MAS ALESSANDRA. SAINT CYPRIEN

La Laura va acabar demanant unes “crudités” i, tot seguit, el carro de formatges que per als francesos vol dir anar directament a les postres o final de l’àpat, però per als catalans pot ser un recurs alternatiu.

La veritat és que no va prestar gaire atenció al menjar. Anava acostant-se verdures i formatges als llavis, mastegava lentament, però tenia la vista i tota l’atenció centrada en el Simó.

En Simó no es va poder acabar l’arròs. Anava bevent el cava a glops, acaronava delicadament la copa, feia un glop i tancava els ulls. Què li devia passar pel cap?

La Laura, sense saber-ho, va fer quelcom semblant -no ben bé- al que havia fet feia 50 anys el Simó amb l’Alessandra al Restaurant Valentino. Va cridar al cambrer i li va dir:

-Pot demanar-li a aquell senyor si vol prendre el cafè amb la Laura Mas de Xaxars?

En Simó es va girar seguint la indicació del cambrer i va fer el gest d’aproximar-se. Però la Laura li va fer senyal que no es mogués alhora que es va aixecar per dirigir-se a la taula d’en Simó. Quan va arribar, ell ja estava dret, la va agafar per les espatlles i tot mirant-la emocionat li va dir:

-Quina sorpresa tan agradable, Laura! Quina il·lusió! Quants anys, quants records! Seu, si us plau. Què fas per aquí?

-He anat a visitar una cosina de la meva àvia. I tu? Saps? M’ha estranyat tant veure’t vestit així! I amb el Morgan de la Rebeca, no? He trigat en concloure, definitivament, que eres tu.

-No m’estranya… He decidit acabar els meus dies en un lloc molt especial per a mi i enterrar allà el que quedi per enterrar. Ja saps que els de pagès, en les grans ocasions, ens mudem! Sempre he pensat que la deixadesa et degrada. Vell i deixat… mala combinació. Tens raó, però. Normalment no vesteixo d’aquesta manera. Per altra banda no comptava trobar ningú conegut. La major part dels meus amics són morts… En el fons m’he mimetitzat amb la Rebeca el dia que ens va sorprendre a tots, atrevint-se a materialitzar un somni seu secret: el del Morgan. Després no gosava anar-hi mai, discreta com era. Aquest cotxe ha estat sempre al garatge. Mentre la Rebeca va viure i després… Miraculosament, m’acaben de renovar el carnet de conduir i he decidit viatjar fins a la Costa Blava amb el Morgan de la Rebeca…

-Fas molt goig, Simó! Quants anys tens?

-Goig? No em facis riure! En tinc 89. Tu en tens 50, com tindria la Rebeca… Tu sí que segueixes tan guapa com sempre. La Rebeca -un calc de la seva mare- i tu fèieu embogir tots els nois! No t’has casat?

-No. Però tinc una filla preciosa que… es diu Rebeca! Vas a la Costa Blava a viure?

-Hi vaig a morir, com l’Alessandra.

-La Rebeca m’ho va explicar. Tothom es va estranyar de la vostra desaparició donant per fet que estàveu a Sant Martí, que l’Alessandra va morir allà i que les despulles varen ser traslladades a la Toscana. El comunicat que vàreu fer del seu decés un cop enterrada “per expressa voluntat de la finada”, ens va sorprendre a tots. Però jo sabia per la Rebeca que estàveu en algun lloc de França i que ella reposa allà… Tot i que imaginava que tindríem l’oportunitat d’anar a l’enterrament. El funeral a la capella de la Fasina, setmanes després, va ser molt emotiu!

-A Sant Martí vàrem ser molt feliços! Hi anàvem sempre que podíem. Però l’Alessandra volia morir a prop del mar i els últims mesos de la seva vida els vam passar a Saint Cyprien, no el que està aquí al costat de Perpinyà, sinó un poblet a prop d’Antibes. Vaig buscar molt fins a trobar una casa molt maca en un monticle, sense veïns, des d’on vèiem el mar i ens estalviàvem l’enrenou de la costa. Ara tothom coneix les cures pal·liatives, però aleshores… El Dr. Dussault, parisenc jubilat que vivia relativament a prop de casa, ens va muntar un veritable hospital a domicili, com en diuen ara. L’Alessandra no va patir gens. La vàrem enterrar a casa a Saint Cyprien. Mai va voler tornar a la Toscana. Jo si no l’hagués conegut voldria ser enterrat al Penedès. Però tinc clar que vull reposar amb ella. Més quan la Rebeca també descansa allà…

-Però si jo he visitat i dipositat flors a la seva tomba al cementiri de Sant Martí! Recordo perfectament el dia de l’enterrament a la Fasina i com em vaig quedar palplantada, plorant desconsoladament amb la mirada fixada al cotxe funerari que se l’enduia…

-No està enterrada allà la Rebeca. Si recordes, a la làpida del panteó hi diu “família Portús-Möeller” i a continuació els noms de pila dels difunts allà enterrats. Certament hi ha una Rebeca. Una germana de la meva mare. Però en un lateral hi ha els noms de tots i les dates de naixement i de defunció…

-No m’hi vaig fixar…

-El cotxe al que et refereixes, va portar el cos de la Rebeca a Saint Cyprien. Te n’adones? Només parlem de morts!

