rocafort. Mai hi havia estat abans. Em va agradar molt el que sentia, malgrat la calor que fa a l’estiu en aquestes terres i malgrat el motiu del viatge: assistir a l’enterrament de la mare del Dr. Capdevila a la petita església de Llorens, construïda entre els segles XIII i XIV. La gent la va emplenar ràpidament i la majoria vàrem seguir la cerimònia des de la plaça on hi havia instal.lats uns altaveus. Totes les morts són difícils d’afrontar. Quan són inesperades i fruit d’un accident, com va ser el cas, l’emotivitat té unes característiques pròpies. L’abraçada de condol a l’amic en aquesta terra gran, però dura, provoca ara aquest reviure el record al que em referia abans. Amb l’emoció que suposa sortir al carrer a Montblanquet, escoltar el silenci i sentir el fred i sentir a prop aquell moment, si més no per la proximitat física i l’ambient.

Deia abans que el món sorollós, la societat de consum i “benestar” en la que vivim ha expulsat la gent jove dels pobles. El significat de l’amor ha canviat. El culte al Jo, el pretendre “estimar” com experiència individual sense passar per “l’altre”, el fet que la lògica del consum sembli infiltrar-se en el món de la parella (tot caduca cada vegada abans i s’ha de reposar, substituir el que és vell per la novetat), fa que alguns recorrin als principis clàssics sintetitzats en la tesi de Sant Agustí, segons la qual, l’amor no és consum de l’altre, sinó un do d’un mateix que engrandeix a qui se li entrega. El món no és d’un. És de dos.

Tan clar tenia aquest sentiment en Sisquet Capdevila, pare del meu amic, que greument ferit en el mateix accident que va provocar la mort a la seva esposa -mentre l’enterraven a ella, ell estava a cures intensives-, com li passa a molta gent gran -ell en tenia 91-, va morir al cap d’un any i mig. No volia seguir vivint, així ho expressava serenament i va morir en pau.

El 9 de gener de 2015 vaig tornar a Llorens de Rocafort, a la mateixa església, per assistir a la cerimònia religiosa i a l’enterrament d’en Sisquet. Feia fred. Molt i molt fred. Dia gèlid de boira “pixanera” en el que sí que vaig poder entrar a l’església i viure el sentiment que ara revisc. Potser edulcoro el record però el sentiment, tot i ser el mateix, tenia matisos diferents. La mort no va ser sobtada. Era esperada i desitjada pel difunt. Tots estàvem més reconfortats.

Del cementiri recordo el treball minuciós del paleta que va anar construint allà mateix, amb molt d’ofici, la làpida artesanal que segellava la tomba. Mentre va durar el treball i es va resar, tots teníem els peus glaçats i, malgrat la roba d’abric, aquella boira humida -com si d’un esperit es tractés- va penetrar fins el més profund de dintre nostre. Com diu el Dr. Capdevila: “Un clima molt familiar pel pare. Aquests dies els havia viscut com el més natural del món”. Nosaltres no érem tant forts. En cap sentit…L’escalfor de la casa i de l’àpat que ens van oferir a la seva llar la família Capdevila, i sobretot el seu escalf, van permetre que ens reféssim.

Aquell dia vaig prometre’m a mi mateix que tornaria a visitar i gaudir d’aquesta terra dura i amable. I aquí estic. Vivint com visc habitualment en el soroll, agraeixo aquest silenci. A Montblanquet no se’n sent cap de soroll. Al Santuari del Tallat tampoc. Ni a El Vilet. Ni a Llorens on avui he tornat i m’he aproximat a l’església però estava tancada. A Vallbona i a Rocafort de Vallbona alguna ànima es deixava sentir. També algun lladruc de gos. Però al capdavall…molt silenci. He entrat a la cooperativa i un noi jove m’ha explicat espontàniament i amablement el funcionament del que encara en diuen “molí d’oli”, malgrat tractar-se de màquines motoritzades.

image3-300x225

ESGLÉSIA DE LLORENS DE ROCAFORT, S. XIII-XIV

A Belianes hi havia mercat i per tant més animació. Ja hi havia comprat oli en el primer viatge que vaig fer a aquesta terra. També n’havia comprat a la cooperativa de Maldà. Avui un pagès amable, com tota la poca gent que he trobat pels llocs, m’explicava detalls de la seva feina amb el català de ponent. En alguns balcons uns rètols indicaven que “l’oliva ha de ser premsada així que és arreplegada” i que “el pagès creu que l’olivera és immortal, per més que s’arruïni, sempre torna a rebrotar“. Em fa pensar en altres qüestions d’actualitat… A l’interior de l’església del poble, una senyora, també molt amable, m’ha fet notar l’existència d’uns frescos restaurats fa relativament poc temps.

Si el brogit del món us atabala, us recomano una estada a la Vall del Corb. I si l’esclat de decibels i la remor constant no aconsegueixen ni fer-vos perdre ni tan sols pertorbar la vostra pau interior, també us ho recomano. Potser sentireu el cel més a prop del que ja el sentiu habitualment.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 thoughts on “DE WASHINGTON A LA VALL DEL CORB

  1. Gràcies, Josep Maria, per compartir no únicament les teves vivències, sinó també sensacions i emocions que podem experimentar mitjançant la màgia de l’escriptura.

    1. josepmariavia ha dit:

      La màgia de l’escriptura. Un vehicle extraordinari per compartir!

      1. josepmariavia ha dit:

        Després de contestar-te Guillermo, una lectura de Francesc Torralba, citant Jaume Balmes a propòsit del talent, em porta a una reflexió addicional. El talent és un do, no un mèrit ni el resultat d’un esforç individual. Entenguis talent com allò per el que s’està més naturalment dotat. Tots sabem fer unes coses millor que unes altres. No es tracta necessàriament d’ésser superdotat ni tant sols molt bo en allò que saps fer millor. Simplement és el que millor et surt i potser ets molt mediocre.

        Balmes associa descobrir el propi talent amb la felicitat i el benefici col.lectiu. Si aprofundeixes en allò que millor saps fer i ho ofereixes a la societat, et sents útil i això et fa feliç.

        Sóc tant conscient de ser mediocre escrivint, com que sempre m’ha apassionat fer-ho i per això m’hi dedico. Poder compartir, no només opinions, també vivències i sentiments, em fa feliç.

  2. yolanda ha dit:

    Josep M.

    Gràcies per compartir amb els teus posts una part tant teva que ens permet coneixe’t una miqueta més , i alhora gràcies per compartir les teves vivències amb el nostre amic Dr. Capdevila, com tu dius un home amb una ànima enorme, un ésser senzill i proper que fan d’ell una de les millors persones que he conegut.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu pel comentari Yolanda!

Respon a Guillermo Ruiz Gomar Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *