Dilluns 13 de febrer de 2023
Una prèvia sobre política i periodisme.
La setmana passada vaig estar més temps del que ara hi acostumo a estar, a Barcelona. El motiu va ser la presentació de tres llibres. Actes en els que m’he trobat molts polítics i molts periodistes coneguts. Persones del meu passat, per a res del meu present, que els hi costa tractar-me des de la perspectiva de la meva situació actual, o simplement no poden fer-ho, perquè la desconeixen. És normal. Desconeixen les meves prioritats, i el que a ells els hi ocupa, a mi, ara, no em motiva excessivament.
Els periodistes han d’escriure (o comunicar-se d’una manera o altra), ja que és la seva professió, el seu medi de vida. Quan me’ls trobo, alguns m’interpel·len, com si jo fos aquell de fa quinze, vint, trenta anys. Com si fos com algun col·lega meu d’aleshores, que, avui dia, segueix vivint i actuant, si no igual, pels efectes lògics del pas del temps, de forma molt similar a fa tres dècades. A partir d’aquí, el risc que qualsevol cosa que digui, interpretada des de maneres de veure la realitat, que res tenen a veure amb mi i amb la meva manera de viure i de pensar actual, o retorçada fins poder usar-la com a suport a les seves tesis (en ocasions preconcebudes, dèries), en la mesura que, particularment, l’actualitat, ni m’entusiasma, ni la segueixo amb gaire detall, el resultat pot ser una manipulació de les meves paraules, més o menys intencionada.
Hi ha realitats fàcils d’entendre per a la major part de ciutadans, no sé si normals o no, però, en qualsevol cas, representatius del gruix de la ciutadania. Molta d’ella desconnectada de la política i, sobretot, dels polítics. Poso un exemple.
Si jo dic, sincerament, que Barcelona fa, literalment, fàstic, que està bruta, que fa pudor, que al barri on encara hi passo 48 hores escasses a la setmana, tot s’organitza al voltant de la vida i dels interessos d’un tipus de turisme, que ni m’entusiasma, ni crec que obeeixi a un model ben pensat… Si dic que al supermercat Condis situat a 100 metres de casa, els empleats no m’entenen ni en català, ni en castellà, que si entro dins d’una illa interior de l’Eixample, “recuperada”, està plena de xeringues usades i uns quants punxant-se… Si dic que quan t’acostes a l’entrada d’aquest parc, la pudor de pixat t’anima a no entrar-hi. Que si, malgrat la ferum, entres, si et vols col·locar amb “maria”, només has de respirar amb normalitat l’aire del túnel d’accés, que va del carrer al parc. Si us dic que, malgrat això, aprofito un dia amb menys densitat de drogoaddictes, i entro amb el meu net fins a un extrem del parc, on hi ha sorra, per fer castells com a la platja, i que acabo marxant quan, cada tres palades, surt un excrement (suposo que de gos. Suposo…), si us dic tot això, em podeu ben bé creure.
Afegiu que he d’estar content perquè al carrer Consell de Cent, on hi tinc l’apartament, estan fent una superilla i disminuirà el trànsit i, per tant, la fumera dels cotxes i el soroll. Ara bé, intenteu circular per l’alternativa més propera, el carrer València, i demaneu als “pròcers de la descontaminació a trossos” de les superilles, que mesurin les emissions —i els decibels— de la cua inacabable de cotxes embussats, arrancant i aturant-se constantment!!! Pregunteu als veïns del carrer València com ha canviat la seva vida des que tot està empantanegat amb les obres de la superilla del carrer Consell de Cent.
Potser em direu que agafi el transport públic? Bé. En el meu cas, us puc dir que, segons on hagi d’anar, encara… Ara bé, convideu els ciutadans que no podent ni comprar, ni llogar habitatges a Barcelona, han d’anar a viure a l’àrea metropolitana, que us responguin aquesta pregunta.
La majoria de barcelonins no es dedica a anar amb cotxe per la ciutat. La majoria dels que trobareu aturats fent cua, al carrer Aragó, o València, o a la Diagonal, o a les Rondes, o a la Gran Via, venen de fora o intenten sortir de la ciutat. I no és que els hi agradi fer cua, ni pagar la benzina al preu que va. És que les alternatives que ofereix el transport públic, a la majoria, no els hi serveixen. I això no és culpa d’Ada Colau (citada queda), però sí la inconsciència que suposa posar-se a col·locar obstacles de tot tipus a la circulació, sense que aquests problemes estiguin resolts.
Jo, fins ara, quan soc a Barcelona, vaig en moto (si hi visqués amb continuïtat, aniria en bicicleta elèctrica, com vaig per les Terres de l’Ebre). Bé, acabo de rebre una multa de 100 euros per circular a 35 km/h, al carrer Entença número 155, on s’ha de circular a 30 km/h… Esperem que no redueixin més la velocitat. Voldria estar segur que Colau sap que per anar en moto i no caure, cal fer-ho a un certa velocitat mínima…
Seguim? Voleu que anem a fer un tomb pel Raval i escrivim aquí què hi trobem? Millor deixar-ho estar…
Ahir a la nit vaig tenir un somni estrany. Un periodista d’aquests que em va tractar fa trenta anys, quan jo era membre del Govern de Jordi Pujol, es sorprenia que hagués acabat formant part del col·lectiu “d’eixelebrats” que ens havíem deixat “entabanar pel hooligan de Puigdemont”, transformant-nos en independentistes somiatruites. M’estranyava que el periodista no recordés que jo sempre havia estat independentista…
A partir d’aquí —desconeixent absolutament els meus motius estrictament ciutadans per implicar-me en qualsevol iniciativa destinada a què l’alcaldessa Colau deixi de ser-ho—, l’home es desesperava, veient que, per si no n’hi havia prou, en un exercici d’incoherència preocupant,
gairebé d’esquizofrènia, agraïa a un “miserable convergent”, conservador, com Xavier Trias, que optés a ser alcalde de Barcelona.
A sobre, per reblar el clau, independentista arrauxat com soc, me n’anava a una presentació d’un llibre del Molt Honorable Jordi Pujol, que mai ha estat independentista. El dia abans vaig anar a la presentació del llibre del meu amic i fins fa poc regidor d’ERC a Barcelona, Miquel Puig, però aquest fet no li interessava al periodista del meu somni.
Finalment, que no anés a donar suport a Laura Borràs al Jutjat, per al periodista oníric semblava un indici probatori, definiu, de la seva tesi o dèria. Que jo no fos militant del partit d’aquesta senyora, ni que no la conegués de res, ni tan sols hagués parlat mai amb ella, no variava en absolut el que volia demostrar el periodista en qüestió. De la mateixa manera que no haver parlat mai a la vida amb Jordi Turull, tampoc canviava el fet que, sempre segons el periodista, el meu comportament demostrava que el partit Junts per Catalunya no sé quins problemes deia que tenia. Resulta que, a partir de la meva conducta individual, analitzada per qui era jo fa trenta anys, en el somni jo esdevenia el paradigma d’un conjunt d’individus, suposadament prou comparables amb mi, com per ser considerats una mostra representativa d’un univers, en aquest cas un partit polític, Junts per Catalunya, en el que jo no hi milito… Tot resultava molt estrany.
Jo acabava tancat en un centre, que no estava clar si era una presó o un manicomi, perquè els psiquiatres anaven amb toga i tricorni de Guàrdia Civil. A continuació despertava.
Quan vaig despertar, confesso que em vaig quedar amoïnat, ja que tots els fets descrits han succeït i, ben mirat, de la manera que es retorcen les coses avui dia, a gust de qui sigui —en el somni, d’un periodista—, aquest somni podria ser real!
Imagineu com pot “adquirir consistència” aquesta curiosa manera d’interpretar “l’actualitat”, a partir d’un fet aïllat, consistent en una suposada trajectòria personal incoherent.
Sí, certament, aprecio molt Carles Puigdemont des que, independentistes com érem, som (i tant de bo algun dia ja no ens calgui ser-ho més), a principis del 1980, el vaig anar a veure a Girona per aproximar-lo a la visió que teníem els fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya, de cara al congrés fundacional que vàrem celebrar a Platja d’Aro, l’abril de 1980. Si resulta que, a banda de ser amic de Carles Puigdemont, soc amic, molt amic, però molt, des de fa 40 anys, de Xavier Trias, doncs pobre de mi. Quina esquizofrènia, oi?
Però, és clar, també soc amic d’en Quim Forn, i d’en Josep Rull, i d’en Jordi Sánchez. I m’he assegut a taula i m’he reunit varies vegades amb l’Oriol Junqueras. I conec Dolors Bassa, Raul Romeva i Toni Comín (amb qui tenim un dinar pendent). I soc amic de Meritxell Borràs. I vaig anar a la presentació del llibre de Pujol —a qui mai he deixat d’admirar i reconèixer— dimecres passat.
Més encara. Soc molt amic d’Anna Grau, de Ciutadans, l’aprecio molt, i aprecio i he compartit moltes coses amb l’Ernest Maragall. Com aprecio enormement Sara Jaurrieta, Joan Clos… i no sé quants amics socialistes (admiro especialment Jordi Valls, exalcalde socialista de Manresa, exconseller del tripartit i ara responsable de Mercabarna). L’Olga Pané, assessora de Salvador Illa i candidata a consellera de Salut en cas que Illa hagués assolit la presidència, és una íntima i estimada amiga. La vaig seleccionar com a gerent del Parc de Salut Mar de Barcelona. Que potser havia d’escollir un independentista, un convergent o algú de Junts per Catalunya, per demostrar que no soc esquizofrènic?
També aprecio molt Joan Coscubiela de CCOO que, amablement, fa pocs dies, donada la impossibilitat d’obtenir cita electrònica amb la Seguretat Social, va tenir l’amabilitat d’aclarir-me tots els dubtes que envolten els diferents tipus de jubilació. A base de negociar i negociar, vaig fer bona amistat amb Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya. I aprecio i tinc una estima especial per l’alcaldessa del meu poble d’adopció, Cinta Llaó del Perelló, d’ERC, a la que votaré el dia que m’empadroni aquí, si és que es presenta. Vist el meu cas, potser he d’anar al psiquiatra?
Dit això, per amiga que sigui Anna Grau —que ho és— no la votaré. Als Comuns i a VOX, no els votaré per principis, i als de la CUP (que no seria impossible que els votés), no els votaré perquè no seria un vot útil. Ni votaré el bo d’Ernest Maragall, ni a Collboni, perquè només votaré a qui, tenint possibilitats de ser escollit, tingui la seguretat que no contribuirà a fer alcaldessa Ada Colau. Se me’n fot si és independentista o no, en aquest cas!
Tanco el cercle dient que, a banda de no tenir cap militància política, el dia a dia dels partits, vist des de lluny, em fa certa angúnia. Em semblen maquinàries anacròniques, en risc que hi acabi predominant un excés de mediocritat. Planyo els periodistes que han d’escriure, sense parar, sobre aquesta trista realitat. Certament un atenuant per justificar —sempre que no en facin un ús abusiu— determinades cabrioles i giragonses, fetes amb la finalitat d’explicar quelcom versemblant, que alhora permeti vendre prou diaris digitals, de paper o del que sigui, perquè l’amo no prescindeixi d’ells. Em temo, però, que la reinvenció del periodisme, és tan o més urgent que la de la política.
En el panorama actual, el pitjor que he patit, personalment, és la desinformació premeditada, de base ideològica. Qualsevol persona, també els periodistes, té els seus valors, que es poden correspondre amb ideologies polítiques d’un tipus o un altre. Només faltaria. Però quan això
pesa tant, que arriba a deformar la realitat… Aleshores cal usar mots anglesos, com fake, per evitar reconèixer que “mienten como bellacos”.
Un bon amic em va donar un bon consell que recomano tenir en compte: “No es pot parlar amb periodistes, que fan de l’especulació fàcil, el seu mecanisme d’ingressos ordinaris”.
Que Déu (i Xavier Trias) hi faci més que nosaltres. Amén!
Magnific article Josep Maria!
Entenc que tinguis amistat amb tants politics de diferent ideologia. Va amb el teu tarannà bomhomiós i molt respectuós.
Trobo l’article molt inspirat, àgil, ironic i divertit. Sobretot intel.ligent
Moltes gràcies Xavier. A propòsit del que em dius, reprodueixo un fragment d’un missatge que m’ha enviat, qui era una de les meves secretàries, en una de les èpoques que vaig treballar amb Xavier Trias. Diu:
“…En fi….no ho arreglarem….com molt bé dius, abans coneixíem gent de tota mena….jo ho recordo amb la LOSC, no es veia aquella gent com enemics…cadascú pensava el què pensava però és feien els pactes sense acritud….
Recordo, quan estava a la conselleria, que quan es tornava del parlament es venia amb encàrrecs i gestions per tot tipus de diputats de tots els partits….i s’executaven sense més o amb ganes….”
Aquest era el nostre tarannà. El de Xavier Trias i el seu equip. Això de la LOSC, que diu aquesta noia, és la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Em vaig passar un any negociant-la amb tots els partits polítics, sindicats, col·legis professionals, associacions d’usuaris… La vàrem aprovar al Parlament amb el vot de tot els partits i només l’abstenció del PSC, per una rebequeria entre ells i Iniciativa (o no sé si encara era PSUC). Sinó la haguessin votat. Encara avui, és vigent!
Però teníem bon rotllo entre tots. L’amistat d’en Xavier Trias amb en Joan Clos, la meva amb qui era la seva ma dreta, Pepe Cuervo i Xavier Casas, això, va facilitar molt que la sanitat a Barcelona funcionés bé i sense tensions.
Quan estava a Presidència, vaig participar en les negociacions de la Carta Municipal de Barcelona amb l’Ernest Maragall i ens vam posar d’acord. Si no hi arriba a haver en Trias a Presidència, en Pujol mai s’hagués posat d’acord amb l’Ajuntament de Pasqual Maragall. I al final què? Saps què? Que tanta estima sento per una persona amb Alzheimer (estic orgullós de formar part de la Fundació Pascual Maragall), com del vell Pujol que amb els seus 93 anys i havent superat un ictus, encara encoratja a tothom i, especialment als joves, a lluitar. A lluitar pel país, a lluitar pel futur.
El que compte és estimar les persones i sumar. Les batalletes estúpides entre els polítics actuals que fan que els periodistes no tinguin més contingut que la misèria humana per difondre, configuren un panorama molt allunyat del que vaig tenir la sort de viure.
I pensant en Barcelona, Trias és d’aquells. Colau és d’aquests. I amb tot el respecte personal, pel bé dels ciutadans, desitjo que deixi l’alcaldia i pensi on pot contribuir millor al bé comú. Segur que hi ha llocs millors per a ella.