-Simó, t’he demanat si anaves a viure a la Costa Blava i m’has dit que hi anaves a morir! I saps? Em sembla que viuràs molts anys!

-El que volia dir és que he viscut ja molts anys i en bona lògica molts per davant no me n’han de quedar, i he decidit anar a passar-los a Saint Cyprien i acabar allà quan sigui l’hora. Al Penedès m’hi queden les vinyes i sí, molts records. Però res comparable amb el que va significar l’Alessandra per a mi. A Saint Cyprien també tinc vinyes per cuidar i passejar. També puc llegir, escriure i anar cercant l’estel lluminós que m’hagi de dur cap allà dalt…

-Simó… Estàs bé? Vull dir, has estat capaç, ets capaç de viure per tu mateix? Potser vas viure a través de l’Alessandra i després… La Rebeca va morir creient que l’estimaves per l’Alessandra, però no per ella mateixa…

-Estic bé, en pau amb mi mateix, Laura. Pel que fa al que em dius de la Rebeca… crec que vaig aconseguir fer-li veure que això no era així… T’agradaria, Laura, venir a passar uns dies a Saint Cyprien?

-M’encantaria, clar que sí!!!

-Aquí tens l’adreça. Vine quan vulguis, potser cap a la tardor, els colors són molt bonics. Escriu 10 dies abans. Encara he de fer posar el telèfon i no et puc donar el número. Cuida’t molt fins llavors.

-Tu també, Simó. Suposo que no faràs el viatge d’una tirada…!

-Nooo! M’ho prendré sense pressa, aturant-me pel camí.

-No tens un mòbil, una adreça de correu electrònic? Potser…

-No els necessito per a res. Vull viure tranquil¡

Es varen abraçar i amb els ulls humits, la Laura va marxar primer i en Simó més pausadament després… El mes d’agost exhauria els seus últims dies…

A primers de novembre la Laura va escriure al Simó anunciant-li la seva visita. Després de rebre resposta del Simó, el 27 de novembre contenta i una mica nerviosa embarcava cap a Niça. Des d’allà un cotxe la duria a Saint Cyprien, a no gaire més de 20 km.

Va baixar del cotxe, davant d’una porta de doble fulla, de llistons de fusta, molt ampla. Potser feia 4 o 5 metres entre les dues fulles. Darrere de la porta vinyes, més endarrere una mena de masia preciosa, envoltada per un gran jardí i encara més endarrere, més vinyes. Va demanar al xofer que l’esperés. Va obrir una de les portes i pel camí que hi havia entre les vinyes va caminar fins a la porta de la casa. Ja havia trucat al timbre quan va veure un paper doblat enganxat a la porta:

Laura, he hagut d’absentar-me. Disculpa’m. Acosta’t al poble, si us plau, i ves a la Rue Émile Zola número 6. Demana per la senyora Diane Doubleau”.

Després de conversar mitja hora llarga amb la Sra. Dubleau, la Laura va sortir plorant desolada per la notícia de la mort d’en Simó, amb la carta d’ell a les mans que la Diane li va lliurar. Li va demanar que tornés al mas d’en Simó, que llegís tranquil·lament la carta i que decidís què volia fer.

Diane Dubleau s’havia ocupat d’ell i de la casa des de la seva arribada a finals d’agost, fins que va morir el dia 25 d’octubre. Abans de morir, en Simó va deixar instruccions precises a la Diane del que havia de fer quan arribés la carta de la Laura. Li va entregar la carta de resposta, la nota que havia de deixar a la porta i la carta que ara duia a la mà la Laura. Tot manuscrit per ell…

Abans d’entrar a la casa, la Laura va divisar al fons del jardí el que podien ser unes… S’hi va acostar i, en efecte, hi havia tres creus, cadascuna d’elles amb una làpida de marbre davant amb els noms i les dates de naixement i mort de l’Alessandra, la Rebeca i el Simó.

Després de visitar el garatge i seguir plorant amb els braços i el cap recolzats sobre el Morgan, finalment, ja més serena, va entrar a la casa. La Diane havia encès la calefacció i la llar de foc. Aviat es pondria el sol per la finestra de la gran sala. Tot un finestral que permetia veure ceps fins a l’horitzó. Dreta davant d’aquell finestral, quan es va girar va veure un quadre preciós d’en Simó i l’Alessandra, molt joves tots dos. Una criatura ella!

