254696_620[1]No veig gairebé mai la televisió i segueixo opinant que és millor no fer-ho. Fa uns dies, però, estava en una casa en la que miraven la televisió i vaig tenir l’oportunitat de veure la confessió de monsenyor Charamsa al costat de la seva parella, el català Eduard. Em va agradar. Em va aportar bones vibracions. Estic content d’haver-ho vist.

De la mateixa manera que la qüestió de veure o no veure la televisió no admet una resposta radical amb valor universal, igual passa amb el fet que un capellà faci pública la seva homosexualitat de la manera que ho va fer Charamsa. I això malgrat en aquest cas les seves funcions al Vaticà el situessin en una posició que en un cert sentit pot fer més incomprensible per a alguns la seva decisió.

També em passa el mateix amb l’Església. No comparteixo el radicalisme de les crítiques dels qui han aprofitat la denúncia de monsenyor per fer una negació integral de la institució eclesial. Em resulta més fàcil afirmar, tinc clar, que passar-se massa hores davant un aparell de televisió és humanament nociu. Sento que no suma i subscric -més enllà de la ironia- l’afirmació de Groucho Marx quan diu: “Trobo que la TV és molt educativa. Cada vegada que algú la posa en marxa, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre”.

Admeto que front a qüestions rellevants, transcendents, sovint em demano si la meva posició s’inscriu en el relativisme. I em preocupa car el relativisme el considero en general negatiu, poc convenient, gens recomanable.

La capacitat d’anàlisi incorporant quantes més variables millor, el debat, la confrontació honesta de posicions i punts de vista, els trobo positius. Practicar-ho pot obligar a prendre una certa distància, a deixar al calaix certs apriorismes. Però d’aquí no en concloc una tesi favorable al relativisme. Reprenc Groucho Marx quan combinant intel·ligència i ironia diu: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”.

Em preocupa el relativisme darrere el qual s’hi amaga la qüestió del discerniment sobre “el bé i el mal”.

No condemno monsenyor Charamsa. Em va sorprendre la seva aparent candidesa (segurament algun lector pensarà que el càndid sóc jo), em va sorprendre -i confesso que em va incomodar- la imatge ensucrada amb el seu company, vestint Charamsa la indumentària de capellà. Vaig admirar la seva valentia, no sé si fruit de fer un cop de cap, d’un no poder més o de la força que proporciona l’enamorament. Se’l veia un home feliç i alliberat i la imatge, humanament parlant, em va resultar reconfortant.

Entenc que a partir d’aquí es pugui criticar fins a l’infinit l’Església Catòlica com a institució. Ho respecto. Però no és el que a mi em suscita la declaració certament colpidora del sacerdot.

L’Església fa tard a l’hora de revisar i evolucionar en qüestions com el celibat o la igualtat de gènere. No condemna de forma satisfactòria actituds homòfobes, pedòfiles, etc. Però per damunt de tot, i això val per monsenyor Charamsa i per a l’Església en general, no m’oblido que parlem d’éssers humans, de criatures imperfectes. En termes catòlics, de pecadors.

El bé i el mal conviuen en l’home. Formen part de la naturalesa humana. I no es tracta de relativisme. Cal condemnar el mal i promoure el bé. Però cal comprendre l’essència humana i fins i tot tenir compassió en el sentit noble, no paternalista, de la paraula. La compassió com a virtut.

L’Església està formada per homes la carn dels quals és tant dèbil com la de qualsevol altre. És lògic que quan assumeixen el rol específic de fer el bé i ser exemplars per a la comunitat, costi més d’acceptar les seves debilitats.

Però quan penso en el pare Batllori, en el pare abat de Montserrat i tants i tants membres d’aquesta comunitat al llarg de la història (ara em ve al cap el Dr. Lluís Duch), quan penso en José Ignacio González Faus, en el propi Papa Francesc, en tants altres, confesso un gran respecte per l’Església Catòlica i per certs moviments socials al voltant del cristianisme.

No sóc practicant habitual, no estic integrat en cap moviment d’Església, però he gaudit i he tret profit dels intercanvis que he tingut amb veritables savis de la teologia, la filosofia i l’humanisme catòlics. Sense anar més lluny, sempre vaig sentir que el meu pare era un home feliç i que tenia valors positius clars gràcies a ser un home de fe.

Tenir valors sòlids que permetin diferenciar el que està bé del que està malament és essencial. Això no garanteix la bondat, però es precisa per aproximar-s’hi. Però aquesta evidència no implica deixar de reconèixer que en realitat no sabem res i que l’actitud d’escoltar, de prendre en consideració totes les posicions, d’intentar posar-se en la pell de l’altre, de dubtar, és una actitud positiva lligada, entre altres, a la virtut de la humilitat. Però en un cert sentit, la frontera amb la “Vida líquida” de Zygmunt Bauman pot acabar sent prima,

No és una conciliació fàcil. A mi almenys em costa. El discerniment entre el bé i el mal va lligat a tries, a eleccions basades en un sistema de valors, en uns referents. I la vida no és altra cosa que triar constantment, donar-nos contínuament l’oportunitat d’equivocar-nos i fins i tot d’equivocar-nos molt i arribar a fer mal. Al cap i a la fi si viure es pot considerar difícil, viure amb consciència en la nostra societat pot semblar una heroïcitat.

En darrer terme qualsevol persona considera que determinats límits no es poden ultrapassar. Per tant el relativisme mai és total i absolut. Les vares de mesura són diferents i els mateixos fets mesurats per una o altra persona donen resultats diferents.

Hi ha aspectes formals de la declaració de Charamsa que no em convencen. Però són menors. Valoro més la seva valentia i, a la meva manera de veure, la seva coherència a l’hora d’actuar com ha actuat. D’aquí no en dedueixo cap condemna universal a l’Església Catòlica.

Sí que aprofito per acabar com he començat i afirmo que gràcies a la televisió i a les imatges que va oferir de Charamsa a l’hora d’explicar la seva “sortida de l’armari” al costat de la seva parella, he recomençat aquesta -per a mi- vella línia de reflexió.

En relació al tema de fons crec que us oferiré algun post més. Pel que fa a les bondats de la televisió, entengui’s la meva referència com l’excepció que confirma la regla que la caixa “tonta”, no ens ajuda a ser millors persones.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “MONSENYOR CHARAMSA, EL BÉ I EL MAL

  1. Josep María,
    el tema del relativisme i el de l’església em susciten un munt d’idees que no soc capaç de concentrar en aquest breu espai. Em limitaré doncs a dos breus il·lustracions:
    1) Sobre el relativisme crec que la simbologia taoista del ying i el yang ens recorda que el bé i el mal “purs” no estan al nostre abast.
    2) Quant a l’església, he de reconèixer que he conegut en l’ambient catòlic persones del tot admirables per la seva bondat, generositat i, fins i tot, per la seva capacitat intel·lectual. Com a estructura, però, temo que segueixi esclava del pes de la tradició i el dogmatisme. Em contradirà l’actual Sínode de les famílies? Tant de bo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *