El dia és llarg i calorós, però a la biblioteca del Castell Llambrich, els murs gruixuts i les velles i cuidades mallorquines de fusta, ben regulades, impedeixen que entri el sol, però no la marinada reparadora. En el dia més tòrrid del que portem d’estiu, assegut en el confortable oreller, entre llibres, sento un fresca agradable que em fa abaixar i cordar les mànigues de la camisa, que duia arromangades. El retrat de l’avi, que està situat damunt la llar de foc, no deixa de fascinar-me, per més vegades que el contempli.

El Dr. Amadeu Galceran apareix majestuosament ben plantat. El pintor retratista va encertar-li de ple la mirada. Una mirada que tinc clavada a la memòria, des de la primera vegada que recordo haver-la vist i que, durant els vint-i-tres anys que vàrem coincidir en aquest món, em va suscitar molts sentiments bonics i entranyables, a banda d’inspirar-me molt respecte. Crida l’atenció la seva barba blanca, sempre cuidada i pentinada, i la camisa, també blanca, sense rebrecs i ben planxada.  La corbata de llacet i la bata de metge eminent, tan impol·luta com la camisa, completen una imatge venerable i humana.

Recordo l’exèrcit de minyones que hi havia a casa dels avis, dirigides per la Ramira, que distribuïa amb eficàcia el treball entre totes elles. L’Eulàlia era l’encarregada de tot el que tenia a veure amb la roba. L’àvia mai es va cuidar de res de la casa. Ni de res que no fos l’avi, les poques estones que no treballava. No cal dir que ella mai va treballar ni, com passava a la major part de famílies benestants, va tenir cura dels fills. Dides i mainaderes van ocupar-se del meu pare i dels seus vuit germans. Reunions amb amigues, compres a les millors botigues, nits memorables al Liceu, obres benèfiques i viatges amb l’avi, de plaer o a congressos de cirurgia, resumeixen el gruix del que va ser la seva vida. A saber si darrere d’aquesta bella façana hi havia una ànima plàcida, inquieta o turmentada… Mai va quedar clar si amb el Sr. Florensa, va gaudir d’algun plaer més enllà del de les classes de solfeig i de piano que li donava.

En aquell temps, a banda dels membres de tres generacions de la família que hi convivíem durant l’estiu -tiets i cosins inclosos-, entre el majordom, les minyones, els xofers i els masovers, arribàvem gairebé a la cinquantena d’ànimes al castell. Això sense comptar els jardiners, els parcers, les cosidores, l’esmentat senyor Florensa i altres personatges amb funcions equiparables o no, que freqüentaven el castell. Ara hi visc jo sol amb la Natascha, una jove assistenta bielorussa que em facilita la vida i fa agradable el meu envelliment accelerat.

Hi passem set o vuit mesos al Llambrich. Quan comença a refrescar, anem a Barcelona on, a banda del paisatge, poques coses canvien… I així, un any rere l’altre.

Vaig ser metge, suposo que per influència del meu avi. Hagués pogut ser qualsevol altra cosa. Tot i això, curiosament, ara, fins i tot, trobo a faltar l’hospital, els pacients, el reconeixement que vaig tenir. M’ha costat encarar feliçment aquest últim tram de la meva vida. De nen poruc i acomplexat, en un tres i no res he arribat a vell misantrop i aviciat, passant per jove abassegador i metge respectat durant la maduresa professional tot i la meva desafecció per la medicina. El temps ha passat volant. La Lina va morir fa massa anys i mai més vaig saber estar amb cap dona. Els meus fills s’han cansat de mi -cosa normal compte tingut que res em sembla bé, i que em queixo de tot- i em vénen a veure de tant en tant per compromís. Ja no tinc ganes de veure els amics que encara semblen disposats a aguantar-me. Simplement, espero el moment final i confesso que a estones, no sempre, se’m fa llarg. Els dies passen volant, però les hores no tant. Quan menys m’ho espero, s’allargassen i no s’acaben mai.