Quadres, escultures, objectes decoratius de diverses procedències, fotos, fotos i més fotos d’ells dos, de la Rebeca, de tots tres junts, de viatges, amb amics… I, en una vitrina, el braçalet, les arracades i el fermall que duia l’Alessandra el primer dia que va veure amb en Simó al Restaurant Valentino. Definitivament dels germans Masriera i Carreras de Barcelona! Va seure en un sofà de pell davant la llar de foc mentre el sol s’anava amagant, encara visible, però, darrere del finestral…

Estimada Laura, em sap greu haver hagut de marxar. Admeto que no he estat un bon amfitrió, però sé que em sabràs disculpar. Quan vàrem coincidir per última vegada em vas preguntar si havia estat capaç de tenir vida pròpia més enllà de l’Alessandra i si la vida compartida amb la Rebeca havia estat de veritat i no com una ‘delegació’. Les funcions es poden delegar, els sentiments no i cadascun els viu com pot. Però deixa que comenci per explicar-te què va significar per a mi l’Alessandra.

L’endemà a les 19:50h, tornava a estar assegut al Restaurant Valentino, més elegant encara de com em vas veure tu aquest estiu. La seva aparició pocs minuts després de les 20h va fer saltar el meu cor dins del pit: quina bellesa, quin encant, quina força! Aleshores…”.

La Laura, completament trasbalsada pel que estava llegint, va parar uns instants, sostenint la carta amb les seves mans i amb la mirada fixa i perduda en un horitzó ja fosc. “Mare de Déu, quina capacitat d’expressar sentiments per escrit. Quina intensitat”, va pensar. Es va servir el primer que va trobar -era un armagnac que l’ajudaria a refer-se- i va continuar llegint.

“(…) no es pot estimar ningú, tampoc a la dona o a l’home de la teva vida, ni als fills, si abans no t’estimes prou a tu mateix i assoleixes un cert equilibri i pau interior. Pot semblar egoisme. No! Al contrari. Només si tu estàs ben connectat amb la teva essència pots estimar els altres. En cas contrari que ets egoista, perquè cerques en els altres el que havies de trobar dintre teu. Corres el risc de voler posseir-los, de no tenir vida pròpia, de no ser ningú sense ells, de dependre d’altres per viure.

Les morts de l’Alessandra i de la Rebeca em van fer molt mal, em van ferir en el més profund de la meva ànima. Però les vaig poder estimar tant, perquè estava en pau amb mi mateix, tenia vida pròpia. Això, a la Rebeca li va costar d’entendre. Ella va creure que la meva font d’energia havia estat suplantada per l’Alessandra i que desapareguda ella, res que no fos a través del seu record o del seu llegat era possible per a mi. I quin llegat més gran que una filla tinguda amb la dona que has estimat infinitament des del primer minut fins a l’últim! Però llegat al cap i a la fi, creia ella.

Penso que vaig aconseguir que m’entengués abans de morir i crec, fins i tot, que el que li vaig explicar la va ajudar a adoptar una certa desafecció sana, positiva, que li va permetre marxar més tranquil·la (…).

(…) Tant de bo aquest llarg escrit t’hagi ajudat a tu també i contribueixi a pacificar neguits

LA FASINA. SANT MARTÍ SARROCA

que haguessin pogut quedar com a conseqüència d’haver estimat tant la Rebeca.

Com saps, no tinc descendència i… et voldria demanar que acceptis aquesta casa i que te’n cuidis. Em sembla que aquí pots ser feliç. En cas contrari, no et sentis forçada a res. La Diane sap què ha de fer si tu no acceptes el llegat. Però quan s’obri el testament, sàpigues que pots anar al notari a acceptar aquesta part de la nostra vida. Si et ve de gust, cuida el nostre record i sigues feliç pensant alegrement en nosaltres. Estigues tranquil·la, segur que mentre llegeixes això nosaltres estem bé. Em sembla que no sabies que era creient. Doncs ja t’asseguro que el bon Déu, tindrà cura de nosaltres!”.

La Laura va anar passant temporades cada vegada més llargues al que ella va batejar com “Mas Alessandra”, fins que s’hi va quedar a viure. Als 91 anys va morir i des d’aleshores al jardí de la casa hi ha quatre làpides. La filla de la Laura, la Rebeca i els néts gaudeixen molt del “Mas Alessandra”. I la Rebeca el cuida com un tresor. Entretant, la vida continua sense ells, com si res…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “CONTE D’ESTIU (i 2)

  1. Lectura amena, escriptura sensible i profunda. Gràcies Josep Maria.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gàcies a tu Guillermo!

  2. Helena Ris ha dit:

    quin final més bo. Entretant la vida continua sense ells, com si res…

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Helena. És aixì no? Ja veus…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *