PRESSUPOST 2013: TENIR MOLT CLAR EL QUE ÉS POSSIBLE I EL QUE NO HO ÉS

Durant anys vaig defensar amb convicció -i en circumstàncies equiparables ho tornaria a fer -que en lloc de parlar tant de la insuficiència financera del sistema sanitari, el que calia era aprofundir en el terreny de les millores de gestió i l’eficiència.

Això passava quan creiem que “érem rics”. Quan encara no sabíem que érem simplement uns “nous rics” malgastadors. En aquella època, els Consellers de Sanitat i els Ministres semblaven justificar els seus càrrecs amb la funció, quasi exclusiva, de pidolaires de recursos i més recursos, com si la bossa pública fos infinita. No hi faltaven il·luminats que ho justificaven comparant el nivell de despesa social pública espanyola amb la dels països nòrdics i altres, ignorant que Espanya no era ni Suècia, ni Holanda, fent bo, amb aquest exercici, que durant massa anys només s’han reivindicat drets i s’ha evitat parlar d’obligacions.

Durant aquells anys la planificació va ser entre escassa i nul·la, deixant que el sistema sanitari creixés en funció de diferents grups d’interès i de dinàmiques electoralistes que van portar a invertir, sovint de forma desbocada, en nous hospitals i infraestructures sanitàries tan necessàries com pugui ser-ho l’aeroport de Castelló, per no tornar a parlar del nou hospital de Reus. No sé si aquelles decisions van permetre recollir molts vots o no als seus promotors. El que sí que sé és que es tractava de mesures populistes, que comportaven  manegar els recursos públics amb massa frivolitat perquè no es volia perdre ni un sol vot. Això malgrat ja es veia que el dèficit públic no podia continuar fent-se gran a aquell ritme vertiginós.

Però la responsabilitat no va ser només dels polítics i els “poderosos”. Avui en dia, donat que és evident que els excessos de la classe dirigent (tota ella, no només els polítics) han fet estralls sobre els més dèbils, ningú gosa parlar de les responsabilitats de la població, dels ciutadans. Però en aquells anys el creixement no va ser només econòmic. També es va accelerar el creixement de l’individualisme fins al punt de perdre el món de vista i creure que aquest creixement seria il·limitat, com si les possibilitats humanes fossin infinites.  Fins que la crisi, com si d’un tsunami es tractés, ha provocat un aterratge forçós amb molts danys directes i molts de col·laterals, que encara no s’han manifestat tots, ni del tot.

Ara el patiment de la gent i la tensió social limiten les anàlisis i de determinades coses es fa difícil parlar-ne. Però algun dia, si volem aprendre la lliçó de veritat, haurem de parlar de revisar les responsabilitats de tothom. No hi ha dubte que, sempre, per definició, qui mana és el responsable màxim. Però encara que fos induït per aquests, massa gent va creure que l’accés al sistema sanitari era com una mena de barra lliure, en la que es podia consumir sense aturador, gratuïtament i “in secula seculorum”.

“De aquellos polvos, vinieron estos lodos”, les retallades del 2011. Per les raons exposades, en aquell moment, la meva opinió va ser favorable a determinades retallades ja que les veia la conseqüència (lamentable, sí, però lògica) de no haver pres decisions a temps. I perquè amb aquestes retallades assumides pràcticament totes per les institucions assistencials, i pels ciutadans (copagaments) es donava temps als planificadors perquè promoguessin reformes estructurals, sobre el nombre i naturalesa dels dispositius. Decisions que, cas d’haver-se adoptat en el seu moment, mai haguéssim arribat a l’extrem en què ens trobem ara. La crisi la patiríem de tota manera, però si el destí dels fons públics hagués estat més racional i s’haguessin manegat adequadament, si en lloc de limitar-se a la cantarella de demanar i malgastar en inversions innecessàries, quan no faraòniques, haguessin promogut la gestió eficient i l’austeritat raonable, no seríem exactament on som.

En aquest moment, la situació no es pot contemplar exactament igual que fa dos anys. Per això quan es torna a parlar de retallades, cal deixar ben clar que aquell esforç que l’any 2011 em va semblar lògic, alguns ja l’hem fet. Parlo de nou, com fa pocs dies, com a President del Consell Rector del Parc de Salut MAR de Barcelona.  Afirmo, sí,  que alguns hem fet els deures i afirmo, sí, que molts encara no els han fet i que el primer que cal fer, siguin quins siguin finalment els pressupostos, és que el repartiment pressupostari discrimini positivament als que, a més a més de fer l’esforç que ens corresponia, hem estat capaços de,  amb molta contenció i sacrifici, fer prevaldre el diàleg i la concertació social. Alerta: el xec no és en blanc!

Fer el que cal exigeix tenir les idees clares, investir-se d’autoritat i actuar amb valentia. Quin és el problema? Doncs que els titulars del poder han perdut autoritat. No tenen legitimitat. Com deia el meu company al Consell Rector del Parc de Salut MAR, Juan José López Burniol (“Varones de mucho ánimo….2”  a “La Vanguardia” del 27/4/2013), vivim en uns moments en què la crisi: “…es concreta en una forta erosió de l’Estat com a sistema jurídic: les lleis ja no es respecten, les sentències ja no es compleixen, els procediments es dilaten i creix la convicció que les normes són simples eines per preservar l’statu quo dels poderosos. Una crisi que es manifesta en el profund desprestigi de totes les institucions -començant per la monarquia”. López-Burniol, davant aquesta situació, es queixa del silenci dels polítics que, en definitiva, eludeixen governar, és a dir, eviten assumir responsabilitats. Aquest és el context: el de no mullar-se. I una manera de no mullar-se és callar, amagar-se i aplicar retallades lineals per por d’exposar els arguments discriminatoris, que hi són.

He vist que el President Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i el Conseller Mas-Colell han advertit dels límits del que és tolerable i del que no ho és, parlant de l’actitud del Govern espanyol davant el pressupost de la Generalitat. Tinc confiança que es perseveri en la fermesa. Fermesa que ha d’arribar a totes les instàncies del Govern, fins i tot als que tenim responsabilitats de governança en institucions públiques per petites que siguin. Tenim (tots nosaltres) l’obligació de parlar clar. D’assumir la responsabilitat que ens pertoca. D’evitar els dobles i els triples llenguatges segons quin sigui l’auditori. De dir (com també reivindica López-Burniol), el mateix en públic que en privat. Sabem perfectament que no és honest parlar de retallades lineals. No ho és en el cas de Catalunya, on l’esforç fet en els últims anys, ha estat més important que en la major part de Comunitats Autònomes; no ho és entre els diferents Departaments de la Generalitat, on alguns han fet un esforç major que altres -ni ho ha de ser tampoc des de la perspectiva de la prioritat que cal donar a les prestacions socials, tot i sabent que l’Estat del Benestar no tornarà a ser com va ser-; ni ho és en el cas dels hospitals i institucions sanitàries i, per tant, en la mesura que no tots som iguals ni ens hem esforçat de la mateixa manera, no se’ns pot tractar igual. Si sempre és recomanable parlar clar, en les properes setmanes serà més exigible que mai. Tant de bo l’escenari pressupostari que se’ns plantegi pugui ser assumible. Dic assumible, ja que tots sabem que bo no serà. Si no ho fos,  ni el Govern de la Generalitat, ni el Departament de Salut, ni els proveïdors del sistema sanitari hem d’acceptar el que per injustament discriminatori seria inacceptable en tota regla. Tocaria plantar-se. Tinguem-ho tots clar.