A la biblioteca del castell, hi trobo la pau necessària. Records del passat. Revisc èpoques, moments, situacions amb persones diverses. Entenc -o crec entendre- el perquè d’algunes coses que en el seu moment em van passar per alt o em van desconcertar, i em recreo reinterpretant la vida viscuda. La manipulo capriciosament, més a favor meu que en contra, però no sempre. Diuen que s’ha de saber viure el present. Jo no tinc cap present més enllà de recrear-me mirant capítols del passat amb una mirada diferent. Pel que expliquen els que en veuen, deu assemblar-se a mirar sèries.  Reformar la sèrie que ha estat la meva vida, és de les poques coses que m’interessen. Sempre començo mirant el retrat de l’avi, amb els ulls oberts o no, i indefectiblement apareix la pantalla virtual del passat. Per exemple, el d’un estiu llunyà. Molt llunyà…

Aquell estiu jo tenia 11 anys, era un nen rosset i prim com una mala cosa, i em van enviar al castell quinze dies abans que vinguessin tots. La guerra havia acabat, però no feia pas tants anys. Jo sempre l’havia vist llunyana, com quelcom aliè a mi però molt present en la vida dels pares i encara més en la dels avis. La dictadura tenia sotmesa per complet una societat pobre i delmada que vivia en blanc i negre. A casa detestaven Franco. Formaven part d’aquella burgesia catalana profundament demòcrata, catalanista i subtilment classista. Franco no els hi agradava per feixista i per anticatalà, però sobretot pels seus orígens familiars farcits de militars, funcionaris i de gent amb poca classe. En el fons el consideraven un paràsit, fill i net de paràsits i… poc senyor.

L’avi va estudiar a la Normal i va ser company de l’Àngels Garriga, que acabaria sent una gran pedagoga que transmetria aquesta passió a la seva filla Marta Mata, fundadora de l’escola de mestres Rosa Sensat. L’avi havia coincidit també amb Rosa Sensat a les escoles d’estiu. El catalanisme i el cristianisme eren els fonaments d’aquella educació. Marta Mata acabaria creant l’escola Rosa Sensat bastant després que jo acabés la meva formació escolar. Però una bona part de la burgesia antifranquista ja havia apostat per la renovació pedagògica, i els meus pares i oncles, juntament amb altres famílies, varen crear la cooperativa escolar Ramon Llull, per evitar que nosaltres ens veiéssim sotmesos als patrons de formació propis de la dictadura. A la meva època, els mestres interessats per aquesta renovació ja no eren majoritàriament cristians. Jo vaig ser format per comunistes i anarquistes. El meu pare va pensar que ja s’ocuparia ell d’inculcar-me la Fe.

Com tots els adolescents “normals”, em vaig rebel·lar contra els meus formadors. Per això, quan vaig arribar a la universitat, tots els meus companys procedents d’escoles privades, religioses i instituts abraçaven l’esquerra i l’extrema esquerra, i jo no. Com tampoc vaig fer les paus amb Jesucrist fins al cap de molts anys, una vegada reconciliat amb el meu pare.

L’al·lèrgia cap als meus professors, que es barallaven entre ells en funció de la secta comunista o anarquista triada (n’hi havia moltes), va trigar en aparèixer. Quan era petit, a l’escola m’ho passava d’allò més bé. La Ramon Llull ocupava una parcel·la preciosa de boscos, plena de casetes, que eren les classes. No hi havia llibres ni assignatures ni gaires normes. Els del mètode Montessori eren uns aprenents en allò de “no reprimiu i frustreu els nens. Deixeu que facin el que vulguin!”, al costat de la Ramon Llull. Al meu grup érem catorze, i tots -com la resta de nens i nenes de l’escola, perquè l’escola era, òbviament, mixta- teníem una hamaca penjada entre dos pins. Podíem escoltar als professors o jugar o anar a jeure a l’hamaca. Jo vaig aprendre a sumar trencant una pinya, traient els pinyons i contant-los. “Ara en poso tres, al costat dos, els conto i en tinc cinc”. I així era tot.

-De què voleu parlar, nens?

-De la lluna (deia un), de les balenes (un altre).