Et felicito, Josep Maria. A part de ben escrit e intel·ligent, dius coses cabdals per la salut democràtica i fins i tot econòmica del país : “El que compte és estimar les persones i sumar.” També en política – o especialment en política. La vida humana es massa breu per aportar solucions a tots els problemes (que a vegades proliferen i fan mutacions com les cèl·lules canceroses). I la gran majoria de solucions han de ser consensuades de forma amplia . La alternativa no democràtica es imposar-les. Això ja ho vam viure malament (uns quants “veterans”) a la dictadura; i pel que sembla es de nou la gran i greu batalla geo política global actual entre el món basat en “democracies” o en la dictadura/autarquia? A + del màxim consens polític, la majoria de solucions als problemes seriosos de la gent requereixen temps. Recordo en Conseller Trias acabar sovint les seves propostes amb la frase o continguts “en deu anys”.. amb molta raó .
Gràcies pel comentari, estimat company. Ningú millor que un bon oncòleg per valorar la importància del temps, d’usarlo bé i de prioritzar. A quanta gent has ajudat a adonar-se del que és realment important, quan els hi has hagut de plantejar una esperança de vida, no gaire llarga…?
Prioritzar. Prioritzar les persones, el respecte i la no imposició. Efectivament, vàrem viure junts el final de la dictadura (aquelles fotos jugant a basket en blanc i negre, símbols de la grisor d la dictadura!), quan vas tornar d’Itàlia on el teu pare es va haver d’exiliar-se amb tots vosaltres. Jo no sé com evolucionarà la política, ni la societat. En aquest tram de la nostra vida, hem de seguir fent el que estigui al nostre abast per contribuir a que el món sigui millor. Jo ara penso, parlo, em dedico com puc a les generacions joves. I quan més els tracto, més optimista sóc. D’això anirà el proper post d’aquesta sèrie de 4 o 5, que seran la reacció a una setmana intensa, la pasada, viscuda a Barcelona. Abraçada
El que el periodista no deu saber és que hi ha un munt de gent independentista que podem donar support al President Puigdemont I al Trias sense patir gens ni mica . No tenim el cor partit perquè la clau no és abrandat/moderat sinó coherència i honestedat d’ambdós polítics . La política segueix el seu camí imparable cap a la mediocritat i el sectarisme ( aquest sí, abrandat) . El suposat o real periodista que esmentes -donada la data i un article que vaig llegir dilluns, crec que ja sé qui és-te una flaire de superioritat força molesta, que em quadra amb la pujada de to creixent d’aquest noi en tertúlies a RAC1 I el 324… Vaig bé oi? Potser que ja n’hi ha prou de lliçonetes!
Gràcies Helena. El nostre amic Joan Oliveras deia que els bons cronistes de CDC, sabien que, “precisament el cor partit és allò que més s’aproxima a l’esperit convergent. Aquesta capacitat de generar moviment polític coincident entre costures ideològiques distants tantes vegades. O no era aquest model el que va fer possible la convivència entre democratacristians, liberals, i socialdemòcrates? Doncs aquesta mateixa convivència és la de sobiranistes i independentistes d’arrels ideològiques o coincidents o distants. Res de nou a l’horitzó.”
Hi estic completament d’acord.
Pel que fa al periodista, com que ho vaig somiar… No sé ni si existia
En qualsevol cas, si era real, no devia ser cap coneixedor profund de l’espai convergent sí deia aquestes coses…
Després de llegir el post, un amic em va preguntar si sabia a qui es referia en Francesc Marc Álvaro en el seu article a La Vanguardia “Postconvergents de cor partit”. Li vaig respondre que no llegeixo La Vanguardia i me’l va enviar. De seguida vaig connectar l’escrit d’en Josep Maria amb l’article: en Marc Álvaro parlava d’en Via!
Fa molts anys que conec aquest periodista i uns quants que el considero un ressentit. No sé amb qui ni per què, però diguem que la “convergència” del Procés amb la mà que li dona de menjar li han produït un neguit d’aquells que acaben per trastocar-ho tot. En Marc Álvaro era un bon periodista i fins i tot tenia talent. Tants anys de dependència inexorable del Conde, però, l’han empetitit fins aquell punt que cantava Raimon a Indesinenter: “Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang,”