Em complau poder-vos presentar el meu bloc que, en primera instància, el podria ubicar en el camp de la política sanitària. Però no només, perquè la sanitat i la salut no es poden aïllar de la societat, els valors predominants en la mateixa, les institucions, les organitzacions socials, els partits polítics, la baixa qualitat de la nostra democràcia, el rol dels mitjans de comunicació i tantes altres coses com el context nacional català i, és clar, la crisi. La crisi econòmica i la seva causa: la crisi de valors.

L’any 2009 vaig publicar un llibre que duia per títol ‘La sanitat catalana des d’una altra perspectiva’ i el subtítol era ‘La salut i la felicitat de les persones’. Reprodueixo un fragment d’aquest llibre per tal d’incidir en allò que més que m’interessa i em motiva:

“Sempre he estat convençut que la sanitat no té gaire sentit si no està al servei de la salut i, en darrer terme, de la felicitat de les persones. Hi afegiria que malgrat aquest fet, no sento que el sistema sanitari estigui gaire orientat cap a la salut de les persones. Està més encaminat cap a la malaltia que cap a la salut. De fet, vers on està més orientat, és cap a l’obtenció de recursos, de diners, per fer funcionar la costosa màquina de la malaltia que de vegades no se sap ben bé cap on està orientada…

…Si ens endinsem en el sistema sanitari, veiem que la síndrome del desgast professional i de l’estrès patològic afecta gran quantitat de metges i professionals de la salut. Fins i tot s’ha incorporat a l’argot el terme ‘burn-out’ (‘estar cremat’), per descriure el fenomen.

Els gestors del sistema, com tants altres professionals del món d’avui, viuen estressats, atrafegats, dormen poc, consumeixen diferents tipus de substàncies estimulants i de drogues (diversos estudis ens parlen de l’increment del consum de psicòtrops, del consum d’alcohol i altres drogues en la població, així com entre els metges i els professionals de la salut). Pateixen síndromes com ara la síndrome postvacacional i tota mena de síndromes aparegudes darrerament que, en conjunt, conformen un gran mirall en el que es reflecteix la patologia social col·lectiva que ens domina.

Els rectors polítics del sistema sanitari (i altres), massa sovint, fan l’efecte de no ser ells mateixos. Amb freqüència semblen una mena d’actors representant una obra de teatre sense interrupcions.

Se’ls veu tant concentrats en el seu joc de rol, tant allunyats de sí mateixos com a persones com semblen estar-ho de l’essència del sistema sanitari (i de la del sistema democràtic) i de les persones que diuen voler servir. No són prou creïbles quan expressen les seves preocupacions.

Gestors, polítics, metges i professionals i moltes persones en general compartim un estil de vida poc saludable en un món en el qual sovint les energies es posen al servei de la imatge, l’aparença i el rol que es du a terme. Tot passa lluny de la naturalesa real, de l’essència de la persona. Ens expliquem pel que fem, en comptes de fer-ho pel que som. A més, sovint costa trobar la coherència mínima entre el que fem, el que diem, el que pensem, el que sentim i el que som.”

Això ho escrivia el 2009. El febrer de 2011 vaig ser nomenat president del Parc de Salut Mar de Barcelona, el que significà entrar en contacte amb el dia a dia del sistema sanitari català del que, amb alguns curts intermedis, havia marxat l’any 1994. El vaig trobar malmès, desfigurat, força desconegut. Malgrat les cares dels protagonistes eren i són, en gran part les mateixes, la involució respecte el model sanitari català formalitzat, més que no pas aplicat, durant els anys 80 i 90 del segle passat, era i és esfereïdora.

La burocràcia en el pitjor sentit de la paraula, el poder de les elits funcionarials per damunt del poder polític, la coincidència d’interessos entre els activistes del pitjor model d’administració pública, alguns partits polítics, alguns sindicats i alguns mitjans de comunicació, han aconseguit generar un clima en el que s’arriba a induir la idea que el model sanitari català va ser curosament concebut per fomentar la corrupció, assimilant gestió eficient empresarial a privatització orientada a desmanegar l’Estat del Benestar. Resulta fàcil manipular la legítima indignació de la població derivada de les retallades, per acovardir alguns responsables polítics que si sempre han temut els titulars de diari, ara veuen més condicionada que mai la seva actuació pels media.

El juliol passat, es va produir un fet que no te precedents. En mig d’un clima empastifat per suposats casos de corrupció i denuncies de manca de transparència, el Departament de Salut de la Generalitat va per públiques les dades de la Central de Balanços. Només un mitjà se’n va fer ressó¡¡ I cap d’ells, cap ni un, les ha analitzat.

Si s’analitzen, es fa evident la bondat del model sanitari català

“Les empreses públiques i els consorcis sanitaris: la trista imatge d’una Administració rovellada”. Article publicat a la revista de La Unió Catalana d’Hospitals.

Adjunto en aquesta presentació l’entrevista feta a La Contra de “La Vanguardia” el dia 16 de novembre de 2012. L’entrevistat diu: “caldria preguntar-se per la democràcia o falta de democràcia interna dels (…) partits, però sobretot si aquesta deficiència reflecteix la mentalitat dels ciutadans”

“No parlo de debat mediàtic en els que tots són oberts, raonables i políticament correctes.”-I afegeix, referint-se a Espanya- ”Parlo de les conviccions intimes dels ciutadans, no es busca un líder per obeir-lo, sinó (…) per tenir un responsable al que criticar i en qui descarregar les pròpies culpes. Potser tenim una cultura política addicta a la crítica i al·lèrgica a l’autocrítica. El principi de poder no descansa sobre responsabilitats compartides, com en democràcies madures i avançades, sinó sobre la negació dels errors propis”.

No vull finalitzar sense llençar un missatge optimista refermant la necessitat de recuperar l’ il·lusió i la confiança. Em mantinc en la convicció de que no podem deixar-nos vèncer per aquesta crisi. L’hem de combatre amb confiança en la naturalesa de l’ésser humà, amb esperança, treballant en el present per a un futur millor. Reprodueixo una cita del llibre “ Dividendos para el Alma” de Joaquin Tamames, R.Calle i M.Fernández que il·lustra molt bé aquesta idea.