Així acabàvem aprenent que hi havia sol, lluna i planetes, o que existien els mamífers marins. Tot això ho dibuixàvem i ho escrivíem, i així ens fèiem els nostres propis llibres. En català, és clar!

Aquell estiu en què tenia 11 anys, vaig passar els quinze primers dies abans que arribessin tots, a la caseta dels masovers del castell, situada dintre del recinte, però allunyada de la zona noble. Faltaven pocs dies per a la revetlla de Sant Joan i, com feia cada any, al campament dels minyons escoltes, vaig recollir llenya per a la foguera de la nit de Sant Joan. En Ramon, el fill dels masovers, d’en Benet i de la Roser, el que era de la meva edat, no sabia res de la flama del Canigó ni de les festes del foc més nostrades que culminen amb la foguera de la nit de Sant Joan. Però sabia altres coses i vivia realitats paral·leles i desconegudes per a mi… Al poble hi havia tres colles rivals que competien per la llenya, se la robaven els d’una colla als de les altres i, tot plegat, acabava en batalles campals. La colla del Ramon era la dels del poble de tota la vida i ell n’era el cap. Els pactes que feia amb la de l’Anastasio -el “jefe” de la colla dels murcians- per apoderar-se de la llenya de la colla dels gitanos, eren molt inestables. Tothom incomplia els tractes, tothom enganyava tothom i tothom robava la llenya dels altres.

Aquell estiu vaig aprendre moltes coses de la vida que ni els comunistes ni els anarquistes ni els cristians m’havien ensenyat. També em vaig redescobrir a mi mateix. Sota l’argument de fer la foguera més gran de la història del poble, vaig aconseguir la unitat. I per tal que no hi haguessin batusses per escollir el cap de la foguera unificada, em vaig oferir a modus de “coordinador” i ho vaig acabar manant tot. L’Anastasio i el cap dels gitanos, en Juan de Dios, només parlaven castellà i no els entenia. Per evitar donar protagonisme a en Ramon, vaig demanar a l’Anna, la nena més maca de la nostra colla, que em fes de traductora amb les negociacions amb murcians i gitanos. La foguera va ser colossal, la vàrem fer en un descampat allunyat de qualsevol de les tres seus tradicionals i vaig repartir les cebes, els trons, les piules i els mistos garibaldís, que havia portat de Barcelona, amb tots, transformant-me en l’ídol local d’aquella canalla. La resta de l’estiu, amb els meus cosins i els amics que ens visitaven de Barcelona, el vaig trobar sense substància. Per més que vaig intentar que em deixessin continuar anant a jugar al poble amb tots aquells nous amics, no me’n vaig sortir gaire. Ja sabeu, demòcrates, sí, catalanistes, a morir -o quasi-, però subtilment classistes també!

Aquestes coses recordava jo a la biblioteca del Castell Llambrich, mentre contemplava absort el retrat de l’avi. Ah! Normalment acabava escrivint les reconstruccions del passat.

Un altre dia va ser el record de l’exercici de la professió mèdica. I el que va dominar el meu viatge al passat no va ser l’hospital, sinó la consulta privada, situada a la Rambla de Catalunya. La que va inaugurar l’avi Amadeu i vaig reobrir jo quan tenia 38 anys. Entre els dos períodes d’activitat mèdica, l’oncle Rafel, el conco dels vuit germans Galceran, va utilitzar aquell principal com a despatx personal per als seus tractes misteriosos i, sobretot, per experimentar el plaer animal amb les seves amants. Tota la família ho sabia, però d’aquest tema no se’n parlava.

En aquell consultori quirúrgic primer, espai per a passions primàries desfermades després i de nou consultori mèdic, vaig descobrir que la medicina m’interessava entre poc i gens. No així la major part dels meus pacients. M’atreien més ells que no pas les seves malalties. L’experiència em va demostrar, però, que els uns i les altres no eren gaire dissociables i que allò que ens havien ensenyat de les malalties psicosomàtiques i somatopsíquiques era molt relatiu. Millor el terme actual de biopsicosocialespiritual per mirar d’aproximar-se al tot que és cada ésser humà. Únic i irrepetible, també en la forma de manifestació dels seus mals.

Les vegades que el pacient, jo o tots dos, fèiem caure la barrera (auto)imposada per la bata blanca, eren les úniques en les que sentia que allò valia la pena. Fer de metge, al cap i a la fi, és un joc de rol com un altre. Vaig aprendre molt sobre la condició humana i, poc a poc, vaig anar perfeccionant el meu instint innat de, sent amable i afectuós amb les persones, guardar-hi sempre una distància prudencial. Crec que vaig trobar un punt prou equilibrat entre la calidesa en el tracte i el no interioritzar els neguits dels meus malalts. Ara, des de la biblioteca del castell, encara em miro els humans des de més lluny, sorprès del poc que s’estimen entre ells, fills i descendents inclosos, en la mesura que els hi deixaran una societat embogida, un deute inassumible i un planeta que els acabarà exterminant pel mal tracte que li han dispensat.

La consulta estava situada en una finca noucentista. Un pis cantoner en un edifici modernista, orientat cap el sud amb sol de migdia i tarda. Però la llum no arribava gaire enllà, més tenint en compte que es tractava d’un entresòl. L’ambient era lúgubre, imposava. Més d’un devia cercar ratpenats al sostre amb la mirada. Sens dubte, augmentava el neguit dels visitants atemorits per la seva malaltia o la possibilitat de tenir-la. Tot ell, des de l’entrada, imposava. Les sales d’espera, els lavabos, el meu despatx, la sala d’exploracions, tot, feia respecte. Sostres alts i tota mena de detalls típicament modernistes li donaven un aire que, donada la finalitat del lloc, resultava inquietant. Els aprensius, els hipocondríacs, els estressats, els que patien tot esperant el resultat d’unes proves que ves a saber, eren alguns dels que més es terroritzaven en aquell ambient. Per començar, la placa daurada, a baix al portal, que portava el nom del meu avi -que era el mateix que el meu- “Dr. Amadeu Galceran. Metge Internista. Entresòl 1a” (“Internista” ho vaig afegir jo. El meu avi ho havia deixat en “Metge”, sense menció a la seva especialitat quirúrgica), em feia pensar en la “Lliçó d’anatomia” de Rembrandt, amb aquell cadàver mostrant nervis i tendons de l’avantbraç. L’oncle Rafel mai va substituir la placa del seu pare, perquè no sabia què posar-hi. L’escala de marbre, pròpia d’un palauet, feia joc amb la fila del porter, tafaner i malcarat, que semblava extret d’una piscina de formol com les que teníem a la facultat per conservar els cadàvers que retallàvem durant les pràctiques d’anatomia. La Matilde, que feia de recepcionista, secretària i infermera -cursets de socorrista a la Creu Roja- s’armava de valor cada dia per venir a treballar. Ningú tenia més pànic que ella a la malaltia i a la mort, i s’havia agafat aquella feina com un repte per superar les seves pors, però cada any que passava les augmentava.

A la major part del meus pacients els hi passava el mateix o semblant. Aquell càncer que truncaria tantes il·lusions dipositades en el futur, aquella rara malaltia autoimmune que s’enduria el fill i mai més res no seria igual, aquell estat de neguit que feia que, transitòriament, aquell malparit es transformés en bona persona per tornar a crucificar tothom un cop guarit. Què estranya era la vida! I jo allà fent el paperot. “Miri, la medicina no són matemàtiques, però donades les circumstàncies, li ha tocat la loteria. Té un 60% de probabilitat de viure amb força qualitat, almenys durant cinc anys. Agafi’s a aquesta bona notícia, visqui el present -allò que jo no havia fet mai- i tingui confiança. La pràctica m’ha demostrat -i això era veritat- que la confiança i l’optimisme trenquen les estadístiques”.

Aquella rutina em desmuntava dia a dia, pacient a pacient. Al final de la tarda em quedava sol a la consulta, assegut i immòbil en el meu escriptori, que seguia il·luminat per la tènue llum de la làmpada de llautó de dues bombetes que havia estat la de l’avi. Cap en blanc, mirada perduda a través dels vidres, que es clavava en els llums vermells del darrere dels cotxes. M’envaïa una sensació d’avorriment insolent. La Matilde, indefectiblement, entrava cada dia, després de picar a la porta, i em preguntava si necessitava alguna cosa més. Li deia que no i seguia assegut. Cada dia igual. Al cap d’una estona imprecisa, m’aixecava, em treia la bata i em posava l’americana. Baixava l’escala. A l’edifici, semblava que no hi havia ningú. El porter “dissecat”, feia estona que havia marxat. De nit, els carrers es tornen sòrdids i les siluetes de la gent esdevenen tenebroses. Si calia, anava a veure algun pacient al seu domicili i si no, cap a casa. L’endemà seria igual. Seguiria estant cansat de mi mateix, de veure’m com un autòmat prescrivint proves diagnòstiques, medicaments, placebos i teràpies compassives. És clar que no oblido les bones notícies que podia donar o, fins i tot, les que, no sent tan bones, em feien sentir que era d’ajut a aquella pobre dona que plorava emocionada davant meu. Però, fins i tot, això va acabar esdevenint maquinal i rutinari.

Quan acabo de reconstruir aquests episodis passats, a la meva manera, el dia encara és del tot clar, però ja no veig el sol que s’amaga per ponent. Les finestres de la biblioteca miren cap a llevant. Cap al sud-est, de fet. Penso en aquell nen que va descobrir els seus dots de lideratge als 11 anys. Va acabar sent un metge deprimit? No. En absolut. Simplement va ser un metge avorrit i escèptic amb els de la seva espècie. Escèptic ja ho era als 11 anys. Mai s’hagués imaginat, però, que el seu grau d’escepticisme acabés sent tan enorme i infinit.

Havia somiat una vida diferent per a mi! No tan avorrida. Què ingenu, no? Per què serà, però, que sempre volem el que no tenim? Que planificar no acostuma a servir per a no gaire res? Sempre pensem que tindrem temps per canviar de rumb. Jo, pobre de mi, encara ho penso de tant en tant! Però el cert és que l’actual ja m’està bé. I més val així, perquè de timó no en tinc, ni n’he tingut mai.

Ara no només no m’avorreixo. Gaudeixo molt reinventant la meva vida. El gran Gabriel García Márquez va dir: “La vida no es la que uno vivió sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”. Jo la recordo com vull -en part, com puc, la memòria fa males passades- i l’explico com em sembla. Suposo que m’enganyo i us enganyo, però sense malícia. Ja em sabreu disculpar. Sense que serveixi de precedent, per ser sincer, us diré que m’he fet la il·lusió de què controlo alguna cosa quan, evidentment, no controlo res. Per suposat, tampoc el temps que s’esmuny com l’aigua entre els dits. Vivim com si l’obra en sessió contínua que, entre tots, representem, en el gran teatre del món, no tingués fi. No sé si el món tindrà fi. Però els actors, tots, sí. Tant per tant una mica d’humilitat en la mesura del possible, no?

En fi, aviat vindrà la tardor i refrescarà, i la Natascha i jo tornarem a Barcelona. I quan de nou torni la calor, cap aquí. I així, fins a la vida eterna…

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “ANY RERE ANY

  1. Maria Rosa Nogué Almirall ha dit:

    Quin text més ben escrit! De l’ oreig a la biblioteca fins a les fogueres dels onze anys, la tètrica consulta en l’ entresòl modernista (no és estrany que el jove doctor s’hi deprimís!) a la reescriptura de la vida, un dels grans plaers del món, el camí que no s’ acaba mai.
    Felicitats, Josep Maria, un goig llegir-te de nou!

    1. josepmariavia ha dit:

      Quin honor Rosa! Escriure, encara que sigui amb moltes deficiències, és un plaer! Gràcies per llegir-me! Precisament tu, escriptora, la meva professora de narrativa! M’has ensenyat molta tècnica i he agraït la teva actitud amable, empàtica, sempre encoratjadora. Gràcies de veritat!

Respon a Maria Rosa Nogué Almirall Